Racionero tenia raó
Amb els anys, Luís Racionero havia conreat, amb èxit, una imatge de gentleman escèptic, però quan jo el vaig conèixer –l’any 1984– era un jove apassionat que creia en els forats negres capaços de succionar-te mentre estaves posant benzina al cotxe. Com passa amb molts altres escriptors que no s’han sotmès a cap ortodòxia ideològica, i que en certa manera han actuat de precursors en els seus respectius àmbits culturals, cal separar, a l’hora de parlar del llegat de Racionero, el gra de la palla. Potser mai no serem engolits per un forat negre mentre posem benzina però ara sabem que aquests forats formen part d’una manera decisiva de la història de l’univers. També ens preníem a broma Salvador Dalí, a qui Racionero retia admiració explícita, quan parlava de l’àcid ribonucleic i ara tots podem parlar si més no dos minuts seguits de l’adn.
Racionero va ser dels primers, o el primer, d’interessar-se a casa nostra per això que se’n va dir la contracultura i va tenir la sort, i l’oportunitat, de viure-la en directe a Berkeley durant els mitificats, potser amb raó, anys seixanta. Califòrnia trip, el llibre que va publicar Maria José Ragué Arias, companya sentimental i del viatge als Estats Units, descriu el dia a dia d’aquells moments. També Racionero, en els seus reportatges, i en els seus llibres, ens explicava a ras de terra allò que ell havia vist i viscut: el hipisme, les protestes contra la guerra de Vietnam, el descobriment de la religiositat oriental –el zen–, les drogues lisèrgiques. A propòsit de les drogues, no és sobrer recordar que Racionero les va descobrir quan encara no havien passat de ser del paradís d’una minoria selecta a l’ infern dels sectors socials més deprimits. És molt interessant, en aquest sentit, el que explica en les seves Memorias de un liberal psicódelico sobre l’experiència que va tenir amb Albert Hofmann, el descobridor del LSD.
Fins a la caiguda del Mur de Berlín (1989) molts dels punts de vista defensats per Racionero no passaven de la consideració de marginals dins el panorama de les idees. A bona part d’Europa el prestigi el tenien els intel·lectuals que, des de casa seva, eren capaços de construir grans castells de focs ideològics, capaços d’enlluernar el personal encara que després la realitat es demostrés molt més obscura i contradictòria. Eren els anys de la Guerra Freda i, com explica Tony Judt en el seu llibre Pensar el segle XX, n’hi havia prou en penjar-se del bracet del marxisme per tenir una resposta a punt per a cada problema que sorgia. El comunisme era una església o “una maçoneria de dimensions universals” segons que escriu François Furet en el pròleg del llibre d’Stephen Koch El fin de la inocencia, de lectura indispensable si volem conèixer de veritat la història intel·lectual del segle XX a Europa i, en certa mesura, als Estats Units. Racionero mai no va combregar amb les complaents rodes de molí a les quals es van enganxar bona part dels intel·lectuals i escriptors contemporanis i que Koch, en el seu llibre, denuncia de forma documentada, implacable i –deixeu-m’ho dir– depriment. Com que tampoc no era un intel·lectual “modern” Racionero no ens ha deixat escrit cap síntesi del seu pensament.
Però un cop caigut el Mur, algunes de les idees esbossades per Racionero en llibres i articles han deixat de ser marginals. Per exemple, el convenciment que la gran revolució del segle XX no ha estat la del triomf bolxevic a Rússia ni el marxisme intel·lectual o el comunisme pràctic que l’havien precedit o que el van seguir. La gran revolució del segle XX és la revolució liberal que comença als Estats Units de la mà de Jack Kerouac i els seus pòtols. Rere situacions més o menys anecdòtiques –el viatge com a polissó dalt d’un tren, els cabells llargs, fins i tot les drogues— s’amagava una reivindicació de la individualitat que xocava de ple amb els convencionalismes ideològics, socials i religiosos que regien la societat americana, i totes les societats, en general. Kerouac no volia posar en marxa una revolució mundial, com Lenin. Es limitava a explicar la seva experiència viatgera. Però l’espurna d’aquell hipisme que Racionero va poder observar en directe a Califòrnia, o de la revolta del Maig del 68 a París, cal buscar-la en aquells viatges que Kerouac i els seus amics feien a finals del anys quaranta, que va cristal·litzar en On the road escrita el 1951 i publicada el 1957. Quaranta anys després de Maig del 68, el filòsof Luc Ferry es mostrava molt crític a propòsit de la influència que les idees d’aquest diguem-ne moviment havien tingut en el camp de l’educació. “En l’àmbit pedagògic –escrivia– el Maig del 68 va ser un veritable desastre en el sentit que l’infern és ple de bons intencions”. Potser no li faltava raó. Però, a la vegada, Ferry en una entrevista periodística declarava: “Sense ironia, el més formidable del Maig del 68 és el seu costat emancipador. El Maig del 68 va aconseguir la victòria definitiva del matrimoni d’amor sobre el matrimoni de conveniència (…) Des d’aquest punt de vista, l’herència del Mig del 68 haurà estat un gran progrés pel que fa a la sinceritat i autenticitat, que son preferibles a la hipocresia”. I quan Nicolas Sarkozy arremet contra l’esperit del 68 algú li recorda que si aquest esperit no hagués impregnat el conjunt de la societat francesa a ell li hauria estat impossible divorciar-se mentre exercia les tasques de president de la República.
Que allò que va començar essent un rebel·lió vital, no social, d’un grup de joves americans acabés quallant en el conjunt de les societats més avançades no és només mèrit de Kerouac. Els processos de canvi solen tenir causes diverses i complexes. És evident, per exemple, que l’invent de la píndola anticonceptiva, i la seva generalització, o el grau de benestar econòmic aconseguit entre el 1950 i el 1973 van fer més possible l’emancipació individual que reivindicaven Kerouac i els seus. Això per no parlar del declivi de la influència de la religió, si més no a Europa; de l’eclosió dels moviments feministes i d’altres fenòmens socials d’influència imprecisa però certa i duradora.
Alguns mitjans de comunicació han explicat que cap representant de l’ajuntament de Barcelona ni del govern català van assistir al funeral de Luís Racionero. L’absència de representants de l’actual equip polític que dirigeix l’ajuntament de Barcelona és comprensible. Si alguna cosa uneix comuns, socialistes i ex-psuqueros és la seva voluntat innata de regular, legislar, intervenir, reglamentar per tal d’evitar que el ciutadà, sempre sospitós de no ser prou cívic, prou ecologista o prou amant de la bicicleta, descarrili. En canvi, l’absència de la consellera de Cultura em resulta incomprensible. Ja m’havia semblat incomprensible que el taut de Monsterrat Caballé, que havia acceptat la Medalla d’Or del nostre govern, no fos portat al Palau de la Generalitat com sí que va passar en el cas, per exemple, de Joan Miró. O que en l’homenatge de què recentment ha estat objecte Jorge Herralde la presència institucional catalana també fos minsa. Un escriptor no precisament convergent va escriure un dia que Jordi Pujol ens havia enganyat perquè ens havia convençut que aquest era un país més gran del que en realitat és. Ara, però, semblem circular, si més no en determinats camps, en direcció contrària.
El Nacional.cat. 13 de març 2020.
"Amo les faules del filòsofs;