Arxiu de Novembre, 2009
Una de les reflexions que més em van fer entendre en què consisteix ser un país important la va escriure Gaziel pocs abans de morir. És una reflexió que em va ser semblar tan exacta, tan lúcida que m’ho he fet venir bé per colar-la en més d’un dels meus llibres. Diu així: “Dues [culpes] de les més vistents, que modernament ens han fet més de mal, han estat la manca d’una premsa i d’una banca eficients. Poble no té i domina les que necessita és un poble fatalment intervingut i profundament mediatitzat; perquè l’essencial, que és el seu esperit, no pot deixar de nodrir-se d’aquelles matèries bàsiques. I, si els directors de la col·lectivitat no s’adonen de la falla -com s’esdevingué a Catalunya abans del 1939–, encara és pitjor. Un bon observador que s’hagués fet càrrec de com eren i en quines mans estaven la premsa i la banca catalanes, en els mateixos moments d’eufòria col·lectiva en què els catalans semblaven transformar Espanya radicalment, ja hauria pogut predir exactament com acabaria, el 1939, aquell somni”. L’editorial conjunta de tots els diaris catalans a favor de l’Estatut ha fet evident l’existència d’una premsa pròpia amb força i capacitat d’influència. En aquesta exhibició de coratge La Vanguardia ha jugat un paper fonamental, crucial. Com si algú, o alguns, haguessin llegit la reflexió de Gaziel i tractessin de desmentir-la.
“La cultura per sí sola no suscita mai un país. No ens fem il·lusions. És el país, i el seu sentit econòmic, polític i social, que fan possible una cultura”. És una reflexió de Lluís Ferran de Pol, que aquests dies he recordat després de la lectura d’Un de tants, que ha reeditat Club Editor. Ferran de Pol va viure, com a tinent de l’exèrcit republicà, la batalla de l’Ebre. Pocs mesos després va anar a raure al camp de concentració de Sant Cebrià, a les platges del Rosselló. Aquestes dues experiències formen el nucli central del llibre. Com que Ferran de Pol era, a la vegada, militar i escriptor, la descripció de la batalla de l’Ebre té sobrietat, vigor i emoció. Si morir a l’Ebre era morir per alguna causa, malviure a Sant Cebrià obria les portes de l’esperit a la lúcida desesperació i feia del tot inservibles aquelles morts. “Tenim l’ànima tacada de merda, com aquesta platja negrejant de diarrees”.
Ferran de Pol somiava una Catalunya forta, desacomplexada i amb un alt sentit de la disciplina i potser trobaria que la Catalunya d’avui és Xauxa. La meitat del país està disposat a abraonar-se sobre l’altra meitat així que entra en campanya un jutge de provades formes poc meticuloses. El govern no només no intenta parar-li els peus sinó que li aplaudeix les actuacions com l’espectador que vol fer veure que no se sent intimidat per les provocacions de l’artista. I els qui pensem que el conjunt de la classe política catalana i espanyola no hauria d’haver comès la frivolitat de deixar en mans del Tribunal Constitucional l’última paraula sobre l’Estatut estem considerats ciutadans que viuen a la lluna de València. A Catalunya tenim un govern sense autoritat però que no para de donar ordres i ens preguntem qui serà capaç, el dia de demà, de desenteranyinar el llarg fil de lleis, ordres, decrets, limitacions i prohibicions que condicionen, fins als símptomes d’asfíxia, la nostra vida quotidiana. Som un país on els pares no tenim dret a escollir l’escola dels nostres fills -l’ultima paraula la té, per llei, un funcionari municipal, com passava en els països comunistes–. Som un país on l’Administració ha estat incapaç de detectar el frau del Palau de la Música però que en comptes de demanar responsabilitats i dimissions als polítics i funcionaris responsables projecta una llei més intervencionista sobre el conjunt de les Fundacions. I som un país on aviat resultarà més fàcil trobar un psicòleg que un enginyer. No. Avui potser no és un bon dia per llegir Ferran de Pol.
La seva complicitat ve de lluny, dels temps de “La Granja”, el programa que dirigia Joaquim M. Puyal, en els primers anys de TV3. Tots dos, a més, són els millors en els seus respectius àmbits creatius. Jaume Cabré escriu novel·les que semblen catedrals gòtiques: àmplies d’horitzons, majestuoses, amb aspiració de plenitud universal. L’antítesi, doncs, de la novel·la minimalista que no té perquè ser ni millor ni pitjor però que parteix del fracàs de les grans explicacions humanes. En canvi, en les novel·les de Cabré, a Les veus de Pamano, en concret, els personatges ventilen passions majúscules, ambicions personals que queden travades amb la història col·lectiva, tragèdies directament heretades del món clàssic. Cabré és un novel·lista que sap escriure guions televisius i molts dels capítols de Les veus… eren, en potència, escenes cinematogràfiques d’una profunda densitat. Això ho ha sabut veure amb una claredat excepcional Lluís Maria Güell. No és estrany. Ell també és el millor en el seu àmbit, el de la ficció televisiva. A Güell, que té la meva edat, i que va ser el meu amic d’adolescència, els diaris, a l’hora de presentar la minisèrie, el titllaven de realització “veterà”. És veritat. En Lluís va començar a Miramar, i d’això fa molts anys. El més sorprenent, però, és que amb el pas dels anys no s’ha adotzenat, com s’han adotzenat tants i tants realitzadors i periodistes, sinó que ha envellit -permet-me que usi la paraula-extraordinàriament bé. D’entre tots els seus treballs, vull subratllar l’adaptació, també en format de minisèrie televisiva, de la novel·la Entre el torb i la Gestapo, de Francesc Viadiu, que és una novel·la que posaria de lectura obligatòria al batxillerat sinó tingués por que pedagogs i analistes la fessin avorrir als adolescents. L’amor i la guerra; la neu i els herois; el compromís i la traïció en els anys decisius de la II Guerra al Principat d’Andorra, cau, en aquell moment, de contrabandistes i espies. Una història de veritat, pràcticament autobiogràfica, excepcionalment ben escrita, que feia posar la pell de gallina i que Güell va saber copsar en tot el seu dramatisme, en tota la seva intensitat.
El mateix es pot dir de l’adaptació de Les veus del Pamano. Totes les peces del trencaclosques, que a la primera part apareixen aïllades o amb escassa relació entre elles, entren en ebullició a la segona fins a xocar com àtoms descontrolats i provocar una explosió que arrossega amors, odis i també la memòria, la personal i la col·lectiva, tan fràgil, tan vulnerable, tan difícilment objectivable. El millor elogi que es pot fer de la realització d’en Lluís és que no hi has res que molesti, en l’adaptació, com si totes i cadascuna de les escenes, i tots i cadascun dels personatges, només haguessin pogut ser rodats o interpretats d’aquella manera, i no de cap altra. Els intèrprets, excel·lents; sobretot, per al meu gust, Montse German en el paper d’Elisenda, la dona que creu manejar tots els fils de la història i que és un dels personatges més fascinants de la llarga sèrie de personatges que ha creat Cabré. Orella és molt bo fent de dolent. Però que ningú no s’enganyi. Orella és un gran actoràs. N’hi ha que encara el recordem, emocionats, interpretant, al Nacional, el llarg monòleg de La caiguda, de Camus.
Tarda de diumenge a la Filmoteca. S’hi projecta el Don Joan, de Mozart en la versió cinematogràfica que en va fer Joseph Losey l’any 1979. La genialitat de Mozart, em va explicar un dia Jaume Radigales, rau en haver revolucionat la música sense haver tocat ni una nota de la tradició. En Don Joan la genialitat de Mozart es fa més explícita que mai i la trobem reflectida en les bellíssimes partitures de les cançons, els duets, les àries, els cors, etc. Però, com a molts dels qui l’escolten, a mi se’m francament difícil descriure la música de Mozart. En primer lloc, perquè és senzilla i, alhora, incommensurable; i, sobre tot, perquè és impossible descriure el valor absolut de la Bellesa i l’impacte que provoca en l’espectador o l’oient.
El repartiment de la versió de Losey és excepcional: Ruggero Raimondi, John Macurdy, Edda Moser, Kiri Te Kanawa, Kenneth Riegel, Jose Van Dam, Teresa Berganza i Malcom King en els papers principals amb l’Orquestra i Cors de l’Òpera de París dirigits per Lorin Mazel. També ho és, d’excepcional, la posada en escena de Losey. Hi ha l’atmosfera del Barroc, recarregada, untosa; una llum freda, difuminada; i unes escenes entre naturalistes i oníriques que poden recordar Veermer, Brueghel o Dalí. En el personatge de Don Joan Mozart hi projecta la figura del pare, que acabava de morir, i la relació d’amor-odi que hi va mantenir. La tutela abassegadora del pare segueixi projectant-se en Mozart-Don Joan més enllà de la Mort i el jove músic, malgrat els intents llibertins, no aconsegueix desempallegar-se’n. Els llibertins i els maçons van ser dues de les figures que més van fer per enderrocar l’Antic Règim. Quan Don Joan crida “Visca la llibertat” en el moment d’encetar el seu ball amb Zerlina està dinamitant una de les bases de l’Absolutisme: la separació inamovible, per naixença, dels estaments socials. Don Joan, aristòcrata, balla amb Zerlina, plebea, i invita el poble a assajar els balls propis de la noblesa. La noblesa, representada per Don Ottavio, Doña Ana i Doña Elvira s’ho miren, des de darrera unes màscares, a distància. La proposta de Don Joan els deu semblar escandalosament inconcebible. Per això, finalment, Mozart l’ha de condemnar. Però sense gaire entusiasme si ens fixem amb la frase que clou l’obra: “Aquesta és la fi del qui obra mal, i dels pèrfids la mort sempre és igual a la vida”. Vol dir això que el llibertí durà, després de mort, la mateixa existència que duia en vida? No sembla una mala perspectiva…
Qui vulgui veure, i escoltar, aquesta meravella pot comprar una versió remasteritzada de la pel·lícula en versió DVD. Jo la vaig trobar al Corte Inglés de Francesc Macià.
Avui fa exactament 92 anys del cop d’estat bolxevic que va comportar l’establiment del comunisme soviètic a Rússia. I dilluns, dia 9, en farà vint de la caiguda del Mur de Berlín, aixecat pel govern comunista de l’Alemanya de l’Est la nit del 12 al 13 d’agost del 1961. L’inici i la fi del comunisme. Churchill diu, en les seves memòries, que el feixisme va ser “l’ombra o el fill lleig del comunisme” i afegeix: “De la mateixa manera que el feixisme va sortir del comunisme, el nazisme es va desenvolupar a partir del feixisme”. Comunisme i feixisme protagonitzen la història del segle XX, a Europa. El feixisme acaba en mig d’una apocalipsi de guerra i horror i després del 1945 resulta absolutament indefensable potser perquè la seva herència és fàcilment perceptible: Dachau, Matthausen i la llarga llista de camps d’extermini encara avui, per fortuna, visitables. El comunisme no acaba en sang sinó en col·lapse. No ha deixat, per dir-ho així, rastre físic sinó literari. És, sobretot, a través de la literatura que podem apropar-nos-hi: George Orwell (1984); Arthur Koestler (El zero i l’infinit); Artur London (La confessió); Alexander Soljenitsin (Arxipèlag Gulag), etc.
Vint anys després de la caiguda del Mur, la simetria establerta per Churchill sembla irrefutable. Durant molts anys, però, justament en els països europeus que van quedar lliures del comunisme això no va ser així. La utopia comunista, tot i que ja existien prou proves del cul de sac al qual havia arribat, va seguir enlluernant molts dels intel·lectuals de França, d’Itàlia, d’Espanya. Aquesta és, per a mi, una de les qüestions més fascinants del període: el paper dels intel·lectuals. En efecte, la instauració del comunisme a Rússia és una operació impecable des del punt de vista intel·lectual. Es tracta de dur a terme un programa suposadament científic com és la superació del capitalisme. No és casualitat que l’operació la dugui a terme un equip dirigit per Lenin, un intel·lectual fanàtic i rancuniós. Lenin passa de la utopia al crim -com ja havia fet Robespierre-en el moment en què la Realitat contradiu la Idea que, per a ell, no és Idea sinó Ciència. (Al cap de molts anys, Althusser situarà Marx al costat de Copèrnic, és a dir, fora de la filosofia, fora de l’especulació). Està tan convençut, Lenin, de la inexorabilitat de la doctrina que la gran decepció, allò que realment el fa aterrar abruptament a la realitat, és el fracàs de la revolució a Alemanya, que era el país que aparentment reunia els requisits -Alemanya, i no pas Rússia- per fer el salt al comunisme.
Per a les noves generacions, la Revolució i el Mur formen part del passat. Lenin és literalment una mòmia enterrada a la Plaça Roja a major honra i glòria dels turistes. Però seríem uns inconscients si penséssim que allò que va passar, a Europa, el 1914 i el 1917 no ens afecta. Posaré dos exemples. La desconfiança. Europa està instal·lada en la desconfiança. A Europa les mostres d’entusiasme que va despertar l’elecció d’Obama són tingudes com una mostra de la ingenuïtat i de l’infantilisme dels nord-americans. Com molt bé explica Stefan Zweig en el seu llibre El món d’ahir aquesta desconfiança neix del 1914 quan els europeus van anar a matar-se entre ells perquè així els ho havien ordenat els governs en els quals confiaven. Van anar a la guerra pensant que seria qüestió de 15 dies però el conflicte va durar quatre anys i va provocar 10 milions de morts. Un segon exemple. Les Idees. La caiguda del Mur arrossega la caiguda de la Modernitat, és a dir, la creença que el progrés material i el progrés moral aniran de bracet. Lenin volia fundar “l’home nou” i aquest propòsit no era fruit d’un caprici personal sinó de l’evolució ideològica i científica dels últims cent anys. Immediatament després del triomf bolxevic, la Revolució Política i les avantguardes artístiques van de bracet. És el gran moment de Maiakowski i Rodtxenko fins que el primer acaba suïcidant-se i el segon glorificant les aberracions soviètiques. Però ara ja no és el moment de la Idea sinó, si de cas, de l’Ètica. Glucksman ho explicava molt bé en el moment dels bombardejos serbis contra Sarajevo. Ara -deia el filòsof francès-ja no necessitem saber on és el Bé per actuar; el Bé, és a dir, la Idea o la Utopia. Ara no sabem si som comunistes o catòlics o potser no sabem què som però sabem on és el Mal -la ciutat bombardejada- i el combatem. Combatem els serbis. Potser aquesta és la gran lliçó del segle XX. El fracàs de la supèrbia intel·lectual. El preu ha estat deixar enrera un dels segles més espantosos de tota la història d’Europa.
El Punt. 7 de novembre de 2009
"Amo les faules del filòsofs;