Arxiu de Octubre, 2012
La crisi de l’euro ja fa cinc anys que dura i res no indica una solució propera. A l’inrevés. Alguns economistes diuen que, com a mínim, durarà deu anys (cal suposem que descomptant els quatre que ja portem)
i d’altres constaten que hem passat de la fase aguda de la crisi a la crònica.
Una de les conseqüències,potser inevitable, de la crisi és que han aparegut infinitat d’experts. El guirigall que formen és formidable i ajuda a crear la sensació que aquí ningú no sap gaire per on hem d’anar. Cada polític, cada economista, cada organisme internacional, cada Premi Noel hi diu la seva amb l’esperança d’endevinar-la i guanyar el prestigi, les eleccions o la posterioritat. I, en canvi, es troben a faltar, líders polítics que tinguin una visió de la jugada més enllà del pur present o del futur més immediat. Perquè no ens enganyem: la crisi és, fonamentalment, una crisi política que només tindrà solució des de la política. No es tracta de menysprear la importància dels fluxos econòmics, més o menys autònoms, ni de preconitzar un retorn a la via intervencionista que, en part, és la que ens ha portat a la situació actual. No es tracta d’això. Es tracta de trobar polítics que siguin capaços de prendre decisions al marge o en contra dels interessos partidistes o dels sentiments de les opinions públiques de cada país.
Aquests dies, per raons diverses, he tingut ocasió de repassar les vides de De Gaulle -magnífic, el Memorial instal·lat en una de les sales dels Invàlids; i Churchill -excel·lent escriptor, Premi Nobel de Literatura. De Gaulle va anar en contra de l’opinió pública francesa en dues ocasions transcendentals: quan no va acceptar la derrota del seu país, l’estiu del 1940, a mans de les tropes alemanyes; i quan va propiciar l’independència d’Algèria després d’haver tornat al poder amb la idea de fer exactament el contrari. Per la seva banda, i com és sabut, Churchill va lluitar pel rearmament de la Gran Bretanya enfront el pacifisme
claudicant de Chamberlain, però les seves opinions van ser tingudes per les d’un bel·licista perillós. Fins que, començada la II Guerra, el van haver d’anar a buscar. Ara, en canvi, la majoria de polítics europeus
-per no dir tots– semblen presoners de les seves respectives opinions públiques i no gosen prendre aquelles decisions que realment podrien fer sortir Europa de l’actual cul de sac.
La cancellera Merkel té raó quan reclama que cap país no gasti més del que ingressi, i quan lluita aferrissadament per imposar disciplina pressupostaria als països del Sud d’Europa. Sense la insistència lemanya, escàndols com els de Bànkia potser no s’haurien destapat mai. Però amb la raó no n’hi ha prou. I Merkel no pot estar pendent del perillós sentiment de superioritat d’una part important de l’opinió pública
alemanya perquè això dona arguments als qui pensen que els vells dimonis històrics no han desaparegut i presagia el pitjor futur possible per a Europa. A l’altra banda de la balança, Rajoy té raó en exigir la màxima austeritat possible en la despesa pública. Però la perd quan deixa en la impunitat els abusos bancaris; asfixia les autonomies i carrega el cost de l’austeritat en la sanitat i l’ensenyament. És a dir, abusa dels més febles, els ciutadans, i no té el valor de reformar l’estructura funcionarial de l’Estat, aquesta immensa nau burocràtica que engoleix bona part dels recursos públics però on el PP manté una inacabable reserva de vots. I el més depriment és que no s’albira en l’horitzó de la Unió Europea polítics capaços de retornar a la política la capacitat de decisió que, en certa manera, la justifica.
El Punt. Avui, 24 de novembre del 2012
De cop i volta hem deixat de ser persones i ciutadans i hem passat a ser ciutadania. La denominació ha fet fortuna entre els polítics i els mitjans de comunicació de manera que en aquests últims temps es multipliquen les crides a la “ciutadania” entesa com una vaga massa de persones situades en un punt inconcret de la geografia i de la història. En uns moments de perspectives econòmiques apocalíptiques i de
multiplicada efervescència política, aquesta reflexió pot semblar banal. Però no resulta sobrer recordar que per més canvis socials que es produeixin, la naturalesa humana sempre serà la mateixa. I no seria en absolut recomanable que, siguin quines siguin les circumstàncies històriques, els homes i les dones perdessin la seva condició de persones i haguessin d’assumir el paper de ciutadania, un concepte a les antípodes del que entenem per individualitat.
Quan vam començar a ser persones? Els experts diuen que en el moment en què l’home va prendre consciència de la mort. Les restes dels primers enterraments ens indicarien un primer estadi de racionalitat: els homes i les dones som animals finits; i els homes i les dones que moren mereixen ser recordats i per això cal enterrar-los amb una certa dignitat. El concepte de ciutadà arriba molt més tard quan la persona adquireix consciència de viure en comunitat -la polis grega. A canvi de la seva participació en la vida comunitària, la persona convertida en ciutadà veu reduïda la seva llibertat. Determinades decisions ja no les podrà prendre perquè toparan amb el dret d’altres ciutadans com ell, o amb els interessos col·lectius. Amb la Revolució Francesa qualla la idea de ciutadà com a persona subjecte a un seguit de drets i de deures dins dels quals s’emmarca la seva sobirania individual.
Un ciutadà encara és una persona; una individualitat. En el concepte de ciutadania, en canvi, la noció d’individualitat desapareix. No és el mateix adreçar-se als ciutadans d’un país, que vol dir adreçar-se individualment a cadascun dels ciutadans d’aquest país, que adreçar-se a la ciutadania, que és adreçar-se al conjunt de ciutadans, a la massa. La substitució, doncs, no és innocent per més que en alguns casos pugui no resultar intencionada i ser fruit, només, de la moda. La correcció ideològica imposa unes modes que traspuen l’esperit de l’època. En una època on està ben vist tractar els ciutadans com a menors d’edat -i no només per part dels polítics–, la moda de convertir-nos en “ciutadania” no ens hauria de passar inadvertida. Ho va escriure Stuart Mill fa més d’un segle: “Quan a tot arreu l’opinió de la massa d’homes ordinaris s’ha convertit, o s’està convertint, en poder dominant, el contrapès i el correctiu a aquesta tendència seria la individualitat més i més pronunciada”
Catalunya Oberta, 24 d’octubre del 2012
No és per afegir llenya al foc a les declaracions abrandades que des de l’11 de setembre omplen els mitjans de comunicació catalans i espanyols però, des d’un punt de vista analític, és a dir, que no pretén qualificar sinó simplement descriure, crec oportú recordar que en les eleccions del 25 de novembre els ciutadans de Catalunya ens ho juguem tot, o quasi tot. Del que es diu i es publica en els mitjans de comunicació catalans es podria deduir el contrari: que la independència, o les estructures d’Estat, estan a tocar; entre altres raons, perquè la majoria social que les reclama ho fa inevitable. Però tot això encara s’ha de demostrar i, de fet, la partida encara no ha començat. La manifestació de l’11 de setembre en va ser el pròleg o l’inici però els dos contendents democràtics, l’Estat espanyol i Catalunya, no sabran quina força tenen per negociar fins que les urnes hagin establert una veritat diguem-ne matemàtica, i democràtica, sobre les reals aspiracions dels catalans. El govern central ho sap i, per això, en aquestes darreres setmanes està intensificant la seva campanya de por sobre la població més sensible als arguments més apocalíptics i la seva pressió -més o menys subterrània- sobre els empresaris i els propietaris de mitjans de comunicació.
L’objectiu és aconseguir que el resultat de les eleccions del 15 de novembre no sigui espectacularment favorable als defensors del dret a decidir per així, en certa manera, poder -lo deslegitimar. I no és segur que el govern espanyol no aconsegueixi, ni que sigui parcialment, aquests objectius. En primer lloc, perquè en les societats mínimament confortables -i la catalana encara ho és, malgrat la crisi-l’apel·lació a la por sempre resulta electoralment rendible. I això ho sap la dreta tradicional i ho sap, per exemple, el moviment ecologista. La por als progrés alimenta,per exemple, el moviment antinuclear. I ho fa, com sabem, amb gran èxit. ¿Com es pot parlar de fronteres entre Catalunya i Espanya ara que l’espai europeu s’ha convertit en un espai interior? ¿Perquè hem de donar per suposat que hi haurà un boicot de productes catalans a Espanya en cas que es produeixi una separació? ¿És que els empresaris, els polítics i els mitjans de comunicació que ho poguessin atiar s’hauran tornat tots bojos? ¿No sortiran veus sensates que intentin que, en bé de tots, les relacions econòmiques continuïn essent fluides? ¿Com algú pot considerar que la llengua castellana serà una llengua estrangera a Catalunya i de retop, també els ciutadans que la parlin? Però és el govern central, i el seu partit, el qui s’ha instal·lat en aquesta línia menys irreflexiva del que sembla. Si amb aquesta estratègia es poden aconseguir fer córrer uns quants vots cap al PP o Ciutadans benvinguda sigui. Després del
15 de novembre, ja hi haurà ocasió de donar un cop d’esquena als catalans ben intencionats i dir-los-hi que sempre se’ls ha estimat molt. I també les pressions sobre els empresaris i els propietaris dels mitjans de comunicació poden fer el seu efecte. Allò realment estrany que uns i altres no fossin sensibles a les reflexions o insinuacions que arriben des de les esferes més altes.
El govern central no mourà fitxa fins que no sàpiga, l’endemà de les eleccions del 15 de novembre, quina és la força real dels qui volen un canvi radical de les relacions amb Espanya. Per això, convé que el
president Mas guanyi per una majoria molt àmplia i que els partits que donen suport a la celebració d’un referèndum sumin els màxims escons possibles. Si no és així, ja ens podem preparar. El govern central encara té l’esperança que la manifestació de l’11 de setembre hagi estat no una rebel·lió pacifica i democràtica sinó una rebequeria, com tantes d’altres ha protagonitzat el moviment catalanista al llarg de la seva història. No donem, doncs, res per fet. Tots els nostres esforços haurien d’estar concentrats a l’èxit de les eleccions del 15 de novembre. L’endemà, sí, començarà la partida. I el més important: el desenllaç final d’aquesta partida vindrà condicionat, en bona part, per la solidesa en nombre de vots que pugui presentar l’opció que lidera el president Mas.
Butlletí del Centre d’Estudis Jordi Pujol, 17 d’octubre del 2012
Ara no és l’hora d’afluixar, però això no vol dir que no hàgim d’estar atents a les veus que, des de Catalunya, es mostren preocupades pel camí sobiranista que ha emprés una part significativa -l’endemà
de les eleccions sabrem en quina exacta proporció- la societat catalana. El Foment del Treball, per exemple, s’ha mostrat contrari a la independència però no a la negociació sobre temes fiscals i ha instat les dues parts a posar fil a l’agulla. Els empresaris del Foment em recorden, en aquest punt, la jerarquia catòlica: admeten que la Terra gira al voltant del sol quan els coets ja han arribat a la Lluna. Des d’una perspectiva més àmplia, però, la posició del Foment no deixa de constituir una gran novetat perquè, des de la seva fundació, aquesta entitat sovint havia mirat amb recel o amb franca hostilitat el moviment catalanista.
Els empresaris agrupats al voltant del Foment s’equivocarien, però, si es pensessin que el conflicte entre Catalunya i Espanya és només un conflicte econòmic. L’economia -és obvi-ha jugat un paper molt important en l’assumpció de les demandes d’independència. L’actual crisi econòmica, i la conducció que n’està fent l’actual govern espanyol, ha impedit que molts ciutadans catalans continuessinfent veure que ignoraven l’abast de l’esquilada a la qual el nostre país està sotmès. Ara, aquesta esquilada l’han interioritzat; l’han convertit en un afer personal. L’últim exemple de discriminació econòmica que pateix Catalunya ha quedat manifesta en la inauguració de la nova terminal de contenidors del port de Barcelona. Es tracta d’una inversió xinesa de 300 milions d’euros en una primera fase. Però, tot i que previstos des de fa 10 anys, el ministeri de Foment encara no ha construït els corresponents accessos viaris i ferroviaris. Els xinesos que s’havien traslladat a Barcelona per assistir a la inauguració no s’ho podien creure.
En el seu moment, no n’hi haurà prou amb una negociació al voltant de temes econòmics i d’infraestructures. Aquí tenim, per exemple, la qüestió de la llengua. A principis dels vuitanta, quan Catalunya
havia recobrat la seva capacitat d’autogovern, no eren poques les veus d’experts que en veu baixa vaticinaven o bé una reculada generalitzada de la llengua catalana, especialment pel que fa al seus us social, o bé una tensió creixent entre catalanoparlants i castellanoparlants. Catalunya partia d’una situació lingüística molt més complicada que la de Flandes o el Quebec perquè en aquests dos casos es tracta de societats més o menys monolingües mentre que Catalunya, si més no des de les immigracions peninsulars dels anys 20 del segle passat, és una societat bilingüe. Trenta anys després, ni el català ha desaparegut ni la societat catalana s’ha trencat. A aquesta situació -que no era gens òbvia el 1980- s’hi ha arribat per l’esforç d’uns i altres. És cert que la situació lingüística continua no essent satisfactòria, entre altres raons perquè la nova onada de
nou vinguts -aquest cop, no peninsular— ha significat, de moment, una reculada en alguns camps. Però el que és important és que la societat catalana, davant d’aquests reptes, ha establert una política lingüística que ha merescut l’aprovació i el consens de totes les parts implicades. No tenim conflicte lingüístic quan hi havia moltes probabilitats que aquest existís. I és per això que resulta intolerable que els organismes politics i judicials de l’Estat espanyol s’entestin en provocar-lo. Les intencions del ministre Wert, respecte als continguts educatius i a la possibilitat de subvencionar escoles on s’ensenyi només en castellà, proven dues coses: que hi ha una part de la dreta espanyola que mai no acceptarà res que se separi de la uniformitat i, a un nivell més concret, que Rajoy, en aquests moments, està envoltat de piròmans.
Que pocs dies després de la gran manifestació de l’11 de setembre el govern espanyol, com si no hagués passat res, acordés, en sessió del Consell de Ministres, tirar endavant la reforma legal que pretén el ministre Wert o és un acte d’inconsciència, de desconeixement total del que està passant a Catalunya, o constitueix una nova provocació. Ja sé que els empresaris diran que ells només s’ocupen de temes econòmics. Però que no s’enganyin: la ferida és molt més greu.
Fundació Catalunya Oberta, 10 d’octubre del 2012
Entre l’ statu quo actual i la independència, és possible una tercera via? N’hi ha molts que la voldrien, i així s’han començat a expressar en els mitjans de comunicació. També la reivindica el PSC que ha tornat a fer bandera del federalisme, amb reforma de la Constitució i tot. Molt probablement aquesta tercera via, que hauria de significar una reforma radical de l’Estat de les Autonomies i un reconeixement jurídic, i per tant polític, de l’especificitat de Catalunya, hauria estat una bona solució per a l’encaix entre Catalunya i Espanya. Era l’aposta que molts havien fet, i que havien defensat públicament; des de polítics com Pasqual Maragall fins a catedràtics com Ferran Requejo i, naturalment, molts ciutadans de Catalunya que se senten especialment lligats a Espanya per llaços familiars, sentimentals, geogràfics i històrics.
Des de Madrid, algunes de les mateixes veus que es van abalançar contra el federalisme de veritat que defensava Pasqual Maragall -i que no van parar fins a defenestrar-lo de la política- aposten ara pel feeralisme. No és tan important escatir si es tracta d’un exercici de cinisme o d’un reconeixement de la gravetat del problema com constatar que, sigui quina sigui la causa de l’assumpció d’aquesta tercera via, la realitat és que arriba tard. I arriba tard perquè, per a les persones mínimament informades, no té cap mena de credibilitat. En el meu cas personal, aquesta constatació no la faig amb alegria sinó amb ràbia. Molts ciutadans de Catalunya, com ja vaig dir en un article, no som independentistes ni de cap ni de cor. Però els fets ens hi han tornat, i ara ja no hi ha marxa enrere possible. L’única solució és comprovar d’una manera democràtica i pacífica quants catalans són partidaris de quedar-se i quants catalans són partidaris de marxar. En el benentès que, com en un matrimoni, es pot marxar de moltes maneres i que l’ideal és que, a través
d’un mediador, s’arribi a una solució pactada que no té perquè no incloure determinats espais comuns o compartits.
Els futurs pactes o lligams amb Espanya no quedaran aclarits fins després del referèndum. Si l’opció de la independència guanya per aclaparadora majoria, les possibilitats dels federalistes seran més aviat escasses. Pel contrari, si no arriba al 50%, o tot just el sobrepassa els lligams més o menys federals amb Espanya continuaran per unes quantes generacions més. És molt, doncs, el que ens juguem. I amb el màxim respecte per a les persones que la defensen, crec que l’opció del federalisme és tramposa des del punt de vista catalanista. Per què si de veritat pensem que les relacions amb Espanya no poden continuar com fins ara és el moment de tibar ben fort de la corda. Ara és el moment d’exhibir la força democràtica; no de començar amb les rebaixes.
El primer pas, però, és que els partits partidaris de l’autodeterminació guanyin les eleccions amb una majoria folgada. Vull dir els que hi creuen de veritat; no, els qui supediten l’exercici d’aquest dret a la legalitat espanyola perquè ells prou que saben que aquest requisit és una manera d’ajornar “sine die” la consulta. Resulta especialment important que siguin tres i no un els partits que tenen l’autodeterminació en el seu programa. Aquest fet indica, entre altres coses, que el catalanisme no perd la complexitat que sempre l’ha caracteritzat. Ara més que mai, el catalanisme ha de reivindicar una societat impura en la qual, com en la
cançó de Pi de la Serra, tots hi tinguem cabuda: “Catorze milions de braços//generals i soldats rasos//golafres, avars i bruixes//pamflets de tots els colors,//postes de sol i barraques//sants, burgesos i pastors;// monuments, coloms i lladres//batlles i sacramentals,//processons i carnestoltes//patums intel·lectuals”. La independència només serà possible si convencem els indecisos que, quan aquest moment arribi, Catalunya continuarà essent una nació impura; és a dir, humana, oberta i lliure.
Butlletí del Centre d’Estudis Jordi Pujol. 3 d’octubre del 2012
"Amo les faules del filòsofs;