Als ciutadans d’aquesta part d’Europa nascuts a la segona meitat del segle XX ens ha tocat viure sota dues hegemonies: la dels Estats Units, fins a la caiguda del Mur i la d’Alemanya, des de molts pocs anys després. Aquesta constatació no tindria altre valor que el merament històric sinó fos perquè, encara que no ho sembli, les dues hegemonies han afectat i estan afectant de forma decisiva les nostres vides. Les dues hegemonies venen marcades, com no podria ser d’altra manera, per la geografia i per la història. En el moment de l’esclat de la Guerra Freda, Espanya -com a la resta de l’Europa dita Occidental- va caure del cantó americà. En això va tenir molta més sort que els països que van caure del costat rus. Només cal recordar en quina situació econòmica va sortir Espanya de la dictadura franquista i comparar-la amb la situació dels països on s’havia implantat el comunisme real. Com ha explicat l’ historiador Paul Preston en la seva imprescindible biografia, la modernització de l’economia espanyola no es va fer sota l’impuls del general Franco sinó sota la seva incrèdula aquiescència. Hi van jugar un paper fonamental, en aquest procés, determinats ministres econòmics lligats a l’Opus Dei i una figura tan singular com la del professor Sardà Dexeus, un catalanista republicà que va creure, en aquells anys, finals del 50 i principis del seixanta, que el més important era acabar amb l’autarquia i apostar per l’obertura i la competitivitat. I fer-ho -que quedi ben clar- seguint les estela i les indicacions del Banc Mundial.
L’hegemonia nord-americana va ser una hegemonia explicita que, si d’una banda, obeïa la lògica de la Guerra Freda -i d’aquí, el suport al general Franco- d’una altra apostava pels valors de la llibertat i la
democràcia que són els que han acabat triomfant. Els americans no es van limitar a treure profit militar i econòmic d’Espanya sinó que van procurar que els probables futurs líders del país coneguessin l’escala de valors de la seva societat. Si repassem la biografia de molts dels líders polítics, econòmics o empresarials de la Catalunya i l’Espanya dels anys de la Transició -i dels següents-hi trobarem sovint una estada als
Estats Units pagada per algun organisme públic o privat.
L’hegemonia alemanya és molt diferent de la nord-americana. Per començar no és explícita ni afecta tots els camps. Com ha dit recentment Josep Piqué en una entrevista, els alemanys manen però no lideren. Manen sobre l’economia però, per exemple, no lideren la vigilància militar marítima al Mediterrani per tal d’impedir -o fer menys dramàtica-l’arribada d’immigrants amb pastera. Els americans ja hi haurien enviat la VI Flota, per entendre’ns. Els alemanys tenen raó en queixar-se de les disbauxes financeres dels països del sud d’Europa. Però la crisi econòmica no s’arreglarà només des de l’ortodòxia. Calen mesures preses des d’una perspectiva política de manera similar a les mesures que els americans van prendre sobre l’Alemanya vençuda, i la seva economia, a la sortida de la II Guerra Mundial.
La meva generació va viure un antiamericanisme induït; induït per l’altre país protagonista de la Guerra Freda i que va comptar amb la participació entusiasta de molts dels intel·lectuals del país. Ara ningú conrea l’antigermanisme sistemàtic però no crec fer cap afirmació massa agosarada si dic que, de moment, l’hegemonia alemanya ens està resultant, als ciutadans del nostre país, molt més perjudicial que l’hegemonia nord-americana. La història, a més, no fa sinó donar arguments als pitjors presagis. Per primer cop en la història moderna d’Europa,. Alemanya mana sense que cap país veí pugui fer-li de contrapès. Aviat enyorarem els temps passats.
El Punt – Avui. 15 d’octubre del 2013
En els seus millors anys, Max Cahner va conduir una locomotora elèctrica en un país que encara funcionava amb màquines de vapor. Ell ha estat l’impulsor d’algunes de les empreses culturals més perdurables d’aquest país: l’Enciclopèdia Catalana, Edicions 62, el Departament de Cultura de la Generalitat. Gràcies a la seva tenacitat, el savi Coromines va acabar i publicar dues obres monumentals, d’aquelles que defineixen una gran cultura: el Diccionari Etimològic i l’Onomàsticon. També gràcies a Max Cahner, Joan Fuster va escriure i publicar Nosaltres, els valencians, llibre cabdal per a la recuperació cultural del País Valencià. Sense
l’impuls editorial de Max Cahner li hauria estat més difícil a Pierre Vilar publicar la seva Història de Catalunya; i la complicitat i l’amistat que va trobar en Max Cahner va resultar fonamental per a Eliseu Climent a l’hora de muntar totes les seves empreses culturals. Amic i confident de grans personatges de la cultura catalana, Cahner mai no va gaudir de bona premsa entre la intel·lectualitat esquerranosa del país, durant molts anys dominadora del paisatge cultural. Cahner anava per feina mentre els altres es queixaven o dormien a la palla de Bocaccio. Després, quan va ser conseller de Cultura -primer conseller de Cultura, l’organitzador del Departament- alguns li van voler fer pagar la gosadia d’anar per lliure, d’estimar realment la llibertat, i li van muntar un auto sacramental en nom del materialisme històric. Pierre Vilar, que sabia de què anava, li va enviar una carta de solidaritat on es referia, amb el nom i cognom del parlamentari que havia engegat l’operació, al “cretinisme dels parlamentaris”, una expressió de Lenin.
En alguna d’aquestes operacions, Cahner s’hi va deixar la seva pell i la fortuna dels pares. A principis dels seixanta el van desterrar a França, i va ser un desterrament fructífer perquè en va tornar -gràcies a unes gestions dels germans Valls Taberner que tenien en nòmina el ministre de la Governació-amb la idea de l’Enciclopèdia Catalana sota el braç. És a l’Enciclopèdia on Cahner va perdre bous i esquelles fins al punt que va haver d’abandonar tant la direcció de l’empresa com la d’Edicions 62. Quan anys després, una nit boirosa, vaig anar amb cotxe fins a la casa de Romanyà on vivia Mercè Rodoreda, a demanar-li una signatura de
suport al conseller Cahner, l’escriptora em va mig obrir la porta i em va preguntar: “Aquest és el conseller que va arruïnar la seva família fent l’Enciclopèdia?”. Li vaig dir que sí, i va signar.
Si Max Cahner ha fet tot això, es poden preguntar els mes joves, ¿com és que en aquests darrers anys el seu nom no ha estat present en els grans moments o en els grans debats culturals d’aquest país? Cahner tenia la capacitat seductora dels grans polítics, però una irrefrenable habilitat per destruir els equips humans que ell mateix havia creat. No sabia mantenir l’equilibri emocional que els experts consideren imprescindible en totes les persones que duen a terme una funció directiva. I això ho explico no pas amb ànim xafarder sinó perquè aquesta va ser la causa directa del seu declivi com a personatge públic.
Jo vaig treballar amb ell d’una manera molt intensa durant el seu mandat com a conseller de Cultura. Érem un equip excel·lent i vam fer una bona feina. Estic orgullós d’haver-ne format part. I a ell he d’agrair que em donés l’oportunitat de servir el meu país no des de la barrera sinó des de la difícil realitat de cada dia. Max Cahner va ser, des d’aquest punt de vista, un patriota exemplar.
La Vanguardia, 15 d’octubre del 2013
Al president Tarradellas no li agradava que es digués que, un cop restaurada la Generalitat, caldria refer el país. Ell deia que el país ja existia i que això de refer el país constituïa una exagerada pretensió. No sé si aquest punt de vista era defensable en d’altres camps; però en el de la cultura, no. La cultura d’abans del 1936 havia estat desfeta per Franco i, per això, ja des dels primers temps de la postguerra, els cappares del catalanisme van tenir l’obsessió de refer-la. O fer veure que no havia estat interrompuda, com va ser el cas de la revista Ariel, l’any 1946. Cahner ha estat una de les persones que amb més intensitat, amb més tenacitat i amb més intel·ligència s’ha dedicat a refer tot allò que la dictadura franquista havia trencat o havia interromput en el camp cultural. Ho va començar a fer a finals dels cinquanta i principis dels 60, en ple franquisme, i ho va poder fer -sobretot- des del Departament de Cultura de la Generalitat, creada per Jordi Pujol en el seu primer govern. Ell, Max Cahner, en va ser el primer conseller. Com a conseller la seva activitat va ser ingent, sobretot, en el camp de les infraestructures i del patrimoni cultural. Cahner, però, com deia, havia començat abans. Ell és un dels fundadors de la revistaSerra d’Or i d’Edicions 62; ell és l’impulsor de la Gran Enciclopèdia Catalana; ell és l’editor de Pierre Vilar, i l’amic i confident de Joan Fuster, Eliseu Climent, etc.
En totes les seves iniciatives, Cahner sempre semblava mirar una mica més enllà del que ho feien els seus companys de conspiració cultural catalanista. L’Enciclopèdia, per exemple, va ser una iniciativa que el
va acabar ofegant; també, des del punt de vista econòmic. Però les idees les tenia clares. I posaré un exemple poc conegut. Una de les seves prioritats com a conseller de Cultura va ser l’ajut a l’edició en català. El
seu projecte, però, era molt diferent del que, finalment, es va aprovar. Ell va proposar que entre tots els editors catalans -o una majoria- posessin en marxa una col·lecció de llibres a la manera d’Alianza Editorial que anys enrere havia revolucionat el món editorial castellà i havia aconseguit l’adhesió compradora del sector més inquiet de la gent jove del moment. Era un projecte d’una gran ambició. Els editors catalans, però, s’hi van oposar, perquè cada editor volia guardar la seva vinya, i el resultar va ser l’aprovació d’un ajut genèric a tots, o bona part, dels llibres que es publiquessin en llengua catalana. No vull dir amb això que l’ajut genèric no fos una bona mesura però, en tot cas, no era exactament la que Cahner havia proposat.
Cahner era una persona més de fets que no pas de paraules. Fins que no va ser nomenat conseller de Cultura, havia treballat a l’ombra i en silenci. No estava avesat a estar sota els focus dels mitjans de comunicació, i això el feia un polític singular. Però la feina hi era, i ha quedat. Per escriure aquest article he repassat el que es diu d’ell en el llibre Servir Catalunya. Homenatge als 70 anys de Max Cahner. Heribert Barrera hi escriu: “D’entre tots els nostres coetanis vius, algú ha fet més que Max Cahner per a la supervivència de la cultura catalana? Jo no sé veure ningú que ni tan sols l’hagi igualat”. I unes pàgines més enllà, Jordi Carbonell sembla donar resposta a la pregunta: “Max cahner és un dels promotors més potents que ha tingut la cultura catalana de totes les èpoques”.
Jo vaig tenir l’honor de treballar tres anys, dia a dia, al seu costat, com a cap del seu gabinet. Van ser tres anys intensos, formant part d’un equip de persones molt preparades i amb moltes ganes, sí, de refer culturalment el país. Cahner, fins a l’extenuació, no hi va regatejar cap esforç –i era un home capaç de grans esforços–. Haver format part del seu equip és una de les coses que em va fer sentir més orgullós.
El Punt – Avui. 15 d’octubre del 2013.
"Amo les faules del filòsofs;