El Blog d'Agustí Pons

Un dels grans periodistes del segle XX

Tot i que vaig col·laborar molt directament amb ell en la realització del llibre I de sobte, Tarradellas, on parla de la seva contribució a la tornada a Catalunya d’aquest president, i que en les seves cartes em tractavad’Estimat Agustí, mai no vaig tenir prou confiança per dir-li que, al meu entendre, havia d’explicar la seva actuació durant la guerra civil sense subterfugis. Més ben dit: vaig intentar exposar aquest punt de vista en una de les “Figures, paisatges” que aleshores publicava cada dia l’Avui i la seva reacció va ser fulminant: un article seu a La Vanguardia on em venia a dir que no em fiqués allà on ningú no em demanava. Les explicacions prolixes i poc clares sobre aquesta actuació, per exemple, en el seu llibre de Memòries, han permès que els mèrits periodístics de Carles Sentís fossin regatejats per un sector important, i influent, dels periodistes catalans. Per escriure aquestes ratlles, m’he tornat a llegir el famós “Finis catalaoniae?”, l’article que ell va publicar a La Vanguardia el 17 de febrer de 1939.  És un text escrit des de la posició del vencedor, inequívocament franquista. Ara bé, no és un article que negui del tot la realitat de Catalunya sinó que nega la Catalunya de Lluís Companys i la contraposa a la de Verdaguer, de qui reprodueix alguns versos en català, i a la de Charles Maurras,  el pensador antidemocràtic francès que preconitzava un retorn a l’Antic Règim on les regions, i  per tant Catalunya (Maurras coneixia el cas), tinguessin una preponderància especial. D’altra banda, el títol de l’article acaba amb interrogant i vol ser una rèplica a un altre aparegut uns dies abans a la publicació francesa Candide que es titulava “Els últims dies de Catalunya. Finis Cataloniae” sense interrogant de cap mena. Sentís, però, no ho era gaire de maurrasià perquè el seu polític predilecte, en la seva joventut i en la seva vellesa, va ser sempre, i d’una manera inequívoca, Francesc Cambó.

            Gràcies a l’Editorial La Campana, podem justificar el títol i la tesi d’aquest article, que Sentís és un dels grans periodistes catalans del segle XX, perquè és aquesta editorial la qui ha publicat dos dels reportatges sobre els quals se sustenta l’afirmació.  Es tracta de les cròniques sobre el Transmiserià, els autocars que de forma clandestina portaven treballadors de Múrcia cap a Barcelona, i les cròniques sobre el judici de Nuremberg.  Amb el seu relat sobre el Transmiserià, Sentís enceta “la moderna tradició catalana del periodisme d’investigació” (Casasús, dixit) i a Nuremberg ell, periodista que ve de l’Espanya feixista, aconsegueix un lloc de privilegi entre els corresponsals presents. Aquest tracte, per cert, és possible perquè Sentís, a l’inici de la II Guerra Mundial, es trasllada a Brazzaville on el coronel De Gaulle està iniciant la revolta contra Petain. També són d’indispensable coneixement les seves cròniques publicades a L’Instant,  reeditades fa poc amb un magnífic estudi previ del crític Julià Guillamon. Les seves Memòries, publicades amb la col·laboració del periodista Xavi Ayén, són un llibre que els periodistes hauríem de llegir atentament. Per exemple, quan explica perquè Don Juan no va arribar a ocupar el tron espanyol l’any 1946, i els aliats en general, i els nord-americans, en particular, ben poca cosa hi tenen a veure; o les relacions entre la reina Victòria Eugènia, vídua  d’Alfons XIII, i el general Franco. “Mi caimán“, li deia. O la importància del primer viatge de Joan Carles I com a rei d’Espanya a Nova York, i el paper que hi va jugar Areilza -i que probablement li va costar no ser inclòs a la terna de possibles caps de govern–;  o la seva feina, la de Sentís, com a degà del Col·legi de Periodistes de Barcelona.

            Durant el mesos en què va ocupar el càrrec de Director General de Coordinació Informativa, en el govern constituït per Carlos Arias Navarro immediatament després de la mort de Franco, els promotors del diari Avui van aconseguir, per fi, el permís de sortida que, fins a aquell moment, els havia estat denegat.  Després, Sentís va ser cap de llista de la UCD, va intervenir decisivament en la tornada de l’exili del president de Tarradellas; i va realitzar diverses gestions diplomàtiques per  a Adolfo Suarez.  Li hauria agradat coronar la seva trajectòria  com ambaixador d’Espanya a París, però no va poder ser i se’n va doldre. Carles Sentís va invertir molts diners en la seva professió perquè bona part de la seva activitat durant els anys quaranta i cinquanta la va pagar, en part, ell (o persones molt properes a ell). No ho dic per xafarderia. Ho dic perquè encara hi ha uns quants il·lusos que creuen que si viatjava tant és per el règim de Franco li tornava així els pretesos favors. Amb Sentís, doncs, mor un dels grans periodistes catalans del segle XX. I els periodistes d’avui hauríem de  ser capaços d’incorporar-lo a la nostra tradició amb tots els seus clarobscurs però, també, amb totes les seves grandeses.

El Punt-Avui.  19 de juliol del 2011

Els “indignats” i la política

L’episodi més significatiu del Maig del 68 va passar molt temps després que s’haguessin desfet les darreres barricades al barri de Saint Germain.  Tampoc va ser ben bé un episodi sinó una lenta evolució que va acabar amb  Daniel Cohn Bendit  i els seus amics participant plenament en la política europea; i modificant-la.  Hi ha un fil roig més o menys perceptible que va de la Revolució Soviètica a les Jornades de Maig. De fet, el Maig del 68 constitueix l’últim intent a Europa de fer -en el sentit literal-  una revolució que substitueixi el sistema capitalista per un altre. No oblidem que Cohn Bendit procedeix d’una família amb vincles amb el moviment marxista alemany, tot ell empeltat, com el rus, d’un cert escatologisme d’arrel jueva. Potser el paradís a l’altra banda de la vida no existia   però potser podria construir-se, mitjançant la revolució, el paradís a la terra.

            Un cop guanyada la batalla al carrer, però, ni que fos només als carrers del voltant de la Sorbona, els líders del Maig del 68 es van adonar que la Revolució no era possible. I no ho era no només perquè els obrers de la Renault no pensaven apuntar-s’hi sinó perquè totes les alternatives imaginables es dibuixaven com una realitat molt pitjor de la que es volia combatre. En el mes de maig de 1968 ja no era possible la innocència respecte a allò que havien aportat  les Revolucions al segle XX europeu.

            Aparentment, doncs, el moviment havia fracassat, perquè els acords econòmics i socials que va propiciar -acords de Grenelle– estaven molt lluny de les expectatives de canvi que s’havien aixecat en el moment àlgid de les Jornades. Quan va començar, doncs, a ser influent el pensament, si es pot dir així, del Maig del 68? Quan, a poc a poc, va anar entrant en la política del  Sistema que pretenia canviar i va comprovar, potser amb sorpresa, que es tractava d’un sistema permeable.  No parlo de la influència del Maig del 68 en els àmbits de les costums o de la moral pública i privada. Em refereixo a la influència política.  L’Europa que avui coneixem és fruit, en bona part, de les polítiques practiques per la democràcia cristiana i la socialdemocràcia, i en menor escala, pels liberals. L’Estat del benestar és una conseqüència directa de l’aplicació d’aquestes polítiques. Doncs bé, en aquests darrers anys, a aquestes tres famílies ideològiques cal sumar-hi l’ecologisme de Cohn-Bendit i del seu amic Joschka Fischer, entre d’altres, que han tingut una influència concreta, quantificable, en temes com ara l’oposició a l’energia nuclear o les accions militars contra el règim de Milosevic, abandonant, en aquest cas,  un tradicional i estèril pacifisme. I aquesta influència, per bé i per mal,  està lluny d’haver arribat al seu punt culminant.

            El que va passar a partir del Maig del 68 em recorda el que està passant ara amb els anomenats “indignitats”. Aquest moviment, el dels “indignats”, acabarà esbravant-se o convertit en una mena de guerrilla urbana més o menys violenta però inconsistent i amb escassa influència, sinó fa el pas de passar a la política. Si els “indignats” no fan política algú la farà per ells i en tenen un exemple ben a prop. Els nostres ecologistes eren tan purs, rebutjaven tant el sistema democràtic que han acabat essent un apèndix i donant aire a un partit comunista moribund. Contràriament al que havien fet els seus col·legues francesos i alemanys, van rebutjar entrar en política i algú, justament el partit que havia començat considerant l’ecologisme una manifestació tardo-burgesa, la va fer per ells.

            El Sistema és permeable quan un petit grup és capaç de presentar unes propostes que aconsegueixen interessar un nombre significatiu de ciutadans. L’ecologisme ha guanyat influència -massa al meu entendre-quan ha començat a entrar, com a força autònoma i diferenciada, en els Parlaments nacionals i en el Parlament europeu. D’entre les revindicacions que plantegen els indignats n’hi ha algunes, com ara la reforma del sistema de representació parlamentària, que podrien obtenir un consens suficient per acabar amb l’anquilosada situació actual. Però si no ho fan ells potser ho farà Esperanza Aguirre o qualsevol altre polític populista.

            Una última consideració. No cal fer gaire cas del senyor Stephane Hessel. Pertany a l’escola de venedors de fum de tanta tradició entre la intel·lectualitat francesa. Són especialistes en predicar de la manera més brillant i apassionada possible  allò que en cap moment estan disposats a dur a la pràctica.

Avui/El Punt. 4 de juliol del 2010