El Blog d'Agustí Pons

Ainaud, la calor i la crisi

El senyor Josep Maria Ainaud ha mort en un dels dies que ha fet més calor de tot l’any. Al senyor Josep Maria Ainaud, els redactors que formàvem la secció de Cultura dels primers temps del diari Avui li dèiem l’Arxiu Vivent. Ho sabia tot.  Malgrat la bona voluntat que hi posàvem, en aquells anys 1976,  1977, érem uns periodistes plens de llacunes sobre la nostra història i els seus personatges. La solució era trucar al senyor Ainaud encara que, a conseqüència de les presses pròpies d’un diari, fossin hores intempestives. El senyor Ainaud, amb una paciència benedictina, aclaria qualsevol dubte.

            Josep Maria Ainaud formava part de la generació que, l’any 1939, no es va conformar amb la derrota.  Eren ben pocs però sabien molt bé el que volien, i finalment, van triomfar.  La Catalunya que va emergir a la sortida del franquisme era tant o més catalanista que la de 1931. I això, i menys l’any 1939, no estava escrit enlloc. Naturalment, el triomf del catalanisme -dels catalanistes- va ser possible perquè el país -tampoc l’any 1939- no era una entelèquia tot i que durant molts anys hagués quedat enterrat, en bona part, sota tones i tones de por i conformisme. Ainaud i els seus no ho van ser gens, de conformistes. Només cal repassar la revista Ariel.Fa posar la pell de gallina constatar com, en mig de tantes privacions intel·lectuals i  socials, l’exigència de qualitat no es va perdre.  Els homes de la generació d’Ainaud no aspiraven a una Catalunya qualsevol. Aspiraven, per dir-ho així, a una Catalunya de qualitat.

          Aquella  generació -els Espriu, Palau Fabre, Capmany, Benet, Triadú-s’havien avesat a prendre decisions individuals encara que aquestes, sovint,  anessin contra la inèrcia o els costums generalitzats del moment. No m’imagino, per exemple que cap d’ells esperés, en dies de màxima calor, instruccions de ningú per posar-se a l’ombra, refrescar-se  amb una beguda o cobrir-se el cap amb un barret.  En canvi, resulta sorprenent com un part considerable de ciutadans -podríem pensar que fins i tot, majoria– troba perfectament normal que des del govern se li indiqui quines precaucions cal adoptar per tal que l’onada de calor no acabi afectant la seva salut.  És més. Aquests consells no són presos com una ingerència en l’àmbit de les decisions personals sinó com un exemple de diligència. No se sap qui fa d’ou i qui fa de gallina en aquest procés d’infantilització del ciutadà.  Els polítics semblen trobar-s’hi bé enumerant-nos totes aquelles precaucions  –sobre elsperills de la calor, per exemple– que abans formaven part de l’aprenentatge de la vida  però els ciutadans semblen ser els primers en exigir que els polítics ens eximeixen de qualsevol mena de responsabilitat sobre els nostres actes. En el moment de començar a escriure aquest article sento per ràdio que els pares d’una escola tindran, ara, el dret a delatar els pares de la mateixa escola que suposadament hagin fet trampa a l’hora de matricular els seus fills. El dret del cada pare i mare a triar l’escola dels seus fills -que hauria de ser un dret tan sagrat com el de circular lliurament per tot el territori o a fixar la residència on es vulgui- ha quedat convertit en un dret a la delació del que facin els altres pares.

         Goso dir que aquesta no és la Catalunya que havia somiat Ainaud. Ainaud i els seus havien somiat una Catalunya feta de ciutadans orgullosos de la seva llibertat i ara resulta que, a poc a poc, els  ciutadans hem anat deixant els espais de la nostra llibertat en mans dels polítics.  ¿Podem així sortir de la crisi o per sortir de la crisi necessitem, a més de moltes altres coses, recuperar l’ esperit individualista d’aquella generació d’homes i dones que ens van salvar del desastre en les circumstàncies més difícils?

El Punt. Avui, 14 d’agost del 2012.

Què hem de pensar?

Ara que arriben les vacances em proposen un article no sobre el que hem de llegir sinó sobre el que hem de pensar. La primera intenció és rebutjar la proposta. Perquè, en efecte, qui són els altres per dir-nos què hem de pensar? A la vegada, però, la proposta em permet una primera reflexió sobre el tema (i potser, al capdavall, l’única reflexió possible).  Mai, en tota la història de la humanitat, els homes i les dones havien tingut tantes possibilitats de decidir sobre com organitzar la seva vida i mai aquests mateixos homes i dones s’havien auto-imposat restriccions tan abundants en l’exercici de la seva llibertat. Parlo, és clar, d’Estats desenvolupats i, especialment, d’Europa, inclòs, per tant, el nostre país i Espanya. La novetat històrica rau en el fet que aquestes restriccions no són imposades per un tirà, un dèspota o un dictador sinó a través dels mecanismes propis de la societat democràtica.  D’aquest fenomen algú n’ha dit la por a la llibertat.  Aquesta por presenta formes molt abstractes i formes molt concretes. Entre les primeres, per exemple, la por a canviar la nostra mirada sobre determinats episodis històrics que, d’alguna manera, continuen marcant el present: la revolució francesa, la revolució russa, lanostra guerra civil. En un moment donat, la pressió del pensament dominant fa que quedin  fixats un clixés que es perpetuen en el temps i que costa molt d’esborrar o modificar. Pel que fa a les pors concretes, només cal fer un repàs al “Boletín Oificial del Estado”. Hi trobarem lleis que regulen tantes i tantes qüestions domèstiques que aviat, als ciutadans, no ens quedarà res per decidir.

            Potser el problema és que quan ens posem a pensar individualment ens movem entre la utopia i la banalitat, dues línies de previsibles resultats insatisfactoris. Ara que està moda, fins i tot en el terreny polític, parlar de la modèstia (Modesta España d’Enric Juliana) potser hauríem de començar per tenir una visió modesta de nosaltres mateixos, i de la humanitat en general.  Som una baula més en el gran espectacle de l’univers; una baula dotada de possibilitat de raonar i de modificar la Natura a través de l’esforç. Admirem l’ària de la Reina de la Nit pel que té de domesticació dels sons animals. No hi ha res més bell que un tren travessant una vall per sobre d’un pont construït per l’home, per més que alguns ecologistes ens volguessin retornar al Neardenthal; la cultura com a contraposició a la Natura; l’acció de l’home que ens sofistica i ens allunya del reialme animal. I potser  quan pensem en política, o en com organitzar la societat, hem de deixar  Hegel i tornar als positivistes anglesos: és bo allò és útil. Potser hi ha un excés d’ideologia en aquesta societat nostra, que encara no ha paït els excessos ideològics del nostre segle XX.

            I no pretendre salvar el món si no hem estat capaços d’endreçar la nostra casa. “De res no et servirà canviar el món//si la teva llar no és un santuari” va escriure un poeta no precisament conservador. Ser responsables dels nostres actes, de la nostra parcel·la familiar, la que ens correspongui, i ser-ho d’una manera constant, al llarg dels dies, dels mesos, dels anys. I aprofitar l’estiu per prendre el sol i riure i, de tant en tant, obrir una síndria i asseure’ns a contemplar el món, si podem,  des d’una certa distància.

Butlletí del Centre d’Estudis Jordi Pujol.12 de juliol del 2012.