Arxiu de Octubre, 2016
Les reflexions sobre el pas de la Modernitat a la Postmodernitat no han estat, ni són, gaire usuals en l’àmbit de la literatura catalana. Tenim magnífics especialistes en tots, o la majoria, dels autors més destacats de la nostra literatura moderna i contemporània. Però no abunden les connexions interdisciplinàries que potser ens donarien una imatge més global del treball dels nostres escriptors; una imatge més lligada als grans corrents ideològics i estètics de la contemporaneïtat. Podria dir-se, per exemple, que Montserrat Roig és un dels darrers autors de la Modernitat, en el sentit que necessita una visió global del món i les coses que hi passen, a l’hora de posar-se a escriure; i que Quim Monzó és un dels primers escriptors de la Postmodernitat perquè ja no aspira a entendre-ho tot sinó només el fragment de realitat que està descrivint en aquell moment. Ningú no pot negar que hi ha un abans i un després de la caiguda de les ideologies globalitzadores; i ningú no pot negar tampoc que, amb o menys profunditat, la literatura catalana no ha quedat al marge d’aquesta diguem-ne revolució.
És per això que els llibres que ve publicant Enric Balaguer em resulten tan suggestius. Balaguer és catedràtic de literatura catalana a la universitat d’Alacant i l’impulsor d’un grup permanent de recerca de literatura contemporània especialitzat en el gènere biogràfic i la literatura del jo. Vaig començar a llegir-lo quan va guanyar, el 2009, el premi Rovira i Virgili de biografies i de memòries. Jo formava part del jurat i en aquella convocatòria de seguida va destacar La casa que vull, títol manllevat d’un dels grans poemes de Salvat-Papasseit. Llegir les reflexions d’un professor de català a Alacant que es declara atret pel budisme i que no converteix el seu text, com legítimament podria haver fet, en una inacabable lamentació sobre la situació lingüística i cultural del seu entorn més immediat em va semblar una singularitat admirable. Abans, Balaguer havia publicat Contra la modernitat i altres quimeres (2002) i La totalitat impossible (2006); i, amb posterioritat, Constel·lacions postmodernes (2015).
Ara, Enric Balaguer acaba d’editar El desert i altres palpitacions del nou segle (Editorial Gregal). El títol vol ser un homenatge explícit a Eugeni d’Ors el qual afirmava que ell, en el Glossari, es limitava a prendre nota de les “palpitacions dels temps”. El llibre consta de 16 assajos no gaire llargs i un postfaci d’Alex Broch. La manera com Balaguer planteja els temes em recorda la que practica Rosa Delor en el seu monumental estudi La càbala i Espriu. Una poètica de la llum: una crítica literària que parteix de l’obra estudiada, sense cap esquema teòric previ, com si tractés –i, de fet, es tracta– d’una peça única. I a partir d’aquest estudi, el crític acaba escrivint un text d’una qualitat literària autònoma, l’última finalitat del qual és obrir als lectors els camins més amplis possibles d’interpretació. És per això que en els dos llibres –en el de Rosa Delor i en el de Enric Balaguer– circulen noms molt diversos i aparentment poc relacionats amb l’obra analitzada. Per les palpitacions que ens ocupem desfilen, per exemple, W.H.Auden i Vattimo; Horaci i Jean Paul Sartre; Mc. Luhan i Ferran de Pol; Georges Steiner, Bertolucci i David Lean, entre d’altres. O sigui filòsofs, novel·listes, poetes, cineastes…
La situació del català; la relació entre el llenguatge i les noves maneres d’entendre la sexualitat; el magnetisme del desert com a paràbola de la situació de l’home contemporani; les conseqüències socials de la desaparició de les humanitats en els plans d’estudi; la progressiva pèrdua de la capacitat d’assumir responsabilitats individuals; l’escriptor, la depressió i el suïcidi; la possibilitat o impossibilitat de ser feliç i el paper que hi pot jugar la poesia; Eichmann i el problema del mal; la nostre relació, indiferent o no, amb els altres… Aquests són alguns dels temes sobre els quals reflexiona Enric Balaguer. L’assagista no s’enganya sobre els límits de la naturalesa humana. “El que la història del segle XX ha mostrat en molts moments –escriu—(…) és com la gent davant de la por renuncia a la llibertat. O si hom vol, entre la llibertat i la por (a no tenir faena, a passar necessitats, a viure agressions…) o, simplement, la incertesa de la vida, aposta per la seguretat, mal que supose perdre possibilitats d’elecció”. Tot i que en el mateix text, Balaguer reivindica: “Un ésser capaç de ser ell mateix manté una autonomia pròpia i no es deixa arrossegar per líders amb interessos espuris, ni accepta la ideologia deshumanitzadora del consum com una manera de satisfer altres camps de realització personal. I finalment diríem que pot bandejar l’aculturació televisiva que s’administra diàriament en els països occidentals”. Balaguer, com subratlla Àlex Broch en el postfaci, escriu des de la fragmentació. No podria ser d’altra manera. La fragmentació és la manera més honesta amb què un assagista es pot afrontar als grans temes de reflexió del nostre present.
Feia anys que uns quants, no sé si pocs o molts, pensàvem que Bob Dylan es mereixia el Nobel de Literatura. Per múltiples raons. En primer lloc, perquè ell, més que cap altre cantant contemporani, expressa les noves vies de comunicació que ha trobat la poesia. Sí. Ja ho sabem. Des dels trobadors de l’Edat Mitjana –per no anar més lluny— la poesia s’ha valgut de la cançó. Però Dylan és un cantant del segle XX que és quan esclata la revolució audiovisual, i després digital, que sembla que s’ha d’endur riu avall el vell costum de llegir i escoltar la poesia. Bob Dylan demostra que no és així i que una part important de la poesia ha trobat en els ja no tan nous mitjans de comunicació un espai ideal per connectar amb el públic: els recitals multitudinaris, els sistemes digitals, etcètera. Però, a la vegada, les cançons de Dylan són validables –per dir-ho en termes econòmics— amb la poesia més valorada del segle XX. Naturalment, no és un trobar “clus” sinó un trobar “lleu”, és a dir, que té com a premissa indispensable ser fàcilment comprensible per a una majoria de lectors o oients.
Però potser el més significatiu de les cançons de Dylan és que expressen una voluntat explícita de transgressió sense abandonar, però, la tradició poètica que els correspon. Durant els anys seixanta, setanta i vuitanta, Dylan es va convertir en una de les icones més representatives del trencament social al qual aspirava, i que en bona mesura va aconseguir, la generació nascuda a principis dels anys 40. Són canvis que, naturalment, afecten la política –les grans protestes contra la guerra de Vietnam, per exemple—però que allà on triomfen és en el camp social. Primer als Estats Units i, després a Europa, durant els anys seixanta esclaten els moviments que comportaran una transformació radical no ja del segle XX sinó de pautes de comportament fins aleshores incrustades en el dia a dia de milions d’homes i dones. És el triomf del principi de la llibertat individual que es concreta en les lluites a favor dels drets de la dona, de la pluralitat de comportaments sexuals, etcètera. Aquests canvis són possibles per una multitud de causes: el declivi del pes de la religió, la bonança econòmica, invents com el de la píndola anticonceptiva, entre d’altres. Dylan és un dels apòstols d’aquest canvi. Ho canta en un dels seus poemes més cèlebres: “Els temps estan canviant”. I per sempre, podríem afegir.
Però allò que realment dona importància als poemes de Dylan és que aquest trencament amb el passat, el cantant el fa des de la tradició. En primer lloc, des de la tradició més immediata, la que representen els poetes de la “beat generation” que són els seus predecessors més propers. Dylan és del 1941; Kerouac, del 1922. Són ells, els “beats” els qui obren camí durant els anys 50 tant pel que fa a la revolució social que prediquen, i practiquen, com a la revolució literària, que n’és una mostra o una conseqüència. Agafeu alguna de les cançons més emblemàtiques de Dylan i alguns dels poemes més coneguts de Ginsberg o de Ferlinghetti. Hi trobareu els mateixos versos llargs, la mateixa cadència repetitiva, el poema entès com una narració, la voluntat de denúncia, l’explícita moralitat si s’escau.
Prenem ara una Bíblia i centrem-nos en l’Antic Testament. Buscava l’Eclesiastès però em surten els Proverbis. També em serveix: “Un home ric que oprimeix els pobres://pluja de xàfec que no porta pa”. A l’Eclesiastès hi trobem versos més coneguts: “Un temps per a néixer//i un temps per a morir.//Un temps per a plantar//i un temps per a arrencar”. Etcètera. Bob Dylan no es diu ni Bob ni Dylan sinó Robert Allen Zimmerman, nascut en el sí d’una família jueva. Topem, doncs, de ple amb la tradició literària jueva dins la qual la Bíblia, i especialment l’Antic Testament, ocupa un paper central. És una tradició incorporada, ja des d’abans de la fundació de la nació, al nucli de la cultura dels Estats Units. I podem anar encara una mica més enllà. En el món de l’Antic Testament, i per tant del judaisme, l’escatologia juga un paper important. Els primers cristians havien de convertir-se perquè el Messies estava a punt de tornar i els havia de trobar ja convertits. Aquesta arribada es va anar posposant –de fet, s’ha posposat fins al dia del Judici Final— però la idea d’un final subsisteix. “Hi haurà un cel nou, i una terra nova” diu l’Apocalipsi. “Els temps estan canviant” canta Dylan. “Hem de construir l’home nou” proclamava Lenin, empeltat també de judaisme.
Gràcies a Gerard Quintana i Jordi Batiste podem escoltar Bob Dylan en català. “Els miralls de Dylan” són dos recopilatoris excepcionals. Ens fan avinent, entre d’altres coses, que Bob Dylan ja va ser traduït pels cantants del Grup de Folk, amb Albert Batiste al capdavant. És de justícia que ho recordem i que els ho agraïm.
El dia del funeral de la Maria Aurèlia Capmany –el 5 d’octubre farà 25 anys— plovia. He dit funeral i no enterrament: la Maria Aurèlia havia donat el cos a la ciència i, per tant, no n’hi havia cap, de taüt, aquell dia, al Saló del Tinell. El gest de donar el cos a la ciència indica una visió positivista de la vida; una visió moderna: la ciència i la tècnica serveixen perquè els humans avancem en benestar material. Aquests avenços van de bracet amb els d’índole moral i política: cal lluitar per la modificació substancial, o la substitució revolucionària, del “laissez faire, laissez passer” propi del capitalisme del segle XIX. En això consisteix la Modernitat, en pensar que anem de la caverna a la perfecció. Així doncs, la Maria Aurèlia era una escriptora, una intel·lectual, moderna que creia en l’evolució positiva de la història, potser perquè sabia molta filosofia i havia estudiat Hegel. Estava previst que Pere Calders fos una de les persones que parlessin durant la cerimònia, però l’escriptor va arribar tard i mullat. A ningú de l’ajuntament se li havia acudit noliejar un taxi per tal d’assegurar-se que l’escriptor arribés a l’hora. Pere Calders, doncs, no va parlar. Ell no era un escriptor modern, com la Maria Aurèlia, sinó més aviat postmodern. Creia més en l’atzar que en el progrés i el fascinava la manera com s’havia produït un dels més grans desastres del segle XX: l’esfondrament del Titànic; un iceberg afilat com una fulla d’afaitar va partir pel mig la maquinària tècnica més avançada que mai no hagués construït la humanitat.
L’any 1939, quan Catalunya i Espanya van quedar aïllades sota un particular taló d’acer, la Maria Aurèlia ja era una dona formada; no del tot, és clar. L’existencialisme, per exemple, encara no existia. La Maria Aurèlia hi quedaria enganxada durant la seva estada a París, becada per l’ Institut Francès de Barcelona, l’any 1952. En un dels viatges en què jo, amb el meu 600, li feia de xofer, la recordo perfectament a la plaça del Capítol de Tolosa de Llenguadoc bevent Pelforth brune i fumant gauloises, que eren la cervesa i el tabac de Sartre. Però la formació intel·lectual de la Maria Aurèlia és republicana, tot i que no acabi la carrera fins el juny del 1942. I allò que, a partir d’aquest moment, la Maria Aurèlia intentarà és que el país recuperi els valors republicans, que són els valors de la Modernitat, enfront del feixisme, del nacional-catolicisme i del sistema casernari que caracteritza el règim franquista. La Maria Aurèlia, nascuda el 1918, mai no tindrà cap dubte sobre quin és l’objectiu que cal escometre: tornar al país, així que es pugui, l’esperit positiu, tolerant, democràtic que ella havia viscut fins al 1936. En aquesta absència de dubte es diferencia d’altres intel·lectuals que podrien ser considerats de la seva generació perquè només els separen pocs anys. Però són anys decisius: pel mig hi passa aquella ratlla del teló d’acer. És el cas, per exemple, de Manuel Sacristán, nascut del 1925, o de Josep Maria Castellet, un any més jove. Ells van ser educats en una universitat ja plenament franquista. Després, protagonitzaran sonats girs ideològics. Quan arribin al lloc del qual no s’ha mogut la Maria Aurèlia, i d’alguna manera intentin donar-li alguna lliçó, ella es revoltarà amb la seva vehemència habitual.
La Maria Aurèlia Capmany és una de les figures importants de la segona meitat del segle XX català per allò que ha deixat escrit, i per allò que ha ajudat a dibuixar. Volia ser novel·lista però probablement, en aquest camp, no va complir les expectatives que ella mateixa s’havia posat. La censura; les dificultats per guanyar-se la vida; el seu caràcter de “dona finestrera”; la dedicació a altres gèneres literaris; i la passió per la política no van resultar bons acompanyants. De tota manera, ens ha deixat una novel·la magnífica com és Un lloc entre els morts on hi ha personatge –Jeroni de Campdepedrós—i hi ha tesi: la crítica a la classe dirigent del país per abandonista, que serà un dels punts constants en la seva obra. També ens ha deixat algunes peces de teatre suggestives però que el Teatre Nacional de Catalunya no s’ha dignat mai estrenar –per exemple, en Vent de garbí i una mica de por, un retrat en tres temps de la Catalunya moderna– . I la Maria Aurèlia ha estat també –i alguns poden opinar que sobretot— una gran escriptora de no-ficció. Penso en els seus dos llibres de memòries; en la sèrie de Pedra de toc, en els assajos sobre la situació de la dona, en els seus articles periodístics. No sé perquè un escriptor no pot entrar en lletres grosses al cànon literari del país si no escriu una novel·la de cinc-centes pàgines.
I al costat d’allò que va escriure, allò que va metafòricament va dibuixar. Tres aspectes crucials de la Catalunya d’avui porten la seva petja: la constatació del catalanisme com un sentiment popular; la igualtat entre home i dona aconseguida a través d’organitzacions generalistes i no específicament femenines; i la defensa de la llengua catalana d’una manera radical i, alhora, integradora i oberta. En els tres camps va haver de lluita contracorrent, però, bel·ligerant en la defensa de les seves posicions, la història li ha donat la raó. I sí, la Maria Aurèlia era una dona d’esquerres; però d’una esquerra no marxista que mirava de reüll, i amb una mica de por, els intel·lectuals comunistes que van dominar l’escena durant els anys seixanta, setanta i vuitanta.
En els últims mesos de la seva vida, la Maria Aurèlia es va trobar molt sola. I m’imagino que molt trista. La mort d’en Jaume Vidal Alcover va ser un cop molt dur, des de tots els punts de vista. Sort va tenir d’amics lleials que li van donar un cop de mà: Pasqual Maragall, aleshores alcalde de Barcelona; o la seva amiga, i mentora, Carmina Virgili. Potser per això, en aquell funeral sense cos, va resultar especialment emocionant el lament de Dido, la reina de Cartago, de l’òpera Dido i Enees, de Purcell, una de les més estimades per la Maria Aurèlia: “Les teves tenebres emmascaren la llum.// Deixa’m reposar a la teva falda.//Et diria més coses, però la mort s’empara de mi.//Ara, la mort és benvinguda”. En els seus mesos finals, també jo li hauria pogut oferir unes estones de companyia. Però no ho vaig fer. Vint-i-cinc anys després, encara em reca.
Desacreditats bona part dels intel·lectuals que el van voler interpretar mentre encara era vigent, per entendre el tràgic segle XX europeu hem de recórrer al testimoni d’aquells que el van viure intensament, a primera línia de l’acció; i que, després, si és que van aconseguir sobreviure, van ser capaços d’explicar-lo. És el cas de Jorge Semprún, d’Arthur Koestler, d’Arthur London o de les germanes Margarete Buber-Neumann i Babette Gross. Margarete va ser la companya d’Heinz Neumann, destacat dirigent comunista alemany, assassinat per Stalin. Els seus llibres, i especialment el que explica el seu doble pas pels camps de presoners de Stalin i de Hitler, resulten fonamentals per entendre l’Europa del segle XX. La seva germana, Babette, va viure al costat de Willi Munzenberg, amic de Lenin, expert en manipulació de l’opinió pública europea al servei dels interessos de la Unió Soviètica. Babette ens ha deixat un llibre també imprescindible: Willi Munzenberg. Una biografia política.
De tots aquests noms, el de Jorge Semprún és, sense dubte, per al lector català, el més proper. Nét d’Antonio Maura, educat sense sortir de casa per la mare i per una institutriu alemanya, ben aviat la seva vida es va tòrcer. La família, catòlica i republicana, va haver de marxar a l’exili, els primers dies de la guerra civil, i prou sort va tenir el pare de salvar la vida. El senyor José Maria Semprún era un personatge distingit però que sempre va anar curt d’armilla i per aquest motiu l’exili no va resultar gens fàcil per a cap dels membres de la família. Jorge, el quart dels set fills que va tenir el matrimoni, va començar a estudiar Filosofia al Liceu Henri IV de París gràcies a la protecció d’un dels professors. A partir d’aquest moment, la vida de Semprún ens és més coneguda perquè ell l’ha utilitzada per construir la seva biografia i, de passada, la del segle XX europeu.
Semprún, com la resta de noms que he esmentat, ha participat de manera intensa i voluntària en el xoc entre les dues grans ideologies del segle XX: el feixisme i el comunisme. Primer, com a militant comunista de la resistència antinazi a França; després, com a màxim delegat del Partit Comunista Espanyol a l’interior de l’Espanya franquista; i, finalment, com a crític documentat de la ideologia comunista que ell mateix havia assumit durant una part important de la seva vida. Ida y vuelta és el títol de la biografia de Jorge Semprún escrita per Soledad Fox Maura i que acaba de publicar Debate. Es tracta d’una biografia excel·lent, que per força haurà d’interessar a tots aquells lectors que s’han sentit fascinats per la vida i l’escriptura de Jorge Semprún.
Soledad Fox Maura escriu des del respecte però sense amagar cap dels aspectes més conflictius de la vida de Jorge Semprún. Per exemple, el de com va poder sobreviure al camp de concentració i extermini de Buchenwald, on va ser internat. Semprún va treballar a les oficines del camp i la seva feina consistia, entre d’altres, a elaborar les llistes de presoners que eren enviats a les tasques més dures de les quals, habitualment, no en sortien amb vida. El seu germà Carlos Semprún-Maura l’arribaria a acusar d’haver actuat com un kapo alemany i l’escriptor hongarès, i premi Nobel, Imre Kertész, internat per jueu en aquest mateix camp, l’acusarà d’haver banalitzat aquesta experiència. En diverses obres seves Semprún ha defensat que si va sobreviure a Buchenwald va ser per la seva militància, que li donava una força moral que altres interns no tenien; i perquè sabia alemany i francès i això el feia necessari a les autoritats del camp. Les dues explicacions són plausibles. Semprún ha remarcat que ell no era un ciutadà innocent, com sí que ho eren Primo Levi o Kertész, deportats només pel fet de ser jueus, sinó un ciutadà francès que s’havia alçat en armes contra l’exèrcit alemany. Ell, a Buchenwald, era un militant antifeixista en captivitat i la primera obligació d’un antifeixista és no donar a l’enemic la victòria de la pròpia mort. El fet que Semprún pogués parlar de forma indistinta en castellà, en francès i en alemany també el predisposava a poder ser destinat a les oficines del camp. Soledad Fox Maura no rebat cap d’aquestes explicacions però a totes elles hi afegeix una informació fins ara no coneguda: l’ambaixador franquista a París, José Félix de Lequerica, va moure cel i terra –i, també, part de l’infern– per tal que Semprún no fos afusellat i per tal que tampoc no fos destinat a uns treballs dins del camp que signifiquessin la seva mort a curt termini. L’ interès de Lequerica no era ideològic sinó familiar. Havia començat la seva carrera com a passant d’Antonio Maura i ara estava essent pressionat per José Maria Semprún i dirigents del catolicisme mounerista internacional per tal que salvés la vida de Jorge Semprún. .Lequerica no era un jove fanatitzat pel feixisme, com en aquell moment ho eren Serrano Suñer o Dionisio Ridruejo, sinó un cínic a qui no importava fer carrera diplomàtica sota el franquisme. I amb els cínics sempre resulta més fàcil pactar-hi.
Una bona biografia és aquella que transforma un personatge en una persona de carn i ossos. L’operació pot comportar que alguns lectors quedin desencisats del personatge. Estic segur, però, que per a la majoria de lectors d’aquesta biografia, la figura de Jorge Semprún no patirà cap deteriorament. Queda més clar que mai que Semprún no va tenir una vida gens fàcil. La va arriscar en més d’una ocasió i seria injust recriminar-li que no l’hagués perduda. Va viure amb intensament, a primera línia de foc, els grans terrabastalls del segle XX europeu. I després va tenir prou habilitat, prou intel·ligència i prou coneixements per convertir el conjunt dels seus llibres en una de les cròniques més versemblants d’aquell període. ¿Què en sabríem de l’Europa que acabem de deixar enrere sense els llibres de Semprún, de Koestler, London i d’altres supervivents? Potser encara estaríem analitzant el nostre segle XX sota la mirada de Sartre –és un exemple– i només de pensar-ho m’agafa una esgarrifança.
"Amo les faules del filòsofs;