Arxiu de Juliol, 2012
Es parla força, aquests dies, dels paral·lelismes entre la crisi d’ara i la del 98 espanyol. Alguns articulistes arriben a dir que, de fet, del 98 no n’hem sortit mai i que la transició política que va donar peu a les actuals institucions democràtiques no va servir sinó per pintar la façana però deixar intactes els problemes de fons. Jo no acabo d’estar d’acord amb aquesta visió. En primer lloc, perquè la transició política va arribar quan la transició econòmica feia anys que havia començat; concretament, des de l’any 1959 quan es van posar les bases del Pla d’Estabilització. Els Pactes de la Moncloa, per exemple, que van tenir una importància decisiva en tot aquell procés, no poden desvincular-se d’aquella renovació econòmica en profunditat que havien començat Sardà Dexeus i els tecnòcrates de l’Opus. En segon lloc, es va fer un esforç pel reconeixement constitucional de la pluralitat territorial tot i que, finalment, en no posar nom a les “nacionalitats” aquest esforç ha quedat diluït. Però que consti, si és que encara aquesta subtilitat interessa a algú: parlar de disset autonomies, totes amb els mateixos drets i els mateixos deures, traeix la Constitució.
Ara bé, si és que es veritat que, com en el cas del 98, la crisi actual, la del 2012, és tan profunda perquè hi convergeixen aspectes econòmics, morals i territorials. Des del punt de vista econòmic la realitat és que Espanya està al caire de la fallida a causa de les males polítiques dutes a termes pels darrers governs. La responsabilitat cal repartir-la entre els dos partits “turnants”, el PP i el PSOE, que han dilapidat la generosíssima ajuda europea en projectes i infraestructures equivocades; han afavorit l’especulació urbanística més enllà de tot límit raonable; i han permès que la corrupció formés part constitutiva de la manera d’entendre l’exercici de la política. En els orígens d’aquesta corrupció hi trobaríem connotacions religioses (el catolicisme que perdona enfront del luteranisme que castiga) i també històriques, en el sentit que la corrupció era un dels pilars del franquisme -com Paul Preston ha explicat molt bé- i aquest pilar mai no va ser enderrocat ni posat en qüestió en els anys de la transició política.
Però la crisi és també moral, o ètica, com es vulgui. La percepció que difícilment ens trauran de la crisi els mateixos polítics que l’han provocada és una percepció cada dia més estesa entre els ciutadans. Mentre els desnonaments per impagaments d’hipoteques no cessen, els responsables de Bankia o de les preferents semblen gaudir de la protecció de la justícia i els polítics. La sensació que existeixen dues vares de mesurar -una per als polítics i els “de dalt”, que s’autoprotegeixen; i l’altra per als ciutadans corrents– ha desembocat en una desconfiança total envers els nostres governants. Els governants espanyols actuals són vistos com a part del problema i no com a part de la solució. Així, és difícil tirar endavant. També és difícil tirar endavant si resulta que l’Administració Central aprofita la crisi per intentar desactivar el sistema autonòmic. Sobre aquesta qüestió, el savi conseller Mas Colell, al qual algun dia haurem d’agrair col·lectivament el seu pas a la política en uns moments tant difícils, ja ha estat prou explícit. La percepció que vivim en un Estat que no és lleial amb Catalunya estimula les ànsies de desenganxar-se d’Espanya. Des del punt de vista de l’Estat, no és una bona noticia per sortir de la crisi.
Per sortir de la crisi potser no cal esperar solucions miraculoses. Però sí que caldria comptar amb unes élites polítiques i econòmiques no simplement rapinyaires; unes élites com les de França o la Gran Bretanya que asseguressin l’arribada als llocs de governació de persones amb preparació acadèmica i política i un mínim gruix moral. I potser això no és possible mentre segueixen existint les llistes tancades i institucions tan inútils com el Senat, etcètera. Pel que fa a Catalunya, avui mateix, dimecres, en la discussió que ha de tenir el nostre Parlament a l’entorn del pacte fiscal, veurem si ens tornem a dedicar, com hem fet en tantes altres ocasions, a treure els gegants o si aquesta vegada estem decidits, de veritat, a plantar-los. I a pagar-ne el preu corresponent.
Catalunya Oberta, 25 de juliol del 2012
Els temps passats no van ser millors però de vegades ho sembla. Ara, per exemple, em vénen a la memòria alguns dels noms dels polítics europeus dels anys cinquanta i seixanta, quan jo començava a llegir diaris i les ferides de les dues guerres mundials tot just començaven a cicatritzar-se. Fa uns dies, La Vanguardiapublicava la fotografia d’Adenauer i De Gaulle assistint, per primer cop junts, a una missa de reconciliació a la catedral de Reims, el juliol del 1962. De Gaulle i Adenauer no eren tecnòcrates sinó polítics que prenien decisions i que no haguessin tolerat que ningú, ni els anomenats mercats ni l’opinió pública, condicionessin les seves decisions. No me’ls imagino consultant cada matí la prima de risc o governant d’una manera demoscòpica, o sigui a partir del que diuen o deixen de dir les enquestes. Nèstor Luján, un dels nostres més grans afrancesats, deia que el general de Gaulle havia alliberat París amb tancs anglesos, benzina americana i tanquistes espanyols. El cert és, peò, que va aconseguir que França s’assegués a la taula dels vencedors -amb gran sorpresa de no pocs militars alemanys-. I el cert és també que quan va veure que la IV República prenia una direcció que ell considerava no convenient per als interessos de França va deixar el poder quasi absolut que exercia i va marxar cap a casa. No dic que fossin governants perfectes. De Gaulle va fulminar el seu primer ministre, George Pompidou, quan aquest va gosar contestar “oui… mai” després que el general vingués a dir que no es podia retirar per falta de successors. I Adenauer va mantenir ben a prop seu, amb càrrecs d’alta responsabilitat, personatges que havien estat estretament vinculats al nazisme. Però manaven. I manaven en mig d’unes turbulències polítiques, econòmiques, socials i internacionals tant o més complicades que les d’avui.
En canvi, el guirigall actual és indescriptible. Parla Merkel i parlava Sarkozy i, ara, Hollande. Parlen els comissaris del govern europeu i el presidents i ministres dels governs de cadascun dels Estats membres de la Unió, i parlen els economistes i els periodistes i el ciutadà corrent ja fa temps que no sap què és exactament el que està passant. Algunes coses, però, semblen clares. Difícilment pot funcionar una Unió Europea si la seva ministra d’Afers Exteriors ha estat triada en funció de la seva incompetència -la Gran Bretanya no vol de cap de les maneres una unió política; si la principal font d’especulació financera no està fora
sinó dins de les seves fronteres, a la City de Londres (i en aquests dos casos, l’oposició de De Gaulle a la incorporació britànica al Mercat Comú esdevé terriblement actual); i, sobretot, si el propi disseny de les institucions europees -obra del socialista jacobí Jacques Delors-ha desembocat en una teranyina de burocràcia on la democràcia, és a dir, la relació entre el ciutadà i el polític, es perd.
Des que la crisi de l’euro s’ha fet endèmica, o quasi, l’aire repetitiu de les decisions polítiques i diplomàtiques s’ha accentuat. Sarkozy va perdre les eleccions perquè era massa poc monàrquic, un “parvennu” en una societat que premia el tarannà aristocràtic dels seus polítics, i per haver-se convertit, potser a causa de la por que li va provocar el coneixement exacte de la situació econòmica de França, en l’escolanet de la
senyora Merkel. Hollande és socialista i “enarca”, és a dir, ex-alumne de l’Escola Nacional d’Administració, d’on han sortit la majoria de presidents i ministres de França (fossin de dreta o esquerra). Hollande ha tornat a marcar distàncies amb Merkel i li ha ensenyat les ungles a través d’Espanya i Itàlia. Tot torna al seu lloc. França i Alemanya, en cohabitació obligatòria disputant-se la influència sobre els països del sud i amb la gran Bretanya a l’expectativa, a l’espera de treure’n profit. Perdut entre tanta mediocritat el somni europeu ha quedat convertit en un malson que només porta desgràcies.
Catalunya Oberta. 11 de juliol del 2012
Per més bona voluntat que hi posem hem de reconèixer que, des del punt de vista legal, no som sinó una nació en estat preambulari. Disposem, això sí, d’un estatut d’autonomia amb àmplies competències i, a la vegada, d’un sistema de finançament que ens ofega i ens pot conduir, si no el redrecem, a la pura inanició. Des del punt de vista cultural, en canvi, som una realitat completa, de primera divisió i ho som amb un entrada tan fulgurant i enlluernadora com la de Ramon Llull i amb una contemporaneïtat tan igualment fulgurant i enlluernadora com, per exemple, la de Salvador Espriu. Des del punt de vista cultural no som ni
Occitània, ni Bretanya sinó una potència de primera, amb capacitat per competir en el mercat internacional no ara -amb Jaume Cabré, Quim Monzó o Maria Barbal, per exemple- sinó ja des de molt abans, amb Àngel Guimerà i la seva Terra baixa, per exemple. Si algun dia la nostra literatura deixa de ser de primera, la resta de l’edifici de la identitat s’ensorrarà per més que aquesta veritat sigui sovint oblidada pels nostres polítics o per més que els nostres escriptors continuïn provocant al·lèrgia a la majoria de programadors de la nostra televisió nacional.
Som importants pels grans noms que podem exhibir en l’àmbit de la nostra literatura. Però aquests grans noms hi són perquè, per més dolentes que hagin estat les circumstàncies col·lectives dins les quals han
viscut, finalment han pogut escriure i publicar la seva obra. I això ha estat possible perquè, fins i tot en els períodes més negres, hi ha hagut petits grans homes que s’han dedicat a fer possible l’edició de llibres o la seva venda. Un d’aquests petits grans homes acaba de morir, i els mitjans de comunicació amb prou feines n’han donat notícia. Em refereixo a Joan Fàbregues, llibreter d’ofici; durant molts anys director de la Llar del Llibre (el “Hogar” per imposició d’armes); editor, en els darrers anys, de “Nova-Terra”; ànima dels premis de poesia “Amadeu Oller” -d’on han sortit alguns dels més destacats poetes actuals; i cristià anava a escriure que angèlic -en el sentit que el seu era un cristianisme bondadós i fet, sobretot, de generositat. Durant molts anys, la figura de Joan Fàbregues va ser inseparable de la llibreria “Hogar del Libro” del carrer Bergara. Després, la llibreria va ocupar les antigues dependències de la Casa de Misericòrdia, al carrer Elisabets, que,quan els de l’Hogar hi van entrar, semblava l’abadia descrita per Eco a El nom de la rosa, plena de racons
obscurs. L’espai s’ha convertit ara en una de les llibreries Laie.
L’abril del 1977 vaig publicar el meu primer llibre: Converses amb Frederica Montseny. Amb els editors de Laia buscàvem un lloc per presentar-lo. Havia de reunir unes mínimes condicions de seguretat atès que hi seria present l’ex-ministra anarquista en el seu primer viatge a Barcelona després del 1939. A algú se li va acudir demanar l’ajut de Joan Fàbregues. I ell ens va prestar l’espai de la llibreria, es van agrupar els taulells on s’exhibien els llibres fins a convertir-los en una gran taula llarga i estreta. Quan tots els convidats vam ser dins la botiga, es va tirar avall la porta i vam poder sopar tranquil·lament un menú preparat des de Casa Agustín el restaurant situat al costat de la llibreria. Al voltant de la taula, seien Frederica Montseny, Luís Andrés Edo i altres dirigents de la CNT, uns quants periodistes, els editors i jo. Bé, de tranquil el sopar no ho va ser gaire, sobretot per a la Montseny que va haver d’aguantar que Edo matisés o rectifiqués moltes de les afirmacions que ella anava fent. Però aquesta ja és una altra història…
El Punt-Avui, 10 de juliol del 2012
Rafael Caride, un dels autors de l’atemptat d’Hipercor, ha demanat que també els dirigents abertzales demanin perdó per la violència que han provocat. Aquest ha estat un tema recurrent, si més no, al llarg del segle XX: el revolucionari que se sent abandonat per l’ ideòleg, l’intel·lectual, que l’ha empès a l’acció (i al terror). Suposo que, per a alguns ciutadans bascos, o fins i tot per a molts ciutadans bascos, el projecte d’una Euskalerria lliure, independent i socialista era -i continua essent-un projecte atractiu. El problema es presenta quan alguns ideòlegs, alguns intel·lectuals, justifiquen i estimulen l’ús de la violència (del terror) per aconseguir aquests fins. Sota l’aixopluc d’un argument doctrinal que els empari sempre serà més fàcil trobar militants disposats a matar, a convertir-se en terroristes. Després, sovint, el pensador, l’intel·lectual rectifica, abandona la defensa de la violència i deixa a l’estacada aquells que s’han cregut el que deia, moltes vegades al preu de la llibertat, la tortura i la presó. En certa manera, això és el que va passar a Barcelona
l’endemà del 19 de juliol del 1936 quan Garcia Oliver va pensar que era el moment de “ir a por todas”, i proclamar el comunisme llibertari des del Palau de la Generalitat. La seva sorpresa no va ser la negativa dels “trentistes” -amb aquesta ja hi comptava- sinó la d’Abad de Santillán i Frederica Montseny, els intel·lectuals de la FAI, els qui nodrien d’arguments i justificacions les barrabassades que feien ell, Durruti i companyia.
Però aquesta no és la pitjor de les opcions. És a dir, quan els intel·lectuals dissenyadors d’utopies polítiques reculen un cop han topat amb la realitat. Tot i que de vegades aquesta reculada, o rectificació, es produeix molt tard, quan el procés de canviar la Realitat a través de la Idea ha provocat ja centenars o potser milers de víctimes. El pitjor és quan els intel·lectuals arriben al poder. Perquè aleshores la rectificació és més difícil. Dos exemples: Robespierre i Lenin, units pel fil conductor de l’ús conscient del Terror com a mètode de canvi social. Quan arriben a la presó, en canvi, sembla que és més fàcil adonar-se del món virtual
en el qual han viscut. Seria el cas de José Luís Álvarez Santacristina, més conegut com Txelis, un dels tres dirigents d’ETA que formava l’anomenada troica de Bidart, desarticulada en la primavera del 1992, casualment, o no, poques setmanes abans de la inauguració dels Jocs Olímpics de Barcelona. “Txelis” és llicenciat en Filosofia per la Sorbona i traductor de Wigenstein a l’èuscara. Un cop condemnat va ser dels primers a
demanar la fi de la violència, fet que li va suposar l’expulsió d’ETA.
En el moment de la transició espanyola, Martín Villa va dir que si els intel·lectuals que havien justificat el franquisme no havien estat jutjats, i gaudien de bona salut pública, ell no estava disposat a tolerar que els “seus” policies passessin per un tribunal. No sé si Martín Villa tenia present que el general De Gaulle no va commutar la pena de mort imposada a l’escriptor Robert Brasillach, immediatament després de la II Guerra mundial. Brasillach, físicament, mai no havia torturat ni matat ningú. Però, això sí, havia donat els arguments perquè altres ho fessin. De Gaulle va voler deixar clar que les paraules també maten; o potser, que
són, sobretot, les paraules les que maten.
Catalunya Oberta. 27 de juny del 2012 (modificat).
"Amo les faules del filòsofs;