El Blog d'Agustí Pons

La verda és porta

Acostuma a resultar complicat parlar d’un passat que, per a tu, ha estat un present; i que en la majoria dels casos vas viure sense saber què quedaria d’aquell present en un futur més o menys llunyà. Per edat formo part de l’anomenada «Generació dels 70». Però, des d’un punt de vista diguem-ne orgànic, mai no vaig ser convidat a entrar-hi ni, probablement, hi havia motius per fer-ho. En vaig ser, això sí, un dels seus cronistes des de les pàgines de l’Avui, diari que, per obligació i devoció, va intentar seguir puntualment les evolucions dels integrants d’aquell grup. I ara tampoc em sento gaire capacitat per fer un balanç del que va significar aquella Generació i del que ha deixat –i està deixant– a la literatura catalana i a la nostra societat en general. Cal una perspectiva més àmplia que la meva, que és la que assumeix Joan Todó (La Sénia, 1977) en el llibre que acaba de publicar sobre Quim Soler, un dels components més destacats d’aquella Generació, mort el 1993, quan acabava de fer els 53 anys. El llibre es titula La verda és porta. Vida i opinions de Joaquim Soler i Ferret. i el títol ja ens indica per on van els trets. La literatura de Quim Soler és essencialment subversiva en el sentit que intenta capgirar l’ordre diguem-ne natural de la narració; un ordre diguem-ne natural que Pla va sintetitzar en aquella frase que s’ha fet famosa entre els aspirants a escriptors: «La porta és verda», és a dir, subjecte, verd i predicat que és exactament l’antítesi del que pretenia en Quim Soler. No queda clar si Pla va dir «la porta és verda» o «la finestra és verda» però pel cas tant li fa perquè la intenció queda igualment clara. Res de barroquismes a l’hora d’escriure.

Els membres de la Generació dels 70 agrupats al voltant del Grup Trencavel assumien un doble trencament: un trencament radical amb el franquisme –i per tant, eren molt crítics amb la reforma que es va acabar per imposar– i, en paral·lel un trencament estètic amb el Noucentisme, el neo-noucentisme i bona part de la tradició literària catalana. Si estiréssim el fil d’aquest punt de vista arribaríem a André Breton i la doble revolució que predicaven els surrealistes: la revolució literària que anava acompanyada d’una revolució política impregnada, a parts desiguals, pel psicoanàlisi i el marxisme, que van ser els dos grans invents intel·lectuals del segle XX. Quim Soler va quedar podríem dir que enlluernat per dos dels personatges d’aquelles avantguardes: Benjamin Peret, un surrealista amb tots els ets i uts, i Boris Vian, un escriptor –i moltes altres coses– que se sentia de tornada de tot; també, per exemple, del mandarinatge de Jean Paul Sartre a qui anomenava Jean Sol Partre i el feia entrar dalt d’un elefant no recordo si al Flore o al Deux Magots de París. Vian subvertia la realitat a través d’arguments plens de malicia com ara què passa en una ciutat quan la llum –la natural i l’artificial– desapareix del tot i els seus habitants han de continuar fent vida normal. Peret, en canvi, va sobresortir en els jocs verbals, les al·literacions i les paraules que inventava. Aquestes dues característiques –arguments absurds però que permetien una crítica radical al comportament humà i uns jocs de paraules que provocaven autèntics focs d’artifici gramaticals– constitueixen la base del pensament i la pràctica literària d’en Quim Soler.

Joan Todó ha escrit dos llibres que han estat editats en un sol volum de 658 pàgines. El primer llibre es titula Realitat i és una ficció. El segon llibre es titula Ficció i constitueix la biografia d’en Quim Soler. La ficció, o sigui la novel·la, té un protagonista indiscutible: un alter-ego d’en Quim Soler que es troba hospitalitzat a causa d’una malaltia que sap inguarible. L’homenatge del seu autor –en Joan Todó– consisteix en escriure una novel·la tal com ho hauria fet, molt probablement, en Quim Soler. En Joan Todó aconsegueix el seu objectiu de manera que a meitat de la lectura ja no ens queda cap dubte que l’home que està malalt, morint-se, és en realitat en Quim Soler que havíem conegut. Hi trobem els mateixos arguments –o no-arguments– i la mateixa tipologia de personatges que en Quim Soler presentava en les seves novel·les. La segona part és estrictament una biografia; una biografia ampliada perquè en Quim Soler n’és el personatge principal però també hi apareixen altres components de la Generació dels Setanta com ara Josep Albanell i Jaume Fuster i personatges d’aquest entorn com Àlvar Valls. Todó no es limita a reconstruir la vida d’en Quim Soler sinó que analitza una per una les seves obres i les situa en el seu context ideològic i estètic entrant de ple en el camp de l’assaig literari.

Quan jo era jove hi havia un tòpic que deia que el millor llibre dels poetes solia ser el primer; i que el millor llibre dels novel·listes acostumava a ser l’últim. No sé si aquesta dita encara circula però pot servir per explicar-nos que tant en el cas de Quim Soler com en el de la Montserrat Roig podem tenir la impressió que van morir quan la seva narrativa encara no havia donat tots els fruits esperables. En Quim Soler era el més trencador, des del punt de vista narratiu, de la Generació dels 70. En aquell moment, ben a prop hi tenia en Jordi Coca, també molt influït pels experimentalistes literaris francesos que semblaven que havien de trastocar el món. Com sol passar, d’aquells experiments el que en queden no son les intencions, ni els seus pressupostos ideològics o estètics, sinó uns quants llibres ben escrits. Coca va anar abandonant els seus apriorismes estètics fins a consolidar una obra novel·lística de qualitat i àmpliament reconeguda. Hauria fet el mateix en Quim Soler?

Els esperits més radicals poden considerar que la doble revolta de la Generació dels 70 va acabar en fracàs. Ni els postulats del PSAN –partit en el qual militaven o simpatitzaven– van triomfar ni la subversió literària que pretenien va quallar. Els mateixos integrants d’aquell Grup –i així ens ho fa veure en Joan Todó– aviat es van adonar d’algun dels carrerons sense sortida en els quals s’havien posat. I, per això, si amb una ma llegien Tel Quel amb l’altre es van posar a escriure, de manera ben conscient, literatura popular: des del recull eròtic Deu pometes té el pomer fins a novel·la policíaca o de ciència-ficció. Es van adonar, amb tota la raó del món, que allò més essencial per a la narrativa catalana era recuperar el públic que els anys del franquisme havien fet perdre. En aquest aterratge a la realitat, no crec que sigui gaire original afirmar que en Jaume Fuster hi va jugar un paper essencial. Per a tots els qui vam conèixer en Quim Soler la publicació d’aquests dos llibres constitueix una excel·lent notícia.