Arxiu de Febrer, 2010

8
Feb
2010

La batalla, perduda, de les idees

Dels  embolics que s’han succeït al voltant del cementiri nuclear que el municipi d’Ascó està disposat a acceptar només una força política n’ha sortit clarament beneficiada: Iniciativa per Catalunya. El senyor Joan Herrera s’ha convertit en el nou Manelic  de l’ecologia. És ell el qui amb més vehemència s’ha oposat a les pretensions del consistori d’Ascó fins al punt d’aconseguir que els dos partits majoritaris de Catalunya, Convergència Democràtica i el Partit Socialista, adoptessin una vergonyosa actitud de submissió. I és, en aquest  context, que l’al·lusió a Manelic no és gratuïta. En efecte, Manelic representa, en l’obra de Guimerà, la Puresa de la muntanya en contraposició a la Contaminació de la plana. Terra Baixa tenia èxit entre els obrers de Barcelona que vivien en situació precària i que recordaven, com un paradís perdut, l’ambient rural que els seus pares, o ells mateixos, havien deixat enrere. Aquests obrers havien idealitzat una situació que no ho havia estat mai, d’ideal, perquè en aquest cas no haguessin emigrat a la gran ciutat. Però un cop instal·lats a la gran ciutat mitificaven el record i s’identificaven amb l’heroi, el Manelic, que l’encarnava.

És aquesta actitud pre-moderna la que ha adoptat Iniciativa en el cas d’Ascó. Les actituds pre-modernes, que són actituds de por i de defensa, solen tenir èxit perquè emeten un missatge que no necessita de cap procés de racionalització, perquè van dirigides directament als instints més primaris, i més justificats, de la persona humana. En aquest cas, l’instint de supervivència. La desintegració de l’atom, i la seva utilització amb finalitats pacífiques, ha estat un dels avenços més  transcendentals de tota la història de la humanitat com ho ha estat la possibilitat de clonació. Que la jerarquia eclesiàstica, i altres forces conservadores, s’oposin a alguns d’aquests avenços forma part d’una tradició de pensament que mereix molt de respecte encara que no compartim. Però que la defensa d’aquest conservadorisme intel·lectual sigui assumit per forces polítiques que s’autoanomenen d’esquerra és un dels sarcasmes ideològics  més flagrants del moment que ens ha tocat viure.

 Als Estats Units, a la Gran Bretanya, i a França, per citar tres països punters, l’energia nuclear és un fet des de fa anys, i no ha originat cap mena de perjudici objectiu entre els qui viuen prop de les centrals. El mateix pot dir-se de Catalunya i Espanya, tot i la malaptesa de les autoritats del ram a l’hora d’explicar els incidents més o menys evitables. I , com en el cas de  Manelic, no existeix un passat de puresa. Només cal recordar els danys ecològics, paisatgístics i d’altra mena provocats al llarg de la història  per l’energia del carbó i per l’energia elèctrica.

Si les coses són així, ¿perquè Iniciativa ha aconseguit que una part important de la ciutadania, no pas els habitants d’Ascó, es mobilitzessin contra  el cementiri? Per un fet molt senzill. Perquè Iniciativa guanya, encara, en el terreny de les idees. Són idees no renovades, anquilosades, moltes d’elles solidificades als anys seixanta però  que continuen essent hegemòniques, a Catalunya. ¿Com s’explica, sinó, que els responsables dels partits majoritaris no hagin gosat dir en  veu alta allò que deien profusament en veu baixa?  És clar que, en aquest camp, poques coses podem esperar del Partit Socialista, i de tot allò que gira al seu voltant. En el terreny ideològic i cultural, el PSC s’ha convertit en una gran màquina de poder, on el més important és el manteniment i el clientelisme. Però sense cap afany per reformular idees, per esbandir tòpics.  I aquí podríem parlar del CCCB o del Lliure… Convergència  és el grup ideològicament més proper als plantejaments liberals  i auto-responsabilitzadors que intenten fer sortir Europa de la guarderia on entre tots ens hem ficat.  Però, per raons que se m’escapen, Convergència, durant els seus anys llargs de govern, va negligir el debat de les idees -o no va poder posar en qüestió les dominants, que ve a ser el mateix. El camp, doncs, està lliure perquè els Manelic de torn enlluernin impunement el públic, i es guanyin els seus aplaudiments.

El Punt. 6 de febrer del 2010

1
Feb
2010

Maria Lluïsa Borràs, crítica d’art i activista

   Vaig conèixer Maria Lluïsa Borràs a la redacció de Destino. La recordo, sobretot, per la seva  col·laboració regular en els números monogràfics que Josep Vergés va posar en marxa a principis del setanta amb l’objectiu d’intentar  allargar la vida de la revista. En aquests números s’hi tractava de tot: des de la història del Far West fins a la biografia dels grans personatges del segle XX. Els articles eren llargs, ben escrits i excel·lentment documentats, redactats  per especialistes i per un reduït nombre de col·laboradors tot terreny, entre els quals, Rafael Abella, Mariano Fontrodona i, naturalment, Nèstor Luján.  La màxima autoritat en matèria d’art era Joan Teixidor, soci de Vergés a l’Editorial Destino, un conservador amic dels artistes d’avantguarda sobre els quals sovint escrivia articles laudatoris en la seva secció habitual titulada “Media columna” (Nèstor deia que era massa mandrós per escriure una columna sencera).   Tinc davant meu els números de Destino corresponents al 27 de març i al 25 de setembre de 1971. La part monogràfica del primer està dedicat al capítol XVIII de la sèrie “La historia que sobrevive”: “París – Montmartre. El nacimiento del arte en el siglo XX” i la portada reprodueix una pintura del “douanier” Rousseau. Maria Lluïsa Borràs hi escriu un article sobre “Los artistas de Montmartre” al costat d’altres textos de Nèstor Luján, Álvaro Cunqueiro, José Corredor Mateos, Josep Pla, Joan Teixidor, Xavier Monsalvatge i Sebastià Gasch.  El segon  d’aquests números està dedicat al quart centenari de Benvenuto Cellini, l'”aventurer genial” , com se’l qualifica en la portada, un dels millors orfebres de la història de l’art i, a la vegada, artiller, homicida, amic de reis i papes i autor d’una autobiografia excepcional per on desfilen alguns dels personatges més importants del Renaixement.  Maria Lluïsa Borràs hi escriu sobre els treballs escultòrics de Cellini. .

            En aquells anys, a principis dels setanta, Maria Lluïsa Borràs participava d’una forma directa, activa i apassionada en les iniciatives més importants del món artístic barceloní.  Gran amiga del barretaire Joan Prats ella va ser la persona, juntament amb Francesc Vicens, que va triar les pintures de Joan Miró que anirien a parar a la Fundació que encara estava per fundar. Ho va fer després de l’exposició antològica de Miró a Saint Paul de Vence, que va inaugurar el ministre Malraux, i poc abans de la gran exposició de Joan Miró a Barcelona, l’any 1968.  Maria Lluïsa Borràs va formar part, durant uns anys, del cercle íntim del pintor tot i que, finalment, no va ser nomenada directora de la Fundació, com a ella li hauria agradat i tal com va explicar posteriorment en un  llarg article publicat a La Vanguardia. Assídua a les tertúlies que s’organitzaven al domicili d’Antoni Tàpies, va ser de les primeres en apostar per Joan Brossa.

            Aquesta feina d’articulista i d’activista -en aquells anys no hi havia gaires institucions que protegissin les obres dels artistes-, i també la de comissària d’exposicions, la va compaginar amb l’estudi sistemàtic d’alguns dels grans artistes del segle XX.  Maria Lluïsa Borràs ha escrit la biografia definitiva de Picàbia, i a aquesta ingent obra d’investigació s’hi va dedicar, durant uns quants anys, amb la seva reconeguda tenacitat.

            Vaig veure per darrera vegada Maria Lluïsa Borràs aquest estiu passat a la seva casa de Palafrugell, on vivia. Ja estava malalta. Li havia demanat una entrevista per parlar del notari Raimon Noguera, a qui ella havia conegut molt de prop. En alguns dels moments difícils pels quals havia passat, ell l’havia ajudat amb eficàcia i discreció.  Maria Lluïsa Borràs em va explicar anècdotes de les relacions entre Joan Miró i Maegth, el seu marxant,   interessants i significatives, i que he incorporat a la biografia que he escrit del notari Noguera. Pocs dies després de la meva visita, Maria Lluïsa Borràs era ingressada en un hospital.  En el moment de la seva mort,  crec de justícia  recordar aquesta dona valenta, sàvia, apassionada per l’art, exponent d’una època on moltes coses encara estaven  per fer.

El Punt. 31 de gener del 2010.