Mai no havia estat independentista. Durant molts anys, com a editorialista del diari Avui, vaig defensar la viabilitat de l’encaix de Catalunya dins d’Espanya. No creia que fos una qüestió de sentiments sinó d’interessos. Si les dues parts acceptàvem allò de la “conllevancia” d’Ortega l’entesa seria possible. Al cap i a la fi, el matrimoni romàntic és un invent del segle XIX i la història demostra que només pots començar una guerra (cruenta o incruenta) si et veus amb possibilitat de guanyar-la. Des de la pura racionalitat, l’entesa era la millor opció possible. Des del punt de vista del sentiment, també. Machado i Lorca sempre seran, per a mi, dos poetes infinitament més propers que qualsevol altre escriptor de qualsevol altra llengua que no sigui la catalana; i en el paisatge humà, geogràfic i arquitectònic d’Espanya sempre hi trobaré moltes més complicitats que en qualsevol altre paisatge europeu. En els meus recels enfront de l’independentisme també hi comptava el fet que alguns dels intel·lectuals i periodistes que amb més vigor havien abraçat, en aquests darrers temps, la seva causa eren els mateixos que durant anys i anys havien mantingut una mirada de superioritat envers tots aquells que, amb més o menys encert, remàvem en la barca del catalanisme. Finalment, l’experiència històrica demostrava que el país destil·lava un catalanisme efervescent capaç de les manifestacions més abrandades i, l’endemà, de les renuncies més humiliants.
Tot aquest plantejament s’ha enfonsat. La manifestació de l’11 de setembre va resultar ser l’exteriorització d’un canvi sociològic molt profund que feia temps que s’estava covant. És possible que la crisi econòmica, amb la terrible paradoxa de ser els majors contribuents de l’Estat i, en aquests moments, els més arruïnats, hi tingui molt a veure. Però crec que el canvi més important és que la idea que els successius
governs centrals no han parat de comportar-se d’una manera tramposa amb Catalunya ha quallat en una part molt majoritària de la societat catalana.
La novetat d’aquests darrers dies és que les raons per a l’ independentisme han augmentat de forma exponencial des de la gran manifestació de l’11. D’una banda, els arguments que arriben des de la dreta espanyola resulten notablement irritants: cap paraula que mogui a l’entesa o a la reconciliació. Només l’amenaça que, en cas d’independència, els catalans seriem més pobres perquè Espanya faria el boicot als nostres productes i impediria la nostra entrada a Europa. !Una excel·lent estratègia per aconseguir més amics a Catalunya! Des de l’esquerra no sabem quina mena de cinisme admirar més: si el de Felipe González redescobrint el federalisme que va ser la causa de la defenestració de Pasqual Maragall o el de Rubalcaba dient exactament el contrari de tot allò que fins ara ha fet el PSOE. Per als qui hem defensat durant tants anys la possibilitat d’entesa entre Catalunya i Espanya el presumpte esperit dialogant que ara esgrimeixen els dirigents del PSOE resulta especialment commovedor. Si l’haguessin aplicat quan manaven, segurament no hauríem arribat on hem arribat. I pel que fa al senyor Rajoy, ¿com pot dir que està disposat a parlar amb tothom l’endemà que el seu ministre d’Educació presentés un projecte de llei que suposa, a la pràctica, un torpede a la línia de flotació de les competències en matèria educativa de la Generalitat, una de les pedres de toc de la nostra autonomia?
En bona part, el nostre independentisme l’han fet possible els altres. Els qui no volíem arribar a aquesta situació som ara, legítimament, els més enrabiats. Però sabem que l’aposta no admet marxa enrere
i per això, modestament, en la llarga processó que ara iniciem aguantarem -per dir-ho en expressió de Pla, recollida per Espriu- el ciri que ens pertoqui
Catalunya Oberta, 26 de setembre del 2012.
Per a molts dels qui hi van anar, la manifestació de dimarts va significar un inici de trajecte. Potser va ser la seva primera manifestació i potser va ser la seva primera estelada. Per a d’altres, entre els quals em
compto, va significar el final del trajecte de l’Estat de les Autonomies creat a partir del 1977. Res no tornarà a ser com abans de l’11 de setembre del 2012, sobretot, perquè, més enllà del seu èxit numèric, la manifestació va visualitzar uns canvis que de fa temps que s’estan produint al sí de la societat catalana, i que són molt profunds. Tradicionalment, la força del catalanisme radicava en un sentiment popular que les classes altes rebutjaven i que també estava allunyat de les vivències de la nombrosa població immigrant. Joan Maragall, que coneixia bé les classes altes barcelonines, va parlar en un dels versos de la seva Oda de “menestrala pervinguda”. Molts dels nostres menestrals pervinguts durant molts anys van parlar en castellà perquè feia més fi i llegien La Vanguardiaque, per dissimular, parlava de Salvador Espriu como “nuestro gran escritor”. Era un malentès que anava bé a tothom. Un dels canvis més significatius d’aquests darrers anys ha estat la conversió de La Vanguardia en un diari escrit en català i catalanista; plenament
catalanista. Vull pensar que el diari no podria assumir o mantenir aquesta línia si els sectors econòmics o financers que tradicionalment li han donat suport no hi estiguessin d’acord. Per dalt de la societat barcelonina, doncs, algunes coses que semblaven inamovibles han canviat, i han canviat de veritat.
Però també per la base de la piràmide social les coses han canviat molt. La idea del catalanisme com a expressió de la burgesia s’ha esfondrat com un castell de cartes així que ha abandonat el laboratori d’idees on havia estat formulada i ha baixat al carrer. No sé si, finalment, hem aconseguit ser una sola societat; però l’important és que no em som dues, i això ja és molt tenint en compte en quina situació ens trobàvem a la sortida del franquisme. No ens enganyem: només l’aliança entre el PSC i el PSOE va impedir que el partit de Felipe González i Alfonso Guerra es convertís en la punta de llança d’un lerrouxisme més o menys explícit. Aquest perill tornarà a fer-se present a partir d’ara ja sigui del braç del PSOE, del PP o de tots dos partits, perquè aquest és el punt fràgil de l’equació: com avançar sense que el fil del catalanisme quedi partit. És veritat que la por a un trencament social no és cap excusa per seguir mantenir un statu-quo que ens porta a la inanició. Però no és un bon presagi algunes actituds que el nacionalisme radical ha mantingut aquests darrers anys. ¿Com algú pot estar content que el PP hagi deixat de fer l’ofrena floral a Rafel de Casanova pels crits i improperis que havia d’aguantar?
El catalanisme independentista haurà de ser especialment curós en tot allò que fa referència a la llengua i al sentiment de pertinença. El català és l’idioma propi del país però Catalunya és i continuarà essent una societat bilingüe, entre altres raons, per la demografia que hem tingut i tenim. I pel que fa al sentiment de pertinença -tan fàcilment manipulable- recordem allò que va dir Albert Camus quan li van preguntar per la independència d’Algèria, que ell creia justa: “Si un dia he d’escollir entre la justícia i la meva mare [ciutadana francesa resident a Algèria] escolliré la meva mare per sobre la justícia”.
Catalunya Oberta. 14 de setembre del 2012
A Quina mena de gent som escriu Gaziel: “Ara toquem el secret, la falla mil·lenària de Catalunya. No hem pas de constatar-la com una tara ni de retreure-la com un mal vergonyant. Hem de saber esguardar-la fredament, lúcidament, com un naturalista anota la manera de reaccionar d’una espècie animal determinada, davant els perills que amenacen la seva existència. Quan no té més remei que enfrontar-se amb l’enemic
mortal, el lleó planta cara, el tigre dubta, l’ocell se’n vola. Catalunya, que té del món una visió essencialment pràctica, davant el perill biaixa sempre. Ho ha fet de vegades més, de vegades menys, però constantment, al llarg de la seva història. Biaixa sempre, perquè no acaba mai de creure en l’heroisme, fins quan el practica accidentalment”.
Tot dona a entendre que avui, 11 de setembre, Catalunya no biaxarà. Ja sé que resulta abusiu parlar de Catalunya com un tot. Però la veritat és que la Catalunya més dinàmica, més activa, de la més elitista a la més popular, serà present a la manifestació d’avui. Segurament, això serà així perquè a la manifestació s’aplegaran persones amb un sentiment comú però amb objectius últims diferents. La fortalesa i la feblesa del catalanisme rau en el fet que aplega sectors socials, ideològics, econòmics molt diferents. Això el converteix en un fenomen no reduible a l’expressió d’una classe social o d’un sector ideològic determinat però, en contrapartida, fa més difícil qualsevol mena de consens.
Una cosa, però, està clara. La manifestació d’avui és la visualització del fracàs al qual ha arribat l’Estat de les Autonomies sorgit de la reforma política de 1977. Seria injust no reconèixer que és en el marc d’aquest Estat que Catalunya ha aconseguit dosis importants d’autogovern. Si repassem,però, com s’ha anat avançant en aquest camí ens adonarem que quasi sempre ha estat a batzegades, quan la necessitat ha
obligat al govern central de torn a pactar amb la minoria nacionalista catalana al Parlament espanyol. Amb algunes excepcions, els successius governs espanyols s’han comportat amb una deliberada deslleialtat envers Catalunya i els exemples es multiplicarien, des de les infraestructures a les polítiques culturals. La primera deslleialtat és la de tractar Catalunya com una autonomia més de les disset existents, un fet que contradiu l’esperit de la Constitució de 1977 que distingeix entre”nacionalitats”, tot i que no en digui el nom, i “regions”. L’espoli fiscal i les constants tergiversacions de bona part de la premsa de Madrid sobre la realitat catalana haurien d’haver estat motiu de preocupació de qualsevol govern espanyol que realment considerés els ciutadans catalans com a ciutadans de la seva jurisdicció. Ben a l’inrevés, l’espoli fiscal i una part important de la premsa madrilenya han estat, i continuen essent, una fàbrica indeturable d’independentistes. Totes aquestes raons fan que aquells que havíem apostat per la possibilitat d’una Espanya plurinacional
ens trobem ara sense arguments per defensar-la.
Només cal repassar la història per constatar que als catalans les manifestacions i els enterraments ens surten bé. Fins i tot, molt bé. El problema, però, és l’endemà, quan, esbravada l’escuma, la vida torna a la normalitat. Ara bé, mai com ara, si més no des del 1977, no havia existit una percepció tan àmplia que, si realment seguim creient en la nostra personalitat col·lectiva, cal que diguem prou. Des de Catalunya no sempre hem fet les coses bé -i algunes coses les hem fet francament malament- però si realment ens creiem que som un poble ens en podem sortir. A condició que ens ho creguem de veritat i cada dia de la setmana.
Es tracta de convèncer als altres, i de convèncer-nos a nosaltres, que aquesta vegada no anem de biax.
El Punt/Avui, 11 de setembre del 2012
"Amo les faules del filòsofs;