Estem vivint uns moments històrics que em recorden els de la Transició. Tampoc, aleshores, sabíem exactament com acabaria tot plegat perquè, contràriament a allò que molts pensen, la història mai no està escrita abans de començar la partida. El procés d’ara neix d’una voluntat popular, interclassista i inter-generacional. Si aquesta pressió popular no decau, la plena sobirania no serà una quimera. La situació geoestratègica de Catalunya dins Europa no ens afavoreix -com sí, per exemple, va afavorir Txecoslovàquia, el 1918 o, més recentment, els Països Bàltics–. Però si la negativa al diàleg per part del govern central persisteix, el marc de la Unió Europea seria el més receptiu a les aspiracions catalanes de tots els que hem tingut fins ara.
El Punt-Avui. 12 de setembre del 2013.
Gaziel es queixava de l’escassa aptitud política dels catalans. Fins i tot havia arribat a escriure que en cada moment crucial de la nostra història, els catalans havíem emprés el camí equivocat. Gaziel no escrivia des del ressentiment sinó des de la derrota; des de la derrota total -superior, en alguns aspectes a la de 1714- i això el portava a exageracions, o a simplificacions, però també a una lucidesa extraordinària. Per exemple, quan deia -i ho escrivia el 1964, l’any de la seva mort- que de poca cosa serviria que Catalunya recuperés, algun dia, la seva llibertat si no disposava d’una banca i una premsa pròpies. (Jo sempre he entès que es referia a premsa pròpia; no a premsa governamental).
Aquests dies he pensat en Gaziel a propòsit de les reaccions que han suscitat les declaracions del president Mas sobre la data consulta i la possibilitat d’unes eleccions plebiscitàries el 2016, si la consulta no es pot dur a terme el 2014. No és un punt de vista nou, o radicalment nou, tal com ja han posat de manifest diversos comentaristes polítics. Però el que em sembla realment important, allò que realment canvia les coses, és que aquestes declaracions del president Mas s’han produït després del reconeixement oficial, per part de les dues parts, que el govern de l’Estat i el govern de Catalunya estaven parlant, negociant o com es vulgui dir en relació a la proposta sobiranista que assumeix un majoria del Parlament de Catalunya. Aquesta és la novetat radical, i aquesta és una primera victòria del moviment sobiranista català. Ara resulta
que sí que es pot parlar; ara resulta que sí que es pot negociar.
A cada generació li toca viure, com a màxim, un o dos moments històrics. A nosaltres, als nascuts els anys quaranta del segle passat, ens va tocar viure la Transició que ens va portar de la dictadura del general Franco al règim democràtic en el qual actualment estem vivint. És possible que, en aquells moments, hi haguessin algunes persones que sabessin en què acabaria tot plegat però, per a la majoria de ciutadans, polítics inclosos, el camí de la Transició va ser un camí fet a les palpentes. Podíem, sí, imaginar que hi hauria una democràcia; també que seria una democràcia fruit d’un pacte entre els demòcrates reformistes i els franquistes reciclats però tot de coses que van passar, en aquell moment o després, no estaven en absolut previstes. Que quedi clar d’una vegada: la història no està escrita abans que comenci el partit.
Per tant, en aquest moment, setembre del 2013, resulta impossible predir com acabarà l’actual procés sobiranista. Per a molts el punt final no pot ser altre que la independència de Catalunya. Però potser l’única costa certa que en aquests moments es pot dir és que les relacions entre Catalunya i Espanya, o la resta d’Espanya, no tornaran a ser mai més com abans de l’11 de setembre del 2012 i que, si finalment hi ha encaix, haurà de ser sobre unes bases noves, que reconeguin i assumeixen plenament la singularitat catalana; les ja famoses “estructures d’Estat”. D’aquesta manera, quan s’acabi aquest procés l’statu-quo sorgit de la Transició haurà quedat fet miques. Trencar l’statu-quo vol dir trencar una situació política, econòmica i social que va bé per al conjunt d’Espanya però no per a Catalunya. Per això, resulta una operació tan complicada i tan meritòria. Per això també, el govern del PP, l’oposició del PSOE i els diaris de Madrid de dreta i d’esquerra -amb més educació aquests darrers- han mantingut, fins ara, respecte a les peticions catalans, una única posició: ignorar-les, minimitzar-les, reduir-les a un caprici o a una fugida endavant del president Mas i el seu equip. Han intentat embrutar la política catalana, fer por i, en últim terme, dividir la societat. Però no han formulat cap resposta positiva; no hi ha hagut cap invitació al diàleg. Resultat d’aquesta estrtègia? L’11 de setembre del 2013 hi ha, a Catalunya, més independentistes que l’11 de setembre del 2012. Però també resulta que, d’acord amb aquell escàs sentit polític que Gaziel atribuïa als catalans, alguns, o molts, dels nostres compatriotes han considerat una derrota o una claudicació que el govern espanyol digués que es podia parlar.
De la nostra història més recent, i de la no tan recent, sovint ens és més fàcil recordar les derrotes que les victòries. Però així resulta molt difícil mantenir un equilibri emocional col·lectiu i una actitud positiva
continuada. Ara no ens podem tornar a equivocar. És el govern central el qui, finalment, ha començat a moure fitxa. I això és una victòria, de la grandària que cadascú li vulgui donar, del moviment sobiranista.
Butlleti del Centre d’Estudis Jordi Pujol, 11 de setembre del 2013
Pot semblar poc oportú que, a una setmana de la celebració d’un dels 11 de setembres més transcendentals de tota la història, dediqui un article a reflexionar sobre el previsible fracàs de la nova reforma educativa impulsada pel govern del PP. Però un tema no està tan allunyat de l’altre com en aparença podria semblar. En primer lloc, perquè sense una reforma educativa en profunditat tancarem en fals -quan la
tanquem- l’actual crisi econòmica. I, en segon lloc, perquè la ineptitud del govern de Mariano Rajoy per tirar endavant la reforma educativa, quan ho tenia tot a favor, és la mateixa que està demostrant a l’hora d’enfrontar-se a les reivindicacions de Catalunya. El sistema educatiu, després de passar per les mans del PP, estarà en pitjors condicions que abans. També estan pitjor que abans de la manifestació de l’11 de setembre de l’any passat les relacions entre els govern central i Catalunya.
El ministre Wert té raó en l’argument més de fons que utilitza per justificar la reforma: resulta inacceptable un sistema educatiu amb uns índexs tan alts de fracàs i d’abandonament com l’espanyol. Davant
d’aquesta situació, el ministre ha tornat a demostrar la incapacitat de la dreta política per generar el consens que es necessita per tirar endavant, amb garanties d’èxit, una reforma. El ministre Wert ha parlat amb tothom però no ha negociat amb ningú perquè per determinades mentalitats polítiques, encara que tinguin majoria absoluta, negociar és un signe de feblesa.. De passada, Wert ha ensenyat de seguida el cotningut
de la motxilla que voluntàriament s’havia penjat a l’esquena: un afany recentralitzador absolutament inconstitucional. Una part de la dreta espanyola encara no ha paït que, gràcies a la bona negociació que Francesc Noy i Joan Guitart van fer en el moment dels traspassos de competències, l’aprovació del contingut dels llibres de text quedés, en bona part, en mans catalanes. En aquest cas, els polítics del PP no veuen cap problema en canviar la legislació vigent.
També hauria estat molt normal que el ministre tingués en compte les reformes educatives que, sense tocar la llei, s’estan duent a terme a Catalunya, més enllà de les retallades. Aquestes reformes les va començar el conseller Ernest Maragall -i li van costar unes quantes vagues corporatives- i les ha continuat, amb un gran coneixement de causa, Irene Rigau, l’actual consellera. ¿Com es pot tirar endavant una llei d’educació per a tota Espanya sense tenir en compte el que s’està fent en una part important del territori? No. El que s’està fent a Catalunya no val toti que, si més no teòricament, va en la mateixa direcció que la reforma proposada pel ministre. De l’experiència catalana només se’n dedueix la necessitat d’espanyolitzar els seus escolars.
Sense una reforma educativa en profunditat, que abasti des de l’ensenyament universitari a l’escola primària, el país sortirà coix de la crisi. Aquesta reforma l’esquerra no la farà perquè ja la va fer ja fa uns anys i ara es tracta precisament de corregir-la. Però la dreta -ho estem veient-tampoc la farà. Era un bon moment perquè té majoria absoluta al Parlament espanyol i perquè existeix -o existia– una certa pressió social que reclamava canvis. Però, en aquest camp i en d’altres, la nostra dreta és, encara, visigòtica: només sap empènyer l’adversari fins a privar-lo de tot espai. El pes polític i social de la dreta visigòtica és una de les grans desgràcies que Espanya arrossega més enllà de règims i generacions.
Hem de creure que un altre país és possible. Però amb l’actual statu-quo no l’aconseguirem. Aquesta és una de les raons per les quals cal esperar que la Via Catalana del proper dia 11 sigui un èxit. Són uns mesos on ens juguem moltes coses; també -encara que soni a tòpic- el futur dels nostres fils.
El Punt. Avui, 4 de setembre del 2013
"Amo les faules del filòsofs;