El Blog d'Agustí Pons

Hannah Arendt i la veritat

La pel·lícula sobre Hannah Arendt que aquests dies es pot veure a Barcelona està centrada en la seva implicació en el judici contra Adolf Eichmann al qual ella va assistir com a periodista. Però per extensió, allò que la pel·lícula ens permet és una reflexió sobre el paper dels intel·lectuals europeus del segle XX, i la seva relació amb la recerca de la Veritat (o de la veritat). L’episodi és prou conegut:  Arendt, jueva de naixement,
però no pas sionista -o no pas sionista de primera hora- és enviada a Jerusalem per cobrir la informació del judici contra Adolf Eichmann, tinent coronel de les SS, responsable del transport dels jueus cap als camps d’extermini.  L’any 1961, quan se celebra el judici, Arendt és una de les intel·lectuals més prestigioses dels Estats Units on havia aconseguit arribar, quasi de miracle, des del port de Marsella, en plena II Guerra Mundial. En els cercles jueus de Nova York, i també en els de la diguem-ne esquerra progressista, se suposava que  en les seves cròniques Arendt identificaria Eichmann com l’encarnació del Mal absolut, una persona inhumana, si es pot dir així, a qui podrien atribuir-se les inclinacions més criminals i sàdiques.  Arendt, però, no ho va veure així. Arendt va adonar-se’n que Eichmann no era un personatge que destaqués per cap mena de passió benèfica o malèfica sinó per la seva grisor. Va descobrir que l’arrel del mal en Eichmann era que havia abdicat de pensar i que aquesta abdicació, aquesta des-responsabilització de les seves decisions individuals, li havia permès participar activament en el més gran crim que ha conegut mai la humanitat; i fer-ho d’una manera  professional i asèptica. Arendt va encunyar l’expressió “la banalitat del mal”; una expressió que, com sol passar amb la  majoria d’expressions que fan fortuna més enllà de l’àmbit estricte en el qual han estat pronunciades, ha estat sovint simplificada. Arendt no negava la responsabilitat individual
d’Eichmann en els crims que va cometre però aquests crims eren justament conseqüència de la banalització del concepte del Mal en la situació de perversitat institucionalitzada de l’Alemanya nazi.  Naturalment, aquest punt de vista no va ser comprés per bona part de la comunitat jueva nord-americana, i tampoc   no va ser acceptat el paper equivoc que van jugar en el genocidi els consells jueus i, sobretot, alguns dels seus
dirigents.

            Per entendre el segle XX europeu sovint ens són més útils els periodistes i els memorialistes que els intel·lectuals. Els intel·lectuals, els filòsofs, havien construït grans arquitectures teòriques  a les quals calia que la realitat s’adaptés. Lenin és, en aquest sentit, l’exemple més clar.  Molts intel·lectuals del segle XX creien que calia seguir donant suport a la Idea encara que la Realitat s’hagués encarregat de demostrar les conseqüències criminals de la posada en pràctica de la Idea. Aquesta era la base del compromís sartrià: embrutar-se les mans per salvar la Idea però Gabriel Ferrater, en una discussió amb la Maria Aurèlia Capmany, li deia, a crits,  que ell no estava disposat a remenar merda en nom d’una suposada bona causa.  Els periodistes, o els memorialistes, en canvi, no han de creure en la Idea. L’ofici de periodista consisteix en intentar
entendre la Realitat per tal d’explicar-la als seus lectors.  És el que fan, per exemple, Artur Koestler i Artur London en les seves cròniques i memòries;  o Chaves Nogales en el seu magistral El maestro Juan Martínez estaba allí; o Jorge Semprún.

            Si Hannah Arendt ha resistit la ventada que ha fet caure del pedestal  tants intel·lectuals europeus del segle XX és perquè va tenir la humilitat de reconèixer la realitat allà on era, encara que fos a costa de trencar amb complicitats ideològiques molt assumides. A la pel·lícula de Margarethe von Trotta, on l‘esplèndida biografia d’Elisabet Young-Bruehl, se’ns presenta una Hannah Arendt orgullosa, combativa, temible en la confrontació dialèctica.  Però, a la vegada, allò que la fa diferent a d’altres intel·lectuals amb més glamour , és que no s’aferra a dogmatismes de cap mena; i no només pel que fa a l’Holocaust.  Ella, que de jove havia viscut de prop la influència dels espartaquistes alemanys, aquells que havien de fer la Revolució a Alemanya i, de passada, salvar la que Lenin havia  dirigit a Rússia, va destacar, en la seva maduresa,  pel seu combat contra tota mena de  totalitarismes. Va buscar la veritat per entre els camins poc lluïts de la realitat. Això és exactament el que fem, o hauríem d’intentar fer, nosaltres, els periodistes.

Butlletí del Centre d’Estudis Jordi Pujol. 3 de juliol del 2013

El nomenclàtor de Barcelona

Un col.lega em pregunta si em sembla bé que s’hagi  posat el nom de Huertas Claveria a una plaça del Poblenou, i li dic que sí. Huertas va ser un dels periodistes més destacats dels darrers anys del franquisme a Catalunya i, fins a la seva mort, de tota l’etapa posterior i és just que la ciutat reconegui la vàlua dels seus professionals més destacats.  Si, finalment, aconsegueixo que es publiqui una antologia dels articles que sobre Barcelona va publicar Nèstor Luján setmanalment a Destino, des del febrer del 1946 fins al nomenament de Porcioles, l’any 1957, quedarà clar que el periodisme de denuncia no va començar, a Barcelona, durant la dècada dels 60 sinó molt abans.Però això no trauria mèrit a Huertas sinó que, en tot cas, reescriuria la crònica del periodisme català de postguerra.

            Huertas i jo, professionalment, no ens vam entendre i de les discrepàncies ell i jo n’hem deixat constància en alguns dels llibres que hem publicat. Algunes d’aquestes discrepàncies no tenen gaire, o cap, interès col·lectiu; d’altres, en canvi, denoten una  certa manera diferent d’entendre l’ofici de periodista. Vull dir amb això que, a mi, al nomenclàtor de Barcelona no m’hi sobra cap nom, tot i que alguns d’aquests noms no em despertin admiracions apassionades. Però, en canvi, no ara, sinó de fa temps -i així ho tinc escrit- lamento profundament que en aquest nomenclàtor hi faltin molts noms; i que, en certa manera, es tracti d’un nomenclàtor esbiaixat.

            A mi, doncs, no em molesta que hagin posat el nom de Huertas Claveria a un carrer o  plaça de Barcelona sinó que no n’hi hagin posat cap a Manuel Ibañez Escofet,  Nèstor Luján  o Carles Sentís. I allò que més em molesta no és que aquests il·lustres periodistes no donin nom a cap carrer sinó que ningú no ho hagi proposat o no ho hagi dut a terme. I el camp el podríem ampliar. A mi no em molesta que el senyor Carles Marx doni nom a una plaça.  Em molesta, si de cas, que no en tingui cap Adam Smith o, si prefereixen una versió més local i contemporània, que no en tingui cap Joan Sardà Dexeus, un dels grans personatges, i dels més decisius, del nostre segle XX.  I el mateix em passa amb la plaça Alfons Comín. No li regatejo els mèrits.  Però no em sé avenir que Maurici Serrahima -autor d’un curt però magistral retrat sobre Comín- no en tingui cap de plaça o carrer. I, donat que parlem d’editors, em produeix una gran indignació  que cap institució no es recordi de Josep Pedreira, que no era un intel·lectual progressista més o menys il·luminat per Marx o per Jesús sinó un picapedrer de la cultura catalana, sense el qual ni Espriu ni cap dels grans poetes de la postguerra no haurien pogut publicar. Llegir les cartes que escriu, quan carregat de deutes ha de malvendre finalment la seva col·lecció “Els llibres de l’Óssa Menor”  hauria de produir vergonya col·lectiva, ara que diuen que estem a un pas de la independència. I si jo tingués alguna influència en la confecció del nomenclàtor faria tots els possibles per no oblidar el nom de Miquel Porter.

           Alguns ciutadans, no sé si pocs o molts, vam votar la candidatura de CiU a l’ajuntament de Barcelona no només perquè volíem un canvi de gestió sinó, sobretot, perquè volíem un canvi de relat.  I així ho vam escriure, en el moment de la campanya electoral. De moment, aquest canvi de relat no s’ha produït.  Però el més preocupant, si més no per als qui l’esperàvem, és que ben poques persones, de les que formen  l’actual equip directiu de l’ajuntament, semblen conscients d’aquesta necessitat. Millorar la gestió constitueix un objectiu molt necessari i saludable.  Però encara seria millor si sabéssim en nom de qui i en nom de què la volem millorar.

El Punt – Avui, 2 de juliol del 2013