El Blog d'Agustí Pons

Un rei en llibertat vigilada

La imatge més valuosa del dia de la coronació de Felip VI no correspon, al meu criteri, a cap moment del seu discurs ni a cap mostra més o menys espontània d’afecte cap a la seva esposa o les seves filles. No. Per a mi, la imatge més valuosa és la de la seva entrada –la primera com a rei d’Espanya— al Palau de Congressos de Madrid. A poques passes, amb una arrogància no gens dissimulada, el seguia Mariano Rajoy, el president del govern espanyol. Era una manera de fer visible que Felip VI serà un rei en llibertat vigilada. En llibertat vigilada per imperatiu legal, perquè les possibilitats d’influència del rei en la governabilitat del país són ben poques. I això és així perquè els redactors de l’acual  Constitució van voler impedir que el rei Joan Carles es dediqués a “borbonejar” –és a dir, a fer i desfer governs i decisions militars–, que va ser una de les característiques del regnat d’Alfons XIII.

 Però també en llibertat vigilància perquè enfront de qualsevol intent reformista, de la intensitat que sigui, Mariano Rajoy i tot ell que el representa –un sistema polític enfonsat en el clientelisme i la corrupció— estan absolutament tancats en banda. L’ statu quo actual ja els va bé. Immobilitat en el camp polític i seguidisme –inevitable! —de les directrius econòmiques europeus a través del ministre De Guindos, que és l’únic ministre que sembla competent en el tema que l’ocupa.

 Feia angunia seguir en directe el primer discurs del nou rei i advertir com cada promesa de renovació anava seguida del corresponent matís o rectificació. Així, a les ànsies del rei per impulsar les reformes seguia el reconeixement que res no es podia intentar  fora de l’àmbit de les Corts –on els dos partits majoritaris ja s’encarreguen de fer avortar qualsevol iniciativa de canvi–. Quan el rei fa l’elogi de les quatre llengües que es parlen a l’Estat, molts esperàvem que Felip VI les usés. Algú li devia recordar, però, que això estava prohibit pels propis legisladors als quals ell s’adreçava i tot el que va dir, en català, en gallec i en èuscara, va ser un “adéu siau” que jo no voldria que fos premonitori. El rei va estar bé quan va apel•lar a l’exemplaritat moral en el comportament dels polítics. I per la manera com ha actuat amb la seva germana i el seu cunyat podem creure que és conscient que en aquesta partida s’hi juga bona part del seu futur. Al discurs, però, li va faltar una condemna clara i explícita de la corrupció, que ha minat la fe en la democràcia d’una part important de la societat catalana i espanyola i que ens ha sumit en una derrota moral col.lectiva, que té molts punts de semblança amb aquella que es va viure a Alemanya els anys vint a causa de la inflació.

 Rajoy no mourà ni la més petita fitxa per solucionar l’anomenat tema català. No està en condicions de fer-ho. I, com a líder del PP, hi té molt més a perdre que a guanyar. Prefereix que la bombolla peti i, si de cas, que la deflagració l’enxampi quan ell ja no sigui al govern. Aquesta és l’única estratègia que té, per més que sigui una estratègia que no fa sinó augmentar en proporció geomètrica les adhesions a la causa independentista. Però el PSOE tampoc no està disposat a moure fitxa. Diguem-ho clar d’una vegada: Felipe González ha estat, sobretot, un gran patriota andalús. Quan, ja fora del poder, li van preguntar de què se sentia més satisfet, no va dubtar en la resposta: d’haver aconseguit la màxima igualtat entre tots els territoris d’Espanya. L’estratègia de Felipe González, i del PSOE, va ser deixar fer als catalanistes en matèria de llengua i cultura… mentre paguessin. Per això  el PSOE no vol cap canvi. Perquè qualsevol canvi significarà una pèrdua d’ingressos  per a les regions o autonomies ara àmpliament subvencionades.

 En canvi, un rei, en teoria, no té aquests problemes. L’única obsessió d’un rei és que no li prenguin la cadira, i això explica que sigui més emmotllable als canvis constitucionals, o d’altra mena, que es puguin produir. En alguns casos, com el de Bèlgica, les situacions conflictives no li van malament perquè li atorguen un paper de mediador, que fan de la seva figura, una figura necessària. Per no parlar dels independentistes escocesos que imaginen una Escòcia lliure però amb la reina d’Anglaterra com a Cap d’Estat.

 Tots aquests aspectes els hauríem de mirar, des de Catalunya, amb molta més cura del que habitualment fem. No és el moment, per exemple, d’obrir el debat sobre Monarquia o República. D’acord amb el proverbial poc sentit polític que Gaziel ens adjudicava, amb bona part de raó, els catalans som especialistes en ficar-nos en polèmiques que no ens van ni ens venen. No siguem ingenus: del republicanisme espanyol actual en podem esperar menys coses que d’un rei. Sembla que el president Mas és dels pocs que ho té clar. Però això no vol dir que l’onada de simplisme dels místics i puritans de torn no ens acabi passant –com tantes vegades— per sobre.