Arxiu de Setembre, 2011

21
Set
2011

Utopia i present

Aquest vol ser un article d’homenatge a l’historiador Josep Termes. No vaig ser alumne seu, però d’ell vaig aprendre algunes de les coses fonamentals que sé sobre el meu país i la seva història. La primera idea que existia una tradició catalanista d’esquerres me la fer veure, amb l’apassionament que solia posar en la defensa dels seus punts de vista, Maria Aurèlia Capmany.  Després, Frederica Montseny. Del meu llibre de Converses amb Frederica Montseny, que vaig començar el 1974 i vaig acabar el 1976, a hores d’ara el més interessant no em sembla tant el que ella deia sobre el que havia viscut -amb explicacions que sovint caldria posar en quarantena- sinó el que ella explicava sobre el que havia llegit o havia sentit dir als seus pares.  Per exemple, que Federico Urales,  al capçal del llit en comptes d’un Sant Crist hi tenia un retrat de Pi i Margall; és a dir, la íntima relació entre el fracàs del federalisme i l’èxit de les idees anarquistes.

            Però va ser Josep Termes el qui va reordenar sòlidament tots aquests arguments. Ho va fer d’una manera científica i acadèmica, com li corresponia i, per tant, d’una forma documentada. Així, per exemple, en el  llibreHistories de la Catalunya treballadora,  publicat l’any 2000, Josep Termes dona notícia  d’un treball de l’enginyer anarquista Ricardo Mella que va guanyar el Segundo Certamen Socialista destinat a premiar una “novelita filosófica o cuadro imaginativo y descriptivo de costumbres en plena Anarquía o de la sociedad del porvenir“.  El treball es titula “La Nueva Utopía” i està dedicat a explicar com seria la ciutat del futur. Aquest text de Ricardo Mella va ser escrit l’agost de 1889 i el que sorprèn és que, més d’un segle després, aquella utopia s’ha convertit en realitat.  Mella imagina una ciutat on els habitatges no són insalubres; els carrers no són estrets; les industries estan instal·lades a l’extraradi; les escoles, les biblioteques i els centres de salut estan repartits harmònicament per cada barri; i  on el vell urbanisme ha donat pas a  “grandes edificios perfectamente alineados, separados por pequeños jardines donde juegan alegremente los niños de la vecindad”

            Aquest text torna a posar en relleu una obvietat que els periodistes sovint oblidem: sense un coneixement del que va passar  ahir és impossible una avaluació mínimament encertada del que està passant avui. ¿Com explicar, per exemple, als indignats, o a les persones que, en aquests moments, s’ho estan passant malament que la crisi actual és la conseqüència d’un èxit, i no d’un fracàs?  Molt poques de les utopies socials o urbanes han arribat a convertir-se en realitat i, sovint, el contacte amb la realitat les ha transformat  en sistemes monstruosos d’opressió. La utopia de Ricardo Mella, que intencionadament Josep Termes ens va donar a conèixer, ha estat una utopia victoriosa, perquè efectivament els nostres carrers i les nostres ciutats s’assemblen molt a aquelles que l’enginyer anarquista descrivia en el seu article. Ara bé, si aquesta utopia s’ha fet realitat és després d’un llarg període de sang, suor i llàgrimes, d’interessos i lluites contraposades, d’actuacions públiques i privades, de gestes individuals i col·lectives.  Si la volem conservar , aquesta utopia, no ens queda més remei, en primer lloc, que emmirallar-nos  en  l’esforç de les generacions que ens han precedit. I, en segon lloc,  deixar de fer-nos les víctimes i posar-nos activament a treballar.

 El Punt/Avui. 20 de setembre del 2011

11
Set
2011

Josep Termes: ciència i relat

Tal com sol succeir amb la majoria de les personalitats realment excepcionals, Josep Termes va començar a ser important quan va tenir la valentia de rectificar; de trencar amb el discurs dominant i proposar, en aquest cas,  una visió del nostre passat més a partir de la ciència, és a dir, del coneixement que de la doctrina, és a dir, la ideologia. Això passava cap a l’any 1974, al voltant del Col·loqui d’Historiadors que va organitzar el Centre d’Estudis Històrics Internacionals i en el qual Termes va presentar una ponència titulada “Problemes d’interpretació”. En aquesta ponència, Termes es desmarca de la doctrina leninista sobre les relacions entre partits obrers i minories nacionals i ho fa a partir dels coneixements que ha adquirit en els seus estudis sobre l’actuació dels moviments i les classes socials en la Catalunya i l’Espanya del període que va de la proclamació de la I República a la guerra civil. Termes constata que el catalanisme és un sentiment popular, arrelat en les classes subalternes i que aquest arrelament no està en absolut renyit amb la defensa dels seus interessos econòmics.  I a partir d’aquesta constatació, que és  científica, per tant irrefutable, perquè està basada en hores i hores d’investigació, Termes, legítimament, construeix un relat que subratlla la importància d’aquest catalanisme popular en la configuració de l’actual societat catalana. D’una forma més o menys explícita, aquest discurs es troba a la base dels successius èxits electorals del pujolisme.

            Però Josep Termes no n’ha tingut prou en tornar a situar les classes populars en el centre de la història del catalanisme i de la societat catalana.  També ha trencat tòpics quan ha examinant episodis especialment difícils com el de la guerra civil.  Enfront dels qui, com a lògica reacció a la versió franquista, idealitzaven el comportament dels republicans, Termes va tenir la valentia de dir: “La guerra no fou l’expressió més alta de la lluita de classes, com algun idealista ingenu ha dit, sinó la mostra més baixa de les debilitats d’una societat immadura i desvertebrada, incapaç encara de viure en llibertat”. Ho va proclamar en l’acte inaugural del curs 1986-1987, a la universitat de Barcelona, quan es complien 50 anys de l’inici de la guerra civil.

            En un moment donat, em va tocar col·laborar intensament amb el professor Termes. Vaig descobrir una persona d’una extremada saviesa però d’un tacte planer, gens bufat, gens intel·lectual. Fumador compulsiu, sovint es queixava que aquells que hi tenien una certa obligació no li feien prou cas. I tenia raó. Però segurament va acabar per entendre que el poder, encara que sigui del colors dels amics, sempre acaba enlluernat per aquells que cavalquen sobre l’onada de la història.

El Punt/Avui. 10 de setembre del 2011