Quasi mig segle va trigar Elias Canetti a escriure aquella que ell considerava la seva obra més important: Massa y poder. En efecte, començada a redactar el 1925 no va ser publicada fins al 1960, és a dir, 45 anys més tard. Canetti estava obsedit pel comportament de les masses des del 15 de juliol de 1927, quan ell mateix va formar part de la gernació de vienesos aïrats per una sentència judicial que deixava sense condemna la mort d’uns obrers i que, procedents de diversos barris de la ciutat, i d’una manera espontània -havien llegit la notícia de l’absolució als diaris-van convergir fins al centre i van acabar per incendiar el Palau de la Justícia. L’observació del comportament de les masses li va servir també a Canetti per intentar entendre les raons de l’adveniment del feixisme i del seu parent més radical, el nazisme. Per a un jueu sefardita com ell, que va veure destruït el seu món durant la II Guerra Mundial, l’obsessió pel comportament de les masses significava intentar arribar al fons de les desraons del segle XX.
Ara ja resulta una obvietat dir, o escriure, que el segle XX és el segle de l’eclosió, de la visibilització, de les masses. Sense la presència, i la manipulació de les masses, són inexplicables els episodis més importants d’aquest segle: la Revolució Russa i, com ja hem dit, el feixisme i el nazisme. Sovint, a més, el comportament, i la manipulació de les masses, han anat lligades a dos fenòmens aparentment no connectats: el Poder, i l’Esport. La gran aportació de Goebbels és adonar-se de la íntima connexió que existeix entre Poder i Esport i dels resultats, espectaculars des del punt de vista del domini polític, que se’n poden derivar a partir d’una utilització sense escrúpols, totalitària, és a dir sense una mínim control democràtic, dels mitjans de comunicació; especialment dels que proporcionaven un altaveu directe i instantani per arribar a la ment i l’esperit de les masses com era, i és, la ràdio.
Deia Canetti que si anem pel carrer i, involuntàriament, toquem una altra persona ens aturarem i li demanarem disculpes. Però si formem part d’una massa deixarem que ens toquin i en el si d’aquesta massa podrem arribar a comportar-nos d’una manera -d’una manera violent, per exemple- com no seriem capaços de fer si seguíssim en la nostra individualitat. Ara, Europa ja no viu sota situacions totalitàries però, tanmateix, el comportament de les masses que es formen amb motiu de determinades celebracions -esportives, per exemple-continua oferint lamentables exemples de violència. A fora, i aquí. Que la policia hagi de detenir més de 100 persones en ocasió del triomf del Barça a la Lliga de Fútbol significa que també en les societats democràtiques el comportament de les masses pot degenerar fàcilment en violència. Amb algunes peculiaritats que Canetti difícilment hauria pogut advertir. Ara, entrats de ple en el segle XXI, el comportament de les masses ja no es mou per un desig de revenja, de revolució o d’aspiració col·lectiva més o menys manipulable sinó que sovint el moviment de les masses és aprofitat per persones que es mouen dins els paràmetres de l’anti-sistema, del nihilisme per dir-ho a la manera de Glucksmann. En el cas de les celebracions esportives podríem afegir-hi una explicació de tipus metodològic. Sovint, la violència esclata quan la celebració es fa sense litúrgia; quan la celebració consisteix en anar a cridar sota un fanal i esperar que les càmeres de televisió t’enfoquin. Les litúrgies, religioses o laiques, no són un invent gratuït. Tradicionalment, han servit per canalitzar els fervors de la massa; per impedir que una celebració de la mena que sigui derivi, per incontrolada o per manca de ruta per on canalitzar-se, cap a la violència. Una massa al carrer sense trajecte ni itinerari és com una rierada que no troba canals per on precipitar-se. L’adveniment de la catàstrofe és, pràcticament, inevitable.
Butlletí del Centre d’Estudis Jordi Pujol, 25 de maig del 2010
Em diuen que escrigui un article sobre Antoni Tàpies, ara que l’han fet marquès. M’ho diu algú que deu haver llegit els meus Temps indòcils on jo poso Tàpies com un exemple del que ha estat la Modernitat. No cal anar gaire lluny per saber en què consisteix la Modernitat. Antoni Tàpies en la introducció del seu llibre La pràctica de l’art (març de 1970) escriu: “Nosaltres ens quedem amb la “follia” i la destrucció-creació d’aquelles velles arrels del pensament, de l’art i de la poesia indomables de tots els temps. Aquells que en el nostre segle van desembocar en l’humor, l’estat de rebel·lia, la filosofia i fins la política dels Tzara i tants dels seus companys de Dadà, de l’Expressionisme, del Surrealisme i dels pioners de l’Abstractisme, incloent-hi, naturalment, per completar el símbol que tots ells representen d’identificació de l’avantguarda amb el progrés revolucionari, els Tatlin, els Rodxenko, els Malevitx o els Larionov anteriors a la liquidació que en va fer el stalinisme”. (El subratllat és meu). I en uns paràgrafs anteriors, és també Tàpìes el qui havia escrit: “Per això, també em semblarà sempre grotesc que en el món occidental tingui tanta acceptació la brama que no existeixen enlloc les coaccions que hi ha certament a molts països socialistes envers la llibertat de creació. De fet, és com si aquí també n’hi hagués i es mostren sovint en totes les situacions en què es fa difícil o impossible aquesta llibertat de “lectura”.
Entre altres coses, la Modernitat ha estat això: la idea d’avantguarda artística identificada amb la idea de revolució política; i, baixant a un terreny més concret, la banalització de la situació als països comunistes i la falsa equiparació amb la dels països capitalistes. La Modernitat aspirava a una tercera via que, en realitat, només servia de coartada per no enfrontar-se de forma radical al fracàs de la utopia moderna que Lenin -i no Stalin-encarna. Lenin i tot el sistema; no Stalin com una simple derivació del mateix. El cas es fa interessant perquè no és individual. En efecte, les preses de posició extra-artístiques de Tàpies a mi em recorden molt les de Jean Paul Sartre que va acabar ofegat en una vàcua superioritat moral. Ho explica, molt bé, Juan Goytisolo en els seus llibres memorialístics que parlen de la seva estada a París, observador privilegiat, des de l’amagatall de l’apuntador, de les anades i vingudes de l’inventor de la nàusea. O Néstor Luján: “La tragedia de Sartre -escriu Nèstor-fue que siempre defendió con rigor e inteligencia las ideas que acababa de abandonar” perquè sempre va voler situar-se a la cresta de l’onada de les modes ideològiques. Dues imatges definidores de la impostura de la Modernitat: Sartre venent revistes maoistes pels carrers de París; Tàpies arribant amb el seu Mercedes a la reunió clandestina de la Caputxinada.
¿Treuen valor, aquestes consideracions, a l’obra pictòrica de Tàpies o a l’obra literària de Sartre? No, en absolut. Sartre i Tàpies són dos dels grans personatges culturals del segle XX i la seva obra té un valor autònom, al marge de la gelatina ideològica amb què la van embolicar (però jo prefereixo el Sartre dels contes o de les obres teatres al de les grans formulacions filosòfiques). Paradoxalment, allò que quedarà d’ells és la màxima de Nonell, el “jo pinto i prou”. En efecte, podem llegir Sartre, alguns textos de Sartre, sense avergonyir-nos si no pensem en el seu compromís amb el comunisme o si ens oblidem de la seva perpetua obsessió per portar tots els ciris de la processó intel·lectual. I podem admirar les pintures de Tàpies si deixem estar la parafernàlia ideològica que necessitava exhibir, o la vocació de mandarí, i ens quedem amb la substància, és a dir, amb la pintura. .
Tàpies ha acceptat el marquesat que li ha proposat el rei Joan Carles, i amb aquesta acceptació es tanca, en el personatge, el cicle de la Modernitat. Ara ja sabem que allò que amagava la transcendental retòrica de la Modernitat era una inacabable ànsia de reconeixement i poder. Als anys seixanta i setanta el poder es demostrava defensant -¡¡¡ teòricament !!!-avantguarda i revolució. Enfonsat el sistema d’idees, el poder es demostra quan el rei d’Espanya et fa marquès i quan, a la vegada, el govern de Catalunya es reuneix setmanalment sota un dels teus quadres. L’ull que tot ho vigila com la cadira que presideix l’edifici de la Fundació.
El Punt. 1 de maig del 2010
"Amo les faules del filòsofs;