Arxiu de Gener, 2013
Durant molts anys vaig guardar en una vitrina del menjador de casa una copa de cava amb una inscripció que hi deia: “Generalitat de Catalunya” i no sé si alguna cosa més. Era un record de les festes del cinema català que es van celebrar em sembla que a l’Hotel Ritz de Barcelona durant la primera legislatura de Jordi Pujol. L’ànima d’aquestes celebracions, el seu inventor, va ser Miquel Porter i Moix, l’històric crític de cinema, i agitador cultural, que havia estat nomenat Cap del Servei de Cinema tan bon punt va ser creat aquest servei dins l’organigrama del Departament de Cultura. No recordo gaires coses més: ni quantes vegades es va celebrar la Festa, ni si va ser ben rebuda pel sector, i ni tan sols m’atreveixo a dir si va ser o no una bona idea. Recordo això sí un vespre de reunions al Palau de la Generalitat, entre el conseller Cahner -i potser el president Pujol- amb Pilar Miró, aleshores directora general de Cinema, que no entenia gaire -per no dir gens- que és el que preteníem fer des de la Generalitat i les corredisses pel Pati dels Tarongers d’en Miquel Porter.
Cada any, quan arriben els Premis Gaudí, penso en aquelles Nits del Cinema Catalana que en van ser les precursores. Cada any m’estranya que el nom de Miquel Porter no hi sigui recordat, a la festa dels Gaudí, i fins i tot he estat temptat d’enviar una discreta carta a Joel Joan, a qui no tinc el gust de conèixer, recordant-li l’episodi. O explicant-li, perquè no sé fins a quin punt d’aquella iniciativa se’n té coneixement. Antoni Kirchner i Pere Roca en deuen saber alguna cosa.
No es tracta de reivindicar una determinada actuació política, de política cultural, sinó de reivindicar la feina d’una persona. En aquest cas, la de Miquel Porter, llibreter, actor, cantant, novel·lista, sindicalista, polític i, per sobre de tot, un home que va estimar profundament, i amb lúcida saviesa, el seu país, Catalunya, i el cinema. Però el nom de Miquel Porter ha caigut en l’oblit -i consti que no en culpo pas als organitzadors dels Gaudí-i no estic parlant d’un cas únic. De vegades, fa la impressió que no es vol saber res de la resistència cultural catalanista dels anys quaranta i cinquanta que va ser la més dura. Penso en Miquel Porter i penso, també, en Josep Pedreira, un altre dels grans oblidats. Aquests modestos herois dels anys més difícils no tenien cap feina permanent on agafar-se, vivien de forma modestíssima i en canvi van resultar decisius a l’hora de capgirar el país. Pedreira va fundar la col·lecció de poesia més important de la postguerra, Els Llibres de l’Óssa Menor, on van publicar els autors consagrats i joves més importants i
que va acabar malvenent al Sr. Cendrós, després d’haver-hi perdut els diners que no tenia i d’haver quedat endeutat fins al coll. Encara recordo al benemèrit Pedreira exercint de cap de premsa d’una editorial important del país, sota la jerarquia d’aquells directors literaris -després polítics-que assumien amb arrogància i aires de suficiència la lúcida tasca de marxistitzar el país. Cap dels cappares intel·lectuals de la nostra progressia li va donar mai les gràcies, a Pedreira, tot i que en ell tenien l’exemple d’un proletari compromès i digne. (Però potser per això mateix el defugien). I si Pedreira es va inventar la més important col·lecció de poesia, en Porter va fer una cosa aparentment encara més difícil:a manca d’una filmoteca pública en va muntar una de privada -diguem-ho així- al palau d’uns aristòcrates que la família Porter havia llogat i que feia servir de magatzem de llibres. Allà, durant molts anys, Miquel Porter va oferir unes sessions del cinema que no podia veure’s a les pantalles, i que era quasi bé tot, obertes tots els ciutadans amb inquietuds culturals. Ni Miquel Porter ni Josep Pedreira han tingut el reconeixement pòstum que caldria. A Barcelona, per exemple, no tenen ni un carrer. I se’l mereixerien. De la mateixa manera que en Miquel Porter es mereixeria que, en alguna de les properes edicions, elsorganitzadors dels Premis Gaudí es recordessin d’ell.
Catalunya Oberta, 30 de gener del 2013
Avui el Parlament de Catalunya aprovarà una declaració política que reconeix la sobirania del nostre poble per a decidir el seu futur. Encara que la resolució no comporti cap mena d’obligació jurídica a ningú no se
li escapa la seva importància. Si no fos així, si aquesta iniciativa parlamentària no revestís un caràcter transcendental, ni el govern del PP ni el PSOE no hi hauran oposat tanta resistència. La declaració és important en ella mateixa i perquè s’emmarca en el camí traçat per les forces catalanistes des de l’endemà mateix de la gran manifestació de l’11 de setembre. És a dir, hi ha un programa, hi ha una ruta que, de moment, ningú, encara, no ha pogut estroncar. Aquesta ruta acaba, en una primera etapa, i tal com ha remarcat de manera insistent el president Mas, en el referèndum d’autodeterminació que ha de celebrar-se abans que acabi l’any 2014.
La declaració del Parlament català sobre la sobirania de Catalunya arriba quaranta vuit hores després de la presa de possessió del president Obama, en el seu segon mandat. Vam poder seguir per televisió
la festa, convertida en un espectacle patriòtic desinhibit i optimista. Obama va apel·lar a l’esperit fundacional de la nació per remarcar la necessitat de seguir aspirant a l’exercici de la llibertat individual a partir de la igualtat d’oportunitats. És possible que, després, al llarg dels quatre anys de mandat que dilluns van començar, la realitat no sigui tan falaguera com les paraules del president Obama, i l’ambient multitudinari de la celebració, semblaven dibuixar. Però allà, a les escales i a l’esplanada del Capitoli, a Washington, hi havia un poble fet; un poble que era l’expressió d’una nació forta.
Nosaltres, els catalans, també som un poble fet. Tenim una història i una llengua pròpies -tot i que, naturalment, íntimament lligades a altres realitats lingüístiques, històriques i geogràfiques. I, en aquests moments, podem dir amb tota propietat que tenim molt més: tenim el nostre sistema propi (o autònom) de referències col·lectives que abasten terrenys tan diferents com el dels mitjans de comunicació, la cultura popular o l’activitat literària i cultural. I tot això no forma un cos autàrquic sinó en plena connexió, i barreja, amb d’altres realitats. Però formem un poble reconeixible, diferenciat, no assimilable per dir-ho en paraules de Salvador Espriu.
Ben diferent és la nostra situació política. Políticament som una nació a mig fer perquè tenim institucions pròpies però amb una autonomia decisió que depèn més de la voluntat dels successius governs espanyols que no pas de la nostra sobirania legislativa i resolutiva. I això passa en molts terrenys però, sobretot, en dos d’ especialment importants; la llengua i l’economia, que solen ser el pal de paller de totes les societats lliures. Projectes de llei com el del ministre Wert no són fets aïllats sinó que formen part de la incapacitat del govern d’Espanya per entendre l’autèntic significat de la paraula autonomia. I el mateix podem dir de la discriminació econòmica que pateix Catalunya. Fa massa anys que dura i fa massa anys que tant el govern del PSOE, com ara el del PP, han abusat de la voluntat de la societat catalana d’evitar un enfrontament directe.
La declaració d’avui del Parlament de Catalunya vol corregir aquesta situació. Va en el camí d’aconseguir en el vessant polític allò que ja és realitat, i de fa temps, en el camp social. Si som un poble -i ho som, i reconeixeble a primera vista, com dèiem-necessitem també ser una nació, amb totes les conseqüències jurídiques que aquesta definició comporta. No cal que la nostra sobirania segueixi el model de les sobiranies del segle XIX. Però necessitem estructures d’Estat si no volem seguir vivint col·lectivament en una situació esquizofrènica.
Butlletí del Centre d’Estudis Jordi Pujol, 23 de gener del 2013
Des del moment en què que el president Artur Mas va decidir avançar les eleccions al Parlament de Catalunya el govern espanyol no ha fet cap gest concret i públic en favor d’una distensió de la seva relació amb Catalunya. És possible que el govern de Mariano Rajoy tingui una estratègia coherent enfront del procés sobiranista català però en tot cas aquesta estratègia, si és que existeix, no la coneixem. Més aviat dona la impressió que el govern espanyol espera, a cada nou episodi, que l’efervescència (el “soufflé”) desaparegui i tot torni a ser més o menys igual que abans de les eleccions del 25 de novembre. Diuen que Mariano Rajoy és un expert en l’administració del temps polític i que una de les raons de la seva arribada al poder rau en la seva capacitat de saber esperar; de deixar que els esdeveniments acabin clarificant les situacions sobre les quals ell, teòricament, hauria de prendre decisions. És possible que aquesta manera d’actuar es trobi en les bases de l’actual situació catastròfica de l’economia espanyola. Allà on calia diligència, rapidesa de reflexos,
capacitat imaginativa hi ha hagut dilació, ajornaments, solucions conjunturals que han agreujat els problemes en comptes d’enfocar-ne la solució. I no només -tot i que l’exemple és prou contundent- pel que fa al cas Bankia.
Més encara: des de l’anunci de l’inici del procés sobiranista el govern del PP ha continuat la seva política recentralitzadora com si res no hagués passat. Una part de la tradició política espanyola consisteix en “sostenella y no enmendalla” que era la fórmula que assumien els “hidalgos” per mantenir i reforçar el seu honor. Aquest punt de vista pot arribar a ser incompatible amb el joc democràtic que exigeix, quasi com a premissa indispensable, el reconeixement que una part de la raó està en els arguments dels altres. La reacció normal en un altre sistema parlamentari no emboirat per aquests fantasmes històrics hauria estat intentar desactivar el problema a base de concessions reals o aparents. És així com es fa la política i és així com s’arriba a solucions que potser no acaben de satisfer cap de les dues parts enfrontades però que eviten situacions traumàtiques majors. Però res d’això no ha passat. Per al govern de Rajoy hauria estat una humiliació reconèixer que calia algun gest de distensió. Hauria estat reconèixer l’envergadura del problema que ara sempre
pot quedar desqualificat amb l’argument que es tracta d’un rebequeria d’Artur Mas, d’un xantatge d’Esquerra o d’un salt en el buit d’una minoria de polítics obcecats.
Així, doncs, com a resposta al procés sobiranista el govern espanyol ha continuat asfixiant econòmicament Catalunya -com si tractés d’una autonomia més–; ha deixat que el ministre Wert desplegués el seu projecte d'”espanyolitzar” els nens catalans; ha pronunciat, per boca del ministre de Defensa, expressions que sonen a amenaçadores; i no ha endarrerit cap dels múltiples projectes de llei que té actualment entre mans, tots ells units per una explicita voluntat recentralitzadora. Rajoy pretén fer veure que assumeix una moderació que no es correspon amb l’actuació dels seus ministres sobre els quals cal suposar que mana.
Explícitament, no hi ha hagut ni un gest en favor dels qui, des del catalanisme, voldrien arguments per oposar-se a la via de la independència. Potser Rajoy no es mostra tan inactiu en el camp de les pressions cap a determinades institucions financeres i periodístiques catalanes. No seria la primera vegada que això passa. Però, fins i tot en aquesta hipòtesi, Rajoy demostraria no haver entès que, aquest cop, una part important de la societat catalana està disposada a anar fins al final i canviar, d’una vegada per totes, les regles de la partida.
Butlletí del Centre d’Estudis Jordi Pujol, 9 de gener del 2013
Les definicions al voltant de la psicologia col·lectiva dels pobles poden ser perilloses però resulten útils. Poden ser perilloses perquè hem de seguir creient que dins de cada país és la voluntat individual allò que acaba condicionant el comportament de les persones. I cal que això sigui així i cal que això segueixi essent així si no volem convertir la llibertat individual en un concepte buit de contingut. Ara bé, també és cert que la pretesa psicologia col·lectiva ens ajuda a entendre determinats fenòmens històrics o socials. No tots els francesos són xovinistes però -tal com recordava Nèstor Luján– De Gaulle es va endur la glòria d’haver alliberat París… amb tancs nord-americans, tanquistes espanyols i benzina anglesa.
Els pobles de caràcter guanyador -o que simplement han guanyat– no solen fer-se gaires interrogacions sobre possibles característiques col·lectives. En tenen prou amb manar, i en treure d’aquesta activitat el màxim profit possible. En canvi, per als pobles que, com el català, han perdut més d’una i dues vegades en un espai relativament curt de temps, la reflexió al voltant de les possible mancances col·lectives pot convertir-se fàcilment en obsessió. El resultat de la guerra civil va comportar que els millors intel·lectuals i escriptors catalans s’esforcessin en analitzar les causes del desastre i la seva relació amb possibles trets de la nostra
psicologia col·lectiva, que tractaven de definir. Algunes de les pàgines més brillants i lúcides de Gaziel, Ferrater Mora, Vicens Vives i Josep Pla estan dedicades a aquest tema: a la literatura de la derrota, en podríem dir, que entre nosaltres acaba per constituir una mena de subgènere literari.
Si hi ha alguna coincidència entre tots ells és el de reconèixer l’escassa aptitud política dels catalans. Al llarg de la història d’aquests darrers tres segles allò que els catalans hem generat en el camp econòmic o intel·lectual ha estat força superior a allò que hem acabat fent en el camp polític. Per exemple: vam ser capaços de fer la gran industrialització del XIX, quan hi havia ben poques “condicions objectives” i, en canvi, vam dilapidar bona part del nostre prestigi polític en l’aventura del 6 d’octubre. Podríem dir, simplificant, que les aventures individuals se’ns donen millor que les col·lectives, i que per això hem tingut i seguim tenint tants artistes i escriptors de talent per metre quadrat.
La penúltima mostra de l’escassa aptitud política dels catalans ha estat el resultat de les darreres eleccions. Una mena d’acte fallit freudià que Gaziel semblava haver previst de manera exacte quan parla que els catalans, en els moments decisius, sempre biaixem. L’última mostra, de la nostre escassa aptitud política, son les desqualificacions que estan sortint aquests dies al voltant del rei d’Espanya. Joan Carles I no només no es troba en el seu millor moment sinó que, a diferència d’èpoques anteriors, no està rebent els millors consells pel que fa als seus discursos i a la seva presència mediàtica (i és un problema tant de fons com de to). Però, en aquests moments, al catalanisme no li convé buscar-se més complicacions de les que ja té. El rei mai no defensarà la ruptura de Catalunya amb Espanya però pot ser un dels elements moderadors del conflicte. De fet, està mantenint una actitud més moderada de la que voldrien els representants de la dreta espanyola més dura. N’és una prova el fet que en el seu article de diumenge passat, Pedro J. Ramírez recriminés al rei que no s’hagués mostrat més bel·ligerant contra Catalunya en les seves declaracions al periodista Jesús Hermida. Que l’independentisme català fes la pinça contra el Rei al costat del director d'”El Mundo” seria una de les mostres més espectaculars d’aquesta manca d’aptitud política que Gaziel i companyia denunciaven. Sense gaire èxit, segons que es veu.
El Punt-Avui. 8 de gener del 2013
"Amo les faules del filòsofs;