El Blog d'Agustí Pons

Teresa Pàmies i la literatura militant

La literatura militant no ha gaudit, al nostre país, del prestigi intel·lectual  que mereixeria. Fa l’efecte que, per a molts crítics, “militància” i “qualitat literària” són dos conceptes antitètics quan, en realitat, com passa en qualsevol altre manifestació artística, allò que acaba comptant és el resultat concret de cada obra; en aquest cas, de cada llibre. Ningú no pot posar en dubte que Arthur Koestler, Arhtur London, George Orwell o Jorge Semprún ens han deixat no només unes obres que resulten imprescindibles per conèixer el segle XX sinó, a la vegada, unes peces literàries d’extremada qualitat, que han fet reflexionar i emocionar milions de lectors.  M’imagino que a Teresa Pàmies durant molts anys de la seva vida no li hauria agradat que es posés el seu nom al costat dels quatre autors que he citat però, des de la perspectiva d’ara,  tots ells -també Pàmies-comparteixen el fet d’haver escrit sobre la història del segle XX viscuda d’una manera militant.  Si es vol, el testimoni de la Pàmies és més domèstic, perquè no ha viscut, com Koestler o London, en els escenaris on la història s’escrivia amb majúscula, a les entranyes de la gran revolució que ho havia de capgirar tot i que va acabar podrint-ho tot. Però el seu testimoni també ens resulta imprescindible  per conèixer un episodi concret  d’aquesta gran història; un episodi menor que ens afecta directament a tots nosaltres, com és el de la militància comunista sota el franquisme.  Per a mi, els millors llibres de Pàmies no són els que estan més tenyits d’ideologia sinó aquells que, sense abandonar-la -cosa impossible en un militant- posen rostre humà a la lluita: Dona de pres, Amor clandestí, Va ploure tot el dia…     És en aquestes cròniques novel·lades, en aquestes novel·les que quasi no són ficció, on la literatura de Pàmies es mostra més poderosa i més convincent.  Pàmies té molta força quan escriu. La té quan escriu novel·les, però també quan escriu articles periodístics o cròniques. He tingut ocasió de llegir un text seu poc conegut: la crònica que sobre el recital de Raimon a La Sorbona va publicar el juny de 1966 a la revista Serra d’Or, i aquesta força ja hi és present, tot i  l’obsessió per no fugir d’allò que està marcat com a políticament correcte. Quan, tornada de l’exili, la Pàmies agafi agilitat en l’ofici, arribaran les seves millors obres.  Pàmies escriu des d’una gran força ideològica i narrativa, i d’aquí en surt una literatura convincent. El lector s’emociona amb la protagonista a la qual han detingut el  marit o company, torturat ja en d’altres ocasions, mentre fora, a la ciutat, no para de ploure.  O amb les trobades furtives que ell i ella han de mantenir a la gran ciutat, perquè ell és un dirigent polític clandestí, comunista, i sap que si l’agafen el torturaran amb total impunitat. El lector endevina que tot això va de veritat, que no estem davant de cap pirueta intel·lectual.

            Paradoxalment, o no tant, aquests llibres van obtenir un gran èxit entre  les diguem-ne classes populars i menestrals -per usar el llenguatge de l’època–  però, en canvi, van ser acollits amb un somriure de displicència pel sanedrí intel·lectual que s’omplia la boca parlant d’obrers, de camperols i de Gramsci i companyia. Teresa Pàmies tenia una gran capacitat per connectar amb la gent normal i corrent, amb el ciutadà encaboriat per mil problemes domèstics, i això explica l’èxit dels seus articles periodístics i de les seves col·laboracions radiofòniques. Josep Cuní, amb el seu olfacte habitual, ho va entendre de seguida. D’altra banda, tots els qui vam participar en la creació de l’Avui li hem d’estar especialment agraïts perquè va començar a col·laborar de seguida i mai més no va deixar el diari, malgrat les successives crisis, de diversa mena, que aquest diari va passar. Va guanyar, en justícia, el primer premi Avui de periodisme. Després vaig tenir la sort de ser membre del jurat del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes l’any en què ella el va guanyar.  Tenia un sentit tan alt del deure que quan li vam dir que l’endemà havia de venir al Palau de la Música ella va dir que no podria  perquè li tocava anar a buscar un dels seus néts o nétes a l’escola. Afortunadament, algú de la família li devia donar permís…

            El pas que van fer militants com Teresa Pàmies de la Veritat Absoluta a les veritats relatives no va ser gens fàcil, perquè en defensa d’aquella Veritat Absoluta s’hi havien jugat la vida i l’exili. Teresa Pàmies, aquest pas, el va viure i el va escriure. I el va fer amb coratge i amb talent.

Butlletí del Centre d’Estudis Jordi Pujol. 20 de març del 2012.

La història i el jo

Durant molts anys, sobre la biografia i les memòries ha caigut allò que la professora Isabel Burdiel en diu “el recelo respecto al papel de los individuos en la explicación de la historia”. La professora Burdiel és una autoritat en el tema. No només és l’autora de la biografia diguem-ne definitiva, i monumental, sobre Isabel II sinó que l’estudi que encapçala el llibre col·lectiu Liberales, agitadores y conspiradores. Biografías  heterodoxas del siglo XIX publicat per Espasa-Calpe l’any 2000 constitueix una de les poques reflexions teòriques que s’han escrit darrerament, a Catalunya i a Espanya, sobre el paper de la biografia en la construcció de la història. “El tratamiento de lo biográfico -hi diu, entre altres coses– en sentido estricto, ha tenido poca fortuna y ha tendido a ser subsumido en agrupaciones, en series de sujetos anónimas o en la elaboración de tipos ideales como la nobleza, la burguesía, el campesinado, el proletariado, etcétera”.

            A la literatura catalana no han abundat els biògrafs però sí les excel·lents biografies. Comptem, per exemple, amb les de Pla;  magnífiques  des del punt de vista literari però potser poc ortodoxes pel que fa al rigor històric  –tot i que el rigor no s’ha de confondre amb la versemblança, que Pla domina d’una manera magistral–.  Determinats personatges moderns i contemporanis de la nostra història compten amb excel·lents biografies -penso amb Verdaguer, el general Batet o Ramon Trias Fargas- però el nombre de biògrafs encara és reduït i poc professionalitzat; per exemple, en relació a la importància central que en el conjunt de la seva obra literària ha tingut  la biografia en escriptors com ara André Maurois i, sobretot, és clar, el gran Stephen Zwieg.

            Les Memòries també pertanyen a la literatura del jo, però difereixen en les biografies en un punt essencial: no tenen pretensió científica sinó testimonial.  El testimoni pot servir, després, perquè els historiadors reconstrueixin un determinat període però allò que s’exigeix al memorialista és la “seva” versió de la història, tot  i que ara ja sabem que tampoc la història és una ciència ben bé exacta. En tot cas,  allò que més busquem en la narració autobiogràfica és la visió personal, sigui o no sigui justificativa.

            A casa nostra, encara tenim menys biografies que memòries. Marta Pessarrodona, que coneix molt bé el memorialisme anglosaxó, ha dit més d’una vegada que les memòries són, sobretot, un gènere de tradició protestant.  En les societats de cultura protestant no hi ha intermediaris entre el Jo i la Consciència. Cada ciutadà s’enfronta amb ell mateix, i amb els seus actes, sense intermediaris.  Potser això ajuda a entendre la necessitat d’explicació pública tan bon punt un polític, un escriptor, un intel·lectual dona per acabada la seva vida professional, si més no en la seva etapa més intensa.  Tenim grans monuments literaris en el gènere de la literatura del jo. Les Confessions de sant Agustí o l’autobiografia de Rousseau, per exemple. Entre nosaltres, no deixa de ser curiós que dues de les grans autobiografies contemporànies hagin estat dictades. Em refereixo aFrancesc Pujols vist per ell mateix, d’Artur Bladé Desumbila, i a Seixanta  anys d’anar pel món, d’Eugeni Xammar, en realitat, un llibre escrita pel seu gran amic i confident Josep Badia.

            La publicació del tercer volum de Memòries de l’expresident Jordi Pujol cal situar-la en aquest context. En el context d’una revalorització general de la literatura del jo, i del renovat interès que els historiadors demostren cap a les aportacions individuals a la història.  No podem menysprear les condicions materials que tant influeixen  en  l’activitat humana i el pas de la història. Però pretendre que el materialisme històric és una  ciència, i que aquesta ciència és la que ens ha de fer entendre el nostre passat és, i a hores d’ara ja ho podem dir ben alt, un autèntic despropòsit. Colón va arribar a Amèrica perquè Europa necessitava noves vies per atènyer  la India. Però si no hagués estat un fugitiu -dels portuguesos o del seu propi lloc de naixement- i un personatge d’una ambició, o d’una desesperació, desmesurada potser no s’hauria arriscat a emprendre una empresa tan perillosa.

Butlletí del Centre d’Estudis Jordi Pujol.  29 de febrer del 2012