El Blog d'Agustí Pons

Ferran Sáez contra els llocs comuns

            El professor Calsamigilia explicava que hi ha dues menes d’intel·lectuals: els que intenten en tot moment no abandonar la cresta de les successives modes ideològiques i aquells altres que, situats enfront d’aquestes modes, proven d’ analitzar-les, a contracorrent. Els primers poden arribar a aconseguir un notable ressò mediàtic; els segons estan destinats a actuar com a corcons més o menys enginyosos. Ferran Sáez pertany a aquesta segona mena d’intel·lectuals com ho prova el breviari que acaba de publicar titulat Una estranya forma de vida. Aquest breviari comença amb una entrada dedicada al Carl Friedrich Abel (1723-1787), el darrer gran intèrpret i compositor de la viola de gamba; i acaba amb la que té per protagonista Stefan Zweig. La forma de diccionari que adopta al llibre podria fer pensar al lector que el pensament que s’hi exposa és, també, un pensament fragmentat. Però no és ben bé així. Sáez  mostra una indiscutible coherència ideològica a l’hora de presentar els seus punts de vista. Per exemple, en la crítica radical que fa al Romanticisme o a la desmitificació dels beneficis de la Il·lustració. “Els il·lustrats –escriu–, i més tard els seus néts positivistes, van arribar a creure que les persones abandonarien les catedrals per assistir en massa als ateneus.  Però resulta que no va ser així: les catedrals i els ateneus estan avui preocupantment poc concorreguts. On ha anat a parar tota aquest gent, doncs? On són? Els trobarem consultant nigromants per telèfon, encenent espelmes de colors per neutralitzar les “energies negatives”, comprant llibre d’autoajuda, esperant el missatge dels ovnis, fent meditació transcendental, llegint l’horòscop o guarint-se gràcies als poders de les Flors de Bach. Res de tot això no estava previst”. Més endavant, a l’entrada dedicada a les “Modernitats” insisteix en el tema: “La realitat de la cultura de masses té poc o res a veure amb els ideals il·lustrats i secularitzadors que, en principi, havien de constituir la clau de volta de les societats occidentals”. Això no vol dir, però, que aquests principis no continuïn essent vàlids. Ho explica en l’entrada titulada “Errades”: “Certament, totes les cultures cometen enormes errades. Els occidentals hem perpetrat algunes de les pitjors monstruositats de la història. La diferència amb altres cultures és que n’hem pres nota acuradament, d’aquelles barbaritats, i hem provat de no repetir-les (…) Si fa no fa, Occident és aquesta insòlita aposta per la dificultat, per la tensió,  per la fatiga que suposa anotar les coses que passen”.

            Resulta, doncs, coherent que Ferran Sáez es mostri molt crític amb la cultura de masses. “Els arguments en favor de la cultura de masses –escriu—són, per norma general, una mostra insuperable d’elitisme. El seu to sempre recorda el de les societats protectores d’animals”. I és que la cultura de masses comporta l’afalac constant, per part del poder, als ciutadans i la infantilització general de la societat. Així s’explica que, davant de determinades conflictes,  com per exemple l’agressió de Sèrbia a Bòsnia, estigui més ben vist enviar-hi Pallassos sense fronteres  que fusells d’assalt.  Tot això ens porta a la decadència i és per aquí per on es cola Spengler.  L’autor de La decadencia de Occidente és un escriptor a hores d’ara mal vist pel seu antisemitisme i per l’apropiació que, des les seves idees, en va fer el règim nazi (Spengler defensava l’assimilació dels jueus; no, els camps d’extermini).  Va ser, en els anys vint i trenta, un autor d’una enorme influència i no només entre els cercles de dreta o d’extrema dreta. A Espanya, per exemple, va ser introduït per Ortega i Gasset i traduït per Manuel Garcia Morente, que seria el degà de la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat Autònoma de Madrid i organitzador del famós creuer cultural pel Mediterrani en el qual va participar Salvador Espriu. (El punt de vista d’Espriu sobre la relació entre nacions o sobre el caràcter de les persones està molt influït per Spengler).  Els reformistes de la Generació del 27 veien en la doctrina d’Spengler un estímul per construir homes forts i pobles forts.  Això els allunyava de la decadència del 98 i els apropava als ideals polítics de la II República. El somni, com sabem, va durar ben poc.  I el que ha quedat d’Spengler és la seva idea sobre els cicles històrics i la decadència d’Europa; una idea que Sáez recull.  “Els nous bàrbars que abans comandava el difunt Bin Laden, o potser uns altres, ens deuen d’observar amb un rictus de fruïció. Ens cas contrari no s’entendria  la seva gosadia. Els acusem de viure mentalment en les tenebres de l’Edat Mitjana sense tenir en compte que ells potser ens ubiquen a nosaltres molt abans, a la Roma crepuscular”. La  comparació entre l’Europa d’avui i la Roma crepuscular és un dels temes recurrents en l’articulisme de  Nèstor Luján i, no cal dir-ho, d’un altre gran corcó com va ser Oriana Fallaci.

            En un primer moment, havia pensat titular aquest article “Riure per no plorar”.  Però, després,  em va semblar massa matusser. De tota manera,  no era del tot desencertat. Llegiu, si no, què s’hi diu a l’entrada “Parèntesi”:  “La vida humana és un parèntesi entre un no-res que no ens preocupava gens, el d’abans de néixer, i un altre no-res que ens preocupa molt, el posterior a la mort. És probable que la saviesa consisteixi a visualitzar un gran no-res –un de sol, homogeni i anodí–  i a aprofitar el parèntesi justament per negar-lo”.   Uf!