El títol d’aquest article no és en absolut contradictori. La situació confusa “(imbroglio”) en què ha entrat Itàlia després de les eleccions d’aquest passat cap de setmana certifica una voluntat col·lectiva d’una
claredat meridiana: els italians no estan disposats a seguir les directrius econòmiques alemanyes. Alguns analistes han escrit que aquest resultat pot abocar Europa a l’abisme; és a dir, a una crisi incontrolada de l’euro que desemboqui en una crisi global de dimensions inimaginables. Però molts ciutadans del sud d’Europa poden pensar que aquesta és una percepció equivocada perquè en l’abisme ja hi som; o ja hi són milers i milers de famílies atrapades en una crisi devastadora de la qual, i ben legítimament, no se’n senten responsables. Si la primera obligació de tot governant és intentar no empitjorar la situació material dels seus
conciutadans és evident que, des de que va començar la crisi, ja fa quatre anys, la majoria de governs del sud d’Europa han desatès aquesta obligació. Des de fa 4 anys, en efecte, la situació econòmica ha anat de mal en pitjor a Grècia, Portugal i Espanya i ha de costar molt d’entendre, a l’opinió pública de cadascun d’aquests països, com és que els respectius governs encara no han trobat alguna fórmula que eviti aquesta insalvable davallada cap a la penúria generalitzada.
Ningú no discuteix que Alemanya, i els països nòrdics, tinguin raó a l’hora de demanar que el malbaratament i la corrupció deixin de ser pràctiques usuals als països mediterranis. Ningú tampoc no els pot negar la raó quan esgrimeixen la necessitat que cap país gasti més del que té. En aquest punt, a més, podríem entrar en una anàlisi sobre què ha acabat resultant més perjudicial: si la corrupció de la dreta o el populisme econòmic de l’esquerra amb programes electorals -de no fa tants anys-on es prometien audiòfons gratuïts per a tots aquells ciutadans que ho necessitessin. La idea de l’Estat-que-ho-pot, perversió de l’Estat del benestar sorgit de les necessitats socials dels anys immediatament posteriors a la II Guerra Mundial, ha resultat una idea nefasta, que havia arribat a ser assumida per bona part de les generacions més joves.
En política, però, com en d’altres temes importants de la vida, no n’hi ha prou en tenir raó. Sovint, en l’àmbit familiar o empresarial, intentar imposar la raó de totes totes produeix efectes exactament contraris als previstos i desitjables. Tingui o no tingui raó, resulta immoral que Alemanya tregui beneficis d’una política econòmica que està ensorrant bona part de la resta de països europeus. I diguem-ho clar: sota la creuada de l’austeritat s’amaga una corrent majoritària de l’opinió pública alemanya que mira cap a l’Europa de Sud amb un ja conegut sentiment de superioritat. En aquesta situació, pensar que els electors italians donarien suport a polítics com Monti és desconèixer la llarga malícia històrica d’una societat només aparentment desinteressada del seu futur.
Tot allò que signifiqui un revulsiu a l’actual situació europea ha de ser benvingut. No anem pel bon camí. És el missatge que ens acaben de donar els electors italians.
Catalunya Oberta, 27 de febrer del 2013
oques vegades com en aquest mes de febrer del 2013 el calendari litúrgic ha resultat tan exacte: dimecres de cendra mirem per on mirem, amb mitja classe política assenyalada amb el dit de la corrupció, i l’altra mitja sobresortint per la seva inoperància. Als catalans ens queda el somni de la independència i els més il·lusos imaginen fins i tot un país sense exèrcit com si la biologia i la història es poguessin capgirar, i de cop tornéssim a ser àngels alats llestos per ballar la dansa de la fraternitat universal. Feia anys que la realitat no resultava tan depriment potser perquè aquesta és una crisi triple: política, econòmica, moral. Políticament -ho diu quasi tothom- hem arribat al final de l’etapa iniciada després de la mort de Franco; una nova Restauració on aquesta vegada la monarquia comptava amb la complicitat dels nacionalismes perifèrics i de l’esquerra ja moderada. Tots havien après la lliçó de la guerra civil. Tots, no. Un dels problemes que arrosseguem des de l’endemà mateix de la mort del General és la pervivència d’una dreta espanyola dins la qual tenen un pes molt importants sectors provinents del franquisme. No es tracta d’un sector minoritari si tenim en compte que José Maria Aznar no va votar, en el seu moment, a favor de la Constitució sinó que es va abstenir com ell reconeixia públicament. Allò realment simptomàtic és que aquest fet no li ha tret cap mena de credibilitat enfront dels electors de la dreta espanyola perquè molts havien o haurien fet el mateix. La dreta espanyola va ser incapaç d’acceptar l’intent modernitzador que suposava la UCD; la mateixa modernització -aquesta reeixida– que Felipe González va dur a terme en el PSOE en relació als temps de Prieto i Largo Caballero. La dreta espanyola està infiltrada per l’extrema dreta però l’extrema dreta sap que mai no guanyarà les eleccions si es presenta a cara descoberta. Per això necessita de polítics que representen una certa moderació com és el cas de Mariano Rajoy. El necessiten perquè governi però tenen prou força per fer-li la vida impossible. El final d’etapa al qual hem arribat no és només conseqüència de la situació de la dreta espanyola però amb una dreta espanyola homologable a la francesa -per exemple– molt probablement no hauríem arribat a un punt de tanta degradació.
La crisi també és econòmica, i prou que ho sabem. Es parla molt de la corrupció, i amb raó, però potser no es parla prou de la incompetència. La corrupció és inadmissible des del punt de vista ètic però la incompetència pot portar un país a una situació agònica. ¿Quina relació hi ha entre la demagògica política en matèria d’immigració del senyor Rodríguez Zapatero i els alts índexs actuals d’aturats? ¿Quants diners ens costen cada any uns desalinitzadores infrautilitzades des del mateix moment de la seva posada en marxa? Són només dos exemples de la frivolitat d’uns governants que si haguessin estat empresaris privats haurien pagat molt car els seus errors. Aquests polítics, en canvi, gaudeixen i gaudiran d’una total impunitat.
I la crisi també és moral. No es tracta tant de no fer trampes sinó d’assumir les conseqüències de les trampes que fem. Només nosaltres som plenament responsables dels nostres actes -davant nosaltres mateixos i davant de Déu, si és que hi creiem–. No ens podem refugiar ni en la classe social ni en un hipotètic paradís futur per exigir-nos al màxim nosaltres mateixos. L’ètica protestant, que és l’ètica de la Institución Libre de Enseñanza, dels boy-scouts i d’algunes organitzacions religioses que potser rebutjarien el parentiu, encara no ha arribat al món polític; o no hi ha arribat del tot. No podem deixar que les aparences i la picaresca continuen essent fenòmens envejables per un segment encara important de població.
Catalunya Oberta, 13 de febrer del 2013
Mentre encara vivien a la Residencia de Estudiantes, Lorca, Dalí i Buñuel van posar en circulació l’adjectiu “putrefacte” per referir-se a totes aquelles persones o institucions que havien quedat ancorades en la rutina de la Restauració i que, per tant, feien nosa a l’optimisme generacional del 27 que va acabar desembocant en la República. Els estudiants més inquiets de Catalunya no eren aliens a aquest clima com ho prova l’ús de l’adjectiu en una de les cartes que Espriu i Rosselló-Pòrcel envien a un amic comú durant el mític creuer cultural que van realitzar l’estiu de 1933. Fa pocs dies el Financial Times advertia, en un comentari editorial, que gairebé totes les institucions espanyoles, des de la monarquia al poder judicial, mostren senyals de putrefacció i, de cop i volta, el fantasma del 98, que ja havia estat airejat pels articulistes més
depressius, ha tornat a prendre carta de naturalesa.
Molts indicis, en efecte, apunten que ens trobem davant d’un moment similar al del 98 en el sentit que un esdeveniment teòricament vingut de fora -la pèrdua de les colònies, en aquell cas; la crisi econòmica, en l’actualitat-ha sacsejat com un tutsami totes les institucions del país. En tos dos casos, Espanya vivia en un estat de ficció i el més traumàtic ha consistit en el xoc amb la realitat: a finals del segle XIX Espanya no era ja, definitivament, cap potència; i a principis del XXI ja sabem que Espanya no ha estat, no és, un país tan ric com determinades pràctiques més o menys generalitzades podien fer creure.
L’Estat espanyol no es troba, ara, en una situació de prostració econòmica com la del 1898 però alguns vells problemes, amb una capa més o menys espectacular de vernís, subsisteixen. Per exemple, el fracàs en el camp de l’educació; un fracàs que no afecta tant a les elits com a l’ensenyament que reben una quantitat significativa, quan no majoritària, de nens i adolescents. O la persistència d’aquesta mena d’orgull mal entès que impedeix l’assumpció de responsabilitats pròpies quan s’ha comés un error o un frau. El que importa, com els vells hidalgos de les novel·les picaresques, són les aparences: el confetti que la senyora Mato pot fer servir a la Primera Comunió del seu fill gràcies al pillastre de torn.
Quan la pudor d’allò putrefacte es generalitza, els ciutadans volen canvis. Però quan aquests canvis arriben, una majoria de ciutadans tenen por. Per això és tan difícil endevinar com sortirem d’aquest nou 98. Els ciutadans haurien pogut abandonar fa temps els polítics corruptes, però no ho han fet. Els casos de València i Mallorca són, en aquest sentit, els més clamorosos; però no els únics. Els ciutadans exigeixen que els partits es regenerin. Però, ¿com es poden regenerar els partits polítics si els seus actuals dirigents són fruit, sense que això signifiqui cap judici sobre les seves capacitats, de la seva degeneració? Difícilment els partits majoritaris acceptaran unes reformes -les llistes més o menys obertes; la transparència de finançament– que atempten contra la seva actual estructura i contra un model d’actuació que, en aquests moments, forma un complexíssim entramat de persones i grups de pressió. Molts auguren, de cara a unes properes eleccions, una pujada espectacular dels partits més minoritaris però caldrà veure si aquests partits són hàbils i tenen prou força i generositat per reconstruir el sistema des de dins. En aquest escenari, determinats analistes polítics recorden la situació de la Itàlia de la postguerra freda i alerten de la possibilitat d’un Berlusconi hispànic. Els més optimistes pensen que l’adveniment de la II República va ser el resultat més espectacular de la crisi del 98. En tot cas, a l’Europa del segle XXI els canvis polítics, per més impacient que es mostri l’opinió pública, no es produeixen en vint-i-quatre hores. Les crisis es couen lentament. I com que es couen tan lentament totes les possibilitats resten obertes.
Butlletí del Centre d’Estudis Jordi Pujol, 6 de febrer del 2013
"Amo les faules del filòsofs;