Arxiu de Abril, 2014
De l’Oriol Tramvia ja me n’havien parlat abans del seu naixement. En realitat, però, el vaig conèixer uns quans anys després, potser quan ell en tenia 8 o 9, al terrat de casa. Queia un sol de justícia i ell estava assegut a terra envoltat d’unes quantes capses mig plenes de botons, de mida diferent. A la mà hi duia un pal de tambor que feia percudir, amb força, sobre les capses que, immediatament, quedaven abonyegades. Estava tocant la bateria. Si el ritme ho requeria, agafava amb l’altra mà una capsa i l’agitava com si es tractés d’unes maraques. Cantava cançons tropicals, potser tretes d’algun disc de Xavier Cugat, i també cançons del Festival de la Canción Mediterránea, que aleshores començava. Estava sol i, aparentment, no semblava doldre-se’n.
Des d’aleshores ha plogut molt, però tinc la impressió que l’Oriol no ha tornat a entrar a la casa, potser perquè només li guardaven un llit plegable o potser perquè al terrat podia cridar als quatre vents sense que ningú el fes callar. Ara, l’Oriol ha tret el disc que va gravar en directe en ocasió d’un recital que l’any 2011 va fer al Tradicionàrius, i en una de les cançons diu que se sent molt feliç fent-se l’estranger. Aquesta cançó –L’aquelarre de les cinc— és una de les més aconseguides del disc. Hi relata algunes de les coses que poden estar passant a una ciutat com Barcelona a les cinc de la tarda: des dels vells que juguen a la petanca amb la indiferència dels qui passen al seu costat fins al cinc xavals de barriada que, avorrits, decideixen crear un grup punki-ieiè. En general, però, les cançons de l’Oriol no són descriptives sinó narratives; és a dir, tenen plantejament, nus i desenllaç. Per exemple, a Casi bodas de plata, una composició magnífica on queda clar la importància, abans de la fotografia digital, de no deixar-se el carret a l’hora d’encarregar un safari.
L’Oriol diu, en una altra cançó, que “d’aquells vells ideals/no en queden ni als estancs” i de seguida aquells “progres” que es van sentir desencisats quan encara ni havia començat la processó podrien posar-se a picar de mans. Però s’equivocarien. L’Oriol accepta el pas del temps amb volguda mirada estrangera; una mirada que pot reivindicar perquè, en el seu moment, es va capbussar sense xarxa en la realitat més radical. Per això, pot dir, en una de les cançons: “No hi ha res que pugui espantar-me/.Tot el que comença/té un final”. O, en fer el balanç dels seus primers seixanta anys: “Content com un nen/cremat com tronc/sabent que ens espera/la Dama que sega”. Mentrestant, però, l’Oriol revindica el dret a cantar (Villa Rumipal) sense desesperar-se per si no li arriba la glòria que tot artista creu merèixer (Kankoneta Katalana).
Aquest és, sovint, un país de succedanis. Vull dir que els nostres rebels volien rebre flors fins i tot abans d’haver sortit de Vallcarca –per dir-ho així– . O hem magnificat uns revolucionaris que conspiraven en bars de la part alta de la ciutat on l’Oriol Tramvia i la Christa Leem haurien tingut prohibida l’entrada, si algun dia si haguessin acostat L’Oriol no ha estat mai un home de teories. Només ha defensat allò que, en cada moment, ha practicat. Aquesta és una virtut que, de generalitzar-se, evitaria molts mals de cap i moltes demagògies al conjunt de la humanitat. El cantant potser no ha crescut però s’ha fet gran –60 oriols—i aquest disc que acaba de sortir n’és la mostra. Jo voldria que tingués l’èxit que es mereix. Li desitjo, aquest èxit, com a periodista cultural, com admirador de l’artista i com a germà.
Molts lectors catalans saben de l’amistat que va existir entre Gabriel García Márquez i en Tísner; una amistat que va donar com a fruit la traducció al català de Cien años de soledad. Era una traducció innecessària, per als lectors de català, però Tísner, i els editors, i el propi escriptor, van voler, amb bon criteri, que el català s’afegís a la trentena, o més, d’idiomes que compten amb una versió d’aquesta novel·la.
També és molt conegut que García Márquez, a Cien años de soledad, fa un homenatge, entre molts altres, a Ramon Vinyes, el sabio de Barranquilla, un escriptor de Berga que s’havia exiliat a Colòmbia. A l’exili de Colòmbia també hi havia anat a parar Pau Vila, el gran geògraf català. A Colòmbia, Pau Vila hi havia fet una primera estada –ja com a professor— entre els anys 1915 i 1918. El 1939 hi va tornar i va donar-hi classes fins al 1946, prou temps per deixar escrita una Nueva geografía de Colombia. El 1946, cridat pel govern veneçolà, Pau Vila es va traslladar a Caracas on va fundar i dirigir el Departament de geografia i història de l’ Institut Pedagògic. Jubilat a principis dels 60, va tornar a Barcelona on va viure fins al 1980. No sé exactament per quines raons, jo el vaig entrevistar poc abans de la seva mort, quan ja tenia més de 90 anys. Em va rebre al seu estudi de la Diagonal, ple de llibres. A la seva edat, no li feia res enfilar-se per una escala per agafar un volum de la prestatgeria més alta. El volum que va agafar el dia de la meva visita va ser el de Cien años de soledad. Jo, ingènuament, enlluernat encara per la lectura de la novel·la, li havia preguntat què en pensava, ell que havia viscut a Colòmbia, de les descripcions que García Márquez en feia. En Pau Vila em va contestar molt enfadat: “¿Com vol –em va dir—que m’agradi una novel·la que fa anar els rius contra-direcció? ¿On ha vist vostè un riu que comenci al mar i acabi a la muntanya?” Li vaig haver de donar la raó. Per a un científic com ell, el realisme màgic de la novel·la no tenia cap mena de sentit. A mi, però, la indignació de Pau Vila em fa entendre en què consistia el realisme màgic: descriure les coses a l’inrevés de com son, però fer-ho amb una tal saviesa literària que la descripció continua essent, per al lector, absolutament creïble.
Maurici Serrahima sí que va tenir una relació personal amb García Márquez. Serrahima va viure tota la vida a Sarrià i res del que era culturalment interessant del que passava al seu barri o a Barcelona se li escapava; tampoc, per tant, l’arribada a Sarrià de García Márquez i Vargas Llosa. En el volum cinquè dels seus diaris –que va de l’any 1969 al 1971— Serrahima en parla, de García Márquez, en diverses entrades. En la primera, datada el 2 d’abril de 1969, explica: “He llegit una gran novel·la, excepcional, Cien años de soledad, del colombià Gabriel García Márquez”. I afegeix: “La llegenda de la formació d’un poblat sud-americà —Macondo— en un indret desert, per uns fugitius d’un altre poble on els pesava a sobre un assassinat, hi esdevé la llegenda èpica del naixement de la població criolla de l’Amèrica del Sud.” Al llarg d’una entrada que ocupa quasi dues pàgines, Serrahima es desfà en elogis a la novel·la i a sobre resulta que García Márquez s’ha instal·lat a Sarrià, literalment al costat de casa seva. “Jo veia que a la casa del costat (…), l’entresòl havia estat llogat a una família una mica exòtica, i em van dir que era la d’un escriptor sud-americà (…) i vaig dir a la Carmen que mirés d’aclarir com es deia aquest que jo veia que escrivia a màquina quan passava per davant les finestres. I pocs dies després es va aclarir que es deia García Márquez…!”. Naturalment, Serrahima el va voler conèixer. La primera trobada va tenir lloc a principis de maig. Concretament, Serrahima en deixa constància en l’entrada del dietari corresponent a l’1 de maig de 1969.
Diu així: “1 de maig de 1969. Aquesta tarda he conegut Gabriel García Márquez. (….) M’ha rebut, d’entrada, la noia –mig índia, ja gran–. (…); després ha sortit la muller, jove i dolça, amb un rostre transversal, somrient i discret, d’índia adolescent, i m’ha dit que ell sortia de seguida (…). Al cap de pocs minuts, ha sortit ell (…) i m’ha rebut molt afectuosament. L’estatura és mitjana, el coll més aviat curt, els cabells com si se’ls hagués rapat i fes temps que no se’ls talla i porta un bigoti més aviat abundós i penjat a les dues bandes, una mica a la manera de Brassens però més accentuat. Anava vestit amb una granota blau fosca, una mica encartonada. El rostre té també senyals de raça diferent –probablement d’indígenes colombians–, però, a diferència del de les dones, és molt poc expressiu, per no dir gens; l’actitud i l’estat d’esperit se li deu reconèixer més pel que diu i per les modulacions de la veu, o per algun gest, que no pas per la visió del rostre. S’ha aclofat al seient –ha triat expressament un balancí de Viena, que deu ésser el seu lloc habitual– i ha destacat tot seguit que he fet molt bé d’anar-hi, perquè ell no trobava el moment de convidar-me (…) Al cap de molt pocs minuts, la naturalitat de la conversa ha estat total. Hem parlat de moltes coses del seu llibre, és clar; li he dit el que en pensava i, com és lògic, li ha interessat més el que tenia un sentit per descriure’l que les lloances. Diu que a disset anys ja el volia escriure –ja el “veia”–, però que es va adonar que encara no n’era capaç i, per això –per preparar-se–, va escriure els altres. El que escriu ara –el del dictador que viu cent vuitanta anys—també fa molts anys que el va concebre. Jo li dic que, així, ell va cap enrere, i en lloc d’escriure llibres nous els escriu cada vegada més vells… Dic que exagero i ell somriu i diu que sí, però que el que he dit resumeix molt bé el que ell fa. Parlo de la simplicitat, de la claredat d’exposició, tan llunyana de les “modes” actuals que desorienten fent anar el lector del present al passat, etc; ell diu que ho fa perquè és un mal lector i, així que qualsevol obscuritat el pertorba, es perd: “Si se tiene una historia para contar, lo que hay que hacer es contarla…” Dic que he llegit moltes novel·les dolentes i que les considero útils, sobretot per al crític; novel·les roses… Ell m’interromp: “Estas son buenas…” I afegeix: “Quiero decir que son verdad”. D’acord. “Pero es como la cocina: con ingredientes buenos se pueden cocinar platos malos, y todo el secreto está en hallar el punto exacto… El novelista está en su lugar mientras consigue que el lector crea en lo que le cuenta, mientras lo crea cierto; si el lector no lo encuentra cierto, el novelista fracasa”. (…) M’ha dit que l’únic personatge que és reproduït de la realitat és el “sabio catalàn”; és Ramón Vinyes, que, exiliat, tenia a Barranquilla una botiga de llibres de vell, i el va ajudar molt, de jovenet, deixant-li llibres. També que el model ideal de Macondo és el seu poble, prop de Barranquilla, que té per nom Aracataca; li he dit que era una llàstima no haver conservat un nom tan bell, però, és clar, m’ha respost que li calia parlar d’un poble que semblés imaginari…”. En aquesta conversa, Serrahima i García Márquez encara parlen de la decadència del castellà a Espanya i de Delibes –de qui el novel·lista colombià confessa no haver llegit res; de Josep Maria Castellet, a qui García Márquez havia conegut a Caracas; i de Barcelona “que és la ciutat que li agrada més d’Europa” tot i que troba que hi fa una humitat excessiva.
El 7 de novembre de 1970, Maurici Serrahima torna a passar la tarda a casa de l’escriptor colombià. Aquesta vegada el tema central de la conversa és el general Franco, molt probablement en relació a la novel·la que en aquell moment García Márquez estava escrivint, El otoño del patricarca, biografia fictícia d’un dictador, que es publicaria el 1975. Serrahima aclareix que han parlat del Franco persona i no del Franco polític. “De fet, –diu Serrahima—el veu exactament com el veig jo, i l’interessa com a exemplar humà en els mateixos aspectes”. (…) “No sabe nada de nada”, i ell em respon: “Así lo creo”.” Es el afán de poder químicamente puro –havia dit uns moments abans García Márquez—, separado de cualquier otra pasión, y aun de la pasión de dar una forma política determinada al país gobernado”. En aquesta conversa també es parla de la vitalitat cultural de Barcelona i “del trist espectacle de Madrid; un poblet inflat per l’orgull de la burocràcia dominant, diu ell” i García Márquez demana a Serrahima informació sobre Carner, Verdaguer i Pla, a qui va conèixer en un sopar.
La resta de la història és més coneguda: Gabriel García Márquez va deixar Espanya el 1975 i des d’aleshores va viure a cavall de Colòmbia i Mèxic. Mai, però, no va abandonar els seus lligams amb Barcelona, ciutat que visitava sovint i on fins i tot, segons les noticies que aquests dies han publicat els diaris, havia comprat un pis.
Vaig començar a tractar de molt a prop l’Albert Manent a principis dels anys vuitanta, quan tots dos vam coincidir al Departament de Cultura. Ell, com a Director General d’Activitats Literàries i jo com a cap del gabinet del conseller. L’Albert, però, era molt més que un Director General. Mentor i amic personal de Max Cahner, assumia amb gust el paper de consultor àulic per a temes especialment complicats i d’intermediari, si calia, entre el president Pujol i el conseller. En aquell moment, l’Albert Manent ja era l’home que havia pujat i baixat més escales d’aquest país, conspirant, tal com havia dit, o deien que havia dit, Josep Pla. La frase havia fet fortuna però no crec que agradés gaire al Sr. Manent, entre altres raons, perquè, com en d’altres casos, una definició de Pla semblava reduir tota una vida, o tota una obra, a una pura facècia.
Ara, en el moment de la seva mort, esperada –però no per això menys dolorosa– , podem adonar-nos de la qualitat, el gruix i la intencionalitat literària i històrica de l’obra d’Albert Manent. La qualitat literària de l’obra de Manent la trobo, sobretot, en els retrats que va escriure de moltes de les persones que va conèixer: des d’un oficial del SIM –o de la Segona Bis, com en deia ell— fins a Santiago Nadal. Són retrats d’una gran agudesa que saben captar a través d’anècdotes i situacions el tarannà més autèntic del personatge retratat. Per exemple, quan Dionisio Ridruejo va visitar Cantonigròs, Manent recorda la frase que va pronunciar davant l’espadat d’El Far: “Buen sitio para defenestrar al hombrín”. L’hombrín era, naturalment, Franco.
Després, el gruix. Manent ha estat el biògraf de Carles Riba, Josep Carner, Jaume Bofill i Mates, J.V.Foix i Marià Manent, és a dir, dels grans noms de la Generació Noucentista. Són biografies tal com han de ser, és a dir, a cavall de la literatura i de la història, escrites amb un gran sentit de la llengua i amb la malícia dels novel·listes que volen enganxar els lectors a la primera ratlla. “Confesso –escrivia Manent en el text Qui sóc i per què escric— que sempre he escrit amb delectança aquesta literatura narrativa no imaginativa, com la va batejar Joaquim Molas, i considero el gènere, que té pocs conreadors a Catalunya, un dels més apassionants perquè, almenys jo, he procurat que hi hagi l’estret connubi entre la literatura i la història”. No cal dir que aquells que, amb posterioritat, ens vam afegir a la llista dels qui practicaven aquest “connubi” de seguida el vam reconèixer com a mestre.
I, finalment, la intencionalitat. Manent no va intentar posar la història a l’inrevés però sí que la va posar de gairell. Vull dir que va ser dels primers, o el primer, en escriure sobre la guerra civil i la postguerra no com un episodi en blanc negre sinó ple de clarobscurs. I, en uns anys especialment difícils, perquè semblava –com va dir en les seves memòries Joan Triadú— que només hi havia franquistes o marxistes, Manent va dibuixar una història molt més matisada. Per exemple, ens va explicar, amb pèls i senyals, la manera com van haver de fugir de Catalunya els prohoms de la Lliga i, en general, els dirigents i patricis conservadors en els primers mesos de la guerra civil abans que la FAI pogués detenir-los i assassinar-los. També va reivindicar el paper de l’exili en uns moments en els quals semblava que la història contemporània de Catalunya havia començat als anys seixanta de la mà de Gramsci i la Caputxinada.
L’Albert Manent era afable per fora i dur per dins. Tenia el do de la conversa i observava molt més del que semblava. Per dins, però, les seves conviccions eren de pedra picada i en això s’assemblava força a aquells pocs companys de la seva generació, i de la generació anterior, que mai no es van declarar vençuts. Per no declarar-se vençut calen unes fortes conviccions morals i ideològiques –aquestes darreres de la mena que siguin. No amagava ni el seu catolicisme ni el seu catalanisme; ni, quan calia, el seu conservadorisme –demòcrata, òbviament—. Podia arribar a ser temerari en la defensa dels valors en els quals creia. Però sense aquesta temeritat –la d’ell, i la dels cappares de la seva generació—molt probablement no tindríem el país que avui tenim.
Diuen que als Estats Units allò que compta no és triomfar a la primera sinó a la segona. O sigui, saber recuperar-se d’una caiguda, d’un fracàs. Des de fa un temps, l’estrella de Bill Clinton torna a estar en òrbita perquè, després d’haver quedat arruïnat arran de l’afer Lewinski, ha aconseguit refer la seva fortuna gràcies als llibres que ha publicat i a les tournées de conferències que ha protagonitzat. Triomfar, a la primera o a la segona, no vol dir forçosament arribar a dalt de tot de la piràmide –on només hi cap una persona i, encara, en equilibri— sinó saber sortir-se’n; tenir la capacitat i el coratge de remuntar un fracàs. No sempre, és clar, és possible, però en el cas que ens ocupa, sí. I el cas és el del Barça; més ben dit, el dels dos penúltims presidents del Barça: Joan Laporta i Sandro Rossell.
Laporta va aixecar el Barça de la postració en què l’havia deixat Joan Gaspar, amb Ronaldinho com a màxima estrella; després, les nits de Castelldefels van tapar l’estrella i l’equip va entrar en crisi. Però, en el pitjor moment, Laporta va arriscar en la tria del nou entrenador i Guardiola i Messi van tornar a portar el Barça fins al capdamunt.
Sandro Rossell va agafar el Barça a dalt del tot. Li va semblar que n’hi havia prou en comptar amb la complicitat del diari més influent del país i en envoltar-se d’alguns dels personatges més destacats del món econòmic barceloní. Però de seguida va omplir el Barça de revenges privades i incompetència i el carro va a anar pel pedregar. En un acte d’insòlita covardia, va abandonar el vaixell de nit i en plena tempesta.
És la catalana una societat més conservadora del que convindria? Molt probablement, sí. Des de la Transició fins l’esclat de l’actual crisi econòmica, l’ascensor social ha funcionat força bé. Però, a la vegada, durant aquest període de temps s’ha fossilitzat de tal manera el funcionament de determinades institucions que resulta molt difícil, sinó impossible, trencar el seu statu-quo. Penso en els partits polítics, en els sindicats, en determinades organitzacions empresarials. Els out-sider com Laporta ho tenen malament a casa nostra. En canvi, els qui provenen de nissagues més o menys llustroses encara sembla que tinguin les de guanyar, amb independència del balanç de la seva gestió. Bill Clinton va arribar a la presidència dels Estats Units després d’haver estat governador d’Arkansas, un dels territoris més pobres, i menys influents, de tota la nació. Això explica que les societats que tenen menys por al futur siguin aquelles que demostren un major grau de dinamisme
Des de la seva constitució com a esport reglat, la boxa ha exercit una fascinació irresistible entre el gremi d’escriptors. La fascinació cap a una persona o una cosa no pressuposa cap mena de judici moral. Per això, és molt probable que allò que comença essent una fascinació viscuda amb alegre apassionament acabi essent la fascinació més inquietant de totes; és a dir, la fascinació —ara sí, definitivament irresistible– que provoquen les coses prohibides o moralment situades a la banda d’allò que no és permisible defensar. Ningú no pot defensar un esport que consisteix en la lluita física de dues persones fins a l’extenuació; i, en els casos extrems, fins a la mort. Ara bé, ningú tampoc no pot negar que la metàfora d’aquesta lluita és la metàfora de la lluita per la vida; o, més ben dit, per la superviència. Això explica que nombrosos termes boxístics –el K.O, el fora de combat, estar grogy…– hagin passat a formar part del llenguatge comú. Hi ha textos esplèndids –com ara el de Joyce Carol Oates titulat, en la seva versió castellana Del boxeo– que s’endinsen en les causes, i els efectes, d’aquesta inquietant fascinació. I també hi ha textos esplèndids sobre les grans figures de la boxa i, penso, per exemple, en la biografia de Muhammad Alí —Rey del mundo– escrita per David Remick, un dels grans periodistes nord-americans actuals. O en el diguem-ne reportatge de Norman Mailer sobre el combat Alí-Foreman, celebrat a Kinshasa l’octubre del 1974.
Totes aquestes reflexions m’han vingut al cap després d’haver llegit Jamás me verá nadie en un ring, de Julià Guillamon, que és la biografia del boxador Pere Roca. Aquest boxador presenta dues singularitats que el fan un cas especial: va perdre pràcticament tots els combats per K.O.–de manera que ben aviat va quedar sonat– i, un cop obligat a deixar el ring, va publicar dos llibres que es va dedicar a vendre de mà en mà: De boxeador a literato i Amor que oyó amor. El surrealisme va ser un invent intel.lectual d’aquella mena de gauche divine dels anys vint i trenta que va dominar l’escena literària de París. Aragon deia: deixeu-vos emportar per la literatura automàtica –que era una manera teòricament revolucionària de posar la creació literària a l’abast de tothom– però si allò que us surt és una merda, continuarà essent una merda per més que es tracti literatura automàtica. Doncs bé, Pedro Roca és un autèntic escriptor surrealista, i el lector ho pot comprovar perquè el text d’en Guillamon va acompanyat de la reedició de la primera de les seves novel.les. És possible que Roca ja tingués les facultats mentals perturbades abans d’iniciar-se en la boxa però, en tot cas, la seva literatura –perquè de literatura es tracta– se situa al marge de tota convenció pautada, com si tractés d’un quadre de Rousseau, el douanier, aquell pintor que prenia les mides de les models abans de dibuixar-les i que els sofisticats cappares del surrealisme mai no es van prendre seriosament.
Però en aquest llibre d’en Guillamon hi ha moltes coses. Hi ha una història familiar que és, també, una història social. En el principi, la boxa va formar part del moviment higienista que, entre altres finalitats, es proposava una mena de redempció de la classe obrera; i d’aquí el paper rellevant que l’Ateneu Enciclopèdic Popular juga en la implantació de la boxa al nostre país. El llibre és, també, una reflexió sobre la boxa en general; i sobre alguns boxadors, en particular. Assistim al procés que va de l’ingenu convenciment que la boxa no fa mal –o és un mal menor– a la consolidació d’un negoci que mou milions de pessetes i de dòlars i dins del qual els boxadors acaben essent joguines trencades en mans de desaprensius. Guillamon coneix bé la literatura boxistica però també s’endinsa, quan cal, en el terreny de la ciència i de la medecina; i ho fa amb la seva ja coneguda –pels seus lectors– capacitat quasi infinita per lligar caps.
Guillamon, entre moltes altres coses, explica que l’escriptor Ramon de la Serna, fill de Concha Espina i autor d’un biografia de gran èxit sobre el boxador Antonio Ruiz, va anar a raure a Valparaíso després de la guerra civil. A Valparaíso també hi va anar a parar el dirigent anarquista Manuel Escorza, esforçat dirigent d’una d’aquelles txeques on diuen que havia treballat el gran Gironés. I aquest –que consti– és un tema que no està tancat. Algun dia, Julià, m’agradaria que en parléssim.
"Amo les faules del filòsofs;