El Blog d'Agustí Pons

Som Europa o som a Europa?

         No hi ha hagut ni  hi haurà, a Barcelona, manifestacions de protesta davant del consolat de Rússia. Els més vells de la tribu recordem què va passar durant la guerra de Vietnam: manifestacions, congressos internacionals per la pau, etcètera, que posaven el govern dels Estats Units a la picota. Vietnam  va ser l’escenari cruent de la guerra freda entre els Estats Units i la Unió Soviètica i els vietnamites en van ser la víctima; una guerra, doncs, inseparable del litigi ideològic d’aquells anys i també inseparable de les lògiques ànsies dels països colonitzats d’emancipar-se dels països colonitzadors. Quan es produïa alguna discussió sobre aquest tema, Maria Aurèlia Capmany recordava sovint que Ho Chi Minh era, per sobre de tot, un nacionalista.

No hi haurà manifestacions davant del consolat rus per diverses raons. En primer lloc, perquè s’ha acabat la Guerra Freda i, per tant, ara no hi haurà  cap Estat que les atiï.  Però, en segon lloc, perquè aquella creença que nosaltres –vull dir els ciutadans de Catalunya i d’Espanya— érem Europa s’ha diluït.  Ara no som Europa, sinó que som a Europa que és una cosa molt diferent. Quan érem joves, molts de nosaltres volíem ser Europa; és a dir, volíem viure en un règim de llibertats democràtiques fruit d’una evolució històrica que s’havia produït a Europa i no en cap altra banda del món. Em refereixo a l’evolució ideològica, social i política que va portar de la Il·lustració a la Revolució Francesa i que va culminar amb la Declaració de Drets de l’Home  –la dona, sí, va continuar marginada—i amb l’establiment d’un sistema de separació de poders, d’igualtat davant de llei, de democràcia parlamentaria, de llibertat de reunió i expressió; un sistema que, per dir-ho  amb les conegudes paraules de Churchill, és el  menys dolent de tots els que ha inventat la humanitat per organitzar-se. I en aquesta Europa hi poso, naturalment, els Estats Units  perquè la Constitució nord-americana, i els drets i deures que consagra, són  fruit directes de la Il·lustració i la maçoneria dos diguem-ne fenòmens absolutament entrellaçats.

Els disbarats que els europeus hem comès malgrat disposar d’un marc legal teòricament immillorable ens hauria de protegir davant de qualsevol temptació  de superioritat. Però si mirem al nostre voltant veurem que l’alternativa als valors que ha engendrat Europa son força pitjors. Només  cal pensar en l’organització teocràtica en què viuen la majoria de països àrabs; en les guerres de religió que encara sacsegen molts territoris; o en les dictadures parasitàries que impedeixen l’avenç social  de tantes nacions.  Una de les situacions més paradoxals és que les persones i els grups socials més inquiets d’aquestes societats aspiren a construir un model com el que tenim els països europeus.  Però sembla que cada cop més ciutadans d’aquests països europeus abominen d’aquests valors i, en major o menor mesura, no se’ls senten seus.

És cert que tots els ciutadans del món que es veuen obligats a fugir dels seus països mereixen la nostra solidaritat. Això no hauria de voler dir, però, que Europa pogués donar via lliure d’entrada a tots ells. Aquest és, com tots, un tema més complex del que sembla a primera vista. Però la diferència, si som Europa i no si som a Europa, es que Ucraïna és casa nostra. I ho és perquè ha estat atacada per haver volgut adoptar els principis polítics que, a nosaltres, els europeus, ens han anat tant bé.  Territorialment, històricament i culturalment, Ucraïna és Europa i si nosaltres també ho som no podem  abandonar-la. Això no treu que la Unió Europea i els Estats Units hagin actuat amb  millor o pitjor encert a l’hora de parlar amb Rússia sobre aquesta qüestió. Però fins i tot en el cas que la seva actitud hagués estat del tot maldestra –cosa, a més, que no és certa— res no justificaria l’agressió militar que ha endegat Putin.  He llegit a Vilaweb un text que reprodueix algunes de les reflexions del campió mundial d’escacs Garrri Kaspàrov, tenaç opositor a la dictadura de Putin. “La invasió d’Ucraïna per part de Putin –diu l’escaquista— no és més tolerable si penses que Putin es va sentir amenaçat per l’expansió de l’OTAN. Dir als ucraïnesos que van provocar Putin quan el van rebutjar i van avançar cap a Europa és com dir-li a una dona assetjada que hauria de portar les faldilles més llargues. No perdis de vista qui és el delinqüent i qui és la víctima”.

D’altra banda, la crítica, explícita o implícita, als valors europeus fa més fàcil la decisió de no defensar-los.  Som tan perfectes que si no és per arribar a una societat utòpica –i ja hem vist com han acabat els intents— no ens hi posem. Per a mi, aquest és un dels símptomes més evidents de la decadència intel·lectual d’Europa. En el benentès que en el cas concret que ens ocupa la reacció de l’anomenada societat civil ha estat força més franca i generosa que la de la classe dirigent.  Creuar en cotxe, o en  autocaravana, mitja Europa  per anar a buscar ucraïnesos fugitius a la frontera de Polònia pot resultar més o menys eficaç però constitueix un argument irrefutable que el sentiment d’Europa com a casa comuna existeix.

         I una última reflexió. Per a alguns dels qui ens hem mogut, si més no en el moment de dipositar el vot, al voltant del catalanisme centrista la manca de decisió  dels dirigents actuals de Junts per Catalunya en la defensa dels drets d’Ucraïna constitueix una altra mostra de la desorientació que sembla presidir moltes de les seves actuacions.  En aquest i altres temes el seu discurs, si és que el tenen, ha quedat  esborrat.  Recorden aquella manifestació de protesta pels bombardejos dels serbo-bosnians contra Sarajevo? Crec que és de la poques vegades  en les quals Jordi Pujol i Pasqual Maragall van manifestar-se l’un al costat de l’altre. Però d’això, és clar, ja fa molt temps.

Rússia, Alemanya i la postguerra freda

Rússia va guanyar la II Guerra Mundial però va perdre la Guerra Freda. Sense aquestes dues consideracions es fa molt difícil entendre la invasió d’Ucraïna. Rússia va guanyar la II Guerra però hi va deixar més de vint milions de morts. Sovint des d’aquesta banda d’Europa ens hem mirat la història més recent en clau ideològica. Però sense renunciar a aquesta lectura potser ens hauríem aproximat més a la realitat del que va passar –i està passant– sinó oblidéssim les claus geogràfiques i històriques del comportament dels pobles i dels seus dirigents. En les seves converses amb els seus col·laboradors més immediats, Stalin es vantava no tant de la implantació del comunisme als anomenats països de l’Est sinó d’haver eixamplat els dominis territorials de Rússia fins a límits no mai vistos. Ho explica l’historiador Simon Sebag Montefiore en seu llibre, dramàtic i divertit alhora, La corte del zar rojo. Rússia té una pulsió imperialista com l’han tingut i tenen els Estats que un moment o altre han dominat el món o s’han situat entre els més poderosos.

A la Primera Guerra Mundial es va intentar dilucidar si l’hegemonia de l’Europa continental corresponia a França o a Alemanya. El desenllaç va ser del tot inesperat. L’hegemonia va passar a mans dels Estats Units i la I Guerra va suposar l’inici d’un cicle de declivi europeu –no en termes econòmics ni de benestar sinó d’influència en el mon– que ha arribat fins avui. Aquesta situació no canviarà mentre Europa no decideixi constituir una política exterior comuna de la qual la dedicada a la defensa n’hauria de ser –com a tot arreu– un dels braços més potents. I, ens agradi no, la realitat és que, mentrestant, els Estats Units, a través de l’OTAN, hi posa els diners, l’armament i els soldats. En la tensió permanent entre França i Alemanya que, de fet, ha presidit la història europea de bona part del segle XIX i XX, Rússia hi ha jugat un paper notable, per no dir decisiu. Per exemple, sense l’ajut d’Alemanya es molt possible que no s’hagués produït la Revolució d’Octubre que va portar els bolxevics al poder. No em refereixo només al trasllat, en un tren segellat, de Lenin i els seus companys d’exili des de Zuric a Sant Petersburg amb la consigna de predicar la derrota de Rússia davant d’Alemanya. Em refereixo, també, a l’ajut material que durant els mesos previs a la revolució d’Octubre van rebre els bolxevics de part del govern alemany (naturalment no de forma directa sinó a través d’intermediaris, com se sol fer en aquests casos). En un període històric on no hi havia ni ràdio ni televisió, la premsa escrita era el medi de comunicació per on circulaven les protestes contra la situació social i les proclames revolucionaries. En la seva biografia sobre Lenin, Hèléne Carrère d’Encausse explica que en les setmanes precedents a la presa del Palau d’Hivern explica, «la bolxevització de l’opinió anava avançant a pas lent però segur». I això era així entre altres raons perquè els bolxevics eren els amos «d’una premsa amb uns mitjans financers, en part derivats del diner proporcionat per Alemanya, que no poden comparar-se amb les de la resta de partits». El conjunt de la premsa del partit bolxevic sumava més 320.000 exemplars repartits entre 41 periòdics dels quals 27 es publicaven en rus i la resta en armeni, lituà, georgià, tàrtar, etc. I, efectivament, Lenin, així que arriba al poder, signa la pau amb Alemanya encara que sigui a costa de perdre-hi força territori. Pensa, i així ho proclama des del dia de la seva tornada de l’exili, en una revolució si més no europea de la qual la que ell protagonitzarà a Rússia no en serà més que el pròleg. Temps hi haurà de recuperar el que s’acabarà deixant a Brest-Litovsk.

Si ens endinséssim en els terrenys de la psicologia col·lectiva –sempre perillosa– podríem dir que Alemanya va treure, o ajudar a treure, Rússia d’Europa i setanta anys després, un cop caigut el Mur, l’ha ajudada a reincorporar-s’hi Això s’explicaria no només per motiu econòmics –Rússia és un gran mercat i té gas– sinó també històrics. El cert és que Rússia ha estat, des del 1989, el soci privilegiat d’Alemanya i és en aquest context, i no el d’una iniciativa purament individual, allò que explica que Gerhard Schröder, ni més ni menys que ex-canceller alemany, sigui el president de l’empresa que ha de portar –o hauria de portar– el gas rus a Europa. ¿Quina empresa més decisiva es podria trobar per tornar ancorar Rússia a la casa comuna d’Europa?

Ara, Alemanya està desconcertada; França, a través del seu president, torna a erigir-se en el portaveu d’Europa; i els Estats Units segueix tenint l’última paraula.

Nèstor Luján, el liberalisme compromès

El novembre del 2010, en ocasió del quinzè aniversari de la mort de Nèstor Luján, la Residència d’Investigadors del CSIC (Consell Superior d’Investigacions Científiques) va organitzar unes jornades d’anàlisi i reivindicació de la seva obra. Hi van participar Jordi Amat, Laurèa Bonet, Josep M. Cadena, Francesc de Carreras, Anton M.Espadaler, Josep Maria Espinàs, Carles Geli, Joan Guitart, Joaquim Marco, Lluís Permanyer, Blanca Ripoll, Jordi Pujol, aleshores ja ex-president de la Generalitat, i jo mateix. Pocs dies després, l’estimat Manuel Cuyàs en l’article quotidià que publicava en aquest mateix diari subratllava l’heterogeneïtat de la procedència ideològica i generacional dels participants en aquelles jornades i la posava com exemple de la capacitat de convocatòria que seguia despertant la figura d’en Nèstor Luján. Avui, 1 de març del 2022, fa cent anys del naixement de Nèstor Luján i voldria creure que la reflexió d’en Manuel Cuyàs segueix essent vàlida.

Nèstor Luján afirmava haver escrit uns vint-i-cinc mil articles al llarg dels més de cinquanta anys de professió. «He escrit de tot –reconeixia– o gairebé de tot». Va començar a com a crític de toros –l’únic forat que va trobar a Destino-– i va acabar esmenant-li la plana a José Maria del Cossío, considerat l’eminència intocable de la tauromàquia ( i Balañà li va retirar el passi per la independència de les seves crítiques). Va a ser el primer periodista en practicar el periodisme de denuncia contra la situació municipal de Barcelona i els seus articles a Destino van ajudar decisivament a l’èxit de la vaga de tramvies del 1951. Es va interessar per la gastronomia i les seves cròniques van posar al dia el paladar de milers de lectors. Als anys seixanta, va fer costat, en els seus articles, als estudiants de la universitat de Barcelona que protestaven contra la dictadura i així que va començar a regir la Llei de Premsa de Fraga Iribarne va augmentar el to de les seves denuncies (sempre sota l’impuls de Josep Vergés, l’editor). El resultat va una desena d’expedients a Destino; la suspensió de la revista durant quatre mesos; i el judici a què va ser sotmès pel Tribunal de Orden Público que va comportar, entre altres penes, la seva inhabilitació com a director. Es va interessar per la boxa i la seva crònica del combat Joe Frazier – Muhamad Alí al Madison Square Garden de Nova York, l’any 1971, és molt més que una simple ressenya esportiva perquè explica les dues maneres que tenien els dos contendents d’assumir la seva condició de ciutadans negres als Estats Units (i qui ho consideri exagerat que no oblidi que Muhamad Alí és el personatge que als Estats Units desperta més admiració després del president Kennedy i Martín Luther King). Va defensar els drets de la llengua catalana amb vehemència i ironia i quan el Grup de Periodistes Democràtics buscava algú que volgués immolar-se en unes primeres eleccions a l’Associació de la Premsa ell va acceptar de presentar-se com a candidat a condició que li asseguressin que no guanyaria, i així va passar.

Com tots els grans periodistes del segle XX va saber trobar sota el magma informatiu quotidià per on passava el fil roig de la història. De Mitterrand va dir, amb raó, que havia estat el millor president de la IV República i alguns lectors es van pensar que es tractava d’una errada d’impremta; es va mostrar més partidari de Boris Vian que de Jean Paul Sartre, i va seguir considerant tota la vida que Churchill havia salvat la democràcia. Va advertir del declivi global de l’Europa; de la progressiva conversió del ciutadà en un mesell, i ell, que assumia molts dels postulats de la dreta, es posava les mans al cap per les característiques de la dreta espanyola amb la qual –afirmava– resultaria molt difícil organitzar una democràcia mínimament seriosa. Sobre la desfeta del comunisme no va manifestar gaire sorpresa. La dissolució de la URSS –escrivia-– «ha significado la desmitificación ideológica y política del anacrónico carromato que era el comunismo, que tanta sangre y miseria ha costado desde 1917».

¿Perquè un periodista d’aquesta envergadura no gaudeix del reconeixement que es mereix no ja entre la societat catalana i espanyola sinó simplement entre els nostres periodistes? El pecat d’en Nèstor Luján ha estat la de ser un liberal i a Espanya l’atonyinament intel·lectual del liberal ha estat una de les poques iniciatives en què dretes i esquerres s’han posat d’acord. No parlo, és clar, del liberalisme del qual s’han apropiat Esperanza Aguirre i Isabel Ayuso que faria riure sinó despertés indignació pel confusionisme que crea. ¿Com es poden declarar liberals uns personatges membre d’un partit que es va oposar a la llei d’interrupció de l’embaràs i que, en el millor dels casos, no ha deixat de filtrejar amb el franquisme? Liberal va ser el govern de Giscard d’Estaing i Simone Veil, supervivent d’un camp d’extermini nazi, que va fer aprovar aquella llei a França; i de dretes eren els primers grups polítics, amb De Gaulle al capdavant, que es van alçar contra el nazisme, durant la II Guerra Mundial, mentre una bona part de l’esquerra feia la migdiada o hi confraternitzava.

No sóc del qui pensen que tots els temps passats van ser millor. En el periodisme dels meus anys joves figures com Nèstor Luján –i d’altres que n’hi havia– eren l’excepció d’una professió on abundaven els mediocres i els corruptes. Els altres havien marxat a l’exili o a casa. Però sí que penso que a la nostra professió li aniria bé emmirallar-se en aquells predecessors que no es van adherir a cap de les causes redemptores del moment, i que només es van declarar compromesos amb ells mateixos i amb la seva manera d’entendre el món.