La temptació xinesa
Un dels últims mites que ens queden de la Il·lustració és que la llibertat ens portarà el progrés. Els burgesos del Tercer Estat van exigir llibertat perquè les estructures de l’Antic Règim no permetien el progrés: tot estava dat i beneit des del naixement. No cal dir que la Revolució americana s’havia inspirat en aquest mateix principi, i la història, fins ara, semblava donar raó a aquesta creença. En línies generals, al llarg dels segles XIX i XX les societats democràtiques han estat les que han conegut un grau més alt de benestar, és a dir, de progrés. I, de fet, aquest és el model que s’ha universalitzat de manera que l’aspiració de les societats no democràtiques ha estat aconseguir un marc de llibertat per tal de fer possible el progrés individual i col·lectiu.
Ara, però, l’experiència xinesa fa trontollar l’equació. Perquè d’ençà de la mort de Mao, el conjunt de la societat xinesa ha millorat de forma radical el seu grau de progrés sense que, en canvi, els principis democràtics s’hi hagin obert pas. Des de la distància, tot allò que està passant a la Xina resulta fascinant no només perquè es tracta de la lenta però inexorable re-col.locació del món des d’un punt de vista geoestratègic i material, sinó perquè aquest procés s’està duent a terme al marge dels paràmetres que la Il·lustració havia fixat. És més, alguns dels principis de la Il·lustració, la llibertat d’expressió per exemple, apareixen com a noses en el camí cap al progrés. N’és una mostra la nota que l’agència de notícies oficial de la Xina va emetre, fa uns quants dies, després de la rebaixa de qualificació del deute nord-americà. L’agència gosava criticar el sistema partidista nord-americà, i l’acusava de ser un dels causants de l ‘episodi del deute.
Evidentment, els xinesos el problema del bipartidisme no el tenen. Tot i admetent una certa llibertat de la premsa per tractar afers més o menys domèstics, la societat xinesa no està organitzada al voltant dels tres poders que va dibuixar Montesquiu. Alguns diuen que la democràcia tal com l’entenem els europeus arribarà a la Xina quan s’hagi assolit un cert nivell col·lectiu de progrés Això mateix defensava Laureano López Rodó en l’època dels Planes de Desarrolllo: tindríem democràcia quan els ciutadans espanyols assolissin la cota dels 600 euros de renda per càpita.. Altres però, asseguren que la democràcia liberal mai no arribarà a la Xina perquè va en contra de la seva història i de les seves creences més arrelades. I en aquest punt esmenten el nom de Confunci, no pas casualment “redescobert” per l’actual règim xinés -un “redescobriment” que explica, per exemple, la gran superproducció sobre la seva vida que aquestes darreres setmanes hem pogut veure a les sales de cinema de Barcelona–. Confunci proclama,. entre altres coses, el respecte als ancians, a l’Autoritat i estableix un sistema molt travat de relacions i fidelitats..
Xina, per exemple, no té els problemes de superpoblació de la India, perquè l’Estat va decretar fa anys l’obligatorietat del fill únic. És possible que a la llarga la norma acabi per resultar perjudicial però és evident que el control de natalitat ha estat una de les claus de volta de l’èxit econòmic xinés. I que ningú no s’esveri. També a Espanya, una de les claus de volta del progrés dels anys setanta i vuitanta va ser la dismiució de la natalitat (paternitat responsable, en deien) en un procés semblant al que havien experimentat altres societats europees. Per seguir amb el paral·lelisme: amb uns sindicats efervescents i una oposició diària al Parlament, les reformes econòmiques del 1959, les que van situar-la a la pista de la Modernitat, haurien estat molt més difícils d’implantar a Espanya.
El governador del Banc Central Europeu, Jean Claude Trichet, i el governador del Banc d’Espanya, Miguel Ángel Fernández Ordoñez, tenen tanta o més responsabilitat que els polítics en la crisi per la qual està passant Europa. Ells, i els organismes que dirigeixen, no van saber veure l’abast de la crisi o, si la van saber veure, no van tenir prou coratge per actuar en la direcció correcta, o fer-hi actuar els polítics. Tanmateix, s’han salvat del desprestigi i continuen manant, ara més que mai, perquè el seu nomenament no depèn de cap consulta popular. Poden prendre decisions, com els polítics xinesos, sense por a ser impopulars. No estan sotmesos a l’escrutini diari de la democràcia. Aquesta és la temptació xinesa: arribar a la conclusió que la democràcia és un destorb en els moments en que la vida política i econòmica demana solucions radicals i valentes.
El Punt/Avui 16 d’agost del 2011
"Amo les faules del filòsofs;