Arxiu de Juny, 2010
Als llibertins i als maçons els devem, en bona part, l’adveniment de la democràcia moderna. Sobretot, si entenem que aquesta democràcia neix de l’establiment de dos principis: el de la igualtat de tots els homes davant la llei i el del reconeixement de la sobirania del poble. Aquest és el llegat de la Revolució Francesa que va posar fi a allò que n’hem dit l’Antic règim, o sigui un sistema de castes on els drets de cada ciutadà venien determinats per la classe social en la qual havien nascut. Els clubs maçònics del segle XVIII tenen molt èxit no només per les idees que prediquen -la ciència i el progrés tecnològic com a font de benestar social enfront de les idees obscurantistes de l’Església- sinó perquè aquests clubs es regeixen per un sistema meritocràtic; els càrrecs, les responsabilitats, són repartides entre els socis que han demostrat tenir més capacitats, al marge de la classe social en la qual han nascut. Per això, és en les societats secretes maçòniques on el sistema de castes queda torpedinat per primera vegada. Pel que fa als llibertins, la seva activitat seductora transgredeix els compartiments estancs de l’Antic Règim perquè allò que acaba comptant és el nombre de dames seduïdes, no el seu rang social, com es demostra en la llista que Leporello llegeix en una de les escenes més populars del Don Joan de Mozart.
Giacomo Casanova era maçó i llibertí. La seva figura ha quedat banalitzada per la intensitat, si més no numèrica, de la seva activitat sexual . Però, en realitat, Casanova és un dels personatges intel·lectuals més interessants del segle XVIII: músic, hel·lenista, traductor d’Homer, polític, agosarat home de negocis -inventor, per exemple, d’una de les primeres loteries–, viatger incansable per tot Europa, fet que li va permetre establir relació amb Goethe, Voltaire i Mozart, etcètera. L’any 1976, Fellini li va dedicar una pel·lícula que posava l’èmfasi en el presumpte cinisme de Casanova i, per tant, confirmava els tòpics que distorsionaven la seva imatge. Uns quants anys més tard, al 1989, Nèstor Luján publicava la seva primera novel·la en català amb un text dedicat justament a aquest personatge: Casanova o la incapacitat de perversió. Nèstor sortia al pas de la versió de Fellini -que considerava massa deutora dels prejudicis catòlics- i presentava el personatge en un marc geogràfic molt proper, concretament en el trajecte que va de València a Barcelona on, en efecte, Casanova havia fet estada i, fins i tot, havia conegut presó.
Aquests dies podem veure a Barcelona una versió de l’òpera Don Joan de Mozart escrita i dirigida per Carlos Saura. Giacomo Casanova hi té un paper determinant com a inspirador directe del llibret escrit per Lorenzo da Ponte. Saura presenta Da Ponte com a deixeble de Casanova i fa que el visiti en el castell del comte de Waldstein, el qual l’havia acollit com a bibliotecari, on va escriure les seves Memòries i on va morir. També Lorenzo da Ponte va escriure les seves Memòries, publicades el 2006 en una magnifica edició i traducció del professor Antoni Seva. Com sol passar en aquests casos , les Memòries de Da Ponte són quasi més interessants pel que explica dels altres que no pas pel que escriu sobre ell mateix, massa pendent d’aconseguir el judici benèvol de la història. En canvi, resulten molt indicades per conèixer l’ambient polític i cultural que es vivia a Venècia -d’on Da Ponte va haver de fugir- i a Viena -on es va refugiar–. A Viena manava l’emperador Josep II, protector, a estones de Mozart, monarca il·lustrat, possiblement d’idees més avançades que molts dels seus súbdits, però que exercia el poder, com feien els sobirans de l’època, de manera absoluta.
Tots aquests personatges -més Salieri, que aquí, fent honor a la veritat, no assumeix el paper de dolent– formen la trama de la pel·lícula. Saura aconsegueix un film tan o més brillant que la celebrada versió de Losey sobre Don Joan. Losey posava l’èmfasi en la fredor ambiental i en la incomunicació dels personatges; Saura converteix el procés de creació de Don Joan en una història de passions a través, per exemple, de les relacions entre Da Ponte i Annetta; de l’impacte que en Mozart provoca la noticia de la mort del seu pare; o de la negativa d’un vell i desenganyat Casanova de deixar-se caure pel pendent del sentimentalisme -tan oposat a l’esperit racionalista de l’època. En definitiva, un gran espectacle que molta gent es perdrà. Perquè només el passen en una sala de Barcelona -l’Alexandra-i perquè el dia que jo vaig anar-hi, potser perquè era pont i jugava Espanya, a la sala no hi havia pràcticament ningú. El meu article vol ser un avís per a tots aquells potencials espectadors que encara s’emocionen amb aquesta mena de pel·lícules.
Les últimes teories sobre les causes de l’èxit del Beatles diuen que, més enllà del seu indiscutible geni compositiu, allò que els va fer triomfar és la quantitat d’hores que havien arribat a tocar abans del seu èxit multitudinari. Hi hauria, doncs, geni; però hi hauria, sobretot, treball. També a les eleccions del Barça ha guanyat el candidat que d’una manera més explícita i més perseverant havia començat, molt abans que tots els altres candidats, el seu assalt democràtic a la presidència del Barça. Els votants van captar que Sandro Rossell era el qui havia jugat més fort, el qui havia arriscat més per aconseguir l’objectiu que s’havia proposat. En èpoques de pensament tou, aquest premi a la perseverança és un bon indicador de salut social. I l’exemple pot traslladar-se, naturalment, a la política. Els ciutadans volen, volem, líders que ens facin creure que, per a ells, arribar a governar-nos és el més important que els pot passar. Aquest factor, diuen, va ser una de les causes determinants del triomf del nouvingut Clinton enfront de l’establishment polític de Washington.
De les eleccions a la presidència del Barça en podem treure altres reflexions. Per exemple, que presentar un programa electoral als ciutadans i explicar-lo bé per intentar captar el seu vot no és gens fàcil. Els quatre candidats que havien passat el tall de les signatures són persones solvents, algunes d’elles amb una preparació acadèmica i professional que, per desgràcia, ara mateix no sol trobar-se en el món polític. Estem parlant de persones en plena maduresa vital i que en les seves respectives professions han arribat, pel propi esforç, a llocs molt destacats. Doncs bé, aquests candidats conceptualment modèlics ens han ofert una campanya electoral avorrida, amb una escassa capacitat comunicativa i, en alguns casos, amb una excessiva dependència respecte als assessors d’imatge. A les persones que han vist o escoltat alguns dels debats organitzats per diversos mitjans de comunicació els ha resultat molt difícil singularitzar l’oferta de cada candidat. En línies generals, tots semblaven dir el mateix, potser perquè la privilegiada situació esportiva del Barça limitava l’abast dels debats. Però en tot cas ha quedat demostrat que presentar-se a unes eleccions, i interessar els ciutadans sobre aquestes eleccions, no resulta -com dèiem– gens fàcil. Vist com ha anat la campanya electoral del Barça haurem de convenir que els nostres polítics sovint ho fan molt millor.
En aquestes eleccions no hi ha hagut el problema de les llistes tancades. Qualsevol soci del Barça, si aconseguia un determinat nombre de signatures, podia presentar candidatura a la presidència. Doncs bé, també ha quedat clar que el sistema de llistes obertes no és una panacea perquè permet que s’hi colin intrusos, possibles defensors de causes i interessos particulars, i que, amb el seu populisme, o amb el seu discurs anti-sistema, són capaços de convèncer uns electors més o menys desencantats. Consti que no m’estic referint a cap candidat en concret sinó a la mena de sorpreses que podria provocar un sistema aparentment més democràtic.
Dues notes finals. En primer lloc, que les eleccions -tot i que avorrides-han estat modèliques tant pel que fa al comportament públic dels candidats com a la jornada electoral, i a la participació dels socis. Les eleccions del Barça han estat un exemple de democràcia i això, enfront a d’altres models igualment respectables però més basats en candidats providencials, demostra una alta maduresa social. Finalment, que ningú no hagi posat en dubte la catalanitat del club -i més que la catalanitat, un catalanisme transversal que va de la tribuna a la localitat més allunyada-no és un fet tan obvi com les generacions més joves podrien pensar. És el resultat d’una política que va començar, en temps difícils ,ja fa molts anys.
Butlletí del Centre d’Estudis Jordi Pujol. 15 de juny del 2010
Ens equivocaríem greument si penséssim que l’actual crisi econòmica, a Catalunya i a Espanya, quedarà solucionada amb unes quantes mesures econòmiques, més o menys dràstiques, més o menys perjudicials, a curt termini, per al conjunt de la població. És evident que, a Catalunya i a Espanya, cal un canvi de govern que intenti redreçar l’actual situació econòmica però a mi també em sembla evident que els ciutadans no podem esperar de forma passiva que els polítics, i els experts, ens proposin les seves solucions. Tot i que les grans declaracions sovint em fan venir urticària crec que allò que cal, en aquests moments, és un canvi de mentalitat per part dels ciutadans. Intentaré explicar-me. Contràriament al que podria semblar si ens limitessin a veure i escoltar determinats informatius -els deTV3, sense anar més lluny- l’Estat del Benestar ha assolit, a casa nostra, unes dimensions que haurien satisfet, plenament, les aspiracions dels més exigents utopistes del segle XIX. No parlo per parlar. Tinc davant meu l’article Literatura utòpica a Catalunya publicat per Josep Termes dins del seu llibreHistòries de la Catalunya treballadora (Empúries, 2000). En aquest article, Termes fa referència al text amb el qual l’enginyer anarquista Ricardo Mella va guanyar, l‘any 1889, el Segundo Certámen Socialista. El treball en qüestió es titula La nueva utopia i allò que crida l’atenció és que, en bona part, la ciutat utòpica imaginada per Mella s’ha convertit en realitat. “Una parte de la ciudad está dedicada exclusivamente a las viviendas y al otro lado se ven tan solo inmensas fábricas, talleres, granjas de labor en las afueras, grandiosos mercados (…) Entre los edificios notables de la ciudad descuellan las escuelas públicas, el centro local de relaciones y negocios, la casa de corrección médica, las bibliotecas y museos, los centros de recreo y otros. Las escuelas públicas, fomentadas por la iniciativa de asociaciones consagradas a la enseñanza, son un verdadero resumen enciclopédico de todos los conocimientos humanos“, etcètera.
Allò que no podria imaginar Mella és que aquestes transformacions comportarien una progressiva pèrdua de la capacitat d’iniciativa i de responsabilitat individual d’una franja cada cop més nombrosa de ciutadans. Convertit l’Estat en una mena de proveïdor omnipotent de serveis, els diversos partits polítics han sucumbit a la temptació de convertir el ciutadà en un client a canvi de la obtenció dels seus vots. Aquesta situació no només hauria escandalitzat Mella, al cap i a fi un ingenu utopista, sinó també als polítics laboristes anglesos que després de la II Guerra Mundial van posar en marxa l’Estat del Benestar. ¡Es posarien les mans al cap si veiessin que l’esperit de l’Estat del Benestar ha estat pervertit fins al punt que serveix fins i tot per pagar les Festes Majors! Però tractats com a nens aviciats, ¿castigarem els ciutadans, quan siguem cridats a les urnes, el populisme malbaratador dels nostres polítics o, ben al contrari, seguirem exigint, amb els ulls tapats, per fer veure que no sabem qui ho paga, pa i circ pels segles dels segles? A mi, que consti, se’m fa difícil imaginar un clam popular a favor de la supressió de la despesa pública que comporta la Festa de la Mercè o altres festes majors, concerts, espectacles, etcètera. El malbaratament dels nostres diners per part de l’Administració ha afectat, aquests darrers anys, des de les coses més petites -a la porta del mercat del meu barri la Diputació de Barcelona anuncia que paga uns cursos de cuina-fins a les iniciatives més ambicioses. Diuen que quan Felipe González va explicar al canceller Kohl que Espanya organitzaria, l’any 1992, els Jocs Olímpics de Barcelona i l’Expo de Sevilla, tot a l’hora, el polític alemany va respondre, irònic: “Nosaltres aquestes coses no ens les podem permetre”.
Que els abusos contra l’Estat del Benestar no siguin una qüestió local sinó en bona part europea; i que aquests abusos hagin estat fomentats, en certa mesura, pels mateixos polítics no treu gravetat a la nostra situació específica. I tampoc no és exactament un problema de dretes i esquerres. Allò que un moment donat va ser bo per Europa, les polítiques d’esquerra que van ajudar a configurar l’Estat del Benestar, s’ha convertit ara, en bona part, a causa de l’abús populista que n’ha fet aquesta mateixa esquerra, en una rèmora que una consciència progressista s’hauria de sentir en l’obligació de denunciar No hi ha res pitjor, per a impedir el progrés dels pobles, que les ofuscacions ideològiques que no tenen en compte la dinàmica de la realitat. Ja ho havien advertit, entre d’altres, els utilitaristes anglesos del segle XVIII. Potser per això allà ja han canviat el govern i han iniciat, sense gaires escarafalls, les transformacions que els permetrà continuar essent una gran nació. Aquí, mentrestant, ens tirem els plats pel cap amb la secreta esperança que algú pagarà la vaixella.
El Punt. 5 de juny del 2010. Revisat
"Amo les faules del filòsofs;