El Blog d'Agustí Pons

Dues advertències molt serioses

No és veritat, si més no a Catalunya i a Espanya, que fa vint o trenta anys la gent llegís més. Segons les estadístiques, es llegia menys que ara però, això sí, el pes social dels escriptors, dels intel·lectuals, era força més important.  Quan   algun dels grans escriptors parlava -penso en Sartre, a França o en el nostre Espriu– tremolava el governador civil, el bisbe i el rector de la universitat.  Ara, el governador, el bisbe i el rector poden tremolar per moltes altres coses: l’opinió d’un ecologista, les declaracions d’un futbolista; la difusió per les televisions d’imatges especialment impactants de qualsevol succés, etcètera. Però els intel·lectuals i, en general, les persones que practiquen allò que tradicionalment se n’ha dit l’alta cultura tenen un pes social absolutament irrellevant.  Això passa a Catalunya, passa a la resta d’Espanya i passa, en general, a Europa per no anar més lluny. I les causes d’aquest canvi serien difícils de resumir en unes poques ratlles.

El cas és que de dues les personalitats més preparades de la societat catalana en els seus respectius àmbits professionals -el de les humanitats, i el de la comunicació- acaben de publicar, cadascuna d’elles, un llibre que significa un crit d’alerta molt seriós sobre la situació col·lectiva en la qual ens trobem; un crit d’alerta que, en uns altres moments, aquells en els quals la veu dels intel·lectuals era important, hauria provocat un considerable enrenou. Em temo però, que, a hores d’ara, els dos llibres passin notablement inadvertits.

            El professor Jordi Llovet ha publicat  Adéu a la Universitat. L’eclipsi de les humanitats. Tal com es diu a la contraportada, el títol fa referència a dues qüestions: al seu adéu particular a la Universitat donat que s’ha acollit a un pla de prejubilació; i a l’adéu, en general, a la universitat -a la universitat tal com Llovet l’entén–. a partir de l’eclipsi de les humanitats; un eclipsi  que ve de lluny i que consagra l’anomenat Pla Bolonya ja en vigor. El llibre de Llovet és instructiu, divertit i amarg.  Instructiu, perquè el lector aprèn moltes coses; divertit per la manera diguem-ne familiar que té d’apropar-nos a algunes de les grans personalitats intel·lectuals del segle XX i que ell ha conegut, o quasi: Adorno o Susan Sontag, per exemple. I, sobretot, amarg perquè tot el text és un cant a una universitat, i a una manera de transmetre el saber, que, segons ell, s’ha estroncat per sempre. “No hi ha cap senyal -escriu, per exemple, en el capítol final-que ens permeti suposar que els centres d’ensenyament inculcaran en els estudiants més joves i més grans la sèrie limitada, però fonamental,  de valors capaços de contrarestar els efectes de la cultura de l’oci, de l’enlluernament del mercat de consum i de l’escassa capacitat de les famílies per educar els seus fills”.

            Com si volgués intentar donar resposta a la desesperança del professor Llovet,  Joaquim Maria Puyal dedica el llibre que acaba de publicar –Aicnàlubma– a reflexionar sobre la societat i els mitjans de comunicació.  Puyal no només és un periodista radiofònic i televisiu d’èxit. És, també, doctor en lingüística, llicenciat en Ciències de la Informació i en Filologia romànica i membre numeri de l’Institut d’Estudis Catalans adscrit a la Secció Filològica. Té doncs, autoritat per parlar del seu ofici: la comunicació i, especialment, la comunicació televisiva. El llibre de Puyal és formalment més acadèmic que el de Llovet; no hi ha retrats personals ni ironia en parlar dels altres o d’ell mateix.  Però les conclusions, en línies generals, són igualment demolidores. Dic en línies generals perquè la crítica de Puyal no va dirigida tant a una empresa en concret sinó a la situació en què es troba el ciutadà que viu sota l’impacte de la informació instantània; de la televisió convertida en un espectacle que tot ho banalitza. Puyal afirma que un espectador addiccionat a la televisió “ha reduït o perdut la capacitat de prendre decisions personals (…) Però amb la pèrdua de la llibertat (…) li han furtat un valor encara més important que és l’essència de la seva identitat: una persona que no pensa és un animal racional que no raona”. Són aquests joves addicionats els que arriben a una Universitat de la qual, segons Jordi Llovet, no poden esperar cap rectificació que els porti al camí de l’humanisme, á a dir, a una comprensió universal i inter-relacionada de les coses.

            Seria un símptoma més de la nostra atonia col·lectiva que aquestes reflexions no comportessin un ampli debat.

El Punt – Avui. 11 de març del 2011

Albert Manent, la història de les persones

En l’últim  paràgraf de l’article Qui sóc i per què escric que encapçala l’opuscle editat amb motiu del seu nomenament com a Escriptor del Mes  (novembre 1995) diu Albert Manent: “Confesso que sempre he escrit amb delectança aquesta literatura narrativa no imaginativa, com la va batejar Joaquim Molas, i considero el gènere, que té pocs conreadors a Catalunya, un dels més apassionants perquè almenys jo, he procurat que hi hagi  l’estret connubi entre la literatura i la història”. Al senyor  Albert Manent li acaben de donar el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes perquè ha excel·lit en el conreu de dos gèneres, la biografia i el retrat literari, que, en efecte, i tal com ell diu en el text citat, necessiten de l’hàbil combinació de literatura i història i tenen poca tradició al nostre país. Al llarg de la seva aprofitada vida Albert Manent ha fet moltes altres coses. Ha escrit poesia, ha publicat múltiples  estudis literaris de toponímia i dialectologia;  ha practicat la gestió cultural i política, abans i després del primer govern Pujol;  ha demostrat ser un excel·lent articulista; ha impulsat els estudis històrics de caire local i comarcal;  ha escrit veritats incòmodes sobre la persecució religiosa a la reraguarda republicana durant la guerra civil; i segons que va dir o escriure Josep Pla ja fa molts uns anys “és l’home que ha pujat i baixat més escales del país”  a l’hora de conspirar en temps del franquisme.

            Però el Premi d’Honor és, sobretot, un premi de caràcter literari i allò que en aquest cas queda subratllat, goso dir que per primer cop en la història del guardó, és l’obra d’un escriptor que s’ha dedicat, sobretot, a escriure la història de les persones; no, la història d’una classe social; o no la història des d’una perspectiva ideològica,  la  que sigui,  sinó la vida d’unes persones, que formen i condicionen la història, amb els seus encerts, amb els seus desencerts, les seves sinuositats i contradiccions. D’aquesta dedicació d’Albert Manent a la història de les persones n’han sortit dos grups d’obres. D’una banda, allò que en podríem dir biografies canòniques, escrites amb rigor i solvència, amb aquell doble coneixement d’història i de literatura al qual m’he referit. És el cas dels treballs sobre Josep Carner o Guerau de Liost, per exemple. D’una altra, retrats literaris sobre personatges i situacions dels anys de la postguerra d’una excel.lent categoria literària i d’una vàlua històrica imprescindible per a qui vulgui conèixer aquells anys. Em refereixo a llibres com El molí de l’ombra  (1986) o Solc de les hores (1988) amb textos dedicats a Santiago Nadal, el SIM o la secció internacional de La Vanguardia molt brillants, molt ben escrits, extraordinàriament il·luminadors.  Per a tots els que ens dediquem, amb més o menys assiduïtat al gènere biogràfic, avui és un gran dia. Han premiat el mestre.

Avui – El Punt. 29 de març del 2011