El Blog d'Agustí Pons

Que l’Estatut no ens immobilitzi

Francament, tal com estaven les coses la sentència de l’Estatut hauria pogut ser molt pitjor. Des del catalanisme alguns havíem gosat dir (veure El Punt del 5 de setembre del 2009) que es tracta d’un text tècnicament mal girbat i conceptualment tendenciós, en consagrar un intervencionisme impropi de les societats democràtiques contemporànies.  També dèiem que, fos quina fos l’opinió de cadascú de nosaltres sobre el Tribunal Constitucional, la sentència l’hauríem d’acatar perquè Espanya és un Estat de Dret i, en tot cas, hauria calgut, amb anterioritat a l’inici de la tramitació de l’Estatut, canviar, des de les Corts, les funcions d’aquest Tribunal cosa que, tothom sap, no es va fer. I, sobretot, dèiem que resultava ingenu suposar que un text de la importància de l’Estatut podria tirar endavant sense acord amb el principal partit espanyol a l’oposició, i això ho sabien els nostres polítics -o ho haurien d’haver sabut-  de la mateixa manera que ho havien sabut, en el seu moment,  els polítics de la II República.

Vol dir això que hem d’aplaudir la sentència del Constitucional? Evidentment, no. Em sap greu tornar-me a citar, però també en aquest diari -concretament el 6 de setembre del 2008-vaig publicar un article titulat “La deslletat permanent”. Em referia a la deslleialtat de la majora de governs espanyols envers  Catalunya i posava diversos exemples, referits a qüestions culturals i d’infraestructures. Ens queixem molt de la dreta -i tenim raons per queixar-nos dels punts de vista i de les actuacions del PP a partir del segon mandat de  José Maria Aznar– però la majoria de polítics socialistes s’han comportat d’una manera semblant, si bé amb un nivell d’educació més acceptable.   En aquest sentit, mai no ha entès el predicament que un personatge com Felipe González pot tenir entre determinades elits catalanes perquè, al llarg d’aquests darrers trenta anys, és el clan socialista andalús el que hi ha imposat les seves tesis: cafè per a tothom, que paguin els catalans i, a canvi, no ens ficarem en  temes de llengua i cultura. I això és, simplificant, el que ha fet el Tribunal Constitucional, amb una majoria de jutges proposats pel PSOE. No ha gosat  tombar  la immersió lingüística -garantia de la no ruptura social del nostre país- a canvi de deixar sense límits la solidaritat econòmica dels catalans.

I ara que parlem de la immersió lingüística bo és recordar que en una ocasió anterior ja el Tribunal Constitucional va haver de dictaminar sobre la seva validesa. Ho va fer a través d’una sentència enrevessada però que acabava donant raó als plantejaments de la Generalitat. No  crec cometre cap indiscreció si dic que en les setmanes anteriors a la sentència Miquel Roca va fer servir la seva influència -i la influència de la força política que representava-per procurar que no es produís cap disbarat. Es va fer política, que és el que cal fer quan hi ha temes d’importància a debat.  En el cas actual, però, el govern tripartit -que és el govern que ens mana-ha demostrat una clamorosa inoperància i ha demostrat, també, com d’insignificant ha arribat a ser el prestigi de Catalunya. En aquest tema, és difícil arribar a un punt més baix.

El perill més greu, però, és que la discussió -ara post-sentència–  sobre l’Estatut ens immobilitzi -o ens continuí immobilitzant–.  Catalunya  pateix un conjunt de situacions anòmales a les quals resulta urgent posar-hi remei. Em refereixo a la teranyina de lleis, reglaments, prohibicions, consells, ordres i ortodòxies vàries que comencen a fer irrespirable la vida del ciutadà i que amenacen d’ofegar l’activitat econòmica del país.  Les llibertats individuals dels ciutadans han estat retallades sense  gaires escrúpols pel nostre govern en temes tan vitals com l’educació i la mobilitat.  El dirigisme és un concepte tan  instal·lat  en la cultura del Tripartit que una de les darreres iniciatives del Departament de Salut ha estat editar un llibre que  explica als adolescents on han de posar el dit per trobar plaer… D’aquí al dia 10, data fixada per la manifestació, hauria de quedar molt clar que, en cap cas, la sentència de l’Estatut servirà per apuntalar un govern que, afortunadament, fa aigües per totes bandes. Resultaria paradoxal que  per demostrar que Catalunya segueix viva ens haguessin de posar al darrera dels polítics que ens han portat al desastre actual.

El Punt. 3 de juliol del 2010