El Blog d'Agustí Pons

Alfons XII, la seva mare i un cavall blanc

Els escàndols financers que ha protagonitzat –i la manera com han estat resolts per ell mateix, pel seu fill Felip i pels jutges espanyols– han tirat aigües avall el prestigi que Joan Carles I havia obtingut entre una part no  menyspreable de l’opinió pública catalana i espanyola.  La visita de l’Emèrit a Sanxenxo ha resultat especialment penosa tan des del punt de vista físic –un ex-rei que no s’aguanta literalment dret– com moral: cap paraula seva que faci pensar que s’ha adonat del pou d’ignomínia en què ha caigut i del qual difícilment sortirà mentre visqui. Un cop mort, és a dir un cop definitivament entrat en la Història, els judicis podran començar a ser més objectius.  Perquè, en aquests moments, ni el més maquiavèl·lic conspirador republicà hauria pogut imaginar una situació més favorable als seus interessos –la qual cosa no equival a dir que el derrocament de la monarquia ens esperi a la cantonada–. A tal punt de baixesa i d’ineptitud ha arribat la política espanyola que els dos partits diguem-ne dinàstics –o sogui el PP i el PSOE– han trencat un dels nusos sobre els quals s’aguantava la Restauració de 1978. Es tiren els plats pel cap d’una manera tan furiosa –l’única manera com entenen la discussió democràtica– que també en aquest camp han aconseguit partir en dues meitats la societat espanyola. I, en aquestes circumstàncies, un règim monàrquic ho té complicat per sobreviure.

         Si ho mirem des del pragmatisme, i no des del punt de vista doctrinal on un sistema hereditari resulta del tot indefensable enfront d’un sistema democràtic,  el regnat de Joan Carles I presenta aspectes molt positius o, com a mínim, força més positius del que era esperable després de la mort de Franco. I no em refereixo al seu paper durant el 23-F –en un primer moment presidit per un grau de complicitat mai no aclarit del tot– sinó al període que va des de la seva entronització com a rei fins a l’aprovació de la Constitució espanyola el 6 de desembre del 1978. Al periodista Carles Sentís li agradava recordar que aquests van ser els únics mesos on el rei va manar de debò. Franco ja no existia però la democràcia tampoc. I es van succeir una sèrie de fets que van ajudar decisivament a fer entendre que les coses –o si més no, algunes coses importants– canviarien de debò. Em refereixo, per exemple, a la legalització del Partit Comunista (i, per tant, també del PSUC); al reconeixement de l’autoritat lingüística i cultural de l’Institut d’Estudis Catalans –amb un text que avui  difícilment seria referendat pel Parlament i el Senat espanyol–; o al compromís amb un sistema democràtic que va assumir en el discurs que va pronunciar davant de les dues Càmeres dels Estats Units reunides excepcionalment per a l’ocasió. En tots aquests gestos,  Joan Carles no feia sinó seguir les pautes marcades pel seu pare i pels  alguns dels homes de confiança de Don Joan segons ens havia explicat –després de tancar la porta de l’aula– el gran periodista Santiago Nadal a la quinzena d’alumnes de la primera promoció de l’Escola de Periodisme del CIC (aleshores CICF). Una restauració molt semblant a la d’Alfons XII sinó que aquesta vegada la Monarquia hauria de saber trobar la complicitat dels nacionalistes moderats –a Catalunya i a Euskadi– i de les organitzacions obreres majoritàries.

         Aquest plantejament va sortir més o menys bé i la prova és que el desprestigi de la monarquia no va venir per cap d’aquestes qüestions sinó per dos temes que Santiago Nadal –i la resta de monàrquics honestos que hi havia pel país—no podien imaginar si més no en la dimensió que els dos problemes han assolit. Em refereixo a la vida privada del rei i al seu procés d’enriquiment. Cada ciutadà, i cada ciutadana, pot  tenir la seva opinió sobre la vida privada de Joan Carles I però per entendre-la –o si més no, per intentar-ho– no podem oblidar que, fill d’un matrimoni que ara diríem desestructurat, la seva educació, lluny dels seus pares –ells, a Portugal; ell, a Madrid– va ser dirigida i controlada pels sectors més retrogrades del franquisme: militars i capellans en contacte directe amb la família del dictador. Carn de psicopedagog. L’afany d’enriquiment no té –aquest no– cap mena de justificació. I no canvia la gravetat dels fets   recordar que es tracta d’una «tradició» familiar que arrenca de Ferran VII per no anar més lluny tot i que cal suposar que amb algunes  excepcions.

         En l’actual desprestigi de la monarquia, l’actual rei Felip VI hi te una bona part de responsabilitat. El seu discurs del 3 de febrer marcarà un abans i un després de la seva relació amb Catalunya i fins i tot des de les posicions moderades del catalanisme no s’entén el to bel·ligerant que va usar. O sí que s’entén.  A Joan Carles també li van dir que sobretot no «borbonegés», o dit en castellà: «borbonear» que vol dir posar hi treure ministres i generals més enllà de les seves atribucions com havia fet seu avi. Si Joan Carles va «borbonejar» ho va fer amb tanta discreció que no es va notar.  Felipe VI, en canvi, va borbonejar el 3 d’octubre  i s’ha convertit, pel que  ha fet i pel que ha deixat fer, en el rei de la dreta cavernícola espanyola, la mateixa que conspirava sempre que podia  contra  el seu pare.

         Però cap de les coses que he intentat explicar en aquest article serveix per preveure l’evolució de la monarquia. Entre altres raons, perquè l’opinió pública espanyola es caracteritza per la seva volubilitat.  Sí. Uns quants centenars de persones s’han manifestat a favor de Joan Carles a Sanxenso.  Però jo, si fos  rei, no me’n fiaria. Ho explica molt bé Miguel Maura en el seu llibre Así cayó  Alfonso XIII, publicat l’any 1966. El dia que Alfons XII, després del cop militar de  Sagunt que va restaurar la Monarquia, va fer la seva primera entrada a Madrid, dalt d’un magnífic cavall blanc, un jove madrileny entusiasmat, anava donant visques sense deixar de caminar al costat del rei. Aquest, finalment, li va dir, des del cavall:  «Muchacho, qué entusiasmado estás y cómo gritas».  I el noi va contestar: «Pues esto no es nada, majestad, para lo que gritamos cuando echamos a la puta madre de la reina»; és  a dir, a Isabel II, la mare del rei que estava aclamant.

Ginés Vivancos, in memoriam

         Poso el nom de Ginés Vivancos Samper al Google i em surt  l’hora del seu funeral al tanatori de Granollers. Va morir el 3 de març i el van enterrar tres dies després.  L’havia vist per una última vegada quan faltaven poques jornades  per a les penúltimes eleccions americanes. “Guanyarà Trump”, ens va dir al Joaquim Coca i a mi amb la seguretat de sempre. Per l’esquela m’assabento que tenia sis anys més que jo. Per tant, el 1964 quan  el vaig conèixer a la redacció d’El Noticiero si jo en tenia 17, ell n’havia fet 23. Però a mi em semblava molt més gran, i no només per la seva corpulència física, i les seves ulleres de miop, sinó per la quantitat de coses que sabia i per la seva memòria, enlluernadora. Era un dels puntals d’aquell Noticiero que els dilluns, si el Barça havia guanyat, imprimia 64 pàgines de les quals la meitat estaven dedicades a la informació esportiva. Ginés Vivancos va renovar de dalt a baix les seccions d’informació «nacional» –espanyola, en aquells anys– i Internacional, però també va intervenir, i escriure, en altres àmbits  del diari com el d’economia i el de cinema.

        El dia que va morir Kwane Nkrumah, que havia estat el primer president de Ghana, un dels líders del moviment anti-imperialista  africà, Ginés va titular a primera pàgina: “Ha muerto el Osagyefo”, que volia dir el Victoriós, el Redemptor, nom amb el qual Nkrumah era conegut al seu país.  Li vaig preguntar si aquest títol no resultaria incomprensible per als lectors del Noticiero. Ell em va replicar que els diaris es fan per als periodistes i jo vaig entendre que volia dir que els diaris s’han de fer seguint el criteri dels periodistes. Com que venia d’una família amb diners –i prou bromes que li feien els seus company de redacció, sempre curts d’armilla– va poder marxar durant un parell de mesos als Estats Units. Això devia passar l’any 1964 o no gaire més tard. A la tornada, en aquelles tertúlies que s’organitzaven al voltant de les taules de la secció d’Internacional quan la feina ja s’havia acabat, ens va fer una explicació sorprenent. Va afirmar, amb la rotunditat que solia emprar –¡tan tímid com era!– que als Estats Units el dòlar en paper estava deixant de circular perquè cada vegada més gent utilitzava una targeta de plàstic per pagar. I que si volies ser considerat un ciutadà amb una mínima credibilitat econòmica no n’havies de tenir   una, sinó dues o tres.  La majoria dels presents ens vam pensar que era una de les seves exageracions. Potser sí que als Estats Units alguns ciutadans usaven carnets de plàstic però d’aquí a pronosticar la fi de la moneda hi havia un abisme. El senyor Elías –Àngel Elías–, que era el qui en aquella redacció tallava el bacallà ocupés el càrrec que ocupés, s’havia acostat també a la taula d’Internacional. En sentir aquestes explicacions d’en Ginés, va emetre un dels seus característics esbufecs, va donar mitja volta i va tornar, sense deixar de remugar, al seu despatx. 

         La tercera cosa que em va ensenyar en Ginés és que no hi hauria cap revolució. Tampoc en aquest cas em va convèncer gaire perquè jo formava part de la generació de joves que érem partidaris d’un daltabaix radical. Naturalment, sense violències, etcètera, etcètera. Però daltabaix. En Ginés em va explicar, ens va explicar, que una revolució no només era impossible sinó també inviable. I va posar sobre la taula una expressió que jo vaig sentir per primer cop: qualitat de vida. Havíem de lluitar per millorar la qualitat de vida de la societat en general i això volia dir millor formació, millors salaris i, en general, tot allò que, amb més o menys entrebancs, ha fet que Espanya, Catalunya inclosa, deixés de ser diferent.

         Després, en Ginés Vivancos va treballar a El Periódico –diari del qual en va arribar a ser director– i a d’altres publicacions. Mai no va voler ser mestre de ningú però a alguns al seu costat hi vam aprendre molt. Gràcies.