Arxiu de Juny, 2013
A una certa distància, els continuats bastons a les rodes que Duran Lleida està posant a la política de la coalició de la qual ell és el secretari general provoquen una radical perplexitat. És possible que els periodistes que es mouen pels passadissos del Parlament o que participen i escolten el que es diu en els consells de redacció disposin de dades que el comú de ciutadans no coneixem i que ajudarien a entendre els motius profunds d’aquestes declaracions. Però, vist des de fora, feia temps que no assistíem a un cas de deslleialtat tan permanent i sistemàtic. En el moment en què el president Mas necessita, més que mai, donar la
impressió que no es troba sol, resulta que dia sí dia també ha de comprovar com les línies bàsiques del seu programa electoral són posades en dubte per la persona en què hauria de trobar el recolzament polític més incondicional. CiU es va presentar a les passades eleccions amb un programa que incloïa la celebració d’una consulta sobre l’autogovern durant la present legislatura i, un cop celebrats els comicis, va pactar amb
Esquerra que aquesta consulta es faria el 2014. Aquesta és la lletra grossa del programa, la que hem llegit tots els ciutadans adults, siguem o no partidaris de la independència. En el cas que Duran Lleida estigués arribant a la conclusió que la data de la consulta s’ha de retardar la seva obligació és la de discutir en veu baixa amb el president Mas el seu punt de vista. Però no té cap dret a airejar les seves discrepàncies fins al punt d’acabar donant arguments als adversaris polítics de CiU.
El senyor Duran Lleida es vanta de l’excel·lència dels seus resultats com a cap de llista al Parlament espanyol en contraposició als mal resultats del candidat Mas en les eleccions al Parlament de Catalunya. D’una manera més o menys explícita, Duran Lleida ve a dir que aquests resultats demostren que una posició “central” de CiU dona més bons resultats que una posició “radical”. Fins i tot admetent que això pugui ser així, Duran Lleida no pot oblidar que si la seva candidatura hagués rebut els mateixos cops baixos que ell va propinar a la candidatura del seu partit al Parlament de Catalunya probablement no hagués tret aquells bon resultats. Si molts vots de CiU van anar a parar a Esquerra és, en bona part, a conseqüència d’aquestes continuades intervencions de Duran contradient la línia de la seva pròpia coalició.
Cada vegada està quedant més clar que el PP i el PSOE no volen de cap de les maneres que la consulta sobiranista se celebri el 2014. Per impedir-la estan disposats a utilitzar tots els recursos legals al seu abast -i no tenim cap prova per dir que també algun d’il·legal, tot i que en tenim la sospita–. Un primer objectiu seria trencar el pacte entre CiU i Esquerra, el pacte que permet governar al president Mas. No combrego amb algunes mesures econòmiques que el govern català haurà d’aplicar a conseqüència d’aquest pacte amb Esquerra, però cal reconèixer que, de moment, Esquerra no ha caigut en cap de les provocacions que li han plantejat. I el que resulta més increïble, el que provoca més perplexitat és que el senyor Duran Lleida hagi participat -i participi- en aquesta campanya contra Esquerra.
De moment, al govern espanyol no li estan sortint tan bé les coses com voldria. És cert que el resultat de les eleccions al Parlament de Catalunya va demostrar l’escàs sentit polític dels catalans però de seguida el govern espanyol van veure que no podia cantar victòria: Europa no mourà un dit a favor de la independència de Catalunya però a Brussel·les i a Londres comencen a estar farts de les pressions de la diplomàcia espanyola; l’empresariat català no ha tancat files contra d’independentisme com el govern espanyol preveia que passaria; i a Catalunya els independentistes no han parat de créixer entre altres raons perquè des de la manifestació de l’11 de setembre de l’any passat Madrid no ha fet ni un sol gest, cap, per intentar demostrar als catalans que dins d’Espanya s’hi podran sentir més ben acollits.
Això no vol dir que el procés sobiranista sigui fàcil. Però, precisament per aquest motiu, el que cal és la màxima unió possible al voltant del president Mas. Jo crec que ell, des del punt de vista humà, s’ho mereix. Però com que sé que en política aquests termes no compten potser val més recordar una cosa. Si el procés fracassa, hi perdrem tots, i no només els independentistes. No hi haurà ni independència, ni pacte
fiscal, ni blindatge a la immersió ni res de res. O aconseguim ara trencar l’statu-quo o se’ns continuaran rifant durant unes quantres dècades més.
Catalunya Oberta, 26 de juny del 2013
Castigat pels déus per la seva mala conducta, Sísif es va veure obligat a pujar una i altra vegada la grossa pedra del federalisme pel pendent de la Constitució espanyola. Una i altra vegada, però, la pedra acabava rodolant pendent avall per l’altra cara de la muntanya que amb tant d’esforç Sísif havia pujat. Ara, Pere Navarro, el secretari general dels socialistes catalans, ens vol fer creure que l’experiència de Sísif no és real; que es tracta d’un malson i que, en realitat, el camí cap al federalisme és tan planer com un trajecte de l’AVE. Més encara: que en cada estació milers de ciutadans esperen joiosos l’arribada del tren del federalisme per avançar en el camí de la reforma constitucional.
En política no hi ha res escrit i ningú no pot assegurar que, finalment, el procés sobiranista de Catalunya desemboqui en una nova articulació d’Espanya; en un federalisme asimètric que doti a Catalunya dels instruments d’autogovern que des del nostre país es reclamen de forma majoritària. Per exemple, en el terreny econòmic, cultural, lingüístic, esportiu i representatiu. De moment, però, això no és així i l’evolució espanyola, la dels dos grans partits i la de tots els altres -inclòs el PNB- indica que caminen en direcció contrària. No cal dir que el PSOE figura entre aquests partits, i a primera línia. El PSOE vol parlar de federalisme mentre aquest concepte sigui entès com un repartiment equitatiu de competències entre els 17 comunitats autonòmiques. Durant el seu pas pel ministeri de Cultura, Jordi Solé-Tura va intentar institucionalitzar aquest federalisme: reunia els disset consellers de Cultura i, a parts iguales, els preguntava pels seus problemes. Però a Espanya no hi ha disset autonomies culturals, sinó quatre cultures com sap tothom amb dos dits de front.
Ara com ara, el federalisme que proposa Pere Navarro no és creïble. ¿O no és el mateix, amb lleugeres variants, que aquell que va dissenyar Pasqual Maragall, defenestrat pels seus propis companys de partits per haver-se’l cregut de veritat? Més encara: l’inventor -o un dels inventors-del federalisme asimètric, el catedràtic Ferran Requejo, ha estat un dels impulsors més destacats de l’Assembla Nacional Catalana, vist l’escàs èxit real de la seva proposta. I per a ningú no és cap secret que els sectors diguem-ne més progressistes del PSOE estarien disposats a acceptar una certa escenificació federalista sempre i quan no es posés en perill el principi de solidaritat; és a dir, que Catalunya, i la Comunitat Valenciana, i les Illes Balears, continuessin pagant.
No hi ha cap voluntat, per part del govern Rajoy, d’acceptar modificar l’actual “statu-quo” més enllà d’una millora del finançament dins de la LOFCA. Però Mariano Rajoy és un president feble –com s’està veient en relació al repartiment del dèficit autonòmic– que ni aquesta promesa podrà complir. L’Estat de les Autonomies ha esdevingut un monstre molt difícil de desmuntar. I ha desembocat en episodis tan cínics com el dels dirigents de la Comunidad Autonómica de Madrid i d’Extremadura donant lliçons d’economia a Catalunya. D’ençà la mort de Franco, i paradoxalment mentre es bastia l’Estat de les Autonomies, Madrid s’ha convertit en una de les grans capitals europees, gràcies a les multiplicades inversions de l’Estat; i d’Extremadura només cal recordar que és una de les regions d’Espanya més subvencionades, en gran part gràcies als diners dels catalans.
Amb majoria absoluta, el govern de Rajoy hauria pogut preparar, durant tots aquests mesos, alguna mena de contrapartida creïble als amplis sectors que, a Catalunya, dubten de l’èxit del procés sobiranista. Però Rajoy no ha fet res; perquè no en sap més o perquè no pot, tan és. I, en canvi, ha tirat endavant projectes com la Llei Wert, que fins i tot alguns columnistes molt propers al PP consideren una autèntica provocació per a la majoria de la població catalana. Rajoy ha arribat al poder per haver fet virtut de la seva passivitat. Aquesta és, sense dubte, una les circumstàncies més desmoralitzadores del moment actual.
Butlletí del Centre d’Estudis Jordi Pujol, 6 de juny del 2013
De moment, l’Any Espriu m’ha permès viure dues experiències excepcionals: la visita a l’exposició “Espriu i la càbala” i el coneixement del treball acadèmic “Paraules que ens fan companyia”. M’agradaria ser capaç de transmetre al lector el convenciment que es tracta de dues iniciatives d’un altíssim nivell intel·lectual, que haurien de merèixer més interès per part dels nostres mitjans de comunicació i que hauríem de poder presentar als centres de cultura més importants del món.
“Espriu i la càbala” és una exposició pensada i dirigida per Rosa Delor, la persona que ha fet sortir l’obra d’Espriu del cul de sac interpretatiu en el qual es trobava. No ha estat ni està sola, en aquest intent, i és just que esmentem, entre d’altres, els noms de Sebastià Bonet, Carles Miralles, Victor Martínez-Gil i Gabriella Gavagnin, tots ells estudiosos de l’obra d’Espriu. Però va ser Rosa Delor la qui, a contracorrent, va enterrar les línies d’interpretació de l’obra d’Espriu derivades, en bona part, d’una situació cultural condicionada del tot per l’antifranquisme i la Guerra Freda. Delor va obrir de bat a bat les portes a una interpretació cabalística
de l’obra d’Espriu -que Castellet havia començat a intuir-; està dirigint l’edició crítica de l’obra completa de l’escriptor, de la qual ja se n’han publicat 15 volums; i ara ha estat la comissària d’aquesta exposició presentada a la Casa de Cultura de Girona i que a la tardor es podrà veure a Barcelona. En un text que ajuda a entendre l’exposició es recorda que la Càbala és la via de coneixement de la mística jueva. La Càbala explica la Creació des de l’Emanació de la Llum més esplendent de la divinitat fins a la opacitat del nostre Món físic. La Càbala d’Isaac el Cec aporta consol als sefardites expulsats el 1492 i explica la irrupció del mal en el món per la ruptura dels Vasos que contenen la Llum. Aquests vasos van quedar trencats en 288 fragments, cadascun dels quals contenia, tanmateix, “una engruna d’autèntica llum” per dir-ho amb les paraules que l’Altíssim adreça al públic en l’última escena de Primera història d’Esther. Per això vivim en un món caòtic, on regna la injustícia i el desamor. Davant d’aquesta situació, el viatge a través de l’escala ascendent del coneixement permet a l’escriptor construir el “Jo” per tal d’assolir la llibertat (la redempció, en un sentit literal) en un món regenerat per l’acció del subjecte; salvant el seu poble se salva ell mateix. Aquesta és la Càbala de l’exili que Espriu va assumir com a experiència personal després de la Guerra Civil.
Ara bé, la “salvació” que Espriu buscava en la càbala -de la càbala vehiculada a través de l’escriptura- és també personal. Aquesta podria ser, simplificada, la tesi del treball “Paraules que ens fan companyia” elaborat pel doctor Ramon Riera, psiquiatra, psicoanalista, psicoterapeuta, una de les personalitats més reconegudes en el seu àmbit tant a nivell nacional com internacional. De la poesia d’Espriu, al doctor Riera li ha interessat, sobretot, el sentiment de pèrdua que traspua. És un sentiment que Riera ha tractat de prop perquè és el mateix –o molt semblant– al que han experimentat pacients seus que, en la seva infantesa, han viscut de prop la mort d’un o més dels seus germans. Quan s’esdevé un fet tan tràgic, el sentiment de pèrdua no fa referència només al germà o germans morts sinó que aquest sentiment es produeix també en relació als pares. Els pares queden tan tocats per la tragèdia que els fills sobrevivents se senten abandonats, desemparats. Per al psiquiatra Ramon Riera, el nen que viu una experiència semblant assumirà que mai ningú no podrà entendre el seu dolor, el sentiment de solitud en què ha quedat. Quan Espriu, en algun poema, explica la impossibilitat de relació amorosa, està explicant la impossibilitat que l’altre, en genèric, o l’altra, en particular, entenguin el seu dolor; l’entenguin, globalment, a ell. Per això, en alguns poemes d’Espriu -penso, per exemple, en Cementiri de Sinera– el sentiment de pèrdua és, a la vegada, personal i col·lectiu, i l’elegia resulta tan densa i tan compartible per al lector comú. És través de la paraula que l’escriptor intenta salvar-se, comunicar el seu sentiment de pèrdua. ¿I no és la professora Olivia Gassol la que ha publicat un estudi titulat “La pell de brau” de Salvador Espriu o el mite de la salvació? Riera relaciona el seu treball sobre Espriu amb casos concrets tractats per col·legues seus, nord-americans. És a dir, converteix l’aproximació psicoanalítica a l’obra d’Espriu no en una exhibició culturalista sinó en una experiència viva. La va presentar en un congrés de la seva especialitat celebrat a Nova York i els assistents van quedar enlluernats i commoguts.
Aquests dues experiències -la de Girona i la del doctor Riera- a mi també m’han deixat enlluernat i commogut. Em sap greu que, de moment, hagin passat tan inadvertides. Com que l’Any Espriu encara no ha acabat,potser encara som a temps de difondre-les; i, sobretot, de presentar-les en els circuits internacionals de més renom.
Catalunya Oberta, 5 de juny del 2013
"Amo les faules del filòsofs;