El Blog d'Agustí Pons

On posem la gauche divine?

Sobre el franquisme a Catalunya -i sobre l’antifranquisme- els nostres historiadors han escrit moltes pàgines.        No estic segur, però, que existeixi una crònica de l’evolució de les idees de la societat catalana que es movia sota el franquisme i dels grups socials que les encarnaven. Quan parlem de l’oposició antifranquista, per exemple, alguns tenen la temptació de pensar que tot va començar a finals dels 50 o a principis dels 60, quan els catòlics van  obrir les sagristies als comunistes. No. L’oposició antifranquista ja existia des de l’any 1940 si bé amb una envergadura notablement menor i feta des d’uns principis ideològics molt diferents als que acabarien imposant-se a les acaballes del franquisme i als inicis de la Transició.  I això fa que siguin difícil d’encabir, en el relat, figures i moviments que no encaixen del tot ni amb el catalanisme  d’arrel catòlica ni amb el marxisme d’arrel comunista que són les dues grans idees que s’expandeixen a partir de la derrota del 1939. Aquest és el cas, per exemple, del periodista i escriptor Nèstor Luján, més conegut que no pas llegit, encasellat dins del periodisme gastronòmic i la categoria de bon vivant però que en canvi practica un increïble periodisme de denuncia a les pàgines deDestino des del 1946 al 1959 i és un dels incitadors de la vaga de tramvies del 1951.

            La sensació d’estar davant d’un fenomen de difícil encaix l’he tingut també després d’haver llegit les memòries d’Oriol Regàs, creador de l’espai Bocaccio,  i després d’haver conegut la tesi que el periodista, escriptor i professor Joaquim Roglan ha elaborat sobre la revista del mateix nom. Les Memòries d’Oriol Regàs són les Memòries d’un gran personatge. Els grans personatges s’aixequen per damunt de la seva època i de tots els condicionaments familiars haguts i per haver. Quan alguns diem, tirant l’aigua al nostre molí, que la millor novel·la sempre serà una biografia, o una autobiografia, volem dir que no cal inventar res  allà on hi ha una vida viscuda intensament, sense por, amb un punt d’irresponsabilitat i d’arrogància.

            Oriol Regàs és el màxim responsable, o un dels màxims responsables, de l’aparició del grup social batejat per Joan de Sagarra amb el nom de “gauche divine”. L’any que Bocaccio va ser inaugurat, el 1967, coincideix, si fa no fa, amb l’any en què al diari El Noticiero  es va organitzar una Comissió Obrera;  clandestina, naturalment.  Sota la direcció de Joan Samit i de Francisco Rubio, membres del PSUC, uns quants periodistes, linotipistes i oficinistes ens hi vam apuntar. Pocs. Ens reuníem a cases particulars o bé a l’Acadèmia Chile, situada a l’aleshores Passeig General Mola. Tot va anar més o menys bé fins que Joan Samit va ser detingut i portat a la Presó Model, on s’hi va passar una  bona temporada. A ningú de nosaltres no se’ns hagués acudit pensar que la gent de “Bocaccio” era d’esquerres. Jo mai no hi vaig posar els peus. Al meu germà, Oriol Tramvia, quan ho va provar, no el van deixar entrar.

            Ara bé, dones una ullada a la col·lecció de la revista Bocaccio i t’adones que per allà  va entrar la Modernitat a casa nostra. La revista posa èmfasi en tot allò que passa fora. I per això abunden  els reportatges de viatges i les entrevistes a personatges de rellevància internacional: Pier Paolo Passolini, Bob Dylan, Àngela Davis, Yves Montand, etc. Tot, en castellà. I amb una atenció irrisòria cap als escriptors en català. La Maria Aurèlia Capmany no acabava d’entendre que alguns dels joves escriptors que freqüentaven la “gauche divine”, i que en van ser cronistes, es rebel·lessin per tot contra Franco excepte en el tema de la llengua. Ella es movia en un esquema anterior al 1936 quan a Barcelona hi havia escriptors en castellà ben poc atractius, però,  per a les noves generacions. Ara, les coses canviaven. Amb la “gauche divine” a casa nostra la Modernitat s’escrivia en castellà. Aquest era un fenomen nou, que amb el temps s’ha consolidat fins a crear una societat literàriament  bilingüe. Per alguns,  segueixo pensant en  Maria Aurèlia Capmany, aquesta era una de les demostracions més evidents de les conseqüències de la victòria de Franco. Però, a la vegada, ni a ella ni a mi se’n acudiria titllar de franquistes els membres intel·lectuals de la “gauche divine” ni negar la seva contribució a la modernització de la societat catalana. ¡Quina gran revista va ser Bocaccio mentre la van deixar sortir!

El Punt. 4 de setembre del 2010