El Blog d'Agustí Pons

Xammar i Gaziel

En efecte, tal com diu el títol de l’exposició inaugurada al Palau Robert, Eugeni Xammar va ser el periodista català que ens va explicar el món. N’hi ha hagut d’altres, de periodistes catalans, escampats pel món o per l’Europa del segle XX. Per exemple, Josep Pla en els anys anteriors a la guerra civil –encara que després continués amb els seus viatges, però ja no com a corresponsal; o Carles Sentís, en els anys de la postguerra. Xammar va viure molts més anys fora que dins del nostre país; primer, perquè així ho exigia la feina de corresponsal; després, perquè es va exiliar. Més ben dit, perquè ja no va tornar. Això li va donar una mirada diferent de l’habitual perquè tot i que no va deixar de participar en determinades batalles de l’interior –sobre l’ofici de periodista, la revista Destino o Serra d’Or— va saber de seguida quines eren les coses essencials que estaven en joc; i, en general, en va copsar el seu autèntic abast. Primer exemple: el viatge que ell i Josep Pla van fer a Moscou l’any 1926, en plena febrada bolxevic.  Xammar no va picar l’ham. Ara sembla que aquesta havia de ser la posició de qualsevol periodista o escriptor que no tingués els ulls a l’esquena però ja sabem que això no va anar així.  Xammar, a més, no va perdre el sentit de l’humor. Acompanyat d’Andreu Nin, visita el Museu Lenin “on es conserva, molt ben conservat per cert, en un pot de vidre, el cervell de Lenin, molt semblant per fora a qualsevol cervell de vedella exposat damunt el marbre d’una carnisseria”. Segon exemple: les cròniques sobre l’ocupació per part de l’exèrcit francès de la conca del Ruhr durant l’hivern i la primavera del 1923. Per obligar a pagar les indemnitzacions de guerra acordades a Versalles, els militars francesos entren als pobles del Ruhr i detenen i empresonen alcaldes elegits democràticament. Xammar de seguida s’adona que aquest comportament està creant un caldo de cultiu favorable al nacionalisme totalitari. La grandesa de l’ofici de periodista és aquesta: a partir d’una escena saber endevinar com anirà la resta de la pel•lícula. Xammar i Pla només fallen en un punt. He tornat a llegir detingudament l’entrevista que li fan a Adolf Hitler, el 1923, després del fracassat cop de Munich. Al meu entendre, si aquesta entrevista no va ser posteriorment reivindicada ni per Pla ni per Xammar és perquè no es van adonar de l’autèntica naturalesa del personatge. Estaven davant d’un monstre i el van prendre per un pallasso. (L’entrevista es titula “Adolf Hitler o la ximpleria desencadenada”).

 S’ha escrit molt sobre les relacions entre Josep Pla i Eugeni Xammar. Menys coneguda és la relació entre Xammar i Gaziel, potser perquè aquesta relació no va existir o va ser mínima. En les cartes creuades que Pla i Xammar van publicar a La Veu de Catalunya l’any 1924, Gaziel no queda bé. I en un esborrany d’article contra Joan Maragall, enviat per Xammar a Pla el 1927, es parla sempre de Godó-Gaziel. Xammar, com en un moment donat J.V.Foix i la majoria d’escriptors catalans dels anys vint i trenta, combat La Vanguardia per dos motius: perquè està escrita en castellà i perquè els Godó no són catalanistes sinó dinàstics. Xammar arriba a escriure: “Cal crear una premsa catalana amb cara i ulls, enfocar el problema des del punt de vista comercial, provocar que aquesta premsa engoleixi, si és possible, les millors intel•ligències de Catalunya. És d’interès primari tan fonamental que la grandesa patriòtica de l’empresa justifica tots els sacrificis humans”.

 També Gaziel, com tots els grans periodistes, sap captar la gravetat històrica de determinats moments de l’actualitat periodística. Només cal llegir, per exemple, els seus articles sobre el 6 d’octubre o sobre les vacil•lacions de Gil Robles enfront de la II República. Són d’una lucidesa insuperable. S’hi endevina la tragèdia, en forma de guerra civil, que finalment arribarà. Gaziel, però, no formava part del moviment catalanista. Se’l mirava des de fora. Era una mirada extremadament crítica. I per això van comptar amb el beneplàcit dels Godó. Per raons diferents, oposades, també els amos de La Vanguardia eren molt crítics amb la II República i la Generalitat de Catalunya. Xammar, en canvi, viu el moviment catalanista des de dins; se’n sent partícip.

La guerra civil ho canvia tot. Gaziel és defenestrat pels uns i pels altres i és des de l’exili interior més desolat que escriu les pàgines més dures i més clarividents sobre Catalunya i Espanya. Ell, que havia mirat amb un cert aire de superioritat el moviment catalanista, acaba per ser-ne el representant més lúcid. I no és casualitat que sigui Josep Benet, el gran manaia dels resistencialisme cultural de la postguerra, el qui prologui l’edició de les Obres Completes que la Selecta publica el 1970. Amb aquest pròleg Gaziel queda reintegrat a la “comunitat catalana” per dir-ho en una expressió usada per Xammar. I la seva Història de La Vanguardias serà publicada per les Edicions Catalanes de París, dirigides per Josep Benet i sufragades per Jordi Pujol, aquell que, pocs anys abans, havia encapçalat una exitosa campanya contra el director de La Vanguardia, el diari tan criticat per Xammar.

……………………………
Aquestes reflexions són fruit d’una visita a l’exposició Eugeni Xammar, el periodista que ens va explicar el món que aquests dies es pot veure al Palau Robert de Barcelona. El periodista i historiador Joan Safont n’ha estat el comissari. Es tracta d’una petita gran exposició absolutament recomanable.

Visigots i afrancesats

Reconec que tota simplificació resulta perillosa però llegint la premsa que s’edita a Madrid no puc deixar de pensar que, nosaltres, els catalans, no hi tenim res a fer ni amb els visigots ni amb els afrancesats. Als visigots se’ls veu venir d’una hora lluny: duen espasa i escut i allò que saben és conquerir territori a l’enemic, i expulsar-lo si convé. En tenen molta experiència històrica. Els afrancesats són més sibil•lins. Han llegit Montaigne i reciten Machado i miren Espanya amb un cert aire de superioritat: ells són els europeus, els qui ens salvaran, a nosaltres, els peninsulars, del retard i la barroeria. Els visigots i els afrancesats es disputen la influència sobre el Regne d’Espanya si més no des dels temps de la Revolució Francesa però uns i altres defensen una concepció unitària de l’Estat, on la diferència, en la millor de les conjuntures, és tolerada; no acceptada d’igual a igual. La coincidència en aquesta visió unitària té una base doctrinal i una base econòmica. Espanya és un dels països europeus on menys ha arrelat aquella idea que els filòsofs pragmàtics anglesos van posar en circulació a finals del XVIII: és bo allò que és útil. Aquí ens hem estossinat  per brillantíssims ideals que, al final, no han servit per millorar la vida quotidiana dels ciutadans. I la visió unitària entre visigots i afrancesats també té una base econòmica: l’actual repartiment del pastís va bé per a tothom –és a dir, Euskadi, Andalusia i Madrid– excepte per a Catalunya. La Comunitat Valenciana i les Illes Balears es podrien queixar. Però s’han empassat el caramel de l’anticatalanisme i de la corrupció i els han tingut entretinguts, i esquilats, durant aquests darrers vint anys.

 Els visigots es resisteixen a pactar però quan ho fan, no enganyen. Si s’acorda suprimir els governs civils, l’acord tira endavant; i el mateix, per exemple, pot dir-se del desplegament dels Mossos d’Esquadra; fet, cal recordar-ho, a partir d’una laxa interpretació de la Constitució. És clar que els visigots s’han de veure molt aculats, per pactar, perquè creuen que tot pacte és un deshonor. Amb els afrancesats, però, passa el contrari. Resulta fàcil arribar a determinats pactes però has de vigilar molt perquè, així que et gires d’esquena, aquests pactes  es converteixen en paper mullat. No parlem ja de Zapatero i les seves promeses de respectar allò que aprovés el Parlament de Catalunya. Pensem, per un moment, en la situació del socialisme català. El PSC, en nom del PSOE, va defenestrar el seu màxim líder, Pasqual Maragall, pel fet que proposava un nou encaix de Catalunya amb Espanya; un nou encaix que no implicava la ruptura de l’Estat. Ara, algunes de les mateixes persones que més directament van participar en l’operació de la seva defenestració han assumit el poder al sí del PSC i defensen una tercera via, que és exactament la que ells van ajudar a tombar amb gran entusiasme. I al nou secretari general del PSOE no li pugen els colors a la cara per defensar una reforma constitucional que només té per objectiu guanyar temps com sigui –és a dir, fer-lo perdre al moviment sobiranista–.  (I la presidenta d’Andalussia, màxima estrella del PSOE, així que es reuneixen Rajoy i Mas adverteix que no tolerarà cap mena de pacte bilateral).

En aquests moments, la tercera via no existeix. Molts la voldríem –com ara el president de la patronal catalana i les seves enraonades propostes– però la pugna està entre els qui volen mantenir l’actual statu-quo i els qui creuen que cal trencar-lo si els catalans volem continuar tenint futur com a poble. La idea que Rajoy presentarà alguna mena de proposta a la societat catalana en algun moment del procés  –com acaben de fer els politics anglesos— és una idea falsa. No hi haurà cap proposta, entre altres raons, perquè Rajoy està lligat de mans i peus pel màxim cabdill visigòtic que és el senyor Aznar. Diuen que Rajoy ha dit als seus íntims, en relació a la situació de Catalunya: “si me muevo, me matan”. El “maten” els seus, és clar. L’única cosa que ha fet Rajoy és utilitzar les cloaques de l’Estat contra el procés català. ¿On s’és vist que el dirigent d’un sindicat policial pugui “amenaçar” amb la publicació d’informes no contrastats o llançar acusacions no provades? L’episodi del restaurant La Camarga no fa riure: és una demostració de quina és l’estratègia de Rajoy. Quan ha aconseguit abatre alguna peça de caça major –com ara el president Pujol— l’acarnissament dels visigiots ha fet pujar els colors a la cara d’alguns dels afrancesats que, fins aleshores, els havien seguit el joc. Uns i altres, visigots i afrancesats, coneixen la tradició caïnita del poble català –nyerros i cadells, etcètera– i l’única cosa que esperen és la nostra desunió. Per això, ara més que mai, el dia 11 de setembre hem d’omplir el carrers; i l’endemà demanar unitat als líders politics i socials que amb tant d’esforç i, de moment, amb tant encert en les qüestions bàsiques, ens estan dirigint.