Arxiu de Desembre, 2009
Fa uns quants anys, quan encara treballava a l’Avui, vaig tenir ocasió de conèixer i tractar els fills del fotògraf Agustí Centelles. El diari m’havia encarregat la coordinació de la Nit dels Premis Avui que podíem organitzar gràcies al patrocini de la Caixa de Manresa, presidida aleshores per aquest personatge excepcional que és Valentí Roquetas. Entre altres, vam instituir el Premi Agustí Centelles a la millor fotografia publicada a la premsa. El premi consistia en una còpia d’una fotografia d’Agustí Centelles que donaven, en mà, durant la festa, els dos fills del fotògraf. Sense la seva generositat no hi hauria hagut premi. Però els tractes no eren fàcils. L’un i l’altre es comportaven com els administradors d’un tresor que havien tingut arraconat durant molts anys a les golfes de casa i que, de cop volta, descobrien que tenia un valor immens. I en volien treure suc. Durant tots aquests anys han deixat que el globus s’anés inflant gràcies als reconeixements de la gent d’aquí, i quan l’han tingut ben inflat l’han venut als de fora. A mi no m’ha estranyat. Tampoc no m’ha estranyat que el ministeri de Cultura comprés l’Arxiu Centelles i el destinés a Salamanca. Si algun dia parleu “off the record” amb els directors dels museus decents que queden a Barcelona us n’explicaran de l’alçada d’un campanar pel que fa a la fagocitació de recursos que han practicat els successius ministres de Cultura -amb l’excepció de Jorge Semprún–. Ningú amb dos dits de front entendria, a França o a Anglaterra, que el ministeri de Cultura d’un Estat i el Departament de Cultura d’un país que en forma part es disputessin, a cops de talonari, una peça important. Però ja fa temps que a Espanya passen aquestes coses. En cultura, que és un terreny que conec, el govern central ha practicat la deslleialtat permanent. No dic res de nou per a desgràcia dels qui, durant molts anys, crèiem possible l’entesa.
Fins i tot en el periodisme més virulent del segleXX -penso, per exemple, en els articles de Leon Daudet- hi ha una cosa absolutament honorable: la signatura. El periodista es juga la camisa a cada article i per això ha de mesurar les paraules. De res no li servirà poder dir la veritat un dia sinó és prou hàbil per fer arribar el seu missatge al lector de forma permanent. I perquè això sigui possible necessita diaris, ràdios, televisions, internet. La història deu està plena de gloriosos periodistes secrets que ho sabien tot sobre els enigmes més ben guardats del món però que no tenien cap lloc on explicar-los. Però el periodista, a més, s’ha de fer llegir. Aquesta és l’obsessió de Pla quan decideix professionalitzar-se com a escriptor. Perquè, per dir-ho a la manera d’un escriptor francès contemporani, “de res no serveix un esclat de geni a la cinquena ratlla si el lector t’ha abandonat a la primera”.
Tot aquest plantejament és contradictori amb l’anonimat que Internet fa possible. Algú -crec que Joan Barril– se n’ha queixat recentment, i jo li dono la raó. Per a un periodista, per a un escriptor, no hi ha res més reconfortant que la resposta de qui el llegeix. Però la resposta anònima resulta desil·lusionant i decebedora, tot i que cal acceptar-la si aquestes són les regles del joc. No he arribat a l’E-Noticies perquè m’hagi enfadat amb algú. Hi he arribat atenent una invitació i perquè em sembla que m’hi sentiré còmode. Naturalment, m’agrada saber que al voltant meu hi ha persones que pensen com jo. Però també em reconforta establir contacte amb persones amb les quals m’uneix una profunda discrepància. Una de les raons per admirar profundament Maurici Serrahima és que, als anys cinquanta, en ple franquisme, organitzava debats clandestins entre els joves prometedors de l’època i els feia defensar posicions oposades: Alexandre Cirici, Esparta; Maria Aurèlia Capmany, Atenes. Estar en possessió de ben poques veritats absolutes no impedeix en absolut actuar. Actuar amb noms i cognoms, tal com sempre han fet els periodistes; i tal com jo penso que haurien de fer els lectors.
Javier Cercas, en el seu llibre sobre el 23-F, recupera la imatge dels “herois de la retirada”, entronitzada per Hans Magnus Enzensberger. Per a l’assagista alemany serien “herois de la retirada” Mijail Gorbatxov, Wojciech Jaruzelski i Adolfo Suarez. Tots tres han passat a la història no per haver estat lleials als seus ideals de joventut sinó precisament per haver-los traicionat; i per haver aconseguit, gràcies a aquesta traïció, que la societat en la qual ells vivien avancés cap a cotes més altes de progrés i llibertat. Des d’aquest punt de vista, un dels moments estel·lars en la vida política de Jordi Solé Tura és el de ponent de la Constitució. Hi és present, a la ponència, com a catedràtic de Dret Constitucional però, sobretot, com a representant del PSUC i del PCE, partits dels quals forma part. I el principal mèrit de Solé Tura és ajudar, des de la militància comunista, a elaborar una Constitució perfectament adaptable a les Constitucions burgeses que regien els destins de milions d’homes i dones als països occidentals. Cap concessió. Ni tan sols allò de “España es una república democrática de trabajadores” que havia format part de la Constitució republicana. El pas definitiu com a “heroi de la retirada” el fa Solé Tura el 1985 quan deixa la militància comunista i entra a formar part del PSC (PSC-PSOE), un partit que havia abdicat oficialment del marxisme el 1979.
Convé dir-ho de la forma més clara i rotunda possible: no tots els intel·lectuals antifranquistes van ser “herois de la retirada”. N’hi va haver uns quants, d’intel·lectuals i polítics, que no es van haver de retirar de res perquè havien apostat doblement per l’antifranquisme i per la democràcia; per la “democràcia formal” com deien despectivament els amics de Solé-Tura, que és l’única que ha acabat triomfant. Sense sortir de la seva generació, és a dir per no recular fins a Àngel Pestaña, els qui realment es mereixen un monument, i un carrer, són els Maurici Serrahima, els Pallach, les Maria Aurèlies, els Pujol, els Nèstor Lujan i tants altres que, un cop arribada la democràcia, no van coincidir pas de partit polític però que durant els llargs anys de la clandestinitat no es van deixar emboirar per cap idea totalitària. Van ser radicalment antifranquistes i radicalment anticomunistes, que era l’única postura intel·lectualment decent que es podia assumir. El cas de Solé-Tura és encara més paradoxal si tenim en compte que va viure uns quants anys a Romania, on governava el sàtrapa Ceaucescu, i en va sortir escaldat però sense abandonar els ideals comunistes. Com és possible tanta ceguesa intel·lectual?
Quan l’heroi encara no estava en retirada va escriure un dels llibres que més ha influït en les generacions antifranquistes de la postguerra. Em refereixo a Catalanisme i revolució burgesa, publicat el juny del 1967. Del llibre, que jo tinc llegit i subratllat, se’n deriva la tesi que el catalanisme és un fenomen burgès. No vull entrar en la discussió -ho he fet en altres escrits– si això és el que deia exactament Solé-Tura. El que sí puc dir és que això és el que va entendre tothom. I va encendre els ànims. Va encendre els ànims de Jordi Pujol, com he sabut a posteriori, i va encendre els ànims de Maria Aurèlia Capmany, com vaig saber en aquell mateix moment, perquè jo era un dels seus diguem-ne deixebles. La idea va quallar; i així ha seguit, quallada. Es tracta d’una adaptació local d’una de les aportacions teòriques d’Stalin (Stalin va ser Comissari de les Nacionalitats). El catalanisme és una tapadora que fa servir la burgesia per a la defensa dels seus interessos. D’aquí a “el catalán, lengua de la burguesía“, que va tenir èxit entre els universitaris dels anys seixanta, hi ha un pas.
Contra el pensament, doctrinal, que el catalanisme és una tapadora de la burgesia s’han alçat els estudis empírics sobre el catalanisme popular dels segles XIX i XX d’historiadors com Josep Termes. El catalanisme entès com una estratègia burgesa o com un sentiment popular. Alguns hem vist en aquestes dues posicions antagòniques una de les claus dels successius fracassos electorals del PSC i de les successives victòries del pujolisme. Fins que Pasqual Maragall no torna a agafar la bandera del catalanisme, amb gran desconcert dels seus. Mentrestant, la llavor plantada per Solé-Tura havia, per desgràcia, fructificat amb èxit.
El Punt. 19 de desembre del 2009
A la sortida de la Dictadura, Catalunya, i Espanya, van ser capaces d’organitzar un bon sistema democràtic. Hi ajudava la relativa bona situació econòmica a la qual el país, i l’Estat, havien arribat; i hi ajudava, també, el record de passats períodes democràtics mitificats en la memòria històrica en procés de recuperació. Hem organitzat un sistema de llibertats on es pot discutir obertament de tots els temes i on partits que d’una forma explícita proclamen la seva voluntat de modificar radicalment el marc constitucional vigent tenen cabuda en els mitjans de comunicació; i en els Parlaments, l’estatal i el nacional, si així ho decideixen els electors.
Fa la impressió, però, que, en l’àmbit judicial, la situació està força més deteriorada. L’administració de justícia s’ha convertit, al nostre país, en un immens vaixell a la deriva on la ineludible premissa d’independència serveix per donar cobertura a unes actuacions imprevisibles que col·loquen al ciutadà en un terreny d’absoluta indefensió. Comencem, si voleu, per dalt; pel Tribunal Constitucional. Deixem ara de banda la discussió al voltant de la legitimitat del Tribunal per modificar un acord pres en referèndum pel poble de Catalunya i ratificat pel Parlament català i espanyol. Anem a una qüestió més directe. Quina credibilitat mereixen els membres del Tribunal? Molts dels seus integrants, una credibilitat ben escassa. La majoria no poden presentar un currículum de capità general, per entendre’s, sinó d’oficial de complement, i gràcies. I això és així perquè la seva designació no és tant fruit dels seus mèrits com de les conveniències dels partits. Se’m pot dir que en els jutges allò que compta són les sentències i no la seva vàlua professional però en un cas de tanta transcendència poca autoritat poden tenir, als ulls del ciutadà comú, jutges que semblen actuar com a simples corretges de transmissió dels partits. Ens topem després amb un monstre com és l’Audiència Nacional, creat per combatre el terrorisme i que ha acabat convertint-se en un poder no autònom sinó omnímode que actua tant contra els sàtrapes internacionals -Pinotxet, etcètera– com contra els adolescents que cremen banderes espanyoles i els financers que presumptament es passen de la ratlla. Voldria aturar-me en dos exemples. El primer és que, enduts pel seu deliri intervencionista, pel seu quixotisme mixtificador, els jutges de l’Audiència Nacional han fet de vegades el ridícul en temes internacionals, com ara admetent a tràmit una querella contra alguns dels actuals dirigents militars de Rwanda, acusats de presumpte genocidi per una ONG dirigida per un capellà catòlic de Mallorca, recentment denunciada per una associació internacional de drets humans com a proveïdora d’armes als rebels hutus (els autèntics genocides). L’Audiència Nacional no pot convertir-se en un Ministeri d’Afers Exteriors bis i prou complicat que és el tauler diplomàtic internacional perquè uns quants jutges il·luminats l’emboliquin encara més. El segon exemple al qual em voldria referir és el de l’Operació Pretòria. ¿Hi ha prou arguments legals que justifiquin l’actuació de l’Audiència? ¿O l’acusació d’associació il·lícita està agafada amb pinces? Atacar, a la vegada, la burgesia i la corrupció dona molts fruits mediàtics especialment en una societat tan espantadissa com la nostra on tothom sembla viure en el reialme virtual de la puresa. Però, quins criteris són els bons per enviar la gent a la presó: els que aplica el jutge Garzón o els del jutge del cas Millet? Perquè són dues maneres d’actuar del tot oposades que només poden provocar estupor al ciutadà comú
Podria referir-me a altres situacions on l’actuació de la justícia provoca indefensió. Aquest és el cas, prou conegut encara que molts no en vulguin parlar amb veu alta, de la Llei de protecció integral contra la violència de gènere, de gener del 2004. És una llei que ha fet possible un nombre indeterminat però molt important de denuncies falses de maltractaments com han reconegut alguns dels jutges i de les jutges més honestes, com ara la senyora Maria Sanahuja. També cal fer menció a l’escassa exigència demostrada en determinats àmbits de la judicatura pel que fa a la salvaguarda del secret de les converses telefòniques, com si una bona causa justifiqués la conculcació d’un dret tan elemental. I, per sobre de tot, embolicant-ho tot, el joc de les filtracions periodístiques provinents de l’Administració de justícia. Les filtracions s’ha convertit en una mena de mercat de Calaf que tots els implicats semblen utilitzar en benefici propi encara que aquest sistema de comunicació acabi, finalment, per degradar la societat sencera.
En la iconografia tradicional occidental a la Justícia la dibuixem amb els ulls tapats, com a expressió d’independència i equitat. La nostra, però, no és una Justícia cega. En el millor dels casos, patim una Justícia bòrnia.
El Punt. 5 de desembre del 2009
"Amo les faules del filòsofs;