Arxiu de Juny, 2012
Benvolgut Emili:
Tot i que jo sabia que tu sabies que ja estaves desnonat la teva mort m’ha agafat de sorpresa. “Aquí caic i allà m’aixeco” em vas dir dilluns mateix, el dia de la teva mort, a les nou del matí, quan ens vam trobar, com passava sovint, al quiosc de Reina Elisenda. Després, han començat els tòpics, tan difícils d’evitar -pel que sembla- en els obituaris del nostre país. “L’escriptor amb cara de nen” deia, per exemple, un dels
titulars. A la fotografia, però, feies cara d’emprenyat, i emprenyat estaves sovint, quan ens trobàvem, i això passava quasi cada dia perquè vivíem al mateix barri i pràcticament al mateix carrer.
D’una banda, Emili, eres una persona d’ordre: fundador de Patmos-Betània; col·laborador influent en l’etapa més brillant del Teatre Nacional de Catalunya; lector constant de la premsa anglosaxona més assenyada. Però, a la vegada, eres un inconformista radical i un gran individualista, és a dir, una persona que creia, sobretot, en l’esforç de cada persona. No sé si, últimament, seguies pensant que el gènere humà era redimible però mai no vas abandonar la fe en les virtuts alliberadores de la lectura.
Pa negre no va ser un cop de sort sinó el colofó d’una llarga trajectòria de novel·lista. També els tòpics diuen això: que els bons poetes ho són els 20 anys; i els bons novel·listes, als 60. És evident que la teva dedicació a la literatura infantil i juvenil et va servir per aprendre les “receptes de cuina” per dir-ho en expressió d’Espriu. Però, en realitat, entre els teus llibres infantils i juvenils i els destinats als adults hi ha un salt en
el buit, per més que tu diguessis el contrari. La dedicació a la pedagogia i a la literatura infantil és una dedicació externa, que mira cap a enfora; professional i, si es vol, vocacional. És allò, a més, que et va permetre sortir de la misèria de la postguerra; el camí de la redempció. La teva literatura per a adults és una altra cosa, sobretot, perquè hi expliques, amb dolor, el preu que vas pagar per aquesta redempció. Pa negre no és només una novel·la sobre la guerra civil espanyola; és, sobretot, una novel·la d’iniciació a la vida, en la qual el protagonista adolescent es descobreix “un monstre que jo mateix no sabia que m’habités”. Una iniciació, doncs, amb la presència interioritzada del Mal.
Et vaig deixar llegir Temps indòcils –quan cap editor volia arriscar-s’hi– i em vas dir que t’havia agradat, sobretot, la reflexió que hi feia sobre franquisme i periodisme. ¿Podíem sentir-nos nets de culpa els periodistes que havíem treballat sota el franquisme? ¿Havia deixat ser comunista o nazi el sistema rus o alemany per més que periodistes demòcrates hi haguessin treballat? ¿Vam ser resistentso còmplices? ¿Podem escapar-nos de la degradació individual en la que, amb major o menor intensitat, vam haver de caure per tal de poder sobreviure al franquisme?
També estaves molt emprenyat per l’escassa consideració que, al teu criteri, els polítics del nostre país tenen envers als escriptors. No parlem de grans declaracions sinó de fets reals. Estaves emprenyat per les sovintejades consultes gratuïtes que et feien des de l’Administració; i comparaves aquest tracte amb el que havies rebut d’Esperanza Aguirre amb motiu d’un dels “Premios Nacionales” que vas guanyar. Quan van nomenar conseller de Cultura a Ferran Mascarell vaig escriure un article on deia que “un conseller de Cultura no ha de ser, per exemple, indiferent al paper que juguen els mitjans de comunicació públics en la promoció de la cultura catalana. I no parlo d’iniciatives gaire complicades. Parlo, per exemple, de les situacions angoixoses que es presenten quan un escriptor en català, i només en català, de solvència reconegda és acomiadat d’una tele o una ràdio pública en les quals col·labora simplement perquè, a dalt, han canviat les tornes (…). No és només una qüestió de preu o de sortir a la tele. És una qüestió de prestigi. De tractar als escriptors, des de la política i des dels mitjans de comunicació, amb la dignitat que es mereixen”. A l’hora d’escriure aquest paràgraf estava pensant en tu. En anys del Tripartit, t’havien tret, de mala manera, sense ni una explicació, de Catalunya Ràdio. La dignitat de l’escriptor. Gràcies, Emili, per tot el que m’has ensenyat!
A mesura que s’acosta la celebració de l’Any Espriu -2013: centenari del seu naixement- torna a plantejar-se el grau de coneixement de la seva obra entre els lectors catalans. Espriu, per dir-ho així, és l’anti-Polònia, el programa televisiu de més èxit de la nostra televisió nacional. La seva obra pot merèixer molts qualificatius menys el de banal. Els llibres de Salvador Espriu, tant els de poesia com els de prosa, ofereixen múltiples i no excloents nivells de lectura, com aquelles nines russes que sempre n’amaguen una altra al seu interior. Aquesta no constitueix una característica privativa d’Espriu, sinó al contrari: és allò que el fa un autor universal i de llarg abast, capaç d’interessar successives generacions d’estudiosos i lectors. És exactament el que passa, per no sortir del nostre àmbit literari, amb Mercè Rodoreda i La plaça del Diamant, per exemple. Resulta atractiva tant pels lectors més legítimament sentimentals com per als estudiosos de la guerra civil o del feminisme.
En els versos i la prosa d’Espriu hi podem trobar visions líriques; denuncies i propostes polítiques; ressò dels clàssics grecs i llatins i, a la vegada, dels autors més contemporanis; la reivindicació d’una manera ètica de veure el món; la presència de la càbala; l’assumpció de la teologia negativa; la preocupació obsessiva pel temps i el pas de l`home, i de la dona, sobre la terra; figures de l’Antic Testimoni i de la reinventada Sinera en diàleg més o menys fructífer (és a dir, el mite universal i el mite local); etcètera. Espriu, com tots els grans autors, és inacabable.
Tampoc no és ben bé cert que Espriu no sigui un autor llegit. Potser no ho és per les noves generacions d’estudiants, i potser la societat catalana no té encara prou consciència que Espriu és una de les grans figures literàries i intel.lectuals de tots els temps; una personalitat enlluernadora pel seu llegat literari però també per l’enorme dimensió de la seva figura. Per això no seria just que no esmentéssim l’esforç brillant que suposa la publicació de les seves obres completes en edició crítica, sota la direcció de Rosa M. Delor, la gran estudiosa d’Espriu. Fins ara, se n’han editat vint volums que inclouen alguns dels llibres més importants com ara Primera història d’Esther o La pell de brau. Per a final d’aquest any, s’anuncia l’edició de Les cançonsd’Ariadna, autèntica columna vertebral de tota l’obra d’Espriu. Quedaran per editar el recull de contes Ariadna al laberint grotesc, un altre volum de poesia diguem-ne esparsa i els dos que recullen bona part dels pròlegs escrits per Espriu sobre altres autors i textos sobre la seva pròpia obra.
Des del punt de vista acadèmic, doncs, Espriu gaudeix de molt bona salut. També, durant un llarg període de la nostra història més recent, alguns dels seus llibres es van vendre molt bé. No només, per exemple, La pell de brau sinó també el volum Narracions, porta d’entrada a la literatura d’Espriu per part de molts estudiants de batxillerat. Però si, per la banda de les majories (de les possibles majories de lectors) ens trobem amb el problema de banalització per la banda de les minories (és a dir, dels estudiosos) ens troben amb el problema de les especialitzacions. ¿Perquè en la recent iniciativa anomenada Atri dels
Gentils no s’han tingut en compte alguns dels poemes, plens de ressonàncies religioses i teològiques, d’Espriu? La literatura d’Espriu és com un immens llibre del qual només n’hem obert unes quantes pàgines: la política, per exemple, sobre la qual Jordi Pujol ja va reflexionar durant els seus anys de presó a Saragossa. Però ens en queden moltes, de pàgines per obrir. La celebració del centenari, el proper 2013, ha de ser una bona ocasió per tornar a Espriu els lectors que li haurien de correspondre.
Butlletí del Centre d’estudis Jordi Pujol. 13 de juny del 2012
Durant molt anys, la idea hegeliana que el món avançava a cops de tesi, antítesi i síntesi semblava imbatible. Estava revestida d’un cientifisme optimista que va anar bé fins que la Modernitat va ensenyar les seves vergonyes (utopies convertides en crims,etcètera). La Unió Europea seria la síntesi que feia avançar la història a partir del xoc entre la tesi i l’antítesi que van protagonitzar França i Alemanya en menys d’un segle De cop i volta, però, Hegel ha deixat de ser-nos útil a l’hora d’explicar què passa el món. O, si més no, el que passa a Europa. Esquematitzo, ja ho sé. Però no sé quina explicació donar a la reaparició del vells tòpics històrics a l’hora d’entendre les convulsions i els desencontres actuals entre Alemanya i els països luterans, d’una banda; i l’Europa mediterrània d’una altra. (França, com sempre, al mig, amb una habilitat portentosa per encaminar la força germànica cap a compromisos polítics on ella, França, acaba tenint una influència decisiva, superior a la que per pes li correspondria).
En contra de la visió optimista de Hegel podríem afirmar, vist el que està passant a Europa, que no avancem a través de la dialèctica sinó que anem fent moviments circulars, al voltant de situacions històriques i culturals, molt influïdes sovint per la geografia, que provenen, com a mínim, del segle XVII quan Europa va començar a dibuixar la fórmula de les nacions-Estat. És veritat que, de tant en tant, es produeix un moviment polític no previst, un corriment de terres capaç de provocar oceans de destrucció i mort. Sense anar més enllà, el segle XX; el nostre segle XX.
Milions de persones van morir durant el segle XX en nom o a causa de les ideologies. Però ara, mirant enrere, ens adonem que quasi sempre aquestes ideologies amagaven un afany de domini o d’expansió territorial. Situacions relacionades amb la geografia i la cultura (o la religió com a forma de cultura) ens serveixen més per explicar la situació actual d’Europa que no pas els tradicionals esquemes ideològics. Jacques Delors acaba d’advertir que està ressuscitant la pitjor Alemanya del segle XIX -és a dir, Prússia– . I això, en part, és cert. I també ho és que Delors és un dels màxims responsables d’haver organitzar la Unió Europea com una immensa teranyina burocràtica, tan eficaç com distant del ciutadà, plenament emmirallada en la tradició jacobina francesa molt més monàrquica, per cert, del que sembla. D’altra banda, i com ja he dit en altres articles, ¿com es poden entendre Alemanya i Espanya si en el mateix moment en què uns inventaven la responsabilitat individual els altres creaven la picaresca? Potser l’error ha estat avançar en la unió
europea menyspreant la importància d’uns tòpics històrics que només podran superar-se si es reconeixen plenament.
Catalunya Oberta, 13 de juny del 2012
Edgar Morin es va inventar el terme de “societat complexa” per definir la societat que sorgia de la Modernitat, de la batalla de blocs. “Societat complexa” és l’antònim de “societat mandrosa”. Una societat mandrosa és aquella que en té prou en catalogar si una idea, una proclama, una proposta és de dretes o d’esquerres per decidir si serà beneficiosa o perjudicial per al conjunt de la societat. La societat de blocs -la que va durar fins al 1989- era una societat mandrosa. No calia pensar gaire perquè tot, tot, acabava formant part d’un o altre bloc. No hi havia, com s’ha demostrat, i com ens va recordar oportunament Havel, una tercera via possible.
Només si partim del punt de
vista que la crisi actual europea és enormement complexa podrem començar a treure l’entrellat del que està passant. D’entrada, es tracta d’una crisi econòmica. A Catalunya i a Espanya -i a Itàlia i a Grècia– s’ha gastat, en aquests darrers anys, bastant més diners dels que es tenien fins arribar a un punt que el deute s’ha fet insostenible i els creditors i avaladors -simplificant: els anomenats mercats i Alemanya- han dit prou. Però la crisi també és política perquè a mi no se m’acut imaginar ni Churchill, ni De Gaulle ni Adenauer pendents no de les decisions que ells prenien sinó de les decisions dels “mercats”. A Europa hem tingut polítics que no han donat la talla; que en qualsevol procés de dirigents empresarials no haurien passat de la primera prova. I no parlo de l’estranger. Parlo d’Espanya i també, en menor escala, de Catalunya. Al govern de Zapatero han abundat els polítics ineptes, és a dir, els polítics que no tenien prous coneixements, ni prou experiència, per ocupar el lloc que ocupaven (començant, és clar, pel propi Zapatero). A Catalunya durant el Tripartit hem tingut alguns consellers ineptes i alguns consellers sectaris. Aquests darrers són els que ens han deixat una herència més difícil perquè no van parar d’aprovar lleis i
prendre iniciatives sovint de cost desorbitat. Però tots aquests polítics -els Saura, les Leire Pajín, els Zaplana, entre d’altres- han gaudit, fins ara, de perfecte impunitat. La majoria, han estat elevats, pels respectius partits, a llocs polítics o institucionals de gran respectabilitat i excel·lent remuneració.
Avui mateix, 1 de maig, l’esquerra es manifesta com si res del que està passant anés amb ella. És com si una manifestació de bombers que protestés legítimament contra la proliferació d’incendis anés encapçalada per una banda de piròmans. I anava a dir, si no sonés massa cursi, que escric això amb un profund dolor perquè aquesta impunitat, aquesta sensació que els polítics poden ser tan irresponsables, o tan lladres, com es vulgui que mai no els passarà res , està calant en amplis
sectors de la societat -ha calat, ja-i d’aquí a la desmembració social només hi ha un pas.
El Punt-Avui, 1 de maig del 2012
Quin gran llibre pòstum, el d’Heribert Barrera sobre Cambó! Aparentment es tracta d’un llibre d’història però, en realitat, allò que planteja Barrera, a través de Cambó, és l’inacabable tema de les relacions de Catalunya amb Espanya. La tesi central del llibre queda explícita des de les primers pàgines: “La més gran singularitat política de Cambó resideix en la gran desproporció entre, d’una banda, el seu elevat nivell intel·lectual, els èxits de la seva vida personal i el protagonisme que va tenir, durant una trentena d’anys, en la vida política de Catalunya i Espanya i, d’altra banda, la molt mediocre eficàcia de la seva acció per donar sortida als grans problemes amb què va gosar encarar-se”. Per a Barrera, la causa d’aquest fracàs cal buscar-lo en la dicotomia de ser “catalanista sincer per sentiment, però espanyol lleialíssim per reflexió”.
Cambó no va triomfar a Espanya com a polític en bona part per la seva condició de catalanista. Els recels afectaven tant els seus adversaris com els amics polítics més o menys circumstancials amb els quals va haver de conviure. Cal advertir que l’organització política de l’Espanya que surt del franquisme pren, per millorar-lo, el model de l’Espanya de la Restauració, que és l’escenari on actua Cambó. Els dos partits turnants són ara el PP i el PSOE amb dos afegitons que la monarquia alfonsina mai no va saber incorporar (i que van ser una de les causes principals del seu fracàs): el “regionalisme” més o menys moderat i una esquerra també més o menys moderada, sindicats inclosos. El rei ja no “borboneja” -és a dir, ja no fa i desfà governs-i el sistema electoral és proporcional i no majoritari, perquè el sistema majoritari va propiciar dos fronts polítics tan granítics i oposats que van arribar a la guerra civil. No costa gaire d’entendre, llegint el llibre de Barrera, que la Constitució de 1977 fos, per a molts polítics espanyols, de dreta o d’esquerra, un punt d’arribada; no, un punt de partida.
Després, la Bàltica es va glaçar i el sistema, com el de la Restauració, va anar degenerant fins arribar a l’actual grau d’endogàmia. No ens trobem davant d’un altre abril de 1931; és a dir, davant d’un canvi de règim. Però sí que sembla que un dels punts crucials sobre els quals s’aguanta el sistema polític actual -la contribució econòmica de Catalunya al conjunt d’Espanya- ha tocat fons. Ara bé, massa sovint -això també queda clar en llibre de Barrera- la societat catalana, o els seus polítics, han arribat dividits als episodis crucials de la seva història contemporània. I a l’inrevés. Quan la pressió ha estat unànime i ben dirigida, amb objectius clars i una estratègia adequada, s’han aconseguit victòries que “els altres” no estaven precisament disposats a donar. En citaré dues, d’aquestes victòries. El decret de revocació del decret franquista que abolia la Generalitat republicana; i, en un pla menys general però igualment decisiu, els traspassos d’ensenyament amb l’establiment d’una única xarxa escolar i la facultat, a la pràctica, de decidir el contingut dels llibres de text. La demanda d’un pacte fiscal equitatiu és molt més sentida, a la societat catalana, que, en el seu moment, l’exigència d’un nou Estatut. Però amb això no n’hi ha prou. Si el president de la Generalitat no té tot un poble al darrere (Puyal, dixit) -i aquest poble inclou les élites financeres i empresarials- la batalla no podrà ser guanyada. Aquesta és, també, una lliçó que es desprèn de la lectura del llibre d’Heribert Barrera sobre Cambó.
El Punt – Avui, 8 de juny del 2012.
"Amo les faules del filòsofs;