El Blog d'Agustí Pons

Nèstor Luján, quinze anys després

Ara fa quinze anys, exactament el dia 22 de desembre del 1995, moria a l’Hospital Clínic de Barcelona el periodista Nèstor Luján. Tenia 73 anys.  Director, durant molt anys, de la  revista Destino -a la qual va estar vinculat des del 1943 fins al 1975- poc abans de morir  Nèstor Luján reconeixia haver escrit més 25.000 articles, als qual cal sumar una quinzena de novel·les, tant en català com en castellà, i una vintena de llibres que recullen  els múltiples camps que el van interessar:   la historia, la gastronomia, la tauromàquia, la boxa, etcètera. Però si quinze anys després la seva mort la figura de Nèstor Luján és digna de ser recordada no és pas per la quantitat d’articles i llibres que va escriure sinó perquè la seva obra pot inscriure’s plenament dins la gran tradició periodística catalana i espanyola representada per dues figures que ell va conèixer personalment i va admirar: Josep Pla i Julio Camba.

            Nèstor Luján (Mataró, 1922) va començar a escriure a la revista Alerta, publicació lligada al SEU, mentre estudiava la carrera de Filosofia i Lletres, que no va acabar, a la Universitat de Barcelona. Malgrat que escrivís en una revista d’aquestes característiques mai no va sentir cap mena de simpatia envers el feixisme o el franquisme com ho demostren el seus dietaris de l’època, inèdits. A més, el seu pare, militar que s’havia acollit a la Llei Azaña en temps de la II República, havia estat empresonat el 1939 per les autoritats franquistes al castell de Montjuic on va romandre alguns mesos. El 1943, Nèstor Luján va entrar a treballar a la revista Destino on va començar fent la crítica de toros amb el pseudònim de “Puntillero”. A partir del febrer del 1946 va iniciar  una secció setmanal titulada “Al doblar la esquina” que de seguida va esdevenir una de les més llegides de la revista.   Les raons d’aquesta popularitat cal buscar-les en la insòlita virulència amb què Nèstor denunciava la catastròfica situació dels serveis públics de Barcelona -tramvies, aigua, llum, etcètera-i els abusos dels monopolis -Correus, Tabacalera, Renfe…–. Així, per exemple, escriu juliol del 1947: “La ciudad pertenece a la compañia de tranvias en lo que se refiere a la circulación, a los pobres en lo que se refiere a la ocupación y al infierno en lo que se refiere a pavimentación”. Aquestes crítiques les podia fer perquè l’editor Josep Vergés el protegia i sabia combinar els articles de Nèstor  amb d’altres que es publicaven  a la mateixa revista i que eren  especialment afalagadors envers les autoritats del Règim. Això no vol dir que la censura no s’acarnissés en els articles de  Nèstor o que aquests  no li proporcionessin seriosos ensurts. Per exemple, una querella de l’arquitecte de l’edifici del Banc d’Espanya a la plaça de Catalunya -que Nèstor havia criticat amb especial bel·ligerància-i una seriosa advertència, feta als locals de la Delegació de Premsa, perquè les autoritats municipals van creure  que els articles de Nèstor havien ajudat decisivament a fer possible la gran vaga de tramvies de març del 1951.

            L’abril del 1958 Nèstor Luján és nomenat director de Destino en substitució d’Ignasi Agustí, que havia perdut la partida en el seu enfrontament amb Josep Vergés.  Nèstor serà director de la revista fins a l’abril del 1969 quan ha de deixar forçosament el càrrec a conseqüència d’haver estat jutjat i condemnat per Tribunal d’Ordre Públic a una pena de vuit mesos de presó i a una multa de 10.000 pessetes. El març del 1966 havia entrat en vigor la Llei de Premsa e Impremta propulsada pel ministre Fraga Iribarne. Nèstor va creure que s’obria realment una finestra a la llibertat d’expressió i, com a director de Destino, va actuar en conseqüència. Els articles, entre d’altres, de Manuel Jiménez de Parga,  Francesc de Carreras, Josep Maria Huertas Claveria o Eliseo Bayo van situar la revista en el punt de mira del ministeri d’Informació. Nèstor va escriure alguns articles memorables demanant la dimissió del rector de la Universitat de Barcelona, Francisco Garcia Valdecasas -que va deixar un rastre de denuncies, expedients i expulsions-o bé en favor de la llengua i la cultura catalanes. El resultat d’aquest intent de forçar els espais de llibertat van ser dotze expedients oberts entre el 1967 i la primera meitat de 1968 i la suspensió de la revista durant dos mesos el desembre del 1967.  I, finalment, la denuncia que va portar Nèstor davant del TOP. A finals del 1974, la revista és adquirida per Jordi Pujol. Poc temps després es produeixen diverses friccions entre l’equip de redacció creat per Nèstor, que torna a ser director de la revista, i la nova propietat. Especialment inassimilables per a la nova propietat de la revista resulten un article de Josep Ramoneda on, seguint les tesis en aquell moment del Partit Comunista Espanyol, critica d’una manera radical l’estratègia del PSOE -un partit aleshores en la clandestinitat–  i un altre on es defensen les posicions del dirigent comunista portuguès Alvaro Cuhnal, i que no es va arribar a publicar. Finalment, Nèstor i tot el seu equip dimiteixen el maig del 1975. El rebombori és considerable.

            Poc temps després, el febrer del 1976, Nèstor Luján és nomenat director de la revista Historia y Vida, publicació en la qual venia col·laborant des de feia anys. A Historia y Vida Nèstor torna a demostrar els seus amplis coneixements,  especialment, pel que fa a la història d’Europa -de França, sobretot– i a la literatura castellana del Segle d’Or.  Aquests coneixements també els posa en relleu a la revista Jano on cada mes publica un articleen el qual  examina la causa de les morts d’alguns dels personatges històrics més cèlebres. El maig del 1977 comença a escriure de forma regular, cada setmana, al diari La Vanguardia. En aquests articles, Nèstor defensa la necessitat de donar suport a les forces catalanistes i democràtiques recent sortides de la clandestinitat; mostra la seva preocupació per allò que ell considera la decadència europea, i que es concreta en la baixa demografia de la majoria de països del Continent;  adverteix del paral·lelisme que existeix entre el moment històric que està vivint Europa  i els anys finals de l’Imperi Romà;  i detecta amb precisió la força que aniran adquirint països fins aleshores considerats secundaris en el panorama de la història, sobretot, és clar, la Xina. No té cap inconvenient en elogiar la política econòmica de Margaret Thatcher i Ronald Reagan i la caiguda del Mur de Berlín és celebrada com es mereix “La disolución del comunismo -escriu el gener del 1990– era esperada por algunos ilusión; se la creía posible, pero no probable. Y he aquí que, en el momento más inesperado, en pocas semanas, se acabó algo que comenzó en el mar de sangre de la guerra mundial. El futuro es incierto pero claramente favorable”.

            L’octubre del 1990 passa a ser col·laborador d’El Observador on combina articles de caire polític i ideològic amb d’altres on expressa el seu escepticisme sobre els progressos morals de l’home -“no hem avançat gaire des dels temps d’ Aristòtil”- i reivindica una mirada escèptica a la vida molt en la línia del pensament del seu mestre Montaigne. “No hem canviat gens en mil·lennis. Si voleu saber alguna cosa nova de l’home, feu com jo i rellegiu Montaigne”.  Quan l’octubre del 1993, El Observador es veu obligat a tancar, Nèstor continua escrivint fins a la seva mort el desembre del 1995, a l’Avui. Al llarg de tots aquests anys Nèstor havia escrit, també, a El Noticiero Universal -diari del qual va arribar a ser redactor; Sábado Gráfico,  i moltes altres revistes.

            Malgrat aquesta biografia periodística i intel·lectual tan intensa, no és erroni afirmar que l’obra de Nèstor ha quedat, en bona part, amagada sota l’exuberància del personatge.  Nèstor  va practicar un epicureisme de difícil comprensió en uns anys, els de la postguerra, en què al nostre país abundaven místics i dogmàtics. Va ser, sí, un bon vivant i  els seus escrits i llibres sobre gastronomia van coincidir amb la fi de l’etapa més dura del franquisme quan ja tornava a ser possible, per tant, parlar de cuina i de l’art de menjar bé. Aquest personatge que ell mateix es va crear, la seva aversió a la pedanteria intel·lectual, i els temes quasi infinits que tracta en els seus articles, van ajudar a confegir la imatge d’un personatge frívol. La imatge no s’ajusta a la realitat tot i que, probablement, sí que s’ajustava a les conveniències de l’època. Nèstor va reivindicar sempre que l’únic compromís que un periodista adquiria era amb sí mateix, i això l’allunyava de l’engagement sartrià, una doctrina que va resultar incontestable durant unes quantes dècades. Nèstor es declarava escèptic fins i tot davant dels escèptics i l’assumpció d’aquest postulat no li va impedir practicar un periodisme combatiu, que va topar una i altra vegada contra les prohibicions franquistes. No li va importar anar a contracorrent, i segurament ho va pagar car. Antifranquista en temps de Franco, el ministre Fraga el va perseguir amb una especial virulència  fins al punt que, com hem vist, ell, home d’ordre, va acabar davant del temible Tribunal d’Ordre Públic. Mentre va ser director, aDestino hi van trobar lloc articulistes amb els quals ell no hi podia pas estar d’acord pel que fa a la concepció del món i de la societat. Recuperada la democràcia, va exhibir un liberalisme i, per tant, un anticomunisme que no resultava gens atractiu per a la nova progressia triomfant.  D’ascendència i formació castellana -el seu pare havia nascut a la part de València de parla castellana- va practicar el catalanisme en castellà i, quan als 65 anys va començar la seva carrera com a novel·lista, va publicar simultàniament en català i en castellà amb obres tan ben documentades com Decidme quien mató al conde (Premi Plaza Janés, 1987) o  Els fantasmes del Trianón (premi Sant Jordi, 1995).  Per a tots aquells que el vam conèixer el que més sorprenia de Nèstor Luján, a part de la seva extraordinària memòria, era la seva infinita curiositat. Quan s’interessava per un tema arribava a ser-ne un dels màxims especialista i això li va passar en relació a la gastronomia o al Segle d’Or espanyol però també  però també quan va escriure  de toros, de tennis o de boxa (admirava els esports individuals, el futbol el deixava indiferent i odiava el ciclisme).

            Els múltiples aspectes de la personalitat i l’obra de Nèstor Luján han estat objecte d’unes Jornades celebrades durant els tres primeres dimecres del mes novembre, i al primer dijous de desembre, a la Residència d’Investigadors del CSIC de Barcelona. En la primera de les sessions, el professor Anton M.Espadaler inscrivia el periodisme d’en Nèstor en els corrents literaris del seu temps; remarcava el seu humanisme i posava en relleu la presència de la filosofia epicúria a partir de la constatació que “la font primera del plaer és la curiositat”. A la mateixa sessió, el qui signa aquestes ratlles va parlar del periodisme de denuncia que Nèstor va practicar entre el 1946 i el 1957. A la segona sessió, Josep Maria Espinàs va explicar  la seva relació amb Nèstor Luján i tres professors de literatura -Laureà Bonet, Blanca Ripoll i Joaquim Marco- van emmarcar des del punt de vista acadèmic la figura i l’obra de Nèstor Luján. La tercera sessió va estar dedicar a parlar de Nèstor des del punt de vista periodístic amb una taula rodona, moderada per Carles Geli, que va comptar amb la participació de Francesc de Carreras i Lluís Permanyer -dos dels secretaris de redacció amb que va comptar la revista Destino-i Josep Maria Cadena que va parlar de la vinculació de Nèstor amb el Grup Democràtic de Periodistes. També en aquesta sessió, Jordi Amat va fer un brillant repàs a les necrològiques que Nèstor va anar publicant a  Destino i que constitueixen una mena d’acta notarial, molt ben escrita però, d’un món que, de fet, s’havia enfonsat el 1939 i que havia trobat refugi en la revista. Finalment, l’última sessió va ser protagonitzada per Jordi Pujol, el qual va explicar la seva relació professional amb Nèstor Luján, sense obviar els malentesos que van originar la crisi de 1975 i la sortida de Nèstor de la direcció de Destino.

            Dos mesos abans de morir, l’octubre de 1995, Nèstor Luján va ser nomenat Escriptor del Mes. En l’escrit de presentació -Qui sóc i per què escric- es declara, sobretot, periodista. “Si m’hagués de definir, només diria que sóc un home d’ofici, d’un llarg i apassionat ofici. És a dir, que des fa cinquanta-tres anys escriure gairebé cada dia; o sigui que he fet de periodista, professió de la qual m’enorgulleixo. He escrit de tot o gairebé de tot, amb passió, bona voluntat i molts treballs, malgrat que vaig sentir una vegada Salvador de Madariaga, el gran intel·lectual i polític, que deia i repetia: “Un periodista és un personatge que és capaç d’explicar clarament un cosa que no compren”. És un paradoxa: el periodista ha de ser clar i ha de fer-se llegir; la por de l’home que compra els diaris és avorrir-se. L’obligació de transparència i de claredat que s’imposa el periodista és, crec jo, fonamental”.

Capçalera. Gener del  2011

Gabriel Cardona, militar i demòcrata

En referència als aviadors  britànics que havien guanyat l’anomenada Batalla d’Anglaterra, Churchill va pronunciar una de les seves frases més cèlebres: “Mai tants degueren tant a tan pocs”.  També en relació als oficials de l’Exèrcit espanyol que van tenir l’audàcia i la dignitat de crear la Unió Militar Demòcrata (UMD) hauríem de dir, a partir de la frase de Churchill, que van ser molt pocs però que van tenir una influència molt gran i molt positiva en els moments més difícils de la Transició.  En efecte, en el punt de màxima influència directa dins l’Exèrcit espanyol és probable que la UMD no comptés amb més de 200 oficials. Però tot i que els seus líders de seguida van ser detinguts, empresonats i jutjats  –i l’organització, per tant, escapçada de forma radical–, les idees dels militars que van fundar la UMD són les que han acabat prevalent en el sí de l’exèrcit espanyol. Avui dia, a Espanya, ser militar i demòcrata són  dues realitats perfectament compatibles, i aquesta comptabilitat la devem a molts pocs, entre els quals, el comandant i professor Gabriel Cardona, que acaba de morir.

            He tingut la sort de conèixer i tractar dos dels dirigents de la UMD: el capità Juli Busquets, professor meu de sociologia a l’Escola de Periodisme del CIC; i el comandant Cardona. Més reservat, Busquets; més expansiu, Cardona,  tenien dues virtuts en comú: eren bones persones i estaven en possessió  d’un alt grau de competència professional -com a sociòleg, Busquets; com a historiador, Cardona–. Qualsevol que hagi conegut, ni que sigui com a soldat ras l’exèrcit franquista, convindrà que no era fàcil trobar-hi bones persones.  Tot estava previst perquè els oficials i els suboficials no assolissin, o abandonessin, aquesta categoria. No es tracta, doncs, en aquest cas, d’un adjectiu gens banal.

Pel que fa a la competència professional n’hi ha prou en recordar que Gabriel Cardona ha estat professor d’història a la Universitat Autònoma de Barcelona i que ha escrit uns quants llibres, alguns d’ells imprescindible per conèixer les característiques de l’exèrcit espanyol durant el llarg període franquista.             En concret, El gigante descalzo és un llibre apassionant per a tots aquells lectors que vulguin conèixer el nostre passat més recent més enllà dels tòpics. La tesi resultava, i resulta, arriscada. El gigante descalzo és l’exèrcit espanyol que Franco va mantenir expressament en condicions paupèrrimes i amb una escassíssima capacitat de mobilitat per tal que mai no el pogués inquietar. Això sí, va deixar, i va promoure, que molts dels seus comandaments llisquessin pel pendent de la corrupció… En la interpretació de Cardona, l’exèrcit espanyol seria una víctima del franquisme. Ell parla dels oficials de l’exèrcit que tenien vocació de militar, que veien paralitzada la seva progressió professional  per una escalafó inflat a conseqüència de la guerra civil i que havien de “treballar” -és a dir, fer la guerra-en unes condicions desastroses  tal com el conflicte d’Ifni va posar en evidència.

Com a historiador, i com a ex-militar, Cardona demostra, en aquest llibre, que gaudeix d’unes excel·lents fonts d’informació. Això li permet  aventurar una hipòtesi molt plausible sobre l’assassinat de Carrero Blanco. Cardona explica que l’almirall Carrero Blanco  havia encarregat  amb el màxim secret que el portaavions Príncep d’Astúries, aleshores en construcció, tingués una certa capacitat nuclear. Això trencava l’statu quo de la Guerra Freda -justament la situació que permetia la perpetuació de Franco–. El secretari d’Estat Kissinger va visitar Carrero el dia abans de l’atemptat. Li va preguntar quan firmaria Espanya el tractat de No Proliferació d’Armes Nuclears i Carrero, pensant que Kissinger baixava de l’hort,  va tirar pilotes fora. Al cap de poques hores, els militants d’ETA van pitjar la palanca que va fer saltar Carrero, el xofer i el cotxe més amunt  dels murs d’una església.  Cardona explica els fets sense treure’n cap conclusió explícita. Però el suggeriment està fet:  la CIA no va matar Carrero, però no va fer res per impedir-ho. Ara fa poc temps, han quedat desclassificats bona part dels informes secrets elaborats per la diplomàcia nord-americana d’aquells anys.  Carrero és titllat de pro nazi i d’anti-nordamericà. És la pura veritat.  Cardona i els militars de la UMD no van lluitar contra molins de vent…

El Punt. 14 de gener del 2011

Contra la xenofòbia, paraules clares

El partit Plataforma per Catalunya, liderat per Josep Anglada, ha obtingut 75.321 vots en les passades eleccions al Parlament. De la trentena de partits que no han aconseguit entrar al Parlament, el d’Anglada ha estat el que més a prop s’hi ha quedat. En total, ha recollit un 2,42% de vots del total del cens electoral. El seu líder s’ha mostrat molt satisfet dels resultats i ha predit que en la propera legislatura aconseguiran ser una força parlamentaria. ¿Hem de tenir por del pes d’aquest partit polític d’intencions clarament xenòfobes? ¿Significa, aquest augment de vots, que una part creixent de la societat no té cap empatx en assumir punts de vista racistes? Podríem començar dient que una de les característiques dels partits xenòfobs és la seva capacitat per donar respostes simples a problemes complicats.  Edgar Morin ha parlat de la dificultat del ciutadà del segle XXI per assumir les característiques d’una “societat complexa” en contraposició al simplicisme del període de la Guerra Freda quan el món i les idees estaven partits en dues meitats.  I és evident que la immigració planteja un seguit de qüestions no fàcilment reduïbles a respostes esquemàtiques.

Si Europa, i per tant, Espanya i Catalunya, no haguessin entrat al segle XXI amb un dèficit  demogràfic considerable la immigració no presentaria gaires problemes, simplement perquè no n’hi hauria o perquè es tractaria d’un fenomen quantitativament irrellevant. La immigració arriba a Europa, i per tant a Catalunya i a Espanya, perquè hi troba treball -o, si més no, perquè n’hi ha trobat fins ara–. Resulta, doncs, inútil, a més d’injust, considerar la immigració, en bloc, com un problema perquè, en tot cas, es tractaria d’un “problema” que no existiria si la societat que els acull no tingués necessitat, per al seu funcionament, d’un bon nombre d’immigrants.

D’altra banda, és difícil parlar de la immigració com un conjunt coherent perquè, a l’igual que passava en parlar de la burgesia als anys seixanta, el concepte engloba realitats molt dispars, fins i tot oposades. A ningú no se li acudeix comparar la situació d’un futbolista estranger d’èlit amb la d’un obrer magrebí de la construcció tot i que, tècnicament, es tracti de dos immigrants en igualtat de condició jurídica.  Els problemes apareixen en relació als immigrants situats en els rengles més baixos de l’escalafó laboral tot i que sovint el desencontre no neix d’un rebuig ideològic, racista, sinó de les friccions que provoquen pràctiques socials o religioses que, des de l’escala de valors de la societat d’acollida, suposen una regressió dels drets dels homes; i, sobretot, dels drets de les dones.

En aquestes circumstàncies, el pitjor que es pot fer, des de l’Administració, és menysprear el malestar que causen aquestes pràctiques; desautoritzar-les titllant-les de racistes o xenòfobes. Posaré un exemple domèstic perquè se m’entengui. Al meu barri s’hi ha instal.lat una botiga de queviures regentada per uns empresaris d’origen estranger que no respecten ni els horaris ni l`entorn urbà. Fins que un veí no els va denunciar, embrutaven les parets del costat de la porta de la botiga amb anuncis de preus i rebaixes. Al meu barri el malestar provocat pels horaris lliures d’aquesta botiga ha estat limitat perquè la competència és escassa. ¿Què hauria passat, però, si les botigues dels autòctons complissin la llei pel que fa a horaris d’obertura i de contractació de personal mentre aquesta botiga d’immigrants actuava com si cap llei no existís? Multipliquem l’exemple per les vegades que vulgueu i poseu-hi, al costat, un polític disposat a treure profit de la tensió creada.  Estem creant el caldo de cultiu dels 70.000 vots del senyor Anglada.

Tampoc no serveix de res intentar minimitzar la gravetat del comportament de determinats imams en relació a l’assumpció dels valors propis d’una societat democràtica i laica. A Lleida, per exemple, prou bé que ho saben. I a Vic, on ha nascut no pas per casualitat el partit del senyor Anglada, també.  Contra la xenofòbia, doncs, el millor antídot és el de la claredat. Als immigrants ni se’ls ha d’excloure ni se’ls ha de tractar amb paternalisme. Han d’assumir drets però també han d’assumir deures. No fer-ho així significa obrir la porta als partits xenòfobs.

Butlletí del Centre d’Estudis Jordi Pujol. 4 de gener de 2011