La lectura de la biografia autoritzada de Jorge Semprún, publicada per Tusquets fa pocs mesos, desil·lusiona als qui, per ofici o per obsessió, ens entestem en saber què hi ha de real en una ficció i que hi ha de ficció en una realitat, en una vida. En Semprún vida i literatura es barregen de tal manera que totes les seves novel·les semblen massa autobiogràfiques i totes les seves autobiografies semblen massa novel·lades. L’important, però, és que d’aquesta amalgama de realitat i ficció en surt una de les cròniques més lúcides del que ha estat el segle XX a Europa. La crònica és possible perquè ell hi era, a l‘Europa del segle XX, amb una participació activa, o hiperactiva, en alguns dels seus episodis més significatius. Exiliat en l’adolescència, Semprún va participar en la Resistència francesa, va ser interrogat i torturat per la Gestapo; va sobreviure al camp de concentració de Buchenwald; va militar en el Partit Comunista Español fins a esdeevenir el seu màxim representant a l’interior durant bona part dels anys 50; i es va enfrontar a La Passionària i Carrillo en un Congrés que va acabar amb expulsió per defensar unes tesis que poc temps després serien assumides plenament pels mateixos camarades que l’havien defenestrat. Efímer ministre de Cultura en un dels governs González -molt més comprensiu, envers les qüestions catalanes, per exemple, que Jordi Solé-Tura- la seva producció novel·lística, començada quan encara era membre del PCE, resulta imprescindible per conèixer l’evolució ideològica i moral de l’Europa sorgida de la II Guerra Mundial. Semprún ha estat un personatge idoni per escriure aquesta crònica no només, com ja he dit, perquè hi era sinó perquè la seva impecable formació filosòfica, afortunadament elitista, li ha permès escriure a partir d’una distància poc habitual en els qui han viscut de forma activa les grans convulsions de la història. Aquest és, per exemple, el mèrit d’El largo viaje, una de les seves primeres novel·les. Per desgràcia, els testimonis literaris sobre els camps d’extermini són abundants. I els noms d’Amat-Piniella i de Primo Levi constitueixen una referència obligada. Però en la reflexió de Semprún per sobre l’emoció hi ha reflexió i distància. Potser perquè, com ell reconeix, és molt diferent anar a parar a un camp d’extermini pel simple fet de ser republicà o jueu que no pas a conseqüència d’un acte de guerra -la guerra contra l’exèrcit alemany– per més legítim que sigui. Aquesta capacitat de reflexió el porta, per exemple, a un diàleg impossible amb la propietària d’una casa tocant a Buchenwald, que ell entra a visitar el primer dia que surt del camp. Puja al primer pis i s’adona d’allò que ja temia: la xemeneia del crematori és perfectament visible. “Veien vostès les flames del crematori?” pregunta, fredament, a la propietària. Aquesta, de cop i volta es veu atrapada i contesta a la defensiva: “Els meus dos fills han mort a la guerra”. Semprún respon simplement: “Així ho espero, que hagin mort”.
Durant els segles XIX i XX la construcció de la memòria col·lectiva es feia, sobretot, a través de la literatura. Josep Pla prou que ho sabia i per això es lamenta tant quan les primeres guies Baedeker li trenquen el monopoli de construcció de la realitat. Perquè s’entengui: la immensa majoria dels seus lectors sabien de Bruges o de Moscou allò que ell explicava en les seves cròniques i en els seus llibres. Ara, la televisió és com una immens i incontrolable Baedeker que ens asfixia diàriament però durant bona part del segle XX la memòria col·lectiva, i per tant la realitat, s’ha construït encara a través de la literatura. Els historiadors podran tenir la pruïja d’establir científicament en què ha consistit aquest segle XX. La importància de Jorge Semprún rau en el fet que ell n’ha escrit una de les cròniques més decisives i més influents. De ben pocs escriptors es pot dir.
Avui, 9 de juny del 2011
Europa va viure tres guerres en l’espai que va de 1870 a 1945, menys d’un segle, per evitar el que finalment ha passat: la consagració de l’hegemonia alemanya. De les tres guerres, dues la I i la II Guerra Mundial, les va perdre. Però, finalment, ha passat allò que per pes geogràfic i demogràfic, per importància econòmica i per tradició diguem-ne ideològica semblava ineluctable: que Alemanya desplegués un lideratge incontestable. Mentre va durar la Guerra Freda (1945-1989) aquesta hegemonia difícilment podia ser exercida, tot i el pes econòmic que, en els últims anys d’aquest període, ja tenia la República Federal Alemanya, per la senzilla raó que Alemanya va quedar dividida. La frase és tan gràfica que, com sol passar en aquests casos, la tradició li atorga diverses paternitats però a mi em sembla que va ser De Gaulle el qui, a propòsit de la divisió alemanya, va dir: “M’estimo tan Alemanya que prefereixo que n’hi hagi dues”. La situació va començar a canviar arran de la caiguda del Mur. Han estat uns canvis lents perquè, contràriament a la impressió que provoca l’allau informatiu diari al qual estem sotmesos, la història es modifica lentament, sobretot si ho fa sense el recurs de la guerra. Primer va ser la reunificació, possible gràcies a la tenacitat del canceller Kohl; després, la instauració de l’euro; entre mig, la darrera guerra balcànica. Cadascun d’aquests episodis va significar un nou pas endavant en la consolidació d’aquesta posició hegemònica.
A tots aquests factors cal afegir-n’hi un altre de decisiu: Estats Units potser no deixarà de ser la gran superpotència mundial durant molts anys però haurà de compartir el seu lideratge. De fet, ja l’està compartint, com demostren esdeveniments ben recents. A cada continent s’estan consolidant una o dues nacions de creixent influència regional. En aquests moments és difícil que Estats Units pugui imposar els seus punts de vista polítics i econòmics a Amèrica del Sud sense passar pel Brasil: a l’Àsia sense passar per Xina i la India; a l’Africa sense passar per Sud-àfrica; o a Europa sense passar per Alemanya (al marge dels seus llaços especials amb Anglaterra).
El més tranquil·litzador de l’hegemonia nord-americana durant tots aquests anys és que s’ha tractat d’un lideratge explícit, que cap dels seus dirigents negava o amagava. Ha estat, en el bé i en el mal, un lideratge transparent. Ho és, en aquests moments, el d’Alemanya? ¿És propi d’un país hegemònic abdicar d’una política exterior pròpia? Se’m dirà que els països de la Unió Europea no n’han de fer, de política exterior, perquè n’hi ha d’haver una de comuna. Però aquest punt de vista, que seria el desitjable, es contradiu amb el nomenament de Catherine Ashton com a Alt Representant de la Unió per Assumptes Exteriors i Política de Seguretat. Els mèrits d’Ashton per accedir al càrrec eren dos: pertànyer a un país que de cap manera vol convertir la Unió Europea en un espai únic de política exterior i posseir una escassa experiència diplomàtica. Aquesta és una de les raons de la frenètica activitat del president Sarkozy en el camp internacional. De lluny, fa la impressió que Alemanya està disposada a consentir que França tingui iniciatives pròpies en política exterior -Líbia, etcètera-a canvi que accepti el seu “diktat” econòmic. Res de nou. Seria un procés semblant a aquell que, als inicis del Mercat Comú, va aconseguir que Alemanya fos -i segueixi essent– la gran protectora econòmica de l’agricultura francesa.
Escric aquest article quan fa pocs dies de la commemoració de la rendició de Breda. Aquest fet va passar el 5 de juny de 1625 i Velázquez el va immortalitzar en el seu famós quadre Las lanzas. En alguna altra banda he escrit que l’Europa triomfant és aquella que es trobava a l’altra banda de les llances, representada Justí de Nassau, el perdedor de la batalla. És l’Europa de la Reforma, de la responsabilitat individual, del culte al treball, de la manca d’intermediaris entre nosaltres i la nostra consciència. Diguem-ho amb una frase simple: el món ha anat bé, o relativament bé, quan ha assumit els valors protestants. Aquest fenomen també ha estat ben visible històricament a Catalunya i a Espanya, i aquí podríem posar-hi des dels refugiats càtars i protestants fins a l’Opus i als boy-scouts. Merkel ens vol protestantitzar a cops de xurriaques. D’acord. Alemanya ha d’exercir la seva hegemonia d’una forma explícita, com li pertoca, i aleshores potser li serà més fàcil evitar que vells malsons de preteses superioritats se li colin per entre els titulars del Bild.
Avui-El Punt. 6 de juny del 2011
"Amo les faules del filòsofs;