Arxiu de Abril, 2013
Probablement, el títol d’aquest article pot semblar tòpic, i massa genèric. Tots els moments de la història poden ser considerats decisius -dirà algú, amb raó. D’altra banda, no s’albira cap gran esdeveniment, bèl·lic, científic o cultural, d’aquells que formen part dels moments estel·lars de la humanitat, semblants als que Zweig va recollir en un dels llibres més extraordinaris que mai no s’hagin escrit. Però justament perquè ara sembla que no passi res; justament perquè Europa, i especialment l’Europa de l’euro, sembla haver-se acomodat a una situació de crisi impensable fa tot just cinc anys, justament ara és possible que s’estigui congriant el canvi que més important, si més no des de 1914.
La majoria d’experts assenyalen que la crisi econòmica de l’Europa del Sud va per llarg. Sigui quin sigui els resultat de les properes eleccions res no fa preveure un canvi en la política europea del govern
alemany. Ben al contrari, cada vegada és més probable que la crisi acabi afectant del tot la societat fancesa, cosa que allargaria i agreujaria la situació actual. Tot això, però, des del punt de vista econòmic, que sembla l’únic punt que es té en compte -si més no, oficialment- a les cancelleries europees i, també, encara que en menor escala, en els mitjans de comunicació. La crisi, sí, és econòmica però la seva solució només podrà venir per la via de la política tot i que, en aquest moment, i amb excepció d’Àngela Merkel, els dirigents europeus es comportin més com a responsables d’un negociat econòmic que no pas com a líders polítics amb una influència directa sobre la vida de milions de persones.
L’actual política econòmica anirà agreujant la crisi de la Unió Europea per més que, d’entrada, els plantejaments d’Alemanya i dels països del Nord que la secunden siguin, des del punt de vista econòmic i ètic, impecables. Però, ja ho hem dit altres vegades, no n’hi ha prou en tenir raó i sovint els grans homes i dones d’Estat són aquells que acaben traint els principis per a l’aplicació dels quals han estat elegits. Pensem, per exemple, en el general De Gaulle triat pels militars que no volien que França es desprengués d’Algèria i que va acabar negociant la independència d’aquest país; o la convicció amb què Gerry Adams, seguint l’exemple de Mandela, va portar el grup terrorista IRA a negociar amb els grups protestants que, amb la seva actuació, havien justificat l l’ús de les armes.
La senyora Merkel se sent sostinguda per una part important dels politics i economistes del seu país i per una majoria dels mitjans de comunicació i de l’opinió pública alemanya. Fins ara, la política econòmica que ha preconitzat no ha anat malament per a Alemanya i, per tant, no ha de trobar raons per canviar-la. Els polítics de l’Europa del Sud no tenen prou força, ni prou raons, per oposar-se al “diktat” alemany i, perduda la seva autoritats com a líders, no poden ni saben fer res per aturar la progressiva desintegració de la cohesió social dels seus respectius països. Aquesta desintegració anirà corroent a poc a poc el sentiment de pertinença europea i pot acabar per generar majories parlamentàries que preconitzin obertament la sortida de l’euro. De moment, els moviments polítics que han assumit la bandera antigermànica a Grècia i a Itàlia han aconseguit uns excel·lents resultats electorals i res no va pensar que aniran, en properes eleccions, a la baixa. A l’inrevés: a Espanya si alguna cosa està clara és que en les primeres eleccions generals que se celebrin cap dels dos partits estatals, obertament europeistes, aconseguirà la majoria absoluta. Serà l’acte de defunció de la Transició iniciada el 1976.
Europa viu moments decisius perquè és mot probable que la crisi s’allargui i acabi desembocant en la “pax gerrmànica” que ha sobrevolat per Europa des de 1870, des del desastre de Sedan que va comportar l’abdicació de Napoleó III i la proclamació de l’Estat alemany. Alemanya ha estat especialista en guanyar les batalles i perdre les victòries però la història no sempre es repeteix. És possible que ens trobem a l’inici d’una nova etapa en la vellíssima història d’Europa on el predomini alemany sigui, per fi, explícit en el camp econòmic, en el camp polític i -perquè no?-potser també en el camp militar.
Catalunya Oberta, 24 d’abril del 2013
He estat buscant una llarga estona, entre els volums que tinc a casa, un llibre que Maria Aurèlia Capmany va titular: El cap de Sant Jordi. No l’he trobat. El volia rellegir perquè crec que Maria Aurèlia presentava, d’una banda, la desmitificació històrica de la figura de Sant Jordi però, d’una altra, advocava més o menys explícitament per la pervivència del mite. Com a dona, laica i d’esquerres, Maria Aurèlia difícilment podia sentir-se identificada amb la llegenda d’un sant cristià que salva la vida d’una princesa (indefensa) a canvi de la conversió al catolicisme del seu poble. (Segons el Calendari de Llegendes del seu pare, Aureli Capmany, la mort del drac comportà el bateig instantani de vint-i–dues mil persones). Però la Maria Aurèlia també sabia que els mites no s’improvisen: que si els mites, sobretot el que s’encarnen en tradicions populars, perviuen és perquè resulten útils al poble que se’ls fa seus. I, per a ella, el mites que sustentaven el sentiment catalanista eren, sobretot, l’expressió d’un sentiment popular que assumia amb gran entusiasme tan per vivència familiar com per convenciment ideològic.
No he trobat el llibre de la Maria Aurèlia però, en canvi, he trobat, penjat a internet, un poema titulat “Sant Jordi Gloriós” adaptat, segons sembla, per l’escriptora a partir d’una cançó popular catalana. Maria
Aurèlia ens presenta un Sant Jordi molt més en consonància amb els temps actuals: “Sant Jordi gloriós/si voleu ajudar-nos/baixeu del cavall blanc,/feu de l’espada dalla./Ai, que de feinada rai”. “No us preocupeu pels dracs,/l’espècie és acabada; i de llagosts i rostoll/mala fi ens devorava./Ai, com no se n’haurà vist mai”. I la tercera estrofa: “Les donzelles, bon Sant,/ no cal defensar a espasa/que han aprés a llegir/i a cobrar la soldada./Ai, i han oblidat el desmai”.
D’altra banda, la matança del drac perpetrada per Sant Jordi seria ara del tot incorrecte; fins i tot, sancionable. O prohibida per als defensors dels drets dels animals, aquells que quan baixa un senglar fins a la Bonanova estarien disposats a oferir-li cafè, copa i puro. Però jo crec que al drac no l’hauríem de matar, no, per aquestes raons, sinó perquè, senzillament, la pervivència d’un drac indica que encara és possible
la gesta; aquella gesta inconcreta però redemptora que imaginava Joan Salvat-Papasseit. Potser no cal que sigui una gesta heroica; potser n’hi ha prou en una gesta individual. És a dir, potser n’hi ha prou en seguir pensant que encara és possible que un ciutadà es desviï de la seva ruta diària, o vital, i s’arrisqui a prendre una iniciativa que signifiqui, d’alguna manera, un benefici per a la comunitat. L’actual crisi econòmica i social ha posat en relleu la sorpresa de molts ciutadans, de molts de nosaltres, en comprovar que ens tornàvem a trobar a la intempèrie; que la seguretat ens havia fet passius i mesells. El cavaller Sant Jordi va tenir els
reflexos d’adonar-se del que passava al seu costat. Va rectificar el seu rumb per tal d’introduir, en la seva vida, un episodi de responsabilitat individual i atzar. No matem el drac, si us plau. L’existència
del drac ens obliga a combatre’l, i el gest ens desentumeix els ossos i l’esperit.
Catalunya, a més, és un país de plebeus, sense llotja reial en els teatres principals i amb més fàbriques que palaus en el seu historial. Potser per això ens hem inventat el príncep Sant Jordi, perquè ell sí que ens ha protegit, ni que sigui per una via més mitològica que real, des de sempre; segons la llegenda, dels del temps de Borrell II a qui va ajudar a recobrar Manresa. Que Sant Jordi no mati el drac, no sigui cas que ens adormíssim.
El Punt-Avui. 23 d’abril del 2013
El Joan Triadú que més m’interessa és el crític literari. Crec que aquest és un camp per explorar i que quan algú, des de l’àmbit acadèmic, l’explori sense els prejudicis propis de la guerra freda que en determinats àmbits universitaris encara cuegen descobrirem un crític eclèctic, solvent, amb un discurs molt ben estructurat i amb una gran capacitat per situar l’obra estudiada dins dels grans corrents universals. Joan Triadú ha estat el crític literari català més important de la segona meitat del segle XX, entre altres raons, perquè els seus articles ens permeten resseguir els grans debats ideològics d’aquest període; i, sobretot,
el debat sobre la Modernitat i la seva ensulsiada. En aquests darrers anys, a França estan sortint estudis que revisen de manera implacable la relació dels intel·lectuals, i dels escriptors, amb els grans corrents ideològics del segle XX amb resultat demolidors per a la majoria de les seves figures. A Catalunya, però, als qui modestament intentem fer el mateix, entre altres coses perquè analitzar el període que ens ha tocat viure
forma part del nostre ofici, se’ns titlla d’ obcecats o de rancorosos. La crònica de la nostra particular Modernitat està resultant inamovible encara que continuï plena d’impostures i falsedats.
Ara bé, en la Jornada sobre Joan Triadú celebrada en el marc de l’exposició “Llegir com viure” -una jornada organitzada amb gran encert per Joan Josep Isern i Susanna Álvarez- va quedar clar que el Triadú pedagog també és un personatge molt important. Jo resumiria la seva aportació en aquest camp en dues iniciatives: la creació de classes destinades a formar professors de català en els anys en què el franquisme semblava més immòbil i perdurable; i la creació, o la direcció, de centres escolars orientats en una determinada línia.
Triadú, en efecte, en els anys 50, quan l’esperança d’una ràpida caiguda del franquisme ja havia desaparegut del tot, comença a organitzar a gran escala classes de català no tan destinades als possibles
alumnes sinó pensant que algun dia les coses canviarien i que, quan això es produís, caldria que el país disposés d’un estoc suficients de mestres de català. En aquells moments, aquesta confiança en el futur del país semblava absolutament fora de lloc però el temps, a Triadú, li va acabar per donar la raó. Des de finals dels seixanta, en efecte, les peticions de classes de català realitzades per particulars, però sobretot des de centres de formació, es multipliquen i els mestres, gràcies a l’estrstègia dissenyada per Joan Triadú, ja hi són. La demanda social és tan forta que recordem que, finalment, la majoria de mestres d’ensenyament primari acorden, voluntàriament, anar a unes classes de reciclatge per tal de poder ensenyar el català, i en català, amb els coneixements necessaris. Un esforç que diu molt a favor dels mestres d’aquells anys, de com encara eren molts els ciutadans que creien en aquest país i no demanaven que els paguessin hores extres per dedicar-s’hi.
L’altra gran aportació de Joan Triadú en el camp de la pedagogia va estar relacionada amb la direcció, o orientació, de centres educatius i amb la defensa de la llibertat d’ensenyament. En el primer punt del projecte educatiu de l’escola Thau hi figura “l’humanisme cristià”. Aquests són uns valors que Joan Triadú va assumir de forma explicita diguem-ne que com a model de vida i, per tant, no tenim cap dret a posar-los en dubte. Allò remarcable és la manera com els va posar a la pràctica. Com a crític literari, en els textos d’Espriu no hi trobarem ni un gram de clericalisme o de catolicisme defensiu o ploramiques sinó una anàlisi fet a partir dels propis valors del llibre analitzat. Triadú, també en aquest camp, no fa sinó seguir la petja del seu mestre Carles Riba, afortunadament allunyat dels apriorismes ideològics que van contaminar la generació posterior de crítics. I, en el seu vessant pedagògic, al costat d’aquest humanisme cristià hi detectarem fàcilment, en l’obra pedagògica de Joan Triadú el rastre dels millors valors de la cultura llibertària: la creença en l’esforç individual; la confiança en el valor redemptor de la cultura. És possible que algú arrufi el nas per la meva gosadia de relacionar Triadú amb el món llibertari. Abans d’arrufar el nas, però, aquests discrepants farien bé en llegir-se el diguem-ne testament intel·lectual del gran mestre Josep Termes: el llibre Història del moviment anarquista a Espanya (1870-1980) on queda clar que no es pot parlar de la cultura popular, de la cultura obrera de la Catalunya d’abans de la guerra civil, sense tenir en compte la immensa importància que a la cultura va donar el moviment llibertari, tan extens, bigarrat i contradictori. Triadú provenia d’una família obrera; i, per tant, com tantes i tantes, macianista i llibertària a parts desiguals. Triadú, encara que universitari, va ser un autodidacta que, en el seu ideari pedagògic, va posar l’èmfasi, sobretot, en la capacitat de responsabilitat individual de cada alumne. Sí. Cal reconèixer-ho. El Triadú-pedagog és, també, un Triadú molt important.
Catalunya Oberta, 12 d’abril del 2013
Escric aquest article l’endemà d’haver assistit, a la seu de la Representació de la Comissió Europea a Barcelona, a la presentació del llibre Quatre vies per a la independència de Martí Anglada. Èxit total. Èxit de públic, amb desenes de persones que es van haver de quedar dretes, i èxit del parlament de Martí Anglada: clar, convincent, didàctic i brillant. Una lliçó de periodisme. Martí Anglada ha après, per la via del contacte amb la realitat, que és la via que han de seguir els periodistes, que Hegel ja no serveix per explicar Europa. Ha après que la geografia, la història i la demografia serveixen tant o més que els grans corrents ideològics, o la interpretació exclusivament materialista de la vida dels pobles, per entendre què està passant a Europa en aquests primers anys del segle XXI.
Martí Anglada, indiscutiblement, en aquests moments, el periodista català amb més capacitat per fer-nos entendre els moviments de fons del gran tauler d’escacs que és la política internacional, va haver de marxar de TV3 per la porta del darrera. M’imagino que aquesta sortida, tècnicament, era legal però l’important no són les condicions de la sortida, sinó que la sortida es va produir i els telespectadors ens vam quedar sense un periodista de primera.
Els treballadors de TV3 estan preocupats perquè la crisi està afectant de ple el seu estatus professional i laboral i consideren que qualsevol modificació de l’actual statu-quo és un atac al concepte de televisió pública, al servei dels interessos nacionals de Catalunya. Les coses, però, són més complicades i l’exemple de Martí Anglada n’és una mostra. Fins a quin punt ens és útil una televisió pública que, en alguns casos, prescindeix dels millors i, en d’altres, no dona suport suficient a aquelles activitats, d’índole cultural, que són les que, en últim terme, justifiquen la seva existència?
La majoria d’escriptors en català anem fent la viu viu de la millor manera que podem i, entre tots, ajudem a crear un país ideal que, en realitat, no existeix. Qualsevol persona que s’interessi per les interioritats
del gremi sap de sobres que la crisi, ara agreujada, ja fa temps que ens ha tocat de ple. Els obstacles per obtenir avançaments editorials mínimament dignes, les xifres de vendes de la majoria de llibres, els preus de les col·laboracions periodístiques, etcètera fan de la feina d’escriptor una feina a prova de desànims. Però aquest és el pa que s’hi dona i no es tracta d’anar-se queixant cada dia.
Ara bé, aquesta manca de vocació victimista no treu que, quan un escriptor català s’atura a analitzar el context social en el qual treballa, no trobi a faltar més complicitat en determinats estaments. TV3 és un d’aquests estaments. No es tracta només de parlar de llibres, i autors, quan toca sinó de subratllar, en els programes més diversos, el paper dels llibres, i dels escriptors, entre d’altres raons, perquè la literatura catalana, per la seva qualitat, juga a primera divisió. Políticament només som una nació en estat preambulari. Literàriament, som una potència de primer ordre. És sobre aquesta potència que s’ha creat el sentiment de; la consciència que “no som assimilables” per dir-ho en expressió d’Espriu ara que enm celebrem el centenari. En definitiva, TV3 no ajuda gaire a jerarquitzar uns valors literaris propis. I si no ho fa TV3, qui ho ha de fer?
També resulta de difícil comprensió, per al ciutadà comú, els contractes milionaris que s’enduen determinades productores responsables de programes d’èxit realitzats per persones sorgides de la redacció de TV3. Els somni dels responsables de TV3 no hauria de ser fer una Telecinco a la catalana sinó uns programes d’èxit que no per això deixin de tenir una certa dignitat i qualitat. A TV3 haurien de tenir cabuda els millors; no els més llestos.
Catalunya Oberta, 27 de març de 2013 (modificat).
"Amo les faules del filòsofs;