El factor humà
Contràriament a allò que donen a entendre els mitjans de comunicació el món no canvia cada dia, ni cada setmana, ni cada any. Els corrents de fons fan la seva via amb independència de les preses de l’actualitat diària o superficial. Per exemple, si a finals dels anys 80 la comparació entre la decadència de l’Imperi Romà i la decadència europea semblava exagerada – i només l’advertien periodistes especialment lúcids com Nèstor Luján-de cop i volta situacions com les viscudes a la cimera de Copenhage posen en relleu davant del públic en general la nuesa d’Europa, la seva decrepitud en termes de poder. Tampoc la progressiva intromissió de l’Estat, en els seus diversos braços, al menjador de casa sembla tenir aturador. És possible que des d’una mirada liberal, que és la meva, aquesta intromissió adquireixi un caràcter de gravetat que passi inadvertit, com fa uns anys la decadència europea, a la majoria de la població. Però la tendència és inexorable. Aquesta setmana he llegit als diaris que a Espanya hi ha actualment 160.000 persones processades per delictes de tràfic, però la xifra no sembla espantar ningú.
En aquest context el factor humà torna a presentar-se com l’única experiència reconfortant. Em refereixo a aquelles experiències humanes que trenquen el sostre d’allò que és previsible i ens obren horitzons nous, perspectives que fins aleshores ens semblaven insòlites. L’aventura humana adquireix un to de grandesa inigualable quan, d’entrada, estava condemnada al fracàs i només reïx gràcies a la tenacitat, a la intel·ligència i al coratge del qui la du endavant. És exactament el cas de Nelson Mandela. A la sortida de l’apartheid, Sud-Àfrica ho tenia tot per fracassar. I, en canvi, globalment el país se’n va sortir. Amb greus problemes, és clar, que encara s’arrosseguen i que trigaran molts anys a superar-se però que desmenteixen la tesi que hi ha condicions objectives que determinen l’evolució dels esdeveniments. És cert que Mandela i els seus es van beneficiar de la fi del comunisme, que va treure arguments a la minoria blanca, i de la pressió d’una part substancial de la societat i de la classe política nord-americana, que feia inviable qualsevol intent de reconeixement internacional del règim de l’apartheid, però sense l’astúcia de Mandela, sense la seva capacitat de lideratge, sense la seva valentia a l’hora de prendre decisions la història de Sud-Àfrica seria avui, molt probablement, una altra. Això és el que s’explica en la pel·lícula Invictus que aquestes setmanes es pot veure als cinemes de Catalunya. La pel·lícula ho explica molt bé; el llibre de John Carlin -n’existeix una versió catalana-encara més. Com sol passar en les casos de les adaptacions, el film ha hagut de reforçar la línia argumental principal i bandejar les secundàries. En el llibre, en canvi, queda clar que el perill de guerra civil va ser tan imminent que, de fet, els blancs ja havien preparat i organitzar l’exèrcit que els defensaria (o que atacaria els negres).
També aquests dies hem pogut veure al Teatre Lliure la reposició de La pantera imperial, una de les obres més celebrades de Carles Santos. En les grans obres musicals allò que ens fascina és la modulació de la veu i la construcció de l’harmonia. En el procés que va del miol descontrolat d’un gat a la interpretació de l’ària de la Reina de la Nit hi ha l’espai d’això que en diem cultura. Un dels grans reptes de la humanitat ha estat, mal que els pesi a molts ecologistes, el domini de la Natura; la seva domesticació. A La pantera imperial el factor humà és admirable en dos sentits. En primer lloc, la música de Bach i, com a contrapunt, la música de Santos. Construir harmonia i, en certa manera, desconstruir-la formen part del mateix esforç cultural. En segon lloc, la interpretació de Santos. El seu domini del piano –dels dos pianos tocats multàniament- és una reivindicació de la Cultura, és a dir, de l’esforç personal, de l’artifici.
En aquests moments, quan el núvol tòxic de la interpretació materialista de la història comença a desfer-se – o queda situat en els seus límits justos–, el factor humà torna a aparèixer com l’única experiència realment fascinant que mereix ser explicada i meditada. Per això alguns pensem que la millor novel·la sempre serà una bona biografia.
El Punt. 6 de març del 2010.
"Amo les faules del filòsofs;