Trias Fargas, el desencontre inevitable
La biografia de Ramon Trias Fargas que acaba de publicar Jordi Amat —Els laberints de la llibertat– és la història d’un desencontre inevitable; d’un desencontre entre el país i Trias. Sé que la utilització del terme país pot semblar exagerada però l’uso per subratllar que en aquest desencontre van coincidir persones i grups socials divergents i, fins i tot, ideològicament oposats. Per entendre-ho cal recular fins al 1939 o, si ho preferiu, fins al 1936. Amb la guerra civil, i el seu desenllaç, Catalunya no només perd les seves llibertats polítiques sinó que queda escombrada la mirada liberal, tímidament volteriana que una burgesia, amb no prou força per imposar-se, projectava sobre el país. La biografia de Jordi Amat va encapçalada per tres cites. La primera és de Salvador de Madariaga: “Todo gobierno –diu— es una oligarquía, pero debe ser una aristocracia. Y lo que caracteriza y define al aristócrata (en el sentido puro de la palabra) es que asume espontáneamente más deberes que los demás”. Ramon Trias Fargas va néixer en una família que formava part de l’aristocràcia catalanista. Amat ens explica que els germans Ramon i Miquel Trias Fargas, de nens, cada dia anaven al col·legi en un taxi que compartien amb els germans Peyrí, néts de l’Avi Macià, i amb Oriol Bohigas. Aquesta era una aristocràcia no de sang però que, tal com assenyala Madariaga, assumia més deures que els altres. El pare de Ramon Trias, per exemple, no només va ser un metge eminent sinó un dels impulsors de la Universitat Autònoma de Barcelona i en va pagar un preu molt car: la presó després dels Fets d’Octubre del 1934 i l’exili després del 1939. La mateixa assumpció de responsabilitats cíviques, polítiques, la podem trobar en les figures de Pompeu Fabra o Lluís Nicolau d’Olwer, per exemple.
La història de les idees durant la postguerra franquista encara està per escriure. A Catalunya, però, l’espai republicà, liberal, queda ofegat i quan dic liberal no em refereixo tant a una adscripció política concreta com a l’esperit que s’encarna en el títol d’aquella obra de teatre on Carles Soldevila aborda l’etern tema de la infidelitat conjugal. El títol diu Civilitzats, tanmateix. La Catalunya que Ramon Trias retroba l’any 1949, quan torna a Barcelona des del seu exili de Colòmbia, és una Catalunya on tot rastre de liberalisme –i no cal dir de volterianisme—ha desaparegut. El catalanisme resistencial s’ha hagut de refugiar, en bona part, a les sagristies dels sectors de l’església catòlica menys adherits al franquisme. L’església catòlica va ser una de les grans famílies ideològiques de la postguerra. L’altra gran família serà, a partir de finals dels cinquanta i principis dels seixanta, el marxisme. Aquestes dues forces ideològiques arribaran, pletòriques, a la Transició i, de fet, en forniran els quadres dirigents; la nova aristocràcia. Ramon Trias Fargas no té res a veure amb cap d’aquestes dues famílies però serà en mig d’elles que haurà de sobreviure.
Un dels grans encerts de la biografia de Jordi Amat és fer-nos adonar de la inevitabilitat del desencontre i del coratge de Trias per mostrar-se inexorable en la defensa d’uns principis ideològics que li crearan problemes no només entre els seus adversaris polítics sinó també entre els seus correligionaris. La posició de Trias té encara més mèrit si tenim en compte que alguns descendents d’aquella aristocràcia republicana en el moment de la veritat, en el moment de la creació dels partits polítics i de la confrontació democràtica, assumeixen, per convenciment o per tacticisme –tant li fa—posicions polítiques més populars i més populistes. En aquest sentit, el Trias que ens descriu Amat té molt de personatge ibsenià. Però ja se sap que un enemic del poble, per més raó que tingui, mai no pot guanyar unes eleccions.
Un altre mèrit de la biografia de Jordi Amat és relacionar allò que, ideològicament, passava a Catalunya amb allò que passava a la resta del món. Massa vegades quan es parla de l’antifranquisme no es té en compte la situació de guerra freda que vivia el món com si aquesta situació general no tingués una influència decisiva en el dia a dia del que passava al nostre país –o a la resta d’Espanya–. Aquesta relació entre antifranquisme i guerra freda és, encara, un tema per estudiar i que ens podria portar moltes sorpreses.
I, finalment, o potser ho hauria d’haver escrit d’entrada, cal dir que la biografia de Jordi Amat és una d’aquelles peces que honoren el gènere. Amat torna a demostrar que una bona biografia necessita tant de la història com de la literatura. El primer capítol, per exemple, té una arrancada absolutament cinematogràfica i tot el llibre està escrit amb un alt sentit narratiu, amb passió expositiva i amb un llenguatge segur i vibrant; i, naturalment, amb una munió de dades que li dona cohesió, solidesa i autoritat. Especialment remarcable resulta la utilització de reflexions i notes inèdites escrites pel biografiat i que ens proporcionen una visió més exacta d’episodis tan decisius com va ser la negociació, a porta tancada, de l’Estatut. Per cert: les aigües del finançament estaven, efectivament, contaminades. El mèrit, però, no es dir-ho ara. El mèrit és haver-ho denunciat des del primer dia, a contracorrent de l’eufòria i dels interessos de la majoria.
"Amo les faules del filòsofs;