Arxiu de Febrer, 2012
Cada dia, quan entra i surt de casa seva, és molt probable que, per una simple qüestió geogràfica, l’Emili Teixidor passi per davant de casa meva. Sovint, doncs, ens trobem al carrer, a peu dret, o anem a dinar a algun dels restaurants “low cost” -abans en deien fondes-que proliferen pel barri. Quan ho fem expliquem xafarderies i critiquem el govern, que és així com solen comportar-se els ciutadans en aquestes ocasions. D’altra banda, quants anys fa que conec l’Emili? Potser des del 1970, o abans, quan em vaig embarcar en l’aventura de la revista Oriflama de la qual ell n’era -diguem-ho així– soci fundador. I, després, hem compartit editorials -en el cas de Laia–; col.laboracions periodístiques -a l’Avui, a Catalunya Ràdio–; i gosaria dir que també hem compartit complicitats, admirativa per part meva, en relació a una certa manera d’entendre Catalunya, la societat i el món. I l’he llegit, a l’Emili, no d’una manera exhaustiva però sí d’una manera suficient per poder parlar de la seva literatura sense fer el ridícul.
Arribats a aquest punt, i reconeixent que tot el que he escrit fins ara és veritat he de confessar que, en realitat, a l’Emili Teixidor no el conec gaire per no dir gens. El tema, em sembla, no té res de personal. A l’inrevés: penso que es tracta un dels trets constitutius, potser el més singular, de la personalitat literària de l’Emili Teixidor. Aturem-nos, per exemple, un moment a Pa negre. És realment una novel·la sobre els primers anys de la postguerra a la Plana de Vic? Ell, i els publicistes de l’obra, així ho han venut; i molts crítics, i molts dels seus lectors, així ho han entès. I sí, en una primera instància Pa negre és una novel·la sobre els primers anys de la postguerra a la Plana de Vic. Però aquest només és el marc geogràfic, i històric, on l’Emili situa la història que de veritat ens vol explicar. I aquesta història té dos punts autònoms però connectats. D’una banda, Pa negre és una novel·la iniciàtica, d’iniciació a la vida en la qual l’Andreu, l’adolescent protagonista, descobreix el seu cos, la seva ànima, i tots els abismes que aquest descobriment comporta. D’altra banda, Pa negre és una novel·la sobre els efectes devastadors, i inextirpables, de la vivència de la corrupció. El franquisme, per als historiadors, podrà ser un règim o una superestructura. Per a l’adolescent Andreu, que no té res -no en un sentit metafòric, sinó en un sentit real- i que vol sobreviure, el franquisme és un camí de corrupció per al qual inequívocament ha de passar. Segurament, dins del sistema hitlerià van sobreviure alguns periodistes demòcrates, però no per això aquell règim va deixar ser ontològicament nazi. Tots vam quedar empastifats de franquisme, i aquesta és la mirada autènticament desesperada de la novel·la. Així, doncs, en què quedem? Pa negre és una novel·la d’amor o és una novel·la d’odi cap al territori infantil de l’escriptor? I aquest odi és purament extern? O la negació de les arrels familiars és un preu massa alt que l’adolescent arrossegarà com una penitència catòlica tota la vida? Som responsables dels monstres que nosaltres mateixos ens veiem en l’obligació de fabricar?
Finalment, però, aquest paisatge de la infància i l’adolescència és potser l’única cosa que ens queda. No vull dir que, per la part de fora, hàgim de renunciar a les ideologies, o a la feina ben feta, o la pedagogia -en el cas de l’Emili–. Em refereixo al nostre paisatge interior, aquell que a poc a poc anem descobrint, i que és allà on la literatura pot arribar a resultar imprescindible. Ell, l’Emili Teixidor ho explica així: “Ara, diria que llegeixo i escric per seleccionar i acumular una antologia personal d’imatges tretes de llibres, vivències, personatges, escenes, frases, paraules… que d’alguna manera exerceixen un poder de fascinació i tenen un significat especial per a nosaltres (…). Sí que crec en una col·lecció d’imatges essencials que anem recollint al llarg del viure, de fragments de ficció seleccionats i conservats amorosament a la nostra biblioteca interior”.
A l’Emili Teixidor no li agradaria que acabés aquest article amb una d’aquelles frases agraïdes que els periodistes experimentats saben posar a manera de pinyol. Ho trobaria massa fàcil. Però no em sé estar de dir que allò que hi ha de més atractiu en els llibres de l’Emili és aquesta capacitat d’interpel·lar-nos sobre la nostra biblioteca interior. La tenim? I en quin estat de conservació? O és que preferim no obrir alguns dels llibres que conté?
El Punt – Avui, 23 de febrer del 2012
L’expressió “construir el relat” no m’agrada. Els relats els construeixen els novel·listes o els publicistes. Els periodistes, o els historiadors, s’haurien de limitar a explicar allò que passa o allò que ha passat. Però com que, per fi, hem convingut que la realitat no és una ciència exacta constitueix un exercici de saludable modèstia reconèixer que, tot i els esforços d’objectivitat que podem posar-hi, tota aproximació a la realitat, o al passat, implica una certa “construcció” i un cert “relat”. Hi ha relats conjunturals -els que es posen al servei de l’èxit de determinades estrelles del món de l’espectacle o la cançó–, i hi ha relats que afecten episodis sencers -els del “Descobriment” d’Amèrica o els de la Revolució Francesa, per exemple–. Es tracta , en aquest darrer cas, de relats aparentment ja fixats en la història, però que, de tant en tant, queden modificats per noves dades que surten a la llum o per l’emergència de punts de vista que fins aleshores no s’havien tingut en compte. I, finalment, hi ha episodis de la història, els més pròxims a la contemporaneïtat, que encara no tenen relat, perquè cap dels que serien possible ha aconseguit una mínima primacia. Des del meu modest punt de vista això és el que passa quan intentem explicar, des de Catalunya, el període que va de 1936 a 1989, és a dir, entre el naixement del franquisme i la fi del comunisme.
Ara mateix, ha mort el pintor Tàpies i tothom ha passat de puntetes sobre els seus pronunciaments ideològics. L’antifranquisme -com ja he intentat descriure en un article publicat a la revista VIA— és indissociable de la Guerra Freda i mentre per supèrbia o per mandra obviem aquesta realitat, l’anàlisi que en fem resultarà del tot esbiaixat. No parlo, és clar, de l’antifranquisme de base, meritori i heroic, que va comptar, sobretot a partir dels anys seixanta, amb una participació molt destacada de militants comunistes. Aquest antifranquisme -també ho he escrit-mereix tota la meva admiració. No. Jo em refereixo als intel·lectuals que van assumir el marxisme com una forma de combat antifranquista.
Tàpies, per exemple, havia escrit: “També em semblarà sempre grotesc que en el món occidental tingui tanta acceptació la brama que no existeixen enlloc les coaccions que hi ha certament a molts països socialistes envers la llibertat de creació. De fet, és com si aquí també n’hi hagués i es mostren sovint en totes les situacions en què es fa difícil o impossible aquesta llibertat de “lectura”. És un paràgraf triat a l’atzar -i que ja vaig recollir en un article publicat el maig del 2010 al Punt, quan aquest diari i l’Avui encara no s’havien fusionat–. Si el repeteixo ara és perquè em sembla representatiu de la miopia de molts intel·lectuals enfront al comunisme. Tant se val si ho sabien o no, però aquests intel·lectuals eren peons dels interessos de la Unió Soviètica (que, a aquelles alçades de la pel·lícula, dècada dels 60, ja en tenia prou en aconseguir que els dos bàndols en guerra freda fossin mesurats amb un mateix raser). No podem entendre la pintura de Goya si prescindim del pensament il·lustrat que l’estimula; ni les obres de Rafael sense tenir en compte la revolució renaiexentista que les emmarca. No podem, tampoc, entendre les obres de Tàpies fora del seu marc temporal. En d’altres països, com a França, la revisió del que ha estat el segle XX deixa en molt mal lloc els intel·lectuals que van assumir posicions semblants a les de Tàpies. Aquí, en canvi, continua imperant el relat que va començar a quallar els anys seixanta del segle passat. És una mostra més del conservadorisme del nostre món intel·lectual, tan inamovible i tan oficialment d’esquerres.
El Punt-Avui, 21 de febrer del 2012
De fet, després del títol -“Fraga no va ser Gil Robles”— aquest article es podria donar per acabat perquè la frase sintetitza allò que, probablement, constitueix l’aportació més important de Manuel Fraga a la vida política espanyola de la segona meitat del segle XX. Fraga no va ser Gil Robles, és a dir, ell sí que va ser capaç d’encaminar la dreta espanyola, en bona part franquista, cap a la plena acceptació d’un sistema democràtic, constitucional. Gil Robles, en canvi, havia fracassat, uns quants anys enrere, en el mateix intent, o sigui el d’aconduir la dreta monàrquica cap a l’acceptació de la fórmula republicana que havia estat votada per una majoria d’espanyols i de catalans. Gil Robles, massa jove, massa ambiciós, massa inexpert, o senzillament superat per les circumstàncies, va navegar entre la pretensió de convertir-se en Duce, fora, doncs, del sistema parlamentari -hi ha una crònica, excel·lentíssima, d’Irene Polo sobre el tema— i la d’esdevenir el líder d’un centredreta moderat. Gaziel, que a com bon periodista era capaç de veure-hi clar quan encara diluviava, de seguida es va adonar que en els dubtes de Gil Robles la República s’hi jugava, en bona part, la supervivència. I un seguit de dramàtics articles seus, publicats a La Vanguardia, així ho posen de manifest. El resultat tots sabem quin va ser. No fue posible la paz és el títol de les Memòries de Gil Robles; probablement, un títol dedicat a ell mateix.
Fraga, que entre moltes altres coses sabia història, no va voler fer de Gil Robles. En el moment de la mort de Franco, Fraga exercia d’ambaixador a Londres. Arias Navarro el va cridar perquè formés part del nou govern, en qualitat de vicepresident. Arias no tenia cap intenció de democratitzar res perquè era un franquista pur i dur i perquè estava lligat de peus i mans amb la família Franco. Per això, va proposar a Fraga que s’apuntés al succedani de lliure associacionisme polític que pensava muntar. Fraga, però, li va dir que no; que havia arribat el moment dels partits polítics de sempre, els que constituïxen un dels elements definidors de la democràcia.
Naturalment, per arrossegar els franquistes, o bona part dels franquistes, cap a l’acceptació de les regles democràtiques els havia de prometre que Espanya ni seria “desmembrada” ni acabaria “roja“. Era el mateix procediment que havia usat, si fa no fa un segle abans, el bisbe Torres i Bages quan instava els carlins a incorporar-se a la societat industrialitzada i moderna. La frase que mai no va dir -“Catalunya serà cristiana o no serà”- és una invitació a participar de forma activa en la construcció d’una societat. Que, naturalment, no podia ser una societat que anés en contra dels postulats carlins, sinó que els integrés.
Contràriament a allò que pot semblar per als qui veuen la història com un complot, res, o ben poca cosa, estava escrit en el moment de començar la Transició. En una magnífica entrevista publicada a L’Avenç, Miquel Roca ens ha explicat, només una mica, com van anar, per exemple, les discussions al voltant de la redacció de la Constitució. Fraga era, en aquest punt, i en qualsevol altre, un adversari dur de pelar. El seu model d’Espanya no era, en absolut, el meu, ni el de molts catalans. Però no seria just no reconèixer que, en un moment crucial de la nostra història, va posar tota la seva energia –i en tenia molta- a favor de la superació de la guerra civil; i, en definitiva, de la democràcia.
El Punt- Avui, 17 de gener del 2012
"Amo les faules del filòsofs;