El president del Parlament europeu, el senyor Martin Schulz, ha passat per Barcelona i ens ha alliçonat. Els catalans no podem caure en l’error de votar en les properes eleccions al Parlament que ell presideix,
i que se celebraran el maig del 2014, en clau local, és a dir, en clau catalana. El senyor Martin Schulz ens ha vingut a dir que no podem confondre els problemes locals, que són els nostres, els dels ciutadans de Catalunya, amb els problemes generals, de primer ordre, que són els que mereixen l’atenció del Parlament europeu.
Aquestes eleccions del maig del 2014 són mirades amb força angúnia pels europeistes veterans. Es temen, amb raó, que els electors castiguin uns polítics que, en la llarga crisi econòmica encara no acabada, han demostrat no tenir poder -o no tenir poder suficient- per trobar solucions més o menys creïbles i més o menys definitives. Així, doncs, els partits polítics que aglutinin els desenganyats i els escèptics poden donar la campanada i formar un Parlament europeu ingovernable. I és que raons per a la irritació dels electors no en falten. En primer lloc, es donarà la paradoxa que votarem un Parlament europeu que, de fet, no tindrà un pes rellevant en la presa de les decisions que d’una manera més directa afecten la vida dels europeus. Dit d’una manera més directa, a Europa mana la senyora Merkel, però la senyora Merkel no presidirà la Comissió que governarà Europa després d’aquestes eleccions ni ho farà cap polític alemany en nom seu. Qualsevol ciutadà europeu mínimament informat sap que el senyor Durao Barroso, l’actual president de la Comissió, no ha pogut donar ni un sol pas que no comptés amb el vist-i-plau de les autoritats alemanyes i això l’ha convertit en un president sense prestigi. Ara, en consonància amb els acords presos a Lisboa, el Consell Europeu, format pels caps d’Estat i de govern dels països membres de la Unió, podria estar disposat -però no en té l’obligació– a proposar per a president de la Comissió Europea, que ve a ser el govern executiu de la Unió, aquell polític que hagi liderat la força guanyadora en les eleccions al Parlament; un sistema d’elecció no gens directe, com es veu, i de credibilitat democràtica més que dubtosa.
La Comissió Europea ha tingut, fins ara, una Comissaria d’Afers Exteriors -oficialment. Alt representant de la Unió Europea per a Afers Exteriors- caracteritzada per la seva inanitat. En efecte, un dels mèrits de la senyora Catherine Ashton a l’hora de ser nomenada per aquest càrrec va ser la seva manca de gruix polític. En el millor dels casos, la Gran Bretanya només contempla la Unió Europea com una unió de mercats i el seu govern va aconseguir imposar aquesta candidatura com a contrapès més o menys implícit a la seva continuïtat dins la Unió. Al cap i a la fi, Alemanya segueix demostrant ben poca predisposició a exercir el lideratge global que Europa necessita i s’acontenta en fer de gendarme econòmic.
Una altra qüestió és que, sigui quina sigui l’eficàcia demostrada pel Parlament europeu, els nostres polítics tenen l’obligació de fer arribar a Estrasburg la veu de tants i tants catalans que volem canviar de dalt a baix l’actual statu-quo. El procés sobiranista català no està basat en entelèquies decimonòniques sinó en problemes vivíssims del nostre dia a dia.; amb problemes d’indole econòmica, cultural i social. I quina falta en fa el Parlament europeu si nio hi podem parlar dels problemes que més ens preocupen? Al senyor Schultz li aniria bé no mirar-se els problemes dels catalans amb uns aires tan paternalistes. Al cap i a la fi, com a president d’un Parlament poc rellevant ell, més que ningú, té la cua de palla.
El Punt – Avui, 19 de novembre del 2013
A la sortida del franquisme els grans dos grups ideològics espanyols -és a dir, dretes i esquerres- van haver de fer revisió de la seva història per tal de no tornar a caure en els errors que havien ajudat a desencadenar la guerra civil. Durant la II República, en efecte, ni l’esquerra ni la dreta política majoritàries van fer una aposta clara, radical i sense ambigüitats en favor del règim que havia quedat instaurat després del 14 d’abril del 1931. El PSOE va dubtar massa entre ser un partit institucional -de govern- i ser un partit insurreccional, emmirallat en la Revolució d’octubre de 1917. Aquesta va ser, simplificant-la, la pugna entre Indalecio Prieto i Largo Caballero. A la dreta, però, va passar exactament igual. Desprestigiat Lerroux pels successius escàndols de corrupció que havia protagonitzat el seu partit, Gil Robles, el líder de la CEDA, participava en la vida parlamentaria però es deixava dir “Jefe” en uns mítings de clara ressonàncies feixistes; uns mítings magníficament explicats per aquella gran periodista que va ser Irene Polo. En els seus
articles, Gaziel analitzava amb lucidesa els efectes devastadors que podia tenir aquests dubtes de la dreta a l’hora d’acceptar la legalitat republicana. I no podem oblidar els grups, encara més a la dreta, encapçalats per Calvo Sotelo i José Antonio Primo de Rivera, aquest darrer declarat partidari de “la dialéctica de los puños y las pistolas”.
Són aquests precedents els que fan que Felipe González adopti una solució dràstica quan el vint-i-vuitè Congrés del PSOE, celebrat el maig del 1979, rebutja la seva proposta de retirar la paraula marxista de la definició del partit. González dimiteix del seu càrrec de secretari general i es nomena una gestora provisional que governa el partit fins al Congrés extraordinari que se celebra el mes de setembre. En aquest Congrés, la proposta és aprovada, els dirigents partidaris del marxisme són apartats de la direcció i González torna a la secretaria general. Des d’aleshores, el PSOE és un partit inequívocament democràtic.
El gruix de la dreta espanyola, però, no fa el mateix. És cert que durant el franquisme, i especialment en els seus últims anys, havia existit una dreta no-franquista. Però el gruix de la dreta econòmica i sociològica d’Espanya no havia fet gaires escarafalls a l’hora de col·laborar amb el règim franquista; i d’obtenir-ne, en segons quins casos, amplis beneficis. A la sortida del franquisme, però, aquesta dreta es va amagar. No estava escrit enlloc que l’opinió pública no acabés demanant un Nuremberg; o encara que només fos un succedani de Nuremberg, a la manera com s’ha fet, per exemple, a Sud-àfrica molts anys després:
un judici públic i condemnatori encara que sense penes en la major dels casos. En tot cas, la dreta va aconseguir que el règim franquista no fos mai condemnat ni desautoritzat i aquest és el preu més equivocat que es va pagar en el moment de la Transició
La UCD no era representativa de la dreta tradicional i, entre d’altres raons, per això es va enfonsar. La UCD era necessària per aprovar una sèrie de lleis -el divorci, la reforma fiscal, les relacions amb el Vaticà–
indispensables per al bon funcionament de la democràcia i davant de les quals la dreta tradicional va tancar els ulls. Progressivament, però, la dreta tradicional va anar recuperant posicions fins arribar al moment actual. El PP ha bandejat la majoria dels polítics del seu partit que assumien una visió dialogant i radicalment antifeixista i ara mana el nucli dur que no és un grup que ve de la democràcia. És un grup, el de les FAES, encapçalat per l’expresident Aznar que no va votar la Constitució per considerar-la massa rupturista respecte al règim de Franco.
La dreta dura ha necessitat Mariano Rajoy per guanyar les eleccions. Però és la dreta dura la qui pren les grans decisions ideològiques. La dreta dura ha aconseguit imposar el seu discurs sobre Espanya no només al seu partit sinó també al PSOE i a bona part de l’opinió pública espanyola. Pasqual Maragall va fracassar en el seu intent d’acostar el PSOE al catalanisme d’esquerres que ell propugnava en la seva darrera etapa política. Des d’aleshores, el PSOE només sap fer un discurs a la defensiva respecte a l’organització territorial d’Espanya. La UCD ja va temps que ha passat al terreny de les relíquies més o menys ignorades. I totes les veus dialogants del PP -d’Herrero de Miñón a Josep Piqué- han estat excloses del partit. El futur d’Espanya es troba, en part, en mans de la dreta més dura i més tradicional; més reticent, en definitiva, als autèntics valors de la democràcia. No és, en absolut, un bon senyal.
Butlletí del Centre d’Estudis Jordi Pujol. 16 d’octubre del 2013
"Amo les faules del filòsofs;