L’estratègia de l’Estat
Sovint, des de Catalunya es diu que, en l’actual moment polític, Mariano Rajoy no fa res; que ha adoptat l’actitud de Don Tancredo, que és la manera d’actuar que defineix el torero de xarlotada que es posa dalt d’una cadira, absolutament immòbil, mentre el toro passa pel seu costat, i no el banyega. En realitat, Rajoy ha dissenyat una sofisticada estratègia. En primer lloc, ha plantejat la pugna entre dos extrems: o statu-quo actual o secessió per tal que el debat no pogués centrar-se en temes concrets –el pacte fiscal, el blindatge de les competències lingüístiques, l’acord sobre infraestructures— que evidenciarien la raó de les demandes catalanes. La idea d’independència, en canvi, està lligada a fronteres i exèrcit propi, etcètera… temes molt fàcilment ridiculitzables a l’Espanya i l’Europa d’avui. A quest plantejament deixa fora de joc tots els qui defensen la possibilitat d’una tercera via i dona ales a Esquerra. A Rajoy ja li va bé, que Esquerra pugi, perquè pensa que d’aquesta manera serà més fàcil que, finalment, i tal com ja ha passat en altres moments històrics –Tancament de caixes, Solidaritat Catalana, etcètera— esclatarà la divisió entre els propis catalans.
Rajoy, amés, està usant determinats serveis dependents del ministeri de l’interior i del ministeri d’Hisenda per atemorir la classe dirigent catalana. I, de passada, aconseguir que els ciutadans amb menys capacitat per analitzar els missatges politics i mediàtics –ciutadans de Catalunya— arribin a la conclusió que això del sobiranisme és una tapadora per als negocis bruts de la classe política actual. I votin en conseqüència. En aquesta tasca, el govern Rajoy ha comptat amb la col·laboració i la complicitat –més o menys intensa, segons els casos—de molts mitjans de comunicació. Ni el president Mas ni l’alcalde Trias han tingut ni tenen diners a l’estranger. Però el mal ja està fet. I ningú no dimiteix. I la premsa espanyola oficialment d’esquerres tan pulcra quan es parla de legalitat i de la Constitució no aixeca cap veu de protesta. Que, a la vegada, aquestes actuacions generin més independentistes no preocupa gaire a Rajoy. Ell vol arribar a les eleccions de l’any vinent i passar el problema a un altre. Al cap i a la fi, va ser Rajoy—com abans havia estat Aznar— el qui va acceptar els consells del seu assessor àulic en matèria de comportament electoral, segons el qual és bo mantenir entre l’opinió pública espanyola un anticatalanisme de baixa intensitat, sempre a punt de revifar si les circumstàncies polítiques ho fan necessari.
Aquesta estratègia de Mariano Rajoy compta amb el vist-i-plau del PSOE. Després de la dimissió de Rubalcaba, el PSOE hauria pogut experimentar un canvi autèntic. Eduardo Madina era un candidat que potser s’ho creia més, això de la plurinacionalitat de l’Estat. Però Felipe González i altres guardians de l’ortodòxia van córrer a promocionar Pedro Sánchez, vigilat de prop per Susana Diaz, la presidenta d’Andalusia, que ja ha dit, per activa i per passiva, que de reconeixement de la singularitat de Catalunya, res. La reforma de la Constitució que proposa el PSOE només és una manera d’allargar la solució del problema i diluir-lo en altres reivindicacions. Si de veritat el PSC i el PSOE es creuen això de la Tercera Via que rescatin el projecte de Pasqual Maragall i nomenin, a Maragall, soci d’honor.
Els catalans, doncs, enfront hi tenim no un govern sinó un Estat. I parlo d’”els catalans” perquè són les institucions més influents de l’Estat les que no volen parlar de canviar un statu-quo que perjudica a tots els catalans, i no només als qui volen la independència. A la resta de l’Estat saben que qualsevol canvi en profunditat significarà un repartiment dels diners més equitatiu, i en aquesta qüestió determinades regions i ciutats hi tenen molt a perdre. Però al costat d’aquestes raons econòmiques per oposar-se a les demandes catalanes n’hi ha d’altres que escapen a tota explicació racional. La gratuïtat de l’insult, de la mentida i de l’exageració, quan es parla de persones i temes relacionats amb Catalunya, de molts mitjans de comunicació espanyols i de determinats òrgans de l’Estat hauria de fer enrojolar qualsevol persona de pensament demòcrata. No és així. Hi ha anticatalanisme ancestral que és el que fa més por; i que ens indica que en aquesta Espanya ja no hi tenim res a fer.