El Blog d'Agustí Pons

Fer, l’humorista asceta

Fa més d’ una setmana que va morir en Fer i encara em reca no haver anar al seu enterrament. No hi vaig anar per por. Durant la primera pandèmia, vaig intentar seguir al peu de la lletra les instruccions de l’Autoritat –confinament domiciliari, inclòs– però en cap moment vaig tenir por. No en tenia cap certesa, però pressentia que havia quedat immunitzat a partir d’un constipat que no va arribar a grip i que em va atacar durant els primers dies de primavera. Vés a saber. Ara, en canvi, convençut que no ens deslliurarem de la pandèmia fins que arribi la vacuna, actuo amb més cura. Una cosa era pensar que en teníem per unes quantes setmanes; i una altra, molt diferent, reinstal·lar-te per temps indefinit en una situació d’anormalitat. D’altra banda, no m’abellia gaire haver-me de quedar, justament per la pandèmia, a les portes del recinte eclesiàstic o civil, amb l’obligació d’haver de mantenir una conversa civilitzada amb el primer col·lega que em trobés. Sol passar. En aquesta mena d’actes aquells vells amics o coneguts que et penses que hi seran no compareixen i, en canvi, corres el perill d’haver d’aguantar la llauna de determinats espècimens sobre l’últim llibre de Kapuscinski que han llegit.

Però hauria d’haver anat a Mollet perquè jo, al Fer, me l’estimava. Sé que aquesta confessió pot semblar impròpia d’un article necrològic que no està pas dedicat a cap familiar ni amic íntim. No. Amb en Fer feia temps que no ens veiem. L’última vegada que vam coincidir en un acte públic li vaig parlar d’en Ginés Vivancos, que havia estat o és un dels accionistes d’El Jueves, i un dels periodistes de qui més coses vaig aprendre a la desapareguda redacció del Noticiero, i em va demanar que si hi tornava a dinar li digués. No ha estat possible, entre altres raons, perquè no he sabut fins fa ben poc que en Fer estava malalt i, per tant, no m’havia donat pressa a complir el seu encàrrec. Ara no ens vèiem però durant uns quants anys –potser, vuit– ho havíem fet cada dia i, més concretament, cada tarda. Crec que quan a mi em van responsabilitzar de l’àrea d’opinió del diari Avui ell ja era el ninotaire oficial de la casa. En tot cas, el recordo perfectament venint a portar el seu acudit al petit despatx que jo ocupava dins la gran sala de la redacció, a la cinquena planta –si no m’equivoco– de l’edifici d’El Correo Catalán, al carrer Consell de Cent, on després, o potser ja en aquell moment, s’hi instal·laria El Periódico. (I per cert, aquest edifici està construït sobre el solar on havia existit la caserna de la Guàrdia Civil des de la qual el 19 de juliol va sortir el general Aranguren al front del destacament que es va posar al servei de la República i del govern de Catalunya).

Durant el temps que va durar la nostra relació en Fer mai no m’ho va posar difícil. Vull dir que per a un ninotaire és molt fàcil crear un problema al responsable d’opinió d’un diari. L’acudit del ninotaire acaba per esdevenir una mena d’editorial gràfic, però la persona que el fa no forma part de l’estructura central del diari, de la seva disciplina. Un ninotaire és un creador que ha d’adaptar els seus punts de vista a aquells que el diari defensa. I no siguem ingenus. No es tracta d’una operació fàcil, i menys encara si parlem d’un període, com ja he dit, d’uns vuit anys. Mai, mai no va existir cap mena de problema al voltant dels continguts de l’acudit d’en Fer. I jo, en el seu moment, li vaig quedar enormement agraït perquè l’Avui era un diari fràgil sobre el qual semblava que hi havia barra lliure, en determinats cercles polítics i periodístics del país, per jugar-hi al pim-pam-pum. No dic que no existissin raons per fer-ho –les mateixes o semblants a les que trobaríem a altres diaris– però el cert es que l’Avui constituïa una magnífica pista d’aterratge per a l’esperit masoquista del país.

L’any 2018, quan jo en feia més de deu que havia abandonat el diari, en Fer va ser distingit amb la Creu de Sant Jordi. En vaig estar molt content; tant, que li vaig enviar un correu electrònic que em va sortir llarg però que el transcric aquí perquè resumeix molt bé els sentiments, i l’admiració, que en Fer em despertava. «Benvolgut Fer –li deia–. M’he posat molt content quan he llegit que t’han donat la Creu de Sant Jordi. Jo vull creure que te l’han donada pel conjunt de la teva obra, perquè ets primer humorista asceta que conec, i per la teva mirada radicalment honesta sobre el món i les coses que hi passen, en un ofici –el teu– on tan fàcil és caure en la demagògia i en el gratificant afalagament al lector. Però no em vull posar metafísic. Recordo un viatge en tren per donar el ¿primer? premi Gat Perich i guardo una tassa de te amb l’efigie del felí. Des d’aleshores han passat molts anys, no sé quants, i per això m’alegra tant que tota la teva feina hagi estat finalment reconeguda d’aquesta manera diguem-ne tan institucional i oficial».

En Fer, si més no en la seva relació amb mi, no era amic de gaires confidències. Però recordo que un dia em va explicar que estava preocupat pel tracte que li donaven quan anava al poble on havia nascut, Mansilla de las Mulas, a la provincia de León. No es queixava de cap discriminació sinó a l’inrevès. Li creava un problema greu de consciència que quan sabien de la seva arribada les autoritats li donessin tota mena de facilitats per anar a pescar encara que fos en època de veda. Li semblava una corruptela que ell no havia pas d’acceptar tot i que això li podia provocar friccions amb determinats cappares polítics i, també, impedir-li la pràctica d’un esport que durant resta de l’any no devia tenir gaires ocasions de practicar. D’altra banda, com que en Fer era professor d’història no es va deixar mai engalipar per determinades veritats absolutes sense l’assumpció de les quals començava a ser difícil circular per determinats ambients. Potser per això, l’únic acudit d’ell que vaig gosar demanar-li és el que va fer en un dels aniversaris del desembarcament aliat a Normandia. Està dibuixat sobre una superfície allargada, de 30 x 15 centímetres, i s’hi veu una companyia de soldats amb la bandera americana, i una de més petita anglesa, en el moment de trepitjar la platja. A dalt del rocam els esperen els canons alemanys i un soldat que s’ho mira encuriosit. En una vinyeta lateral, un espectador exclama: «Thank you, companys!!». I en una altra més central s’hi afegeix: «Llàstima que a més de Normandia no haguéssiu desembarcat a Blanes… a Calafell o a la Concha!!!». Res d’antiamericanisme barat com aleshores era moda.

Jo mai no havia conegut un humorista tan seriós com ell. O sí. Ara penso en Cesc, que justament l’havia precedit com a ninotaire de l’Avui, des del primer dia –si no vaig equivocat– fins al 1987. No m’imaginava en Fer al costat d’en Gin i dels altres redactors d’El Jueves que a mi em semblaven especialment dotats per a l’humor gruixut i la salsa picant. Però s’hi avenia i, sobretot, el respectaven i per això el van escollir com a director. No conec els envitricolls de la redacció d’El Jueves i, atemptat a part, m’imagino que no devia ser fàcil congeniar tants barrets humorístics. En Fer, però, se’n va sortir. Ha estat un dels personatges més nobles del mon del periodisme que jo he conegut. Per això, amb retard, i amb mala consciència, he volgut escriure aquestes aquestes ratlles.