Arxiu de Abril, 2010
En una entrevista publicada al suplement dominical de La Vanguardia del dia 18 d’abril el periodista Xavier Ayén preguntava al novel·lista nord-americà Philip Roth si era veritat que havia predit la fi de la novel·la en només 25 anys. “La meva profecia -contestava el novel·lista-és que els lectors de novel·les experimentaran una reducció molt notable en 25 anys, com si una epidèmia els anés matant. I la lectura caurà en picat. Tot està llest perquè aquest canvi es produeixi d’una manera inevitable. L’observo cada dia, en els detalls de la vida quotidiana, fins i tot en mi mateix. Llegir novel·les serà una mena de culte minoritari, com una secta distingida”. Si aquest és el futur que espera al gènere més popular, la novel·la, escrita, a més, en la llengua més universal, l’anglesa, ¿què passarà amb les biografies, les memòries, els llibres d’història, en definitiva, l’assaig, que és el gènere on els periodistes, i els ciutadans en general, podem trobar les claus per intentar entendre el passat i per intentar no perdre’ns en el present?
Però més que lamentar-se potser és el moment de tornar a defensar amb passió les virtuts del llibre com a font de plaer, d’informació, d’universalització de coneixements, de comprensió del món. Tinc la sort d’haver nascut en uns anys on els nens i els adolescents, llegíem llibres per no avorrir-nos i a aquesta sort cal afegir-hi l’al·licient extrem de saber que hi havia uns llibres prohibits que els meus pares guardaven en un armari tancat amb clau. Però, a més, al llarg de la meva vida professional m’he adonat que, sovint, el millor periodisme d’investigació consisteix en la lectura d’un bon llibre; o, més ben dit, del llibre adient. Per saber qui va matar l’almirall Carrero Blanco, per exemple, n’hi ha prou en llegir El gigante descalzo , un llibre que descriu la situació de l’exèrcit espanyol sota el franquisme, escrit per una persona que l’ha conegut ben de dins i que actualment és catedràtic d’història. Em refereixo al professor Gabriel Cardona. Si volem entendre que vam néixer com a marca, és a dir, territori europeu i que, al llarg de la història, hem seguit camins paral·lels però diferents als d’Espanya aquí tenim la Notícia de Catalunya, de Jaume Vicens Vives. Si volem saber com és que els Estats Units encara no han perdut la seva capacitat d’entusiasme -i el triomf d’Obama n’és una mostra-mentre Europa es mira la política, i els polítics, entre el cinisme i el desencís haurem de llegir El món d’ahir, d’Stefan Zweig i comprovarem que la I Guerra Mundial, i els seus efectes demolidors sobre la consciència europea, no és un episodi tan llunyà com ens podria semblar a primer cop d’ull. La lectura d’El món d’ahir ens portarà, irremissiblement, a interrogar-nos sobre la Revolució Russa i el seu significat; una revolució que ha condicionat, de fet, tot el segle XX europeu, i en aquest punt podem llegir la darrera biografia de Lenin, escrita per d’historiadora Helène Carrère d’Encausse o el testimoni més exhaustiu i més corprenedor de tots els que s’han publicat al voltant del bolxevisme. Em refereixo a l’Arxipèlag Gulag d’Alexander Soljenitsin. Ningú no hauria de gosar parlar o escriure sobre el comunisme sense haver llegit aquesta obra.
Si volem saber en què va consistir el franquisme hem de llegir Francisco Franco, Caudillo de España de Paul Preston. No només és un llibre amb una documentació formidable. És també un llibre que respon a una pregunta fonamental. ¿Podem seguir considerant Franco un personatge políticament pervers i, a la vegada, admetre que sota la seva dictadura Espanya va passar de la misèria a la modernitat? Si volem entendre perquè les grans idees s’han convertit, al llarg del segle XX, en vergonyoses impostures hem de llegir El fin de la inocencia, d’Stefan Koch. I si volem saber com podem actuar d’una manera positiva en un món sense idees globals podem acudir a algun dels llibres del filòsof francès André Glucksmann.
Acabaré aquesta reivindicació de la lectura amb dues recomanacions de casa. Els 60 anys d’anar pel mónd’Eugeni Xammar ens descobrirà un periodista capaç de riure’s de totes les mòmies històriques, començant per la de Lenin. I si volem entendre com és que Greenpeace, i els seu fonamentalisme ecològic, té més èxit, entre un segment important de la població, que les propostes raonades i madures dels partits polítics parlamentaris hem de llegir El crepuscle de la democràcia, de Ferran Saez, un llibre publicat l’any 1998 i que està tan resultant -aquest sí-profètic.
Butlletí del Centre d’Estudis Jordi Pujol, 20 d’abril del 2010
Una part substancial del número del 12 d’abril de 1975 de la revista Destino està dedicat a Raimon. Una fotografia del cantant ocupa tota la portada i a l’interior la seva figura és analitzada per Nèstor Luján, el director de la revista; Francesc de Carreras, col·laborador habitual; i qui signa aquestes ratlles. El conjunt de les pàgines du per títol “Raimon: el gusto por la libertad”, una expressió treta, segons explica Nèstor en el seu article, de l’afirmació del compositor belga Gertry, el qual havia dit que La Marsellesa “da al hombre el gusto por ser libre”.Amb aquestes pàgines, la revista volia donar suport als vuit recitals que aquell mes d’abril Raimon oferia al Palau de la Música Catalana. “La obra de Raimon -escrivia Nèstor Luján-ha sido esta incitación a la libertad, a la actitud poética y comprometida de toda una generación”.
Ara celebrem els cinquanta anys de la seva primera cançó, “Al Vent” , que va ser, sobretot, un crit de llibertat. M’agradaria que les persones que, sobretot per raó d’edat, mai no van tenir ocasió d’escoltar un recital de Raimon abans de la mort de Franco entenguessin que en escriure que “Al Vent” és un crit de llibertat no estic construint una metàfora. Estic dient una veritat literal. “Al Vent” va ser una cançó, un crit, com mai no havíem escoltat, que sentíem que anava dirigida a nosaltres, i que, per tant, no admetia escapatòria, i que ens feia adonar del matalàs -l’expressió és, també, de Raimon-sota el qual ens ofegàvem; ens ofegaven. La meva generació no es va adonar de la por que li havien imposat fins que persones com Raimon es van jugar el tipus per fer-nos-en adonar. Mai no li agrairem prou.
De la trajectòria de Raimon m’agradaria destacar tres aspectes. En primer lloc, el crit. Un crit que en el cas de la cançó “Al Vent” era antifranquista i existencialista. Per tant, doblement generacional. En segon lloc, la humilitat per posar-se als serveis dels clàssics; dels clàssics contemporanis, com Salvador Espriu, i dels clàssics medievals com, sobretot, Ausiàs Marc, el més gran entre els grans. Les Cançons de la Roda del Temps, musicades per Raimon, són una autèntica meravella; una peça literària i musical que constitueix un dels punts més alts de la cultura catalana contemporània. No sé si, com que les tenim tan a prop, ens hem adonat prou del seu altíssim valor. I el mateix es pot dir dels poemes més polítics d’Espriu: “Inici de càntic en el temple”, “Indesinenter” o “El meu poble i jo” o “He mirat aquesta terra”. Cada vegada que l’escolto, aquest darrer poema em produeix una emoció difícilment controlable. Pel que fa a la musicació dels clàssics medievals, Raimon ha dut a terme una tasca que en qualsevol país civilitzat li haurien valgut els reconeixements més alts. Per això té, amb tota justícia, la Medalla d’Or de la Generalitat. No devia ser una feina gens fàcil, musicar els clàssics medievals, sobretot perquè estava guiada per una prioritària preocupació pedagògica: donar a conèixer poetes de cinc segles enrere en un país on la majoria dels seus habitants ni tan sols coneixíem l’ortografia de la llengua que parlàvem..
Per fer tot això -per fer-ho abans de la mort de Franco, i en els mesos immediatament posteriors-calia un considerable valor físic i un gran convenciment ideològic. Raimon, i aquest és el tercer punt que volia comentar, des del punt de vista ideològic també és molt generacional; de la primera generació de la postguerra -va néixer el 1940– , que es va fer adulta els anys seixanta en el moment àlgid de la influència marxista. Gramsci, per exemple, era un autor especialment estimat per Raimon. I Raimon viatja a a Cuba i a Bucarest, i hi canta, i participa en les festes de L’Humanité. No és cap acusació. És la constatació dels estralls de la guerra freda; és la constatació que mitja Europa no entenia el que estava passant a l’altra mitja. De Tàpies ens quedaran les seves pintures; de Montserrat Roig, les seves novel·les, els seus articles i les seves entrevistes; de Raimon, les seves cançons. I, a més, per a uns quants, o per a molts, algunes d’aquestes cançons -“Al Vent”, per exemple-aniran sempre unides a la nostra iniciació a la vida.
Butlletí del Centre d’Estudis Jordi Pujol. 6 d’abril del 2010
El dilluns, 9 d’agost, vaig pujar a Cantonigrós i vaig mantenir la meva última conversa amb Joan Triadú. Volia que m’expliqués detalls de la seva relació amb Salvador Espriu; una relació que, en bona part, jo ja coneixia perquè, afortunadament, disposem del Centre de Documentació i Estudi Salvador Espriu d’Arenys de Mar on l’estudiós pot cabussar-se mesos i mesos en els centenars o potser milers de documents que allà es guarden referits al gran poeta. Triadú em va rebre impacient perquè tenia un parell de coses al pap i me les volia dir. Em volia dir que Espriu ja l’any 1940 es mostrava molt crític amb el que havia passat a la reraguarda republicana i amb els intel·lectuals que havien donat suport incondicional a la República -molts d’ells, en aquell moment a l’exili; i que Espriu ja era un personatge conegut en els ambients literaris de la Catalunya d’abans del conflicte. En les dues qüestions, Joan Triadú tenia raó. El món ha donat moltes voltes i de cop s’ha aturat allà on ja era Triadú l’any 1950. Vull que s’han succeït les modes literàries i ideològiques i, finalment, el que ha quedat és l’obra literària en ella mateixa, sense més additaments que la seva qualitat, la seva capacitat d’interessar el lector, el món individual que cadascuna d’elles ens vol transmetre.
Quan vaig escriure la biografia de Joan Triadú em va sorprendre, i commoure, la seva història. El seu pare era un obrer del tèxtil, que de jove havia simpatitzat amb Macià i amb la CNT. Res no estava pensat perquè l’ascensor social funcionés i Joan Triadú arribés a ser un dels personatges més importants de la Catalunya intel·lectual de la segona meitat del segle XX. Ho va aconseguir gràcies a la seva tenacitat i a la seva intel·ligència. I sense abdicar de les seves arrels. En efecte, tant les seves concepcions polítiques com les seves realitzacions pedagògiques estan del tot allunyades de qualsevol mena d’elitisme però assumeixen, això sí, la divisa de l’exigència, que és una divisa noucentista. Però que també era la divisa que va fer que el món protestant assumís ràpidament una posició capdavantera en el concert internacional de nacions.
Joan Triadú ha estat un gran crític literari -per a mi, encara poc valorat; i, també, un excel·lent organitzador cultural: les classes de català, el CIC, Thau. Des del punt de vista nacional, mai no es va declarar vençut i ara, mirant la posició que van adoptar uns quants catalans el 1939, podem dir el mateix que Churchill va dir dels aviadors anglesos: “Mai tants han degut tantes coses a tants pocs”. Triadú, granític en les seves concepcions nacionals, era flexible i eclèctic en la seva visió de la literatura. Ell, juntament amb unes poques persones més -Jordi Pujol, Maria Aurèlia Capmany, Josep Termes, Paco Candel..- va ajudar a definir, sense por a equivocar-se, la Catalunya d’avui. Molts hem perdut un mestre. I tots plegats, un referent.
Avui, 1 d’octubre de 2010
Estava convençut que el dia que em toqués escriure aquest article el senyor Miquel Àngel Martín ja no seria gerent de d’Institut Metropolità del Taxi. La destitució, però, no ha arribat. Vista aquesta situació, i altres que s’han produït, molts ciutadans poden tenir la impressió que hem arribat a un dels punts més baixos pel que fa a la moral col·lectiva.
És en aquest moment quan proposo que girem els ulls cap a la literatura. Allò que, malgrat tot, ha fet que no fóssim assimilables -per dir-ho en paraules d’Espriu-és la literatura; l’espai on col·lectivament hem anat construint el nostre imaginari col·lectiu és la literatura; i l’espai on hem reflectit les mil cares de la història i de la nostre realitat col·lectiva és l’espai de la literatura. Jurídicament, què som? En el millor dels casos, una nació reconeguda en un preàmbul estatutari. I políticament? També en el millor dels casos, una de les nacions sense Estat més antigues d’Europa. Des del punt de vista literari, en canvi, som una primera potència. Ho som ara, amb noms que podem posar al costat dels més grans de les literatures més potents; i ho hem estat històricament, amb una entrada tan fulgurant com és la figura de Ramon Llull.
Ara mateix, a les portes, com qui diu, del Dia del Llibre, s’han editat un conjunt d’obres d’alta qualitat literària i que ens permeten resseguir alguns dels aspectes més decisius del nostre passat immediat i del nostre present. D’on venim? Marta Pessarrodona, a França, 1939, ens explica que venim d’una gran tragèdia: la guerra civil i l’exili. Sobre aquests dos temes s’ha escrit molt però és la primera vegada que d’una manera sistemàtica, rigorosa i amb voluntat exhaustiva es passa revista a la situació dels intel·lectuals catalans que van marxar a França. El llibre està ple de dades, dates, idees, suggeriments. Entre aquests darrers, ¿com és que avui són tan poc conegudes, i valorades, dues figures tan importants com van ser Pere Coromines i Nicolau d’Olwer? Molts van marxar a l’exili, i molts es van quedar a l’interior. Es van quedar a Barcelona i a altres ciutats però també en els pobles de l’interior allà on l’onada regeneracionista republicana havia estat més efímera. Emili Teixidor ens ofereix una altra gran novel·la: Els convidats, centrada en un petit poble de la Plana de Vic. Els publicitaris clàssics dirien que es tracta d’una novel·la sense concessions en el sentit que presenta un panorama negre, asfixiant, sense escapatòria on queda clar, per si algú encara ho dubtava, que el feixisme català va existir i que durant uns anys va manar molt en els nostres pobles i les nostres ciutats.
Després, però, la societat catalana va evolucionar. Potser hauríem de llegir la biografia de Preston sobre Franco per entendre com va ser possible aquesta evolució sense que el franquisme caigués. Els grans corrents ideològics europeus també van arribar. I van afectar tota una generació; la dels seixanta, per simplificar-ho; la que va creure en les grans utopies i després va topar bruscament amb la realitat. Aquesta és la generació que Julià de Jódar retrata a La pastoral catalana, una novel·la ideals somiats i acomodacions més o menys tranquil·litzadores. I, finalment, amb Se sabrà tot, de Xavier Bosch, arribem a la Barcelona d’avui a través d’un trihller on no hi falta de res: empresaris corruptes, periodistes venals, policies obstinats, terroristes islàmics i una redacció de diari plenament urbana i contemporània, és a dir, que ja no té res a veure amb aquella Catalunya desfeta que ens retrata Pessarrodona o amb aquella Catalunya asfixiada d’Emili Teixidor.
Els noms que he citat, i altres que hi podríem afegir -com el de Villatoro i el seu Tenim un nom— , no els trobareu amb la profusió que mereixen als mitjans de comunicació. Tampoc no gaudeixen del prestigi social propi de les societats amb l’autoestima alta. Ara que ve Sant Jordi, aquests escriptors hauran de competir amb el provincianisme dels qui s’enlluernen amb tot el que ve de fora, amb la ignorància proverbial de tants i tants periodistes i amb la mala fe dels cosmopolites de torn. Malgrat tot, en època de decrepitud política i de crisi econòmica, la salut de la nostra literatura constitueix una invitació a l’optimisme.
El Punt. 3 d’abril del 2010
"Amo les faules del filòsofs;