Arxiu de Novembre, 2012
Les darreres enquestes publicades sobre les eleccions de diumenge dibuixen un panorama post electoral força menys nítid que fa unes setmanes. Si aquestes enquestes es confirmen, CiU no assolirà la majoria absoluta, en bona part, a causa dels vots que aniran a parar a Esquerra Republicana, Iniciativa per Catalunya i la CUPS. És cert que la suma de totes aquestes forces seguiria donant un caràcter marcadament sobiranista al nou Parlament. Però, si el resultat fos aquest, el lideratge d’Artur Mas -de cara a Espanya, i de cara a Europa.- quedaria afeblit i la presa de decisions catalanes es faria molt més difícil. El procés cap a l’exercici del dret a decidir es podria empantanar de forma perillosa si cada decisió del president Mas hagués de ser consensuada per la resta de forces sobiranistes del nou Parlament. Aquest escenari -no ens enganyem– no és gens dolent per als interessos del PP i del PSOE els quals, respecte a un possible procés d’independència de Catalunya, no tenen cap altra estratègia que defensar l’statu-quo actual. És la situació que ells han provocat i que defensaran amb ungles i dents. Entre d’altres raons, perquè qualsevol modificació -de caire econòmic o simbòlic- ha de significar, per força, una pèrdua dels seus privilegis, i de la seva consolidada situació avantatjosa.
Les personalitats independents –o d’adscripció no convergent- que aquestes darreres setmanes han donat suport al president Mas han assenyalat la necessitat que de les eleccions del diumenge en surti un lideratge fort, a l’alçada de les dificultats que caldrà vèncer en les setmanes i els mesos posteriors al 25 de novembre. ¿Perquè, doncs, quan la lògica sembla demanar que, més enllà dels límits partidistes, fem pinya al voltant del candidat Mas ens acabem emboirant nosaltres mateixos fins a precipitar situacions difícilment controlables? Gaziel, en la lucidesa de la derrota, va escriure que els catalans en els moments més decisius de la nostra història solem prendre la decisió equivocada. Perquè ho fem? Goso insinuar que el nostre sentit del poder és molt feble, potser perquè l’hem pogut exercir poques vegades amb magnituds considerables i de forma continuada. En d’altres ocasions, he posat l’exemple de Prat de la Riba i la seva decisió de censurar l’article de Joan Maragall on es demanava l’indult per a Francesc Ferreri Guàrdia. No he dubtat mai que la raó moral estés de la banda de Maragall. Però el que resulta sorprenent és que les raons polítiques de Prat hagin stat sistemàticament despatxades en quatre ratlles. Prat s’hi jugava la confiança política d’Antonio Maura, amb qui estava encetat una col·laboració que hauria pogut canviar la història contemporània de Catalunya i Espanya. Però això és política, això és sentit del poder, i en aquest país continuen tenint més predicament els intel·lectuals que els estadistes, i així anem.
Convergència mai no s’ha pres seriosament el debat sobre el model social que, per exemple, està suposant una autèntica revisió del paper dels intel·lectuals del segle XX. A França, és clar. Al nostre país, Iniciativa no només ha sortit indemne del seu pas desastrós per l’Administració -repassin, si us plau, el seu balanç Departament a Departament- sinó que ara pot aconseguir més vots que en les passades eleccions. Joan Herrera té la barra de dir que el problema del president Mas és el de la seva manca personal de sensibilitat social i, ningú, ni el propi president, li atura els peus. ¿Què potser es pensa que estem en un confessionari el candidat Herrera? ¿Amb quin pretext gosa jutjar la consciència dels seus contrincants? Es tracta de debatre sobre propostes de govern; no, sobre evangelis més o menys laics.
El president Mas, en la propera legislatura, no es podrà fiar dels vots d’Iniciativa. Joan Herrera es posarà al costat dels il·luminats que periòdicament han portat Catalunya al desastre i la majoria de ciutadans que l’hagin votat veurà tranquil·litzada la seva consciencia. Naturalment, tampoc no podrà comptar amb els vots de la CUPS, si és que els candidats d’aquesta agrupació aconsegueixen entrar al Parlament. Però, com a mínim, els de la CUPS no enganyen. Són els anti-sistema que creuen, amb raó, que el Sistema és permeable i que, per tant, des de dins tenen possibilitats d’incorporar a l’acció de govern algun dels seus punts rogramàtics. A Mas només li quedarà Esquerra, i caldrà posar un ciri perquè el seny que fins ara ha demostrat Oriol Junqueras no es trenqui per cap circumstància o pressió. Definitivament, les darreres enquestes publicades no són un bon auguri per a l’endemà del 25 de novembre.
Catalunya Oberta, 21 de novembre del 2012
En un article sobre les eleccions nord-americanes del 2008, publicat fa pocs dies a La Vanguardia, Eusebio Val parlava dels voluntaris que mobilitzaven els dos aspirants en aquests termes: “El que més impressionava recorrent el país, Estat rere Estat, primària rere primària, a Iowa o a Texas, a Carolina del Nord o a Nevada, era veure centenars, milers de persones que dedicaven el seu temps i els seus diners a una causa. Per idealisme i per patriotisme. Sense esperar un càrrec o una prebenda”. Des d’Europa, si més no des de l’anomenada durant molts anys l’Europa Occidental, aquesta capacitat dels nord-americans
per entusiasmar-se després de cada període, o moment, de depressió ens sol merèixer qualificats despectivament benèvols. “Són uns ingenus” venim a dir. Ens van semblar ingenus els milers de ciutadans nord-americans que, només fa quatre anys, van fer de l’acte de presa de possessió del president Obama un cant a l’esperança i a l’optimisme quan els hipoteques “sub prime” encara cuejaven i la crisi econòmica es trobava, en aquell país, en el seu punt més àlgid. Obama va guanyar, fa quatre anys, per les seves bones paraules; per la càrrega positiva del seu missatge.
Sovint a Europa hem associat la noció de patriotisme a la de guerres entre pobles i nacions, potser perquè el record de les que van encendre Alemanya i França encara cueja; i també l’associem, el concepte de patriotisme, a una mentalitat obtusa i tancada incapaç d’entendre els grans fenòmens universals. El patriotisme, en canvi, als Estats Units continua essent una virtut molt valorada. “No pensis en allò que els Estats
Units podria fer pet tu. Pensa en allò que tu pots fer per als Estats Units”. Els americans, aquesta coneguda frase de Kennedy, se la van creure. Se la creien ja, des dels temps fundacionals de la nació. I ningú no pot dir que, en el camp de la tecnologia o de la ciència, però també en el de la literatura i les arts, els Estats Units no ocupin un lloc capdavanter. Les grans obres d’art universal -explicava el professor Ferrater Mora- sovint es basen en experiències locals. I citava “Les demoiselles d’Avignon” (del carrer Avinyó) de Picasso o “La masia” de Joan Miró. N’hi podríem afegir moltes més. Penso, per exemple, en la capacitat de Woody Allen per parlar d’emocions universals sense sortir del “seu” barri de Manhattan.
Cada poble, cada societat, és fruit de la seva història. La ingenuïtat i la capacitat d’entusiasme dels Estats Units tenen les seves arrels en determinades concepcions religioses i filosòfiques que posen l’èmfasi en el valor i la responsabilitat individual; en la capacitat de cada persona per vèncer els obstacles -en el seu moment, també geogràfics-que la vida li posa per davant. Només una vegada, en més de dos segles d’història,
els Estats Units han conegut una guerra civil. Europa, en canvi, ha viscut, al llarg de la seva dilatada història, més períodes de guerres que no pas de pau. Algú ha dit que la I Guerra Mundial, tan
sovint oblidada, va comportar el suïcidi d’Europa. Després d’una catàstrofe que va provocar milions i milions de morts, els europeus -explicava Stefan Zweig- van perdre la confiança en el seus governs. També els europeus han sortir del segle XX havent perdut la confiança en les grans idees que havien de salvar el món, i que venien dels temps de la Il·lustració. Les utopies més belles s’han concretat, al llarg del segle passat, en els crims més abjectes. Potser la societat nord-americana ha estat menys receptiva a les grans utopies i això l’ha fet, paradoxalment, més impermeable a la desesperança. Des d’Europa, aquesta paradoxa no podem deixar de mirar-la amb una certa enveja.
Butlletí del Centre d’Estudis Jordi Pujol, 7 de novembre del2012
Quedar-se, o sortir de la Unió Europea: penso que aquesta, ara, no és la qüestió. Allò que es dilucida a les eleccions del 25 d’aquest mes no és si volem una Catalunya independent formant part de la Unió europea sinó el dret que tenim els catalans a decidir la nostra relació amb Espanya. Passat el desconcert inicial, el PP i el PSOE, i tant des de tribunes polítiques com periodístiques, han aconseguit situar el debat al voltant d’una qüestió que podria fer desistir molts catalans del procés cap a l’Estat propi. Tant el PP com el PSOE no han formulat, fins ara, cap promesa d’un futur millor per a Catalunya si els catalans desisteixen de la seva pretensió independentista. De moment, només han sabut utilitzar els arguments de la por. Per exemple, un govern fort i responsable que hagués volgut donar un símptoma de flexibilitat davant l’actual efervescència catalana hauria retirat el projecte de llei educativa i hauria fet dimitir el ministre que l’està impulsant. Però el govern Rajoy no ha fet cap gest de distensió cap a Catalunya, i a aquestes altures del partit resulta bastant poc rellevant escatir si no l’ha fet per incapacitat o per convenciment. Rajoy és un polític feble que ha de governar donant cotes de poder importants als sectors més radicals del PP i que per no
tenir no té ni un diari afí on es debati i reflexioni sobre les seves propostes.
Però que ningú no s’enganyi: els polítics espanyols són polítics llegits o, si més no, prou llegits per saber com tractar la qüestió catalana. I probablement recordin que Unamuno va dir que als catalans els perd l’estètica -és a dir, que n’hi ha prou amb uns quants copets a l’esquena perquè de seguida et donin la raó–. O la reflexió de Tarradellas quan ja havia deixat el càrrec de president: “Els catalans no us podreu queixar perquè l’autonomia no ha costat ni un home ni una pesseta”.
Els estrategs del PP, i del PSOE, confien que aquesta irrupció imprevista del sobiranisme o independentisme català torni a ser un soufflé. Saben història i la història els remunta, per no anar més lluny, al
Tancament de Caixes o d’altres episodis històrics que van suposar humiliants derrotes per a Catalunya. En les seves hores més amargues, Gaziel afirmava: “Catalunya que té del món una visió essencialment pràctica, davant del perill biaiX sempre”. Ara volen fer-ns biaixar amb la por de quedar fora de la Unió Europa si ens proclamem independents. Aquest argument dona per descomptat que no hi haurà més remei que un divorci total; dona per descomptat que l’Estat espanyol s’hi oposarà amb la màxima força possible; i donar per descomptat que serà l’Estat espanyol el qui condemnarà als ciutadans catalans que ara diu estimar tant a una eterna exclusió europea. Raons totes elles que inviten més a la ruptura que a la permanència.
Al PP li interessa presentar les eleccions del 25 de novembre com un referèndum, o quasi, entre l’statu-quo actual i la independència. Fent-ho així, s’aconsegueix dissuadir els catalans més prudents o porucs de votar a favor del dret a decidir, que és del que realment es tracta. Com que els dos partits estatals només saben treballar a curt termini -i això explica com s’està gestionant la crisi econòmica- ara el que compta és que de les eleccions del 25 de novembre no en surti una majoria aclaparadora a favor del dret a decidir. Després, ja es veurà. Però, des de Catalunya, si alguna cosa està clara és que tant al PP com al PSOE els interessa mantenir la situació actual. Tota modificació essencial de l’actual Estat de les Autonomies -s’arribi o no a la plena independència de Catalunya- lesionarà els seus interessos econòmics, politics, culturals i
simbòlics. Per això, ells, en tot aquest procés, hi tenen molt a perdre; i nosaltres, molt a guanyar. Si no biaxem.
Catalunya Oberta, 7 de novembre del 2012
"Amo les faules del filòsofs;