Arxiu de Juliol, 2014
Martí Anglada acaba de publicar el llibre La via alemanya. Viatge per les terres luteranes de la conca de l’Elba. Martí Anglada és un excel·lent periodista, i convé subratllar-ho. Es mira les coses a distància, amb més voluntat de notari que de proselitisme, amb una curiositat humil, del que sap moltes coses i ha acumulat molta experiència. Això li ha permès no empassar-se els gripaus ideològics que han distorsionat la mirada de la majoria dels seus companys de generació. Martí Anglada sap, per exemple, que sovint, al llarg del segle XX les qüestions ideològiques no han fet sinó emmascarar ancestrals disputes territorials. Això explicaria, per exemple, que la divisió d’Alemanya –encara que fos a costa que la meitat dels alemanys quedessin tancats en un laberint de repressió i mediocritat— ja anés bé als successius governs de la Gran Bretanya, sempre partidària de la divisió d’Europa, i de França –tradicional enemiga dels germànics.
Amb la caiguda del Mur tot això canvia i Alemanya, per fi, després de provocar o ajudar a provocar tres guerres en un segle, desplega la seva hegemonia de fet sobre tot el Continent. Ens convé, doncs, saber com és aquesta Alemanya que mana; i quins són els suposats valors del luteranisme que la fan la nació més poderosa d’Europa. Martí Anglada es remet, en aquest punt, a allò que diu Ulrich Beck en el seu llibre Una Europa alemanya. “Els alemanys equiparen l’economia amb la moral” i creuen que “la prosperitat només s’aconsegueix amb virtuts morals, com l’estalvi, l’esforç, el sacrifici diari i l’austeritat (…). Els anglosaxons, en canvi, consideren que l’economia és un sistema amb crisis i solucions funcionals que no són pas de caràcter moral. De la visió alemanya es pot arribar a deduir que la ruïna ve del pecat financer i que per sortir de la crisi s’han de purgar, per tant, els pecats financers”. Ara bé, a criteri de Martí Anglada, algunes de les característiques de la societat alemanya que atribuïm al luteranisme –com ara el perfeccionisme, o una manera de fer negocis molt personalitzada en la confiança– provenen del temps anterior a la Reforma i hauríem de remuntar-nos, per trobar-ne l’origen, al mon tribal germànic. També ens adverteix Martí Anglada que no hem de confondre l’afany de perfeccionisme amb el puritanisme. La perfecció en la manufactura de cotxes requereix deixar fumar a alguns treballadors, i per això a la fàbrica central de la Volkswagen hi ha espais per a fumadors; o aquesta absència de puritanisme explica que la prostitució sigui legal i Martí Anglada ens informa de l’anunci d’un bordell que prometia un descompte als clients que, per tal de contribuir a la preservació del medi ambient, hi arribessin en bicicleta.
Per a Martí Anglada els pilars principals del vigor econòmic alemany són quatre. 1. La base familiar de les empreses, encara que siguin gegantines. Els empresaris prefereixen dependre dels crèdits bancaris, de banquers que coneixen personalment, que no pas del capital anònim de les borses. 2. Les empreses estan organitzades com una organització integrada, en les quals el capital comparteix la direcció amb els representants sindicals dels treballadors. 3. El benefici és important, però ho és tant com la qualitat del producte, i també en aquest punt el capitalisme alemany no coincideix amb el capitalisme anglosaxó, per al qual tot el funcionament de l’empresa està destinat a obtenir el màxim benefici. 4. La formació i fidelització dels treballadors a través de la formació professional dual i d’altres mesures. I, en política, la recerca del consens entre els diferents partits.
Però per motius històrics i culturals, el lideratge actual d’Alemanya no és prou explícit. Recordo una conversa, fa molts anys, quan el Mur encara existia, amb l’escriptor hongarès Gyorgy Konrad, aleshores president internacional del PEN Club. Konrad era partidari que Alemanya exercís el seu lideratge de forma explícita i desacomplexada. Només les coses explícites poden ser combatudes també de forma explícita. Tots i les matisacions que hi posa –reclama, per exemple, més fortalesa i més transparència— Martí Anglada no es mostra gaire preocupat per les possibles conseqüències negatives de l’hegemonia alemanya. Modestament, em permeto discrepar-hi. I ho faig no pas des del coneixement directe del país –en aquest camp, és impossible competir amb Martí Anglada— sinó des de les lliçons de la història i des de les ombres del present. Tant de bo no hàgim d’enyorar, d’aquí pocs o molts anys, l’hegemonia nord-americana en temps de la Guerra Freda, tan transparent i explícita; i, per això mateix, tan fàcil de combatre en els seus aspectes abusius.
La historiadora Margaret MacMillan va començar la casa al revés. Primer, va publicar un exhaustiu treball (605 pàgines de text) sobre la conferencia de París que va pretendre reorganitzar el món després de la I Guerra Mundial; i ara, ha publicat 1914. De la paz de la guerra (759 pàgines) on explica els precedents d’aquell conflicte i les causes immediates, i no tan immediates, que el van provocar. El resultat és esplèndid perquè, desencotillats dels marcs ideològics, pretesament científics, als quals s’havien de sotmetre, els historiadors tenen camp lliure per córrer. És a dir, camp lliure per no limitar-se a una recopilació i enumeració de dades sinó per plantejar hipòtesis, reconèixer dubtes, entrar en el terreny de la sociologia i, també, en el de la psicologia,. etcètera. O sigui, per no ometre cap episodi, cap detall capaç d’ajudar el lector a una millor comprensió del període estudiat. En aquest cas, els anys que van del 1900 al 1914.
Hi ha, evidentment, unes causes materials que expliquen el camí, que ningú no va saber deturar, cap a la guerra. Són les causes més conegudes, per dir-ho així, perquè els historiadors marxistes les han repetides fins a la sacietat. l’imparable creixement econòmic d’Alemanya després d’haver-se constituït com a nació el 1870; un creixement que exigia més territoris i més mercats. (Però Mac Millan demostra que els mercats ja els tenia i que li hauria estat molt més fàcil ampliar-los des de la pau). O el revengisme de França, que volia de totes totes recuperar l’Alsàcia i la Lorena, perdudes en la guerra franco-prusiana. (Però Mac Millan adverteix que, més enllà de la retòrica oficial, alguns dels més destacats polítics francesos, com Poincaré, no estaven disposats anar a la guerra per aquests dos territoris). I al costat de les causes materials, o històriques, del tot o força explícites, n’hi ha d’altres, de més amagades, i que els governs europeus no van saber canalitzar perquè es tractava de fenòmens nous. Mac Millan es fixa en el pes cada cop més decisiu de l’opinió pública en la presa de decisions dels governs de les principals potències europees. Amb una població altament alfabetitzada, amb uns mitjans de comunicació escrits capaços d’influir de manera molt activa en la vida política del país –recordem el J’accuse de Zola–, els governs ja no podien fer i desfer sense donar pràcticament explicacions –o donant-les als restringits parlaments—com havien fet al llarg del segle XIX. I una part significativa de l’opinió pública, especialment la de França i Alemanya, havia assumit un nacionalisme bel·ligerant. Mac Millan recorda que eren els obrers de París els qui cantaven cançons antialemanyes. Recorda també Mac Millan l’episodi prou conegut de la Internacional obrera: malgrat els esforços de Jaurès i uns altres pocs líders, aquesta organització, en els mesos anteriors al conflicte, va ser incapaç de presentar un front comú contra la guerra El nacionalisme inflamat o excloent no era un invent de la burgesia –o no era només un invent de la burgesia–. Mac Millan ens explica que alguns dels capitalistes i empresaris europeus més lúcids van fer tots els possibles per impedir la guerra, perquè n’intuïen les conseqüències per al conjunt d’Europa.
La I Guerra Mundial no va ser inevitable. Aquesta és una de les conclusions més importants que es desprenen del llibre de Mac Millan. “Siempre hay otras opciones” sentencia l’historiadora en l’ultima frase de la seva obra. I, abans, havia dit: “Y si quisieramos señalar culpas desde nuestra perspectiva del siglo XXI, podríamos acusar de dos cosas a quienes llevaron a Europa a la guerra. Primero, de falta de imaginación para ver cuán destructivo sería un conflicto semejante; y segundo, de falta de valor para enfrentarse a quienes decían que no quedaba otra opción que ir a la guerra”.
Els qui deien que no quedava altra opció que la guerra eren, fonamentalment, els dirigents militars d’Alemanya i de l’Imperi austrohongarès. El programa alemany de construcció d’una flota de guerra capaç de competir amb la Gran Bretanya va acabar per encendre totes les alarmes dels polítics i l’opinió pública de Londres. Els plans militars dels caps de l’Estat Major alemany no eren en absolut defensius sinó que postulaven un doble front de guerra –amb França i amb Rússia— i havien previst tots els detalls de la mobilització. L’emperador Guillem II d’Alemanya atiava aquesta política i, a la vegada, les ganes d’escarmentar la naixent nació sèrbia constituïa una obsessió per als dirigents militars de l’Imperi austrohongarès. .
L’assassinat del príncep hereu Francesc Ferran, i de la seva esposa, es va produir a Sarajevo el dia 28 de juny de 1914. Però fins al 4 d’agost no van començar les hostilitats generals. En aquest lapse de cinc setmanes, els dirigents politics europeus van ser incapaços de deturar la maquinària bèl·lica que els militars havien preparat durant els anys i els mesos anteriors. L’estament militar, sobretot el d’Alemanya i Àustria-Hongria, havia anat actuant amb una autonomia total, com si els plans militars no haguessin d’estar subjectes a l’autoritat política. Constituïa una mena de dogma que els politics no hi entenien, en temes militars, de manera que ordres tan decisives com la de mobilització general van ser preses en funció més de les necessitats militars que dels interessos polítics.
Europa no està, en absolut, com a les vigiles de la gran hecatombe. Però l’èmfasi que Mac Millan posa en aquesta preponderància dels militars enfront dels polítics m’ha fet pensar en la preponderància que en l’Europa d’avui tenen els economistes en la presa de decisions. No pot ser que les decisions del president del Banc Central Europeu tinguin més rellevància que les que prenen la majoria de polítics europeus. . L’actual crisi europea és, fonamentalment, econòmica però la solució només pot venir per la via de la política. Els politics europeus han d’escoltar els economistes però ells són i han d’aparèixer, davant l’opinió pública, com les persones realment rellevants a l’hora de prendre decisions que afecten la vida quotidiana dels ciutadans que governen. Vull pensar que la historiadora Mac Millan estaria d’acord amb aquest paral·lelisme.
Vaig conèixer Emmanuel Carrère quan va venir a Barcelona a presentar la versió catalana de la seva novel•la L’adversaire. Això devia ser la tardor del 2000. Jo acabava de llegir la biografia que la seva mare, Hélène Carrère d’Encausse, havia publicat poc temps abans sobre Lenin. Feia deu anys que havia caigut el Mur i el prestigi d’aquesta historiadora era enorme perquè, en un llibre anterior, havia presagiat l’enfonsament de l’imperi soviètic. L’Imperi –per dir-ho en expressió de Kapuchinski— va caure no ben bé per les causes que havia adduït Hélène Carrère, però va caure com un castell de cartes, agafant per sorpresa quasi a tothom. Hélène Carrère, de procedència russa, i que mai no havia perdut els contactes amb la pàtria dels seus avis, va passar a ser una historiadora de moda. Però, a més, la seva biografia de Lenin és magnífica; molt més interessant, és clar, que la clàssica de Robert Payne, publicada per Destino el 1965, en plena Guerra Freda i, per tant, sense possibilitat d’accés als arxius de Moscou. I, al meu entendre, la biografia d’Hélène Carrère és, també, molt superior a la de Robert Service, publicada recentment per Siglo XX amb un pròleg on Vázquez Montalbán té els pebrots d’oposar els “antileninistes postmoderns” a aquells que van intentar que “l’ètica penetrés en la Historia”.
Tornem, però, a Emmanuel Carrère, el fill d’Hélène. El va entrevistar Jordi Llavina en el seu programa de llibres, una de les poques coses que mereixen ser recordades de Catalunya Cultura. Llavina s’havia llegit el llibre; jo, també. El llibre, —L’adversari, en la versió catalana—explica la història de Jean Claude Roman, un impostor que durant molts anys s’havia fet passar per metge i funcionari de l’Organització Mundial de la Salut fins que, descoberta la trampa, i sentint-se acorralat, va decidir matar tota la seva família. I així ho va fer. Durant l’entrevista d’en Llavina, vaig comentar que a mi em semblava que la impostura de Jean Claude Roman s’havia pogut mantenir durant tants anys per l’ambient calvinista en què ell, i la seva família, vivien; un ambient calvinista i fred, amb ben poca vida social. No m’imaginava –deia jo—que en una societat catòlica i amb sol, on la gent es relaciona als carrers i als bars, i la xafarderia constitueix un dels ingredients bàsics de la convivència, la mentida continuada del protagonista s’hagués pogut mantenir tant de temps. Emmanuel Carrère va semblar que no feia gaire cas de la reflexió. L’endemà, però, va resultar ser el titular d’una de les entrevistes que li van fer amb posterioritat al seu pas per l’emissora.
La novel•la d’Emmanuel Carrère va ser un èxit, sobretot a França. Posseïa tots els ingredients perquè així fos: explicava una història real, tenia poques pàgines i estava escrita no pas amb un gran estil literari –o amb un estil literari personal— sinó amb una eficàcia narrativa molt propera a la prosa d’enciclopèdia. Des d’aleshores, Emmanuel Carrère s’ha especialitzat en aquesta mena d’obres. Ara, he tingut ocasió de llegir el seu darrer llibre, Limonov, publicat el 2011 a França, i que ja porta cinc edicions en la versió castellana d’Anagrama. El plantejament és similar al de L’adversari sinó que, en aquest cas, el personatge –Limonov– dona molt més joc narratiu perquè a les seves penalitats personals cal afegir-hi la seva dedicació a la política i a l’escriptura. Un autèntic bombó, doncs, per a un escriptor avesat a convertir les biografies en novel•les. El resultat és convincent, com diuen els crítics quan volen definir una obra que passa bé però no enlluerna. Limonov no decep perquè és una novel•la on hi ha de tot, o quasi. En primer lloc, el personatge. La vida de Limonov és infinitament més fascinant, i més tràgica, que la de molts dels personatges ficticis creats per novel•listes. Podríem dir que el fet que Limonov a hores d’ara sigui encara un ésser viu, desmenteix l’estadística entesa com a ciència perquè el més normal és que hagués mort en alguna de les moltes etapes conflictives de la seva vida: quan era adolescent i formava part d’una banda de delinqüents; quan, al cap dels anys, vagarejava, sense ofici n benefici, pels carrers de Nova-YorK; quan, de retorn a Rússia, és acusat de terrorista i condemnat a una llarga pena de presó; o en la seva activitat militar, o para militar, al costat dels serbis, en els moments més violents de la darrera guerra balcànica.
Però Limonov no és només un heroi, o un dimoni, solitari sinó, també, un escriptor; i, finalment, un polític. Un escriptor que triomfa abans a París que a Moscou i que sorprén per la cruesa i l’espontaneïtat –més o menys treballada— dels personatges i els ambients que descriu. I sí, un polític; un polític ara instal•lat a Moscou, plenament oposat a Putin. Però no és l’oposició pròpia d’un fill de la Il•lustració sinó l’oposició d’un rus que, seguint una il•lustre tradició política i intel•lectual, creu que Rússia està destinada a una alta missió, empeltada d’una mística nacional, o ètnica, que té poc de metafísica, però que significa l’únic camí per retrobar la dignitat col•lectiva. És un punt de vista, per tant, que frega amb el feixisme i envers el qual Emmanuel Carrère mostra una sorprenent benevolència. Perquè aquest és el darrer punt d’interès de la novel•la: Limonov és, també, la crònica col•lectiva del trajecte que Rússia ha fet des de la fi del comunisme fins a l’entronització de Putin. A través de Limonov, Carrère vol que entenguem les raons per les quals Putin fa el que fa, i ens ve a dir que no podem jutjar el que passa a Rússia amb els paràmetres que usaríem per jutjar el que passa a París o a qualsevol país democràtic. Limonov és, doncs, també, una novel•la política, i n’és una prova la frase amb què Carrère ha volgut encapçalar-la: “El que quiera restaurar el comunismo no tiene cabeza; el que no lo eche de menos no tiene corazón”. L’autor de la frase és Vladimir Putin. I, en aquest punt, em sembla interessant remarcar la coincidéncia de la visió diguem-ne benèvola que Carrère presenta de Putin amb la tradició de la diplomàcia francesa de mantenir una relació preferent amb Rússia. Emmanuel Carrère és un escriptor francès amb clara consciència de ser-ho.
"Amo les faules del filòsofs;