Posar el país a 140
A través d’un article de Quim Monzó vaig saber de l’existència d’una pàgina web on es recullen signatures per demanar que el govern espanyol augmenti el límit de velocitat a les autopistes, i el posi a 140. En Monzó deia que havia firmat. Jo vaig fer el mateix. Anar a 140 per una autopista és la cosa més natural del món i, en realitat, això és el que fem la immensa majoria de conductors sempre que podem. Al cap i a la fi, la limitació a 120 no va ser deguda a cap mesura de seguretat sinó a la crisi del petroli. Els lectors interessats poden consultar la premsa del dissabte 2 de març del 1974. Hi trobaran una àmplia referència a l’acord pres en aquest sentit en la reunió del Consell de Ministres celebrada el dia anterior. En lletra més petita, hi trobaran, també, la noticia del “enterado” que el mateix Consell va donar a l’execució de Salvador Puig Antich.
Nosaltres, en canvi, vull dir a Catalunya, circulem a 80 per hora. Ens fan circular a 80 per hora. La imatge de desenes de vehicles circulant a 80 per hora per l’autopista del Maresme és una de les imatges més ridícules i més depriments que pot oferir el país. És, també, la metàfora d’un fracàs. El fracàs d’un govern que ens ha asfixiat amb lleis, comissions, protocols, ordres, consells, manaments i moralina de tota mena però que s’ha mostrat incapaç de prendre decisions dràstiques quan calia. Davant de catàstrofes com l’esfondrament del Carmel o la mort de cinc bombers en un país anglosaxó, de tradició protestant, de responsabilitat individual, s’haguessin produït dimissions, amb independència del grau de responsabilitat del polític afectat. Aquí no ha dimitit ningú. De cada catàstrofe n’ha sortit una nova comissió; és a dir, més papers i més burocràcia.
En les dues legislatures del Tripartit hi ha hagut bons consellers, capaços de gestionar amb responsabilitat la cosa pública. El mal és que han quedat atrapats pels partidaris de posar el país a 80. Pensem en el túnel de Bracons, en el Quart Cinturó, en la polèmica sobre els cementiris nuclears, en l’asfixiant política ecològica, etcètera. El gran fracàs del PSC ha estat el d’haver quedat presoner de polítiques radicals en les quals no creia i que han resultat perjudicials per al conjunt del país per més que qui les propugnés ho fes en nom del progressisme i l’ecologisme. (“L’ecologisme és un egoisme” es titula un llibre de Josep Maria Espinàs).
Seguim, però, amb l’exemple de la prohibició d’anar a més de 80. La comparteix el govern en ple? No, en absolut. Ha estat dictada per una autoritat mundial, o si més no europea, en la matèria? La resposta és idèntica: no, en absolut. He buscat per Internet el perfil professional del senyor Pérez Moya. No l’he trobat. Potser és magnífic, extraordinari, descomunal. Però per Internet només surten unes dades biogràfiques oficials que el presenten com un membre de l’aparell del seu partit, Iniciativa, que l’ha anat col·locant en diversos àmbits de l’administració local i provincial. Un govern és, com deia el meu professor de religió respecte a l’església catòlica, una monarquia absoluta o, si es vol, una piràmide on tothom treballa per al qui està dalt de tot, que és el qui es juga les garrofes al Parlament i als mitjans de comunicació. Un govern esdevé caòtic quan la follia d’un director general acaba per imposar-se al seny dels seus superiors i ningú -ni el president del país- no té prou poder per fer-lo fora.
Una última consideració. De ciutadans que ja els va bé anar a 80 probablement n’hi hagi uns quants, o molts. Al pas que anem, cada vegada n’hi haurà més. En la nostra Europa de balneari l’obsessió per la seguretat acaba tenint més predicament que el risc de la llibertat. I aquest és precisament el gran repte d’Artur Mas. Guanyar les eleccions i intentar posar el país a 140. Desenfarfegar-lo de funcionaris i fanàtics i donar suport no als que es conformen en anar a poc a poc sinó a l’inrevés, a aquells que, en tots els ordres de la vida, s’arrisquen a anar més de presa.
El Punt. 7 d’agost del 2010
"Amo les faules del filòsofs;