El 20 de març de 1992 va morir Valerià Pujol, poeta, professor de literatura, agitador cultural. Només tenia 40 anys i de petit havia contret una poliomielitis que li va provocar debilitat muscular i paràlisi. La poliomielitis –la polio— va desaparèixer al cap de pocs anys però, en el seu cas, i en el de molts altres nens i nenes, la vacuna va arribar tard. Les seqüeles de la malaltia eren evidents mentre en Valerià no parlava. Quan parlava, però, i quan escrivia, es convertia en una persona de pensament profund, d’ironia esmolada, d’escriptura trencadora fins al punt d’esdevenir un dels capdavanters de la positiva sacsejada que la literatura catalana va experimentar a la fi de la Dictadura. Sacsejada literària i política perquè en Valerià poesia i acció política anaven de bracet. Per això va militar en el sindicalisme –va ser un dels fundadors de la branca d’ensenyament de Comissions Obreres– i per això va arribar a ser regidor a Premià de Dalt sota les sigles d’Iniciativa per Catalunya i candidat a senador per aquesta formació política. La poesia d’en Valerià és la poesia d’un vitalista; d’un creador que des de ben petit, i d’una forma més o menys explícita, és conscient de la finitud de la vida, i per això mateix la viu amb una intensitat poc freqüent. Els seus poemes eròtics, per exemple, els hem de situar en la línia de Joan Salvat Papasseit o Vicent Andrés Estellés i també en l’obra d’aquell gran erotòman que va ser Georges Bataille, de qui va traduir la Història de l´ull. En Valerià es va convertir –en paraules del seu biògraf Albert Calls– en un referent per als joves, i no tan joves, escriptors i artistes del Maresme. Els acollia, llegia les seves obres, els aconsellava. Però això no vol dir que ell fos un escriptor localista. Va viatjar per Europa i va ser un escriptor de lectures intenses. En el pròleg a l’edició de l’Obra Completa que han començat a publicar els Quaderns de la Font del Cargol, David Castillo relaciona la poesia d’en Valerià amb la d’Eliot i Blake i entre els poetes del quals va rebre influències esmenta els noms de Bataille, Artaud, Blanchot i Boris Vian.
Divendres passat, dia 19 d’abril, es va presentar a l’Espai L’Amistat de Premià de Mar el primer dels dos volums de la seva poesia completa. El pròleg, com ja he dit, ha estat escrit per David Castillo; l’epíleg al segon volum, encara per publicar, anirà a càrrec de Jaume Creus. Tots dos van assistir i parlar en l’esmentat acte. També hi eren Jordi Bosch i Jaume Ibáñez, que van recitar poemes d’en Valerià; Carol Brunet, que els va cantar, acompanyada al piano per Jorge Sarraute que els havia musicat; l’escriptor Pep Bras, i el pintor Joan Pere Viladecans que havia il·lustrat la coberta de Destinatari d’albes (1980) publicat a Llibres del Mall i que ha fet la mateixa operació en aquest volum de l’Obra Completa. Tot això sota la batuta d’Adriana Pujol, d’en Rafael Vallbona i de l’Albert Calls, fidels guardians de la memòria d’en Valerià Pujol. Introbables fins ara, podem tornar a llegir els seus poemes. Per exemple, aquest “Som tot en tots” que fa posar la pell de gallina.
Som tot en tots la taula parada amb restes de menjar l’amor fet d’amagat i a correcuita la victòria damunt dels gats mesquers la contradicció tibant del pensar i el no-viure el viure eternament embriacs de destins el cendrer amb la cigarreta apagada el fum de tabac que es fa immens i invisible i el mar el mar el mar i la duresa de la pedra i la mort i la vida comptada en cada cosa.
Agustí Pons (Barcelona, 1947). Periodista i escriptor.
"Amo les faules del filòsofs;
ric amb les dels infants
i odio les dels impostors"
Desaparegudes, o en estat crític, les idees globals que, durant molts anys, semblaven guiar-nos cap a un paradís terrenal o celestial la fragmentació de punts de vista i d’interessos ha propiciat l’exaltació dels sectors socials més combatius i més enlluernadors. Els extrems de les post-ideologies s’han quedat sense adversaris i han ocupat l’espai central de la vida pública. A finals dels anys quaranta, quan jo vaig néixer, tots els qui no es reconeixen catòlics, i més o menys practicaven com a tals, quedaven fora del mapa. Era un catolicisme asfixiant que s’ocupava no només de la salvació de l’ànima sinó de tots i cadascun dels moviments quotidians de la vida d’un ciutadà. A partir de la meitat dels anys seixanta el catolicisme salvador va quedar substituït per un marxisme també salvador. El marxisme es presentava com la pedra filosofal capaç de trobar una solució idònia per cadascun dels problemes ideològics, econòmics, socials o culturals amb els quals s’havien d’enfrontar els ciutadans. La dictadura d’aquest pensament correcte es va enfonsar el 1989 de manera literal, però ja el 1968, a propòsit de les jornades de Maig de París i de l’entrada dels tancs soviètics a Praga, havia quedat tocat de mort. Podríem parlar de l’estructuralisme o del situacionisme que es presentaven com a presumptes àncores de salvació del pensament global però finalment va ser l’ecologia el moviment que es va acabar imposant. El món s’acabava per culpa de la destrucció de la Natura duta a terme a través d’un malbaratament de recursos del qual tots els ciutadans dels països més avençats ens n’havíem de sentir culpables. El consumisme va passar a ser la bèstia negra dels nous inquisidors. Jo havia sentit explicar gràficament que el dia que la majoria de ciutadans xinesos tinguessin un sis-cents la contaminació de la Terra podria arribar a ser imparable –i qui diu els xinesos diu els indis, els coreans o els japonesos–. Però quan això ha passat en comptes de felicitar-nos per aquest accés a una millora substancial del nivell de vida de milions de persones hem iniciat una nova croada en busca de culpables. L’ecologisme malentès ens ha portat a aberracions com la reintroducció d’animals salvatges — l’ós o el llop–; a l’estigmatització de la caça; a la sobreprotecció dels gossos domèstics –que no poden quedar lligats a la porta dels establiments on els seus amos estan comprant– . I, en un altre ordre de coses, a promulgar una llei –la de només sí és sí– tan mal feta tècnicament que en circumstàncies normals hauria comportat el cessament de la ministra. Els exemples podrien multiplicar-se.
Des d’aquest punt de vista la convocatòria d’eleccions al Parlament de Catalunya ha de ser considerada una bona noticia. Perquè en un país amb un govern tan feble, des del punt de vista parlamentari, aquests grups minoritaris acaben imposant la seva agenda i, en el nostre cas, paralitzant-lo. En aquests últims temps, Catalunya s’ha convertit en el país dels no; no, a l’ampliació de l’aeroport; no, al quart cinturó; no, a les línies elèctriques d’alta intensitat; no, a l’energia eòlica; i, ja de fa més temps, no a l’energia nuclear. Això sí gràcies a aquestes negatives ens hem convertit en un dels països amb la consciència més neta del mon; en els ciutadans més purs de cap i de cor. Res de tot això és nou. Recordo que ja fa vint anys, Harold Bloom, el crític literari nord-americà que va rebre el Premi Catalunya, ens advertia que la correcció política imposada pels sectors minoritaris de la societat estava tergiversant els valors de la literatura del seu país.
Totes aquestes doctrines que ens asfixien, o que ens han asfixiat al llarg de la nostra vida, no son en elles mateixes negatives. Son fruit de les necessitats humanes, filles de reflexions que han abordat i aborden els problemes i els interrogants més greus que la humanitat té plantejats des de sempre. El catolicisme, el marxisme, l’ecologisme responen, en el seu naixement, i en la seva expansió, a necessitats profundes de l’ànima humana. Però allò que els pot arribar a fer perillosos és que esdevinguin creences úniques. El nostre país necessitem governs forts que ens presentin un programa concret d’actuacions i que no estiguin a mercè dels grups socials que cridin més o que tinguin més ressò mediàtic. Només des de la ignorància o el sectarisme es pot deixar de reconèixer que Catalunya, a causa d’aquesta situació, aquests darrers anys ha experimentat una notable reculada en aspectes fonamentals de la vida col·lectiva; una reculada que ens porta en línia recta cap a la decadència.
De l’aleshores número 13 del carrer Agramunt, on jo vaig néixer, al taller de l’escultor Ros, situat a la Riera de Vallcarca, només em separava el carrer Bolívar. Cada dijous jo creuava el carrer Bolívar, estret i de circulació escassa, i al cap de pocs metres, la Riera de Vallcarca, ample i polsosa perquè estava sense asfaltar, i entrava al jardí del taller de l’escultor Joaquim Ros, on ens reuníem els llobatons de l’Agrupament abat Marcet. Era el nostre “cau”. Això passava el 1954. Ho sé perquè jo tenia 7 anys i els meus pares m’hi havien apuntat tot i que encara no tenia l’edat reglamentaria. Primer ho havien fet amb el meu germà gran i jo no havia volgut ser menys.
Solíem fer les reunions a l’aire lliure perquè el taller, situat si no recordo malament, a la banda esquerra de la casa, estava ple d’escultures fetes o a mig fer i de vegades, quan ens hi refugiàvem a causa de la pluja o el mal temps, teníem la impressió d’entrar dins un univers fantasmagòric que produïa –o em produïa– una coneguda sensació de por. El cap de l’Agrupament era en Nemesi Solà; la nostra “akela”, la Maria Gost. No sé si festejaven o ja estaven casats. El cas és que la Maria Gost i en Nemesi Solà van ser una d’aquelles parelles de tota la vida fins a la mort d’ella fa pocs anys quan ell ja tenia seriosos problemes de visió i ella li feia de lectora i de pacient acompanyant. La Maria Gost tenia un germà que va arribar a ser “cavaller escolta” que és el màxim grau al qual podia aspirar un “boy scout” i això em mereixia, en aquells anys, un immens respecte. Cada setmana fèiem una reunió; i cada mes, una sortida. És possible que en algunes d’aquestes sortides ella, o ell, em portessin a coll-i-bé perquè jo era de contextura física fràgil.
Nemesi Solà rebent la Creu de Sant Jordi de mans del president Quim Torra. L’acompanya la seva esposa, Maria Gost.
Vaig retrobar-me amb en Nemesi durant els anys en què vaig treballar a l’Avui. De tant en tant em venia a veure per parlar-me d’alguns dels projectes que duia entre mans, o que ja havia engegat. La llista és llarga: la Flama del Canigó, el grup Tradició i Costums, el Fossar de les Moreres… No venia tan sols a demanar-me que el diari en parlés sinó que donava per suposada la meva adhesió personal. En una etapa descomprensió ideològica del catalanisme ell seguia sent un militant de pedra picada, encara sense carnet d’identitat espanyol –segons m’explicava– i disposat a passar a l’acció així que hagués calgut. I en sabia. Ell va ser el cervell del segrest de la imatge de la Mare de Deu de Núria, un dels cops de la resistència cultural antifranquista que va reeixir del tot, és a dir, amb èxit i sense cap detenció.
Durant aquests últims anys he preferit no anar-lo a visitar a l’Empordà, on vivia. ¿Com podria explicar-li que el moviment escolta és incomprensible sense entendre l’estructura maçònica del seu funcionament i dels seus últims objectius? ¿Com fer-li comprendre, sense ofendre’l, o decebre’l, que la meva visió d’ara de pàtria o de la Religió no era ben bé la que m’havien ensenyat durant els meus llargs anys de permanència dins l’escoltisme? ¿I com dir-li que, a la vegada, jo seguia admirant aquell coratge seu que semblava immutable a qualsevol calamitat personal o col·lectiva, aquell suprem valor que donava als comportaments ètics i a la coherència entre la paraula i l’acció? Jo venia, com molts nois de la meva edat, d’una família catalanista, de valors democràtics però acovardida. Em van apuntar als boy-scouts i no a la Oje però el dia dels fets del Palau de la Música, van córrer escales avall així que van començar les bufetades. No els faig –que consti– cap retret. Però en Nemesi ha estat una altra cosa. Ha estat un esperit pur i valent en una societat majoritàriament denigrada i mesella. No crec que mai hagués llegit Spengler, ni falta que li feia. Però Espriu, i tota la seva generació, sí. I és sota l’ombra de Spengler que entenem millor l’ “Indesinenter” del poeta, lloança dels homes forts –i el Dr. Jordi Rubió, a qui va dedicat, ho era– i crítica impecable als esperits corromputs. En Nemesi mai no va quedar “envilit per l’afalac al ventre, per la por” ni es va ajupir “sota el fuet/amb foll oblit/de la raó que té/” sinó que va ser dels pocs que es va alçar “sense repòs,/per sempre més/home salvat en poble,/ contra el vent”. I això no els anys seixanta i setanta sinó en els temps més difícils de la dictadura franquista quan tot semblava perdut. Jo el recordaré al taller de l’escultor Ros, alt i prim, pulcrament uniformitat quan l’ocasió ho requeria, seriós però amable invitant-nos sempre a no perdre la dignitat.
“Suportaràs la mort/com a l’ocell, la branca” va escriure Salvador Espriu a Primera història d’Esther. Els de la nostra generació, portarem la mort de Salvador Puig Antich com un pes feixuc que mai no podrem abandonar del tot. “Molt poques vegades una ciutat com aquesta s’identificà tant amb un fet”. La frase –atribuïda a Francesc Caminal, un dels advocats de Puig Antich– forma part de La torna de la torna, el llibre col·lectiu escrit sota el guiatge de Ramon Barnils. He passat dues tardes intentant redactar aquest article. He repassat el llibre esmentat, i el que va escriure en Joaquim Roglan sobre Oriol Solé Sugranyes; i un dels capítols del meu llibre Temps indòcils dedicat a Puig Antich i la seva mort; i he recordat la pel·lícula de Manuel Huerga protagonitzada per Daniel Bruhl i basada en el relat Compte enrere d’Antoni Escribano; i he baixat de la lleixa el número 316 de la Revista de Catalunya, corresponent al darrer trimestre del 2021, que publica un dossier sobre el MIL molt complert amb articles d’Antoni Segura, Carles Viñas i Josep Maria Solé i Sabaté. I he buscat, i he trobat, uns versos de Joan Brossa escrits quan es va aprovar l’amnistia del 1977: “Salvador, per tu no hi ha Amnistia/ cap joc de queixes no té res a fer/ però el teu pensament, gall guerriller/ servirà la llum en el nou dia”.
Però no he sabut com posar-m’hi. En el mon de l’escriptura hi ha, per a mi, dues normes sagrades: l’escriptor ha de dominar sempre allò que vol dir encara que, per conveniències de fons o estilístiques, voregi la confessió més personal. Perquè tota escriptura, per més personal que pugui semblar, ha de quedar literaturitzada si vol merèixer aquest nom. La segona norma, complement de la primera, és que els elements personals de qualsevol escrit poden servir d’esquer, però mai han d’ofegar l’autèntic objectiu de tota redacció, que no pot ser altra que la d’explicar alguna cosa capaç de ser compartida pel lector.
Però, per a mi, i m’imagino que per moltes persones de la meva generació, la mort de Salvador Puig Antich és un fet massa proper; un episodi que, com el vers de Salvador Espriu, no em puc desenganxar de la pell. I quan el començo a recordar, quan en raó del meu ofici intento convertir-lo en article, em trobo massa perdut en els meus sentiments i corro el perill d’escriure un desfogament com l’adolescent que redacta en el seu diari el primer desengany que acaba de patir. El règim franquista va ser criminal des del primer fins a l’últim dia de la seva existència però cap mort ha pesat tant en la història de la ciutat –i en la meva pròpia– com aquest assassinat, sàdica revenja d’un règim acorralat.
Al matí, al Noticiero Universal, alguns ens vam posar corbates negres i jo mateix vaig redactar una carta contra la pena de mort i la vaig dur a signar a tots els redactors. A la nit, ens vam poder manifestar Diagonal amunt, des del Cinc d’Oros, i baixar per Balmes. Vam aconseguir arribar fins a Provença. Qui ens havia convocat? No ho sé. Perquè cridàvem “Han matado a Puig Antich” en castellà?” Tampoc no ho sé. Només recordo que ocupàvem tota la calçada i que darrere meu se sentien els espetecs dels petards que tiraven els més coratjosos. Però al Règim no vam arribar-li ni a fer pessigolles.
Anys després –el llibre, concretament, és del març del 2005– vaig poder llegir la magnífica biografia que el periodista Raúl M. Riebenbauer va escriure sobre Georg Michel Welzel, que es feia dir Heinz Ches i que va ser executat a la presó de Tarragona el mateix dia que Puig Antich. Si la trobeu en alguna llibreria de vell, en alguna biblioteca pública o a Iberlibro no ho dubteu i compreu-la. Veureu fins a quin punt pot arribar la ignomínia.
Ho va escriure i cantar Joan Isaac: “Crida el nom/del teu amant/bandera negra al cor”. Sí. Bandera negra al cor. Encara.
Escriptors com Charles Dickens o Emile Zola han ajudat a confegir una idea d’Europa que és certa però, també, incompleta. Ells retraten l’Anglaterra i la França dels desheretats –per dir-ho en una terminologia del dinou–; dels obrers explotats; de les dones i infants obligats a treballar llargues hores; en definitiva, del més cru “laisser faire” capitalista. Com a lector comú –és a dir, lector no especialista– em vaig adonar que aquella realitat era incompleta després d’haver llegit Los europeos d’Orlando Figes, El llibre porta un subtítol aclaridor: ”Tres vidas y el nacimiento de la cultura cosmopolita”. Les tres vides son les d’Ivan Turguénev i Pauline i Louis Viardot. Però allò més destacable, pel tema que ens ocupa, és l’afegitó: el naixement de la cultura cosmopolita que ens ve a dir –i el text del llibre així ho demostra- que el segle XIX és també el segle de l’accés al consum d’allò que entenem per cultura d’un ampli sector de ciutadans. Neixen no poques editorials; creix el consum de diaris; l’assistència a les representacions teatrals; l’ús de biblioteques públiques; la compra per part de particulars de pianos i de partitures. I la posada en marxa del ferrocarril fa possible un incipient cosmopolitisme.
He pensat en el llibre de Figes mentre llegia el darrer lliurament del dietari d’Àlex Susanna: La dansa dels dies. Constitueix el contrapunt a la realitat que ensenyen els telenotícies, i en general els mitjans de comunicació. I és que el món que se’ns mostra en aquest dietari, i en els que l’han precedit, és un món que també existeix, que també és real i que fa la vida més suportable, si més no –vull pensar jo– a una majoria de ciutadans. És el món on els problemes quotidians, de subsistència, de comunicació, d’afectes desitjats o asfixiadors, queden alleujats per la lectura d’un llibre; per la taula, i la sobretaula, compartida amb familiars o amics; per la visita a un museu; per l’assistència a un teatre o a un cinema; per un viatge més o menys improvisat…
El goig del saber viure el dia a dia. L’Àlex intenta seguir el consell dels clàssics i tot que estem parlant de literatura –és a dir, no d’una fotografia sinó de l’intent de re-creació d’una realitat– el lector té la impressió que el dibuix és autèntic. I aquest és l’efecte que l’autor es proposa. Perquè la prosa de l’Alex no té res d’innocent. Malgrat els moments difícils que el dietari reflecteix –la fi de la pandèmia, la decadent situació política de Catalunya, la banalització de la cultura, etc…– ell vol deixar constància, sense faltar a aquestes veritats, de la Catalunya que val la pena, dels artistes, dels escriptors que segueixen treballant, amb més o menys dificultats, però que no se’ls acudeix –perquè no volen o perquè no poden– deixar-ho estar.
En aquest dietari l’Àlex Susanna torna a demostrar la seva qualitat de gran escriptor, especialment com a crític de llibres, com a crític de pintura i en les descripcions de paisatges. “La vall de Sant Miquel presenta una paleta de verds tendres, lletosos i transparents, sobreposada a la dels verds perennes, que és una pura meravella, però més enllà d’aquest espectacle visual sempre igual i diferent, aquests dies emboirats sentiu, gairebé palpeu en l’aire, la sorda remor d’un renaixement que es va congriant, i això és impagable”. I, a la vegada, tot i els intents de mostrar la cara més amable de la vida, la lucidesa no desapareix; no pot desaparèixer. N’és un exemple l’entrada del dietari que resumeix el dinar que ell i en Vicenç Villatoro –company generacional– van mantenir a Ca l’Estevet, lloc ideal per a tota mena de conspiracions públiques. “Parlem de com la mediocritat s’ha ensenyorit de la nostra classe política, però encara més del nostre fracàs generacional en molts aspectes: ras i curt del món que deixarem als nostres fills. (…) Quan més feliços ens les prometíem de sobte vam estavellar-nos contra els aparells de l’estat, després vam embarrancar i ara ningú no sap ni com ni quan ens en sortirem, si és que ens en sortim. (…) Sortim de Ca l’Estevet amb un regust ben agredolç”.
Però el llibre no ens deixa un regust agredolç sinó que constitueix una demostració del goig de viure que l’Àlex Susanna procura practicar dia a dia. En un país de blancs o negres, on la discrepància estètica o ideològica és rebuda com una desqualificació personal, la capacitat de matisació de Susanna –n’és un exemple la seva reflexió sobre la poesia de Joan Margarit– constitueix una rara avis. Escriu una prosa que llisca amb una elegant naturalitat només a l’abast dels grans escriptors –penso en Josep Pla o en Josep Maria Espinàs– i que li serveix per parlar amb coneixement de causa d’ un país petit, contradictori i excessivament brut, però que és el nostre.
Ahir, el periodista, escriptor i amic Adolf Beltran va presentar , a la llibreria Ona, Catòlics, comunistes i cia. Intel·lectuals catalans i Guerra Freda, el darrer llibre que he publicat. Havíem quedat que més que intervencions llargues, com sol passar en aquesta mena d’actes, establíriem un diàleg on ell faria les preguntes; i jo, intentaria les respostes. La realitat no va anar ben bé així perquè d’Adolf, sí, va fer algunes preguntes –intel·ligents, que demostraven que s’havia llegit el llibre amb la minuciositat pròpia d’eun entomòleg– però les meves respostes van ser tan llargues que hi va faltar poc perquè la sessió no es convertís en un monòleg.
El meu llibre tracta de la relació entre els intel·lectuals catalans i la Guerra Freda, i aquest era el títol primigeni. Després, amb l’editor vam convenir que, si realment volíem vendre, –i jo vull vendre perquè sense lectors el periodisme no té cap sentit– havíem d’empescar-nos algun títol més cridaner. Finalment, va sortir Catòlics, comunistes i cia. Això de “cia.” ho hem deixat així, amb minúscula però amb un punt per ressaltar l’ambigüitat de l’expressió: ens referim a les companyies, en general, de catòlics i comunistes, però també a la CIA nord-americana. Jo em sento capacitat per parlar del tema. Durant molts anys, especialment des de la redacció de l’Avui, però ja abans també des d’El Noticiero Universal, m’he dedicat, sobretot, al periodisme cultural i d’opinió. I en un període molt concret: del 1964 fins ara mateix i que, per tant, abasta un llarg període la Guerra Freda.
És un llibre que relata l’itinerari dels intel·lectuals catalans –d’alguns dels més destacats intel·lectuals catalans– d’una manera diferent a com fins ara s’ha fet, o, més ben dit, no s’ha fet. I que segueix el plantejament de Michel Winock en el seu llibre El siglo de los intel·lectuals, un text de 864 pàgines. Winock es pregunta perquè la majoria d’intel·lectuals francesos no es van declarar anticomunistes. ¿És que no veien en què s’havia convertit Rússia i en què s’havien convertit els països que Rússia havia ocupat arran de la seva victòria a la Segona Guerra Mundial? Estem parlat d’un sistema polític que segons fonts solvents –i que jo cito en el meu llibre– ha deixat pel camí prop de cent milions de morts.
Els nostres comunistes –els catalans i els espanyols– durant el franquisme van lluitar a favor de la democràcia, especialment a partir del document Por la reconciliación nacional que el PCE va publicar el 1956 pocs mesos després de la celebració del XXè Congrés del Partit Comunista Soviètic on van ser denunciats els crims de Stalin. Però, a la vegada, el PC espanyol, i els seus intel·lectuals, van seguir les directrius dels dirigents soviètics en episodis com la Caputxinada, el referèndum sobre la permanència a l’OTAN o el viatge a Espanya de Soljenitsin. Tot això és el que s’explica amb noms i cognoms amb un sol objectiu: fer adonar al lector que Catalunya no va constituir cap excepció i que, per tant, la Guerra Freda va tenir una importància decisiva tant en l’àmbit estrictament polític –constitueix ni més ni menys que la justificació de Franco per mantenir-se al poder– com també en el cultural, que és el que jo he estudiat.
Sempre fa por que s’opini dels llibres sense haver-los llegit. En aquest cas, la meva por està més que justificada perquè presento situacions molt matisades. Alguns exemples: Joan Triadú i Alfons Comín son dos autors catòlics però la seva relació amb el comunisme és manifestament oposada; Maria Aurèlia Capmany es declara, així que pot, d’esquerres i atea però, a la vegada, recela tant dels intel·lectuals comunistes que accepta ser una de les dirigents d’una editorial fundada des dels àmbits del catolicisme i s’enfronta a Manuel Vázquez Montalban. I el cas de Pere Calders encara és més subtil: militant durant molts anys del PSUC és ell el qui publica una sèrie d’articles a Serra d’Or radicalment crítics en relació al realisme social que el professor Joaquim Molas propugna.
Ahir no em volia sentir sol i no m’hi vaig sentir. No esmentaré cap nom perquè no em vull deixar ningú i perquè em consta que algunes de les persones convidades no van poder venir per causa de força major. Només vull dir que a la llibreria Ona, a part d’amics, familiars i coneguts, es van concentrar un nombre tan selecte –sí, selecte– d’intel·lectuals que si el jutge Garcia Castellón se n’hagués assabentat hauria pogut fer, amb els seus savis recursos processals, una bona esbandida de subversius i gent de poc fiar. Però aquest és un llibre destinat, com tots el que jo he escrit, al lector comú; a aquell lector –quants anys fa?– que cada setmana comprava Destino i possiblement estigués subscrit a Serra d’Or. Especialment emotiva va resultar, per a mi, la presència de familiars de Salvador Espriu, Maria Aurèlia Capmany, Ricard Salvat, Joan Triadú i Alexis Eudald Solà. Gràcies, moltes gràcies, a tots.
Ventura Pons i jo ens portàvem dos anys. Ell és –¡era!– del 1945; jo, del 1947. He seguit amb més o menys regularitat les seves pel·lícules; l’he admirat per la seva resiliència, com ara es diu, i per la seva capacitat de projectar-se, en el seu àmbit, cap al món sencer. Però d’això en poden parlar amb major coneixement altres persones. Ja ho han fet. Jo em vull centrar en l’impacte que en Ventura Pons va produir en mi amb dues de les obres de teatre que va dirigir: concretament amb El knack, o qui no té grapa no endrapa i Rocky Horror Show. Ens hem de situar el 1969, l’any que Eduard Márquez ha deixat definitivament fixat en la novel·la del mateix nom. L’any comença amb l’assalt al rectorat de la universitat de Barcelona per part d’un grup d’estudiants que tiren finestra avall un retrat del general Franco i continua amb la declaració de l’Estat d’excepció i la conseqüent onada de detencions. Neil Armstrong és el primer humà en trepitjar la lluna i a l’estiu esclata el festival de Woodstock. Nosaltres, des de la Barcelona bruta, grisa, avorrida i represeliada, rebem notícies fragmentades d’aquest i d’altres espais de llibertat que ens fan maleir el present i somiar el futur.
Ventura Pons
En aquell moment, la Maria Aurèlia Capmany manava molt. Manava molt sense tenir cap mena de poder i engruixint cada dia més “la llista” de la carnisseria (“apunti-ho a la llista” volia dir que quedaves a deure la mercaderia que acabaves de comprar). De tots els seus “poulains” potser en Ventura Pons era el més autònom. Jo m’hi emmirallava. Ell, per exemple, ja havia passat una temporada a Anglaterra, de la qual va tornar amb el “knack” sota el braç. L’estrena va ser el 18 de desembre del 1969 al Teatre Windsor de la Diagonal de Barcelona quan només tenia 24 anys. Es tracta d’una obra de teatre que Richard Lester, un dels noms més destacats del “free” cinema britànic, havia convertit en una pel·lícula d’èxit. (Palma d’Or del Festival de Cannes de 1965). No recordo exactament l’argument. Només recordo les trifulgues amb un llit a l’escenari, les desinhibides relacions entre els tres joves protagonistes i, sobretot, l’aire de llibertat que ens arribava de l’escenari, la sensació que una altra manera de viure era possible. Crec que va ser la primera o una de les primeres participacions de Rosa Maria Sardà com a actriu professional.
I uns quants anys després –concretament, el març del 1977– va arribar Rocky Horror Show. Es va estrenar al Romea, amb traducció de Narcís Comadira. Dos dels protagonistes eren el meu germà Oriol (Oriol Tramvia) i Christa Lem. L’Oriol ja havia col·laborat amb Ventura Pons a Ocaña, retrat intermitent i ho va seguir fent en altres obres seves. El Rocky Horror Show va suposar una mostra més del trencament generacional propi d’aquells anys i a nivell familiar un escàndol considerable perquè el meu germà assumia el paper d’un transvestit.
Després, en Ventura Pons es va dedicar, de ple, al cinema. I les seves pel·lícules van donar la volta al mon –o a mig mon–, van guanyar o van ser presents en nombrosos festivals internacionals i van seguir amb la valentia d’aquelles dues obres de teatre: el mon de les relacions personals, de l’homosexualitat, de les convencions socials, de la hipocresia son els temes de les seves pel·lícules –o, com mínim, de les que jo recordo–. És a dir, temes absolutament universals, amb capacitat per interessar els públics més allunyats des del punt de vista geogràfic. I, a la vegada, en Ventura Pons ha estat un independentista català que exhibia aquesta condició amb el mateix desacomplexadament amb que tractava en les seves obres teatrals i cinematogràfiques tots aquells temes socials. Per això no entenc perquè ha mort sense la Medalla d’Or de la Generalitat. En el seu moment, la Medalla es va crear per la necessitat de subratllar el mèrit d’aquells catalans que, a través de la seva dedicació professional, han portat el nom de Catalunya més enllà de les seves fronteres. No es tracta de premiar els més catalanistes d’entre els catalanistes sinó de reconèixer l’aportació al coneixement de Catalunya d’aquells ciutadans que han aconseguit prestigi internacional. El cas de Ventura Pons és, en aquest sentit, paradigmàtic.
Potser a Ventura Pons tan li feia això de tenir una medalla de més o de menys. Però ja que existeix, hauríem d’utilitzar-la adequadament. Saber ser Estat és, sobretot, saber actuar com a tal.
L’exposició “Quina humanitat?” que el Museu Nacional d’Art de Catalunya presenta fins a l’11 de febrer, és doblement frapant: per les obres que exposa i pel relat que les acompanya. Aquesta podríem dir que és la primera novetat perquè sovint en l’art contemporani el relat és allò que acaba de donar sentit a l’obra però en aquest cas és l’obra la que acaba per donar sentit a un relat singular i trencador; el relat de l’art que, després del 1945, procedeix a “la digestió de l’episodi apocalíptic de la guerra” per dir-ho amb l’expressió que utilitza Àlex Mitrani, el comissari de la Mostra. Durant el segle XX hi ha hagut, si més no a Europa, dos moments apocalíptics: el que apareix durant la Primera Guerra i el que torna a emergir després de la Segona. Zuric, 1917: Lenin, Tzara i Joyce ho fan esclatar tot. Res no pot tornar a ser com abans perquè la mortaldat al camps de batalla està essent massa gratuïta, massa estúpidament inútil. Qui ho vulgui entendre millor que visiti l’ossari de Verdum. Però el més terrible del segle XX arriba amb els camps d’extermini nazis durant la Segona Guerra –el Mal Absolut, el Mal sense precedents (Hannah Arendt)– i el gulag, les deportacions i la gana programada del comunisme soviètic. Estem parlant de més de trenta milions de ciutadans morts fora dels camps de batalla.
Angoixa en el segle XX, cera i tinta sobre cartolina pintada per Josep Maria de Sucre el 1942
Una de les originalitats de la proposta de Mitrani és que ens posa davant del punt de vista de les víctimes. En alguns casos, com el de l’eslovè Zoran Music, en un sentit estrictament literal: ell va estar tancat a Dachau i en va fer uns dibuixos en directe, just en el moment de l’alliberament del camp. Però podríem parlar de Maria Helena Vieira de Silva o de Lasar Segall entre molts altres artistes pràcticament desconeguts per al gran públic i, fins i tot, per un públic atent a l’esdevenir de l’art. I un altre dels grans encerts d’aquesta exposició és fer partícips d’aquesta apocalipsi –i de la reacció posterior– als artistes catalans i espanyols. No hi va haver participació espanyola a la Segona Guerra Mundial però sí una guerra civil d’una ferocitat també impensable fins aquell moment i una postguerra on el general Franco va seguir matant i empresonant innocents a través de l’exercici del terror i la corrupció tal com lúcidament analitza Paul Preston en la seva insuperable biografia sobre el “nostre” dictador. El ciutadà comú, entre els quals em compto, té l’ocasió de contemplar –si és pot dir així– un terrorífic Cap que Guinovart va pintar el 1954; un Crist ajagut pintat per Antoni Clavé aquell mateix any; un Crucificació d’Antonio Saura de 1959-1963; una mà d’Antoni Tàpies de 1945; o dues pintures, blavoses, de Joan Ponç del 1950. A mi m’han produït un impacte especial el rostre de Josep Maria de Sucre de l’any 1942 titulat “Angoixa en el segle XX” i “Dolor transportat” que Hèlios Gomez va pintar entre el 1947 i el 1948. Son teles d’un dramatisme essencial, pintades amb la llibertat i la força pròpia dels autodidactes, fruit d’un exili interior que amb prou feines permet la supervivència individual.
Aquesta exposició arriba en un moment en la qual la pregunta “Quina humanitat?” és, per desgràcia, de plena actualitat. Només cal veure com comencem l’any: Gaza, Ucraïna, l’extrema dreta a punt de tocar sostre, els nostres polítics caçant pompons o barallant-se com adolescents mal escolaritzats i Europa convertida en un balneari on només volem immigrants perquè ens portin el carretó. D’on ve tanta discòrdia? La pregunta pot semblar ingènua –i possiblement ho sigui– . Jo he trobat una resposta –no diré pas “la” resposta– en uns reflexions incloses en la biografia de Jordi Sabater Pi escrita per Joan Tort i Pere Tobarulla publicada l’any 2003 per La Magrana amb el títol Okorobikó i mai reeditada. Sabater Pi es considerava un etòleg –i ho va ser– i definia l’etologia com “l’estudi biològic de la conducta animal i humana des d’una perspectiva evolutiva i descriptiva”. En aquesta biografia queda patent que Sabater Pi no vol anar més enllà; és a dir, no vol treure conclusions massa transcendents que el situïn en un terreny, que si més als seus ulls, no és pròpiament el seu: el de la filosofia o el de l’assaig sobre les raons de la conducta humana. Però tot el llibre desprèn una reivindicació de la necessitat que el gènere humà no deixi mai de banda la humilitat biològica, és a dir, la consciència de formar part d’una anella genètica que és la que ens explica. Tot i que el tema només l’insinua son les religions –especialment les monoteistes–; les ideologies polítiques i els nacionalismes allò que ajuden a exercir la violència en nom de Veritats Absolutes que senten la necessitat d’imposar-se. Sabater Pi ho explica d’aquesta manera: “Molts antropòlegs consideren que la dimensió de les col·lectivitats humanes idònia, des del punt de vista de la convivència, se situa en el llindar de les cinc-centes persones. És el que es coneix amb el nom de “societats cara a cara”, en què tothom sap la història de tothom i en què, d’entrada l’un es fia de l’altre. Si se sobrepassa aquesta xifra l’individu comença a desenvolupar uns mecanismes d’autodefensa, com ara de sospita o de por, que poden arribar a ser violents”. I conclou, dient: “Hem de saber acceptar les nostres limitacions, i entendre que tot i haver desenvolupat una cultura pròpia no som el centre de l’univers”. No som el centre de l’univers. Aquesta és potser una de les claus que ens permet contestar la pregunta que ens planteja l’ exposició del MNAC.
Començo la setmana –la darrera d’aquest any 2023– amb la lectura de Chaves Nogales. Barbarie y civilización en el siglo XX del profesor Francisco Cánovas. El llibre està format per una biografia de Chaves i un estudi dels articles que va escriure sobre alguns dels episodis més importants del segle XX: la revolució russa, l’Alemanya de Hitler, la Segona República Espanyola, la guerra civil espanyola, l’agonia de França, la batalla d’Anglaterra i l’exili republicà espanyol. De Chaves Nogales he llegit la biografia del torero Juan Belmonte; la seva mirada sobre la revolució russa a través del testimoni del “maestro Juan Martínez que estaba allí”; i el recull de relats sobre la guerra civil titulat A sangre y fuego. Andrés Trapiello afirma que es “el mejor periodista español junto con Larra” i possiblement tingui raó.
L’Espanya i l’Europa dels anys trenta i quaranta que Chaves Nogales descriu, perquè l’està vivint en directe, m’han recordat el món que estem acomiadant aquest final d’any. Ni Espanya ni Europa estan en guerra però a Espanya, i a bona part del mon, les idees d’extrema dreta, que abominen de la democràcia parlamentària estan arribant al poder per vies legals; i la situació d’Ucraina i Israel és massa propera com per no considera-la nostra. La crisi climàtica sembla haver posat el mon fora de control i el declivi d’Europa resulta inexorable com ho prova la seva persistent crisi demogràfica i la imparable arribada de migrants que venen a omplir els llocs de treball que necessitem. Els anys de relativa eufòria que van seguir a la caiguda del Mur han quedat enterrats. És cert que no podem jutjar el mon per allò que passa a Europa perquè la caiguda del comunisme ha permès la consolidació a la Xina i a Rússia de societats no democràtiques però que han estat capaces –més en el primer cas que en el segon– de treure de la misèria centenars de milions de persones.
Però, en general, s’observa un cansament social que no només té a veure amb la precarietat econòmica en la qual viuen tants ciutadans. A Espanya, aquest cansament està relacionat amb la perpètua bronca política en la que estan instal·lats els dirigents del PP i el PSOE; en la seva incapacitat, mani l’un o mani l’altre, d’arribar a acords sobre els grans temes de fons que l’Estat té pendents: la natalitat, l’organització territorial, l’educació, la xarxa de comunicacions. El sistema de llistes tancades s’assembla cada cop més a aquells “burgos podridos” que caracteritzaven el sistema electoral dels anys de la Restauració. I en la nova Restauració que va arribar després de la mort de Franco, la monarquia sembla haver esgotat la seva capacitat per resultar útil al conjunt dels ciutadans. No és només el dissortat discurs de Felip VI el dia 3 d’octubre –dissortat, innecessari i injust– sinó que l’actual rei, per voluntat pròpia, per incapacitat o per les dues coses a la vegada, cada cop sembla només el rei d’uns quants espanyols; d’uns quants espanyols de dreta i d’extrema dreta que se l’han fet seu.
Manuel Chaves Nogales.
Cartell anunciador de Que bello es vivir
I, de cop i volta, mentre faig zàping amb la inèrcia de sempre em topo –no sé a quina cadena– amb una escena de Qué bello es vivir i m’hi quedo enganxat. És un film que, durant molts anys, no em va cridar l’atenció. Jo preferia el James Stewart de El hombre que mató a Liberty Valence, per a mi, una de les pel·lícules que resumeix millor una certa història dels Estats Units. Però el relat de Qué bello es vivir amb el banquer altruista –oposat al banquer especulador– que necessita de la intervenció d’un àngel que el salvi i, que gràcies a la solidaritat dels seus clients, aconsegueix vèncer el Mal em semblava una història naif i, en certa manera, poc edificant. Fins que vaig veure la pel·lícula de dalt a baix i em va emocionar. Aquell elogi explícit de la bondat, de la ingenuïtat, de la solidaritat semblava trobar-se a les antípodes del mon en guerra tan exactament descrit per Chaves Nogales. Sé que el món no funciona ben bé així però vaig parar de fer zapping i em vaig deixar endur per les peripècies de James Stewart i el seu àngel. A l’acabar, el mon em seguia semblant igual de brut però jo sentia que hi formava part, petitíssim membre d’una inacabable corrua on Chaves Nogales i James Stewart caminaven l’un al costat de l’altre. “La llibertat consisteix en el caràcter irrepetible i únic de cada vida particular” (Vassili Grossman).
Després d’haver escrit les biografies de Maria Aurèlia Capmany i Pere Calders em vaig adonar que tots dos havien anat a escoles on l’aprenentatge de la lectura no era una assignatura més sinó el pal de paller al voltant del qual girava la resta de l’activitat docent. I això que es tractava de centres educatius ben diferents. La Capmany va quedar matriculada a l’Institut Escola, que era una escola d’elit més per la qualitat dels professors –que no provenien de cap oposició sinó de la tria del director, el doctor Estalella– que no pas per la procedència dels alumnes, més barrejats socialment del que podria semblar a primera vista. Pere Calders, en canvi, va estudiar a l’Escola mossèn Cinto del Passeig de Sant Joan; una escola popular que, tanmateix, també comptava amb un director excepcional com va ser el mestre Josep Parunella.
Escola del Bosc, 1914. – Arxiu Fotogràfic de Barcelona. – F.Ballell
Han passat molts anys, des d’aleshores, i la situació de l’ensenyament ha esdevingut més complexa, fidel reflex –com no podria ser d’altra manera– de la creixent complexitat de la societat, si més no, de la nostra societat. Per tant, les solucions no son fàcils. És cert que la reivindicació de la lectura, i de les matemàtiques, sembla retornar la docència al punt de realisme on allò important no és omplir el cap dels alumnes d’utopies més o menys seductores sinó d’ensenyar-los a entendre el món a través de la comprensió de les paraules i les frases que trobem als llibres o a la pantalla. Llegir per comprendre és la fórmula que fa aigües. I en fa per moltes raons. Aquests en serien alguns exemples: l’aprovació de nou lleis reguladores del sistema educatiu en els darrers quaranta anys. En aquest punt, la impossibilitat d’arribar a un consens entre els partits polítics majoritaris a Espanya i als territoris amb llengua pròpia és un dels grans fracassos de la democràcia espanyola –i catalana–. Ens fa recular fins als temps de la Restauració borbònica quan va ser impossible escometre alguns dels grans problemes estructurals del país, causa del seu secular retard. El sistema de proveïment de places també és un problema greu. No es tracta de posar en dubte l’ensenyament públic sinó d’evitar la funcionarització de l’ofici de mestre i això hauria de voler dir, també, que cada centre escolar hauria de fixar els seus objectius propis dins del marc general de les assignatures a ensenyar; o sigui, dotar a cada centre d’una major autonomia de funcionament. La immigració també és una altra realitat que incideix de ple en la situació de l’ensenyament. “Catalunya –escrivia Carles Mundó a La Vanguardia fa pocs dies– ha arribat als vuit milions d’habitants aquesta tardor. En quinze anys n’ha sumat un milió més, la meitat els darrers cinc anys. És impossible (…) no arribar a la conclusió que aquesta realitat impacta de manera directa en els resultats educatius”. Només un ignorant o un demagog pot contradir aquesta afirmació.
Sovint ens queixem, amb raó, de les actuacions, o no actuacions, del govern central. Però, de vegades, des de Catalunya semblem actuar com l’altra cara d’una mateixa moneda. Tampoc a casa nostra ha existit ni existeix un consens sobre què cal fer per millorar l’ensenyament. Els sindicats es limiten a demanar més diners i a protegir els drets dels mestres-funcionaris. El Departament d’Ensenyament ha passat de mà en mà en consonància amb els sovintejats canvis de govern i, en general, tal com ha succeit recentment en altres àmbits, els seus màxims responsables semblen posats més per mèrits polítics o partidistes que per competència pròpia. Els dirigents dels centres universitaris o d’associacions de mestres que han inspirat la reforma vigent callen com si ells no tinguessin res a veure amb la crisi actual. Els partits d’esquerra, ara a l’oposició, han aprofitat l’impacte que ha provocat l’Informe Pisa per fer veure que la immigració no és cap problema, punt de vista que és una de les millors maneres d’obrir el pas a l’extrema dreta. I molts polítics i intel·lectuals que en intervencions públiques es declaren fermament partidaris de l’escola pública porten els seus fills a la privada o a la concertada. Tots fan –fem?– trampes al solitari que és una de les maneres més estúpides d’enganyar-se a un mateix. Fins que arribi un altre informe Pisa i cadascú, pel seu compte, hagi trobat una solució individual. Si és que ha pogut i ha tingut recursos per fer-ho.
"Amo les faules del filòsofs;
