Llegir, viatjar, mirar, preguntar i escoltar
Distingides autoritats, amigues i amics:
Quan l’estiu del 1964, amb 17 anys, vaig entrar a treballar a El Noticiero Universal –per cert, sense cap mena de contracte— la meva primera ocupació va ser baixar les quartilles que escrivien els redactors al taller per tal que els linotipistes les convertissin en ratlles de plom. D’aquesta tasca en deien fer de “cuartillero”. En aquell moment, resultava totalment inimaginable, per a mi, un acte com el d’avui. Per començar, doncs, el meu emocionat agraïment a les persones que han decidit atorgar-me aquest guardó.
El món, i el món del periodisme, ha canviat molt des d’aquell 1964. La tecnologia ha deixat sense efecte alguns dels principis de la professió que semblaven més incommovibles. Ara, el ciutadà ja no pateix les conseqüències d’una manca d’informació –controlada per cinc grans agències—sinó d’un excés d’informació que propicia l’aparició i consolidació de les “fake news” i altres novetats tant o més escandaloses des de la mirada del periodisme clàssic. De vegades penso que la societat en general, i els periodistes en particular, ens trobem en el mateix punt en què la humanitat es va trobar en el moment de l’invent de la roda: entusiasmats per l’invent però alhora sense saber ben bé què hi podem transportar; o què hi hem de transportar. Al metro, a l’autobús o a casa passem hores extasiats mirant de trobar totes les aplicacions possibles a l’invent com si l’important no fos allò que la roda ens permet transportar sinó els enginys que fan possible que la roda doni voltes.
Fa uns anys, un amic meu, més o menys de la meva edat, va entrar en crisi quan en una reunió de col·legues algú el va presentar com “especialista en continguts”. És que pot existir alguna mena de periodisme que no sigui de continguts? Obrim la tele, la ràdio i fins i tot alguns diaris i comprovarem que sí. Que per a l’exercici de la professió ara sovint et demanen, més enllà o més ençà dels continguts, bona presència física, certa capacitat histriònica, unes quantes gotes de frivolitat i, sobretot, que siguis expert en l’art de fer funcionar els invents –les noves rodes– que possibiliten la transmissió instantània de la informació.
Seria, però, injust pensar que el món del periodisme d’ahir era un món millor que el d’avui. No. Ni Catalunya, ni Espanya estaven en una situació millor que la d’ara. Espanya vivia sota una dictadura que, com molt bé explica Paul Preston, basava l’exercici del poder en la crueltat i la corrupció, que són les dues estratègies de victòria que Franco havia aprés al Marroc. De crueltat, per fortuna, als diaris no n’hi havia gaire –o jo no en vaig patir— però la corrupció constituïa, en efecte, un dels puntals bàsics del règim i a les redaccions dels diaris de Barcelona hi va muntar campament sense gaires manies. Per això vull aprofitar aquest acte per retre homenatge als periodistes que, a finals dels anys seixanta, es van decidir a constituir el Grup Democràtic de Periodistes que més enllà de les actuacions concretes, va ser expressió de la voluntat de tornar al nostre ofici la seva dignitat. Ells van ser el mirall, i en molts casos els protectors, dels periodistes que en aquell moment ens vam incorporar a la professió. El Grup Democràtic de Periodistes ha estat estudiat per Joaquim Roglan, professor d’aquesta Facultat, primer periodista honorat amb el títol de Mestre de la Comunicació i, per a mi, sobretot, un bon amic.
Més enllà de les seves conviccions ètiques i democràtiques, quin era el punt comú entre tots aquests periodistes? Molt senzill: eren, entre la seva generació, els millors; els més bon professionals; i, per tant, els més útils i necessaris per fer sortir cada dia els mitjans de comunicació en els quals treballaven. Si no hagués estat així, si no haguessin estat necessaris, els haurien acomiadat a la primera mostra de disconformitat que haguessin gosat expressar. Nosaltres, els periodistes, circulem pel món, i per les empreses que ens paguen, sense xassís, és a dir, sense protecció de cap mena. Hem d’intentar explicar la veritat del que passa però ho hem de fer procurant mantenir la feina un mes rere un altre mes. Per això, és tan important la nostra formació. La formació que rebem a les Facultats i la formació continuada que nosaltres mateixos ens proporcionem al llarg de la nostra vida professional. Un periodista format no només serà un periodista més ben preparat sinó que aquesta formació li farà d’escut davant possibles ingerències
En els nostres debats professionals està molt de moda, ho ha estat sempre, parlar de la llibertat d’expressió, i queixar-nos de les traves que se’ns posen a l’hora d’exercir-la. D’acord. Hem de lluitar a favor de la llibertat d’expressió però no podem esperar que aquesta ens sigui donada d’entrada. És com si el davanter es queixés que els defenses li impedeixen dur a terme la seva funció. Té raó, és clar. Sense defenses els gols serien més fàcils de marcar però els defenses formen part del joc i l’obligació del davanter consisteix en ser prou hàbil per superar-los sense queixar-se si no ho pot aconseguir. I com podem aconseguir, nosaltres, marcar gols? Formant-nos. Fent-nos necessaris, fins allà on puguem, per a la bona marxa de les empreses en les quals treballem. No hi ha és clar, una fórmula màgica per assegurar la nostra formació. Però potser podem partir d’una de les reflexions que Josep Pla fa en l’homenot que dedica a Salvador Espriu: “La xafarderia és la sal de la vida (…) perquè la cultura no és més que xafarderia”. On diu xafarderia poseu-hi curiositat i potser la frase quedarà millor. La curiositat com a motor de la nostra activitat periodística. I com l’exercirem aquesta curiositat? Llegir, viatjar, mirar, preguntar i escoltar. Activitats que, cap d’elles, demana gaires diners.
Llegir, viatjar, mirar, preguntar i escoltar ens servirà per poder exercir la nostra professió. I en què consisteix la nostra professió? A mi m’agrada pensar que la nostra professió consisteix en intentar entendre el món cada matí i explicar-lo de la forma més clara possible. Entendre el món. No jutjar-lo, ni fiscalitzar-lo, ni molts menys posar-lo sota sospita. Explicar-lo en la seva complexitat. I això val tant per a la petita notícia local com per als grans esdeveniments que trasbalsen el món. Aquesta capacitat d’explicar el món és el que fa gran el periodisme. Penso, per exemple, en les cròniques d’Eugeni Xammar sobre l’ocupació del Ruhr per part de les tropes franceses –i allà entenem com va créixer la popularitat de Hitler entre una part de la població alemanya–; o en el llibre que Arthur Koestler va escriure després d’haver viatjat per Rússia en els primers anys de triomf soviètic –un dels més dolorosos trajectes de la utopia a la realitat–; o en els textos de Jorge Semprún sobre el seu pas per la Resistència francesa, el camp de Buchenwald i el Partit Comunista Espanyol. Per entendre el que ha estat el segle XX europeu ens serveixen molt més les vivències escrites sovint en forma de periodisme que les elucubracions intel·lectuals de tants i tants teòrics que no es van moure de casa seva o de la seva aula universitària.
De vegades podem tenir la temptació de pensar que allò que passa a casa nostra no està connectat amb el que passa a la resta del món. I això no és així. Si volem entendre realment el que passa a casa nostra hem d’entendre el que passa al món, i a l’inrevés. En aquest punt, no podem oblidar que el periodisme comença allà on acaba la història. Nosaltres hem d’informar de la tempesta mentre la pluja va caient, i nosaltres ens trobem al mig. Quan la tempesta ha escampat, l’historiador, des de dalt del turó, ens explica i analitza, a posteriori el que ha passat. Per això, el periodisme quan l’encerta, o l’endevina, té tant mèrit. Perquè ha d’informar de coses que encara estan passant, de les quals molt sovint se’n desconeix, en aquell moment, el seu abast exacte. I la història també ens serveix per entendre més bé el present. És evident, per exemple, que per bé o per mal, l’actual procés polític que està vivint Catalunya té un punt de connexió amb els Fets d’Octubre de 1934. O cal saber el preu que la II República va pagar pel fet que una part de la dreta espanyola no acceptés el nou règim –i el preu va ser, en certa manera, la guerra civil– per entendre millor perquè ara la ultradreta forma part del sistema polític espanyol, amb les conseqüències que tots coneixem.
Jo vaig començar a exercir aquesta professió des de l’esglaó més baix. A mesura que he anat pujant per l’escala de pintor del periodisme he pogut tenir una visió més panoràmica, més flexible, més complexa de la realitat. Vinc del periodisme del carrer, de quan havia de sortir cada dia a omplir dues quartilles, i n’estic orgullós. El periodisme m’ha donat grans disgustos però també grans alegries. L’acte d’avui, no me n’amago, forma part d’aquestes grans alegries. Moltes gràcies, de nou, a tots els que l’heu fet possible i a tots els que heu tingut la gentilesa d’escoltar-me.
Premi Mestres de la Comunicació. Universitat Ramon Llull, 18 desembre 2017.
"Amo les faules del filòsofs;