El Blog d'Agustí Pons

Grossman i el segle soviètic

 

Abans de començar a escriure aquest article m’he passat una bona estona sense saber quin títol posar-hi. Tenir un títol d’entrada ajuda a cenyir el contingut del text que vols redactar sobretot quan, com en aquest cas, les reflexions que se t’acudeixen son múltiples i disperses. Finalment, he tornat a mirar la coberta del llibre i he copiat el que hi diu: «Vasili Grossman i el segle soviètic». Em sembla un títol exacte perquè el llibre d’Alexandra Popoff s’ocupa d’això: de la vida de l’autor de Vida i destí però, també, i no només com a rerefons, de la vida a la Unió Soviètica durant segle XX i, més concretament, durant el període comprés entre el triomf bolxevic de 1917 fins a la Rússia de Putin, força anys després de la mort de Grossman, l’any 1964.

La caiguda del Mur de Berlín (1989) no va comportar, entre nosaltres, vull dir a Catalunya i a Espanya, un augment per l’interès pel que havia passat a Rússia durant el llarg període soviètic. Aquí debatien cristians i marxistes, eurocomunistes i prosoviètics, es parlava de democràcia formal i d’imperialisme ianqui però de Rússia en sabíem, i es debatia, ben poca cosa. Era una capsa tancada sobre la qual es projectava un silenci còmode; un rebuig tan radical que aconseguia que semblés que el que passava realment a Rússia no tingués res a veure amb els postulats marxistes que anaven introduint-se en el panorama intel·lectual i polític de la Catalunya i l’Espanya dels anys seixanta, setanta i vuitanta. Tenim a l’abast molts més llibres i pel·lícules que parlen del crac del 29 als Estats Units que no pas de la fam que, si fa no fa per les mateixes dates, va provocar milions de morts a Ucraïna a conseqüència directa de la implantació del comunisme en la vida quotidiana dels camperols. I, abans, a Rússia ja s’havia produït un altre gran episodi de gana –quan Lenin va ordenar la requisa de les collites– i amb Stalin es va produir la deportació de pobles sencers. I després, el desastre de la II Guerra que Rússia va guanyar sí, però que va costar molts més morts dels que s’haurien produït si Stalin hagués fet cas dels qui l’advertien de la imminència d’una invasió alemanya i pocs mesos abans no hagués fet afusellar bona part de la cúpula militar. Com en totes les grans novel·les a Vida i destí la grandesa de Grossman consisteix en la seva capacitat per crear uns personatges de carn i ossos, i per tant contradictoris i versemblants, que es mouen dins d’una societat també viva, també conflictiva, que l’escriptor intenta descriure de la manera més real possible màxim al marge de consignes polítiques o dogmes estètics.

Alexandra Popoff aconsegueix acoblar vida i segle i el resultat és una biografia magnífica… i depriment per a qualsevol lector amb un mínim de sensibilitat. En El llibre negre del comunisme, editat a França per Robert Laffont l’any 1997, es parla de 20 milions de morts; entenem-nos: només a Rússia. En les seves obres, i Popoff ho recull en el seu llibre, Grossman posa nom i cognom, i biografia, a algunes de les víctimes del tossut despropòsit que va guiar les passes de Lenin, primer, i d’Stalin, després: acoblar la realitat a la Idea; una de les millors idees que ha engendrat la humanitat, fruit d’una visió optimista de la naturalesa humana i de la seva història i que arrenca de Hegel per no recular més. Lenin és un teòric fanàtic, que no havia governat mai quan el grup de bolxevics que ell havia organitzat va prendre el poder a Petrograd l’octubre, o el novembre segons com es miri, del 1917. No li va tremolar la ma a l’hora d’acabar amb les llibertats «burgeses» –de reunió, d’expressió, de comerç– i d’engegar un dispositiu permanent de tortura, empresonament i mort de tots els qui eren suspectes de no pensar en clau bolxevic, perquè estava convençut que la Revolució que portaria el comunisme estava a punt de triomfar. Com en el cas dels primers cristians, els vells bolxevics, empeltats de judaisme, també estaven convençuts del caràcter escatològic de la seva doctrina. El triomf del comunisme, com l’arribada a la Terra del Mesías, era qüestió d’una o dues generacions. D’aquests vells bolxevics, per cert, Stalin no en va deixar ni un de viu. Mai una idea tan benèfica, com era la del comunisme, havia resultat tan catastròfica. O per dir-ho en paraules de Grossman: “Aquests crims sense precedents, mai vistos abans a la Terra ni a l’univers, es van cometre en nom del bé”.

Grossman, és clar, no ho va tenir gens fàcil. No ens imaginem que, des del primer moment, mantingués una actitud de clara oposició. No. Ell tenia 12 anys quan Lenin va arribar al poder i, per tant, durant bona part de la seva joventut va participar en la idea, engrescadora, de crear una nova societat i un home nou –dos conceptes de l’Apocalipsi que Lenin esmentava amb força freqüència en els seus escrits i discursos–. A més, les autoritats soviètiques protegien els escriptors que estaven disposats a denunciar els mals de la Rússia tsarista –i prou motius que hi trobaven– i a elogiar les gestes del poble rus dirigit pel poderós i omnipresent Partit. Ben aviat va destacar el talent i l’ambició del jove Vasili Grossman tant en les seves col·laboracions periodístiques –de caràcter narratiu– com en els seus primers contes i novel·les. Grossman anava als llocs. Escrivia després d’haver-se documentat «in situ», observava, parlava amb la gent, prenia notes. Molts dels seus personatges amaguen, parcialment o totalment, persones de carn i ossos que ell va conèixer a través de múltiples viatges per tot el país. Gràcies a aquests viatges es va anar adonant, de forma progressiva, de la realitat de la vida russa, que no tenia res a veure amb la realitat que proclamaven els ja funcionaris de la Revolució. El divorci entre el que veia i la visió oficial del que passava –visió que es transmetia a les poblacions russes a través d’uns mitjans de comunicació absolutament controlats pel règim soviètic– s’anava fent, als seus ulls, cada vegada més ample. I la consciència crítica de Grossman anava creixent; però, també, la seva popularitat. Els seus llibres eren molt llegits i potser no és casualitat que en un dels domicilis que li van assignar tingués per veí Boris Pasternak. Durant la II Guerra Mundial, Grossman va escriure des de diversos fronts de guerra i va viure a primera línia la batalla Stalingrad on els dos comandants suprems –Hitler i Stalin– havien donat la mateixa ordre: ni un pas enrere, encara que aquesta consigna anés contra la lògica militar i provoqués un major nombre de morts entre els combatents. Només a Stalingrad van morir un milió de russos!

Va ser en la seva maduresa quan va quallar en Grossman la convicció del paral·lelisme existent entre el nazisme i el comunisme. Naturalment, aquesta era una idea sacrílega –si és possible dir-ho així– , que no tenia cap possibilitat de ser difosa en cap dels llibres, revistes o periòdics que s’editaven a la URSS. Grossman n’era plenament conscient. En els seus llibres anteriors ja havia hagut de lluitar contra la censura, no sempre amb resultats favorables. La censura no només mutilava els textos dels escriptors sinó que hi afegia frases i paràgrafs per tal que l’obra acabés no desentonant amb els postulats del realisme social que era l’única estètica permesa. A la pràctica, això volia dir que no es podia parlar de les detencions, les deportacions, les morts, la desnutrició per gana i tot allò que tacava la imatge de l’anomenat «paradís soviètic» en construcció. Grossman va tenir la sort –tot i que li va anar de ben poc– de lliurar-se del «gulag». Però la seva obra més important, Vida i destí, aquella que sense dubte al col·loca al costat de Tolstoi, no va poder ser publicada mentre va viure. El funcionari encarregat d’impedir la publicació del llibre es vantava d’haver estat l’inventor d’una modificació que, sense dubte, va beneficiar Grossament: «Abans –li va dir– arrestàvem els escriptors. Ara, arrestem les obres» i, en efecte, l’original de Vida i destí va ser segrestat per elements de la policia secreta que el va custodiar fins que fa ben pocs anys quan el va cedir, en una cerimònia pòstuma de reconeixement, a un arxiu nacional. Per fortuna, Grossman n’havia donat dues còpies a dos amics seus. Per cert, la consideració que el nazisme i el comunisme eren les dues cares d’una mateixa moneda la va formular Churchill en la seva monumental història sobre la II Guerra Mundial. La idea ni tan sols va ser discutida per la progressia intel·lectual del moment, per forassenyada. Després, però, aquesta veritat es va anar imposant i quan Toni Judt se la va fer seva ja pocs van gosar discutir-la.

Vasili Grossman va morir jove, als 59 anys, d’un càncer que arrossegava feia temps. Era plenament conscient que Vida i destí era una novel·la extraordinària però també plenament conscient –com ja he dit– que moriria sense haver-la vist al carrer. A part, doncs, de la malaltia del cos també va morir malalt de l’esperit. En l’últim capítol, Alexandra Popoff ens explica les peripècies per les quals va passar Vida i destí abans de ser publicada, primer, a l’estranger; després, a Rússia on la figura de Grossman encara és vista amb recel perquè a la Rússia de Putin, Stalin torna a ser reivindicat. La història de Rússia, des d’abans del segle XX, és –tal com ho veia Grossman– una història de submissió. La reivindicació de la llibertat individual que ell assumia com un principi indiscutible te encara molt camp per córrer. «El destí condueix l’home –ha deixat escrit– però l’home el segueix perquè vol i és lliure de no fer-ho».

Sobre llibertaris i maçons

Als seus 85 anys, l’escriptora i historiadora Antonina Rodrigo acaba de publicar Amparo Poch y Gascón. La vida por los otros. Guerra y exilio de una médica libertaria. (Ed. La linterna sorda), la biografia més completa d’aquesta metgessa aragonesa, nascuda a Saragossa l’any 1902 i morta a Tolosa de Llenguadoc el 1968. Els ciutadans de l’Aragó ho tenen més fàcil per saber quins van ser els mèrits de la doctora Poch: un carrer de Saragossa i un premi científic porten el seu nom; al paranimf d’aquella universitat una placa recorda el seu pas per la Facultat de Medecina, quasi sempre amb matrícula d’honor; i fa un temps es va fundar Asociación de Mujeres Amparo Poch. A Barcelona, en canvi, com passa amb moltes de les figures destacades dels moviments polítics i socials no hegemònics, d’Amparo Poch no sembla recordar-se’n gairebé ningú. No forma part ni de l’univers catalanista ni de l’univers postmarxista, que son els dos universos que han dominat el panorama intel·lectual del país fins fa ben poc. I, tanmateix, els drets concrets de la dona que la doctora Poch va defensar a contra-corrent són avui reconeguts i assumits fins i tot per sectors socials que, mentre va viure, els van combatre amb l’encegament i l’acarnissament propi de les nostres terres ibèriques. Em refereixo a temes tan obvis, avui dia, tan fora de discussió, com el dret de la dona a decidir sobre la seva maternitat –i a les mesures concretes que cal prendre per regular-la; a la seva pròpia sexualitat –més enllà de les necessitats i conveniències dels seus marits i companys–; a la interrupció, en determinades circumstàncies, de l’embaràs–; i, en general, a la necessitat que la dona s’emancipés, des de tots els punts de vista, de la tutela dels marits o companys de vida. Res que no pugui ser assumit en l’actualitat per un partit de la dreta civilitzada. (Penso, per exemple, en França on el dret a la interrupció de l’embaràs va ser aprovat sota el mandat de Valery Giscard d’Estaing i presentat i defensat al Parlament per la seva ministre de Sanitat, Simone Veil, supervivent d’un camp d’extermini nazi allà on la vida d’una persona no valia res). I el mateix pot dir-se de l’actuació de la doctora Amparo Poch com a consellera d’Assistència Social (avui en diríem Directora General) del ministeri de Sanitat mentre aquest càrrec va ser ocupat per Frederica Montseny. Des d’aquesta responsabilitat política la doctora Amparo Poch va intentar reformar els hospicis, va crear centres modèlics on els nens i les nens acollits eren educats en els valors de la llibertat, el treball i la justícia; va organitzar l’evacuació cap a l’estranger dels orfes de guerra o dels fills que no podien ser criats pels seus pares, etc…

Aquest era l’esperit del grup Mujeres Libres fundat per Lucía Sánchez Saornil, Mercedes Comaposada i ella mateixa. Totes tres van morir a l’exili mentre Espanya reculava cinquanta anys i el falangisme i la cúpula eclesial condemnaven la dona a la submissió permanent. Poc abans de morir, ja greument malalta, la doctora Poch va voler tornar a Saragossa, la seva ciutat. Els seus pares –ell, sergent de l’Exèrcit espanyol– ja havien mort però les seves germanes es van negar a acollir-la. L’acusaven d’haver estat la ignomínia de la família. I la doctora Poch va morir pobre i pràcticament sola a l’exili de Tolosa. Vist des d’aquesta perspectiva la seva figura forma part de la llarga corrua de derrotats que Espanya ha proporcionat des de l’exili des dels afrancesats per no anar més lluny. La derrota és dolorosa pel que te de fracàs personal i perquè divideix el grup perdedor. La victòria, en canvi, uneix encara que sigui de manera inconscient o a contra-cor. Per comprovar-ho, només cal que donem un cop d’ull a la nostra història més recent i a l’ample mon que ens envolta.

Però després de la lectura del llibre d’Antonina Rodrigo no tinc tan clar que puguem situar la figura de la doctora Poch en el camp dels derrotats, sense més ni més. El més probable és que ella, a l’hora de fer balanç de la seva vida, tingués aquesta sensació de derrota que la malaltia dels seus darrers anys i la seva mort, trista, i no diré que abandonada però quasi, no hauria fet sinó augmentar. Però si alguna cosa crida l’atenció en la seva biografia és la riquesa de les iniciatives llibertàries de caràcter diguem-ne social que es van creuar en la seva vida. He esmentat algunes en les quals ella va participar d’una manera més activa però si, des de la nostra perspectiva d’ara, 2020, mirem un segle enrere ens adonarem que és del moviment llibertari d’on surten les propostes més innovadores pel que fa a qüestions que han acabat tenint una importància decisiva en la nostra societat com son l’ecologia, la laïcitat, els drets de les minories (polítiques i socials) i altres temes que podríem considerar menors com el vegetarianisme, el nudisme, l’esperantisme, etcètera. Algunes de les propostes que sortien a les revistes més o menys vinculades al moviment llibertari, o que eren discutides en les interminables assembles dels seus militants, ens poden semblar ara poc madures i, fins i tot, pintoresques. O ens poden xocar. Amparo Poch, per exemple, defensava la interrupció de l’embaràs en cas que el fetus presentés malformacions cerebrals perquè deia que prou problema hi havia amb les criatures sanes que quedaven sense escolaritzar o amb una escolarització precària. Va arribar a fundar la «Sociedad del método fisiológico Ogino» i va experimentar amb anticonceptius.

Potser, doncs, no és del tot just parlar de fracàs. Caldria, en tot cas, parlar del fracàs dels precursors, fenomen no gens nou ni en la història del nostre país ni en la de cap altre. I és en aquest punt on la invisibilitat de la diguem-ne herència llibertària em fa pensar en un altre grup social que es troba, actualment, en les mateixes circumstàncies. Em refereixo a la maçoneria. Ja sé que els maçons son partidaris de la discreció i d’un cert secretisme i que, per tant, és lògic que no vagin amb les banderes desplegades pel carrer (tot i que en determinades ciutats dels Estats Units sí que hi van). També la maçoneria, amb una simbologia que ara ens pot semblar propera a l’esoterisme, i una litúrgia laica tan críptica com aquella que pretén substituir, ens pot semblar un moviment, o una doctrina, arnada, pertanyent a un altre temps. Però si deixem de banda l’estètica i ens fixem en el fons del diguem-ne missatge maçònic ens trobarem davant d’una situació semblant a la dels moviments socials llibertaris. El missatge de fons maçònic ha estat incorporat d’una manera tan plena al funcionament de les societats democràtiques que el grup social que el va proposar ha quedat diluït o oblidat. La idea de la llibertat i la igualtat entre totes les persones és avui tan òbvia que a ningú li sembla necessari –i potser no ho sigui– endevinar qui la va posar, o tornar a posar, en moviment. Però sense aquesta idea no s’hagués produït ni la Declaració dels Drets de l’Home, ni la Constitució nord-americana bases, en bona part, dels sistemes democràtics actuals. I això va ser possible perquè la maçoneria va ser capaç de corcar per dins la Monarquia absolutista francesa fins a fer-la caure. És el que explica, per exemple, Philipp Blom en el seu llibre Encyclopedie. El triunfo de la razón en tiempos irracionales publicat per Anagrama el 2007. El censor que Lluís XVI va posar per vigilar de prop els enciclopedistes, la majoria maçons o empeltats de maçoneria, pertanyia o simpatitzava amb el moviment que, en teoria, havia de combatre. Però no parlem només del segle XVIII. Jo he estat, com molts membres de la meva generació, una persona formada, en bona part, dins l’escoltisme catòlic. Fins fa ben pocs anys no em vaig adonar que es tracta d’una organització amb una estructura absolutament maçònica on cal superar una sèrie de proves i en la qual només els més preparats, els més capaços i els més esforçats arribaven al grau més alt.

A la biografia d’Amparo Poch també apareixen maçons. Gràcies a la maçoneria ella, i un grup de militants anarcosindicalistes, i del Partit Sindicalista que havia fundat Àngel Pestaña, van poder trobar refugi a Nimes mentre va durar la II Guerra Mundial. No va ser aquesta, ni molt menys, l’única relació entre el moviment llibertari i la maçoneria. Esmentaré, només, dos casos. Consolidat ja el franquisme, la maçoneria francesa va protegir el maquis Marcel.lí Massana el qual mai no va ser extraditat a Espanya; i ara també és conegut que Joan Garcia Oliver, el controvertit dirigent anarco-sindicalista, va ingressar a un lògica maçònica durant el seu exili mexicà.