Arxiu de Juny, 2022

28
Jun
2022

Tarradellas, una certa idea de Catalunya

La biografia de Joan Escullies Tarradellas, una certa idea de Catalunya és una de les millors que s’han publicat al nostre país en aquests darrers cinquanta anys. El llibre  reuneix amb escreix les  tres condicions que caracteritzen el gènere: les dades (i les dates); la reconstrucció del personatge amb el màxim de versemblança possible, inclosos els seus errors i les seves contradiccions; i  la utilització dels recursos literaris i històrics al servei d’ un relat que ha de resultar amè, coherent i ben adjectivat. En el llibre d’Esculies les  dades hi són: 178 pàgines de notes que –tal com hauria de ser norma– no suposen cap nova informació sobre el que es diu en el text sinó que remeten als documents –llibres, revistes, diaris, cartes, etc.— que contenen les dades i les dates que el biògraf està usant. Les altres dues condicions Esculies també les compleix amb escreix. Mai no sabrem del tot si Josep Tarradellas va ser exactament de la manera com se’ns dibuixa –perquè una vida diguem-ne real resulta impossible d’aprehendre en tota la seva complexitat per més savi i preparat que sigui el biògraf— però la mirada d’Esculies respon a aquell esforç d’objectivitat que li fa no  ometre els passatges foscos de la vida i de l’actuació del seu biografiat. I el llibre està  ben escrit; molt ben escrit

Quan Josep Tarradellas va tornar a Catalunya com a president de la Generalitat recuperada als periodistes que l’havíem d’entrevistar se’ns feia difícil preparar-nos les preguntes perquè, fora de quatre generalitats sobre la seva actuació durant la República i la Guerra Civil, el personatge ens resultava força desconegut. I  no podíem consultar el Google, que no existia, ni les enciclopèdies, que no parlaven de Tarradellas, o li dedicaven unes poques ratlles.   Resultava molt difícil saber quina era aquesta certa idea de Catalunya que el president retornat tenia, i sense aquest rerefons moltes de les entrevistes quedaven coixes. Després, progressivament el pensament i les actuacions de Josep Tarradellas prèvies al seu retorn triomfal a Catalunya s’han anant coneixent i, finalment, aquest llibre permet una visió molt complerta de la seva figura; una visió on totes les peces acaben per encaixar. D’entrada constatem que Josep Tarradellas no és un intel·lectual posat a fer política ni pertany a cap de les elits liberals barcelonines. Ell és un xicot de poble, concretament de Cervelló, que baixa a Barcelona quan ho fan els seus pares i que s’afilia al Cadci, és a dir, al Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Industria.  Però si aquesta procedència resulta diguem-ne poc comuna encara potser ho és més que, sense provenir d’una família de possibles, Josep Tarradellas aconsegueixi en pocs anys assolir una excel·lent situació econòmica gràcies al seus dots de representant de determinades empreses, sobretot, estrangeres. A l’inici de la guerra civil Josep Tarradellas és un home ric i aquesta riquesa l’ha aconseguit fora de la política però sense deixar de fer política. Esculies té tota la raó quan el presenta com un “self made man”, una figura molt insòlita en els anys de la Catalunya republicana.  Un cop posat en política, a partir del grup “La falç”, l’ascensió de Tarradellas és meteòrica.  Poc després de proclamada la República ja el trobem com a secretari personal del president Macià. Després durant l’atzarós quinquenni que va del 14 d’abril del 1931 al 18 de juliol del 1936 Tarradellas entra i surt dels governs, conspira, mana i deixa de manar però està ja imbuït del cuc de la política i aquest cuc   no l’abandonarà mai més i acabarà per determinar la seva vida i el dramàtic deteriorament  de la seva situació econòmica. Durant els anys trenta Tarradellas aporta a la política catalana la seva energia i la seva capacitat de gestió.  Dir que Esquerra Republicana era una olla de grills no crec que suposi cap falta de respecte cap a aquest partit. Tarradellas es feia necessari per la seva capacitat organitzativa i per saber destriar el gra de la palla a l’hora de prendre decisions. Ell acudeix al costat del president Company en el moment de la revolta militar i ell acaba essent el conseller més influent del govern català durant la guerra civil en els diversos càrrecs de responsabilitat que va ocupar, inclòs el de conseller en cap. Un cop a l’exili continuarà essent la referència inevitable del republicanisme català per més que amics i adversaris li ho posin difícil.

Portada del llibre Tarradellas, una certa idea de Catalunya

La certa idea de Catalunya que acaba tenint el polític Josep Tarradellas és, sobretot, fruit de la seva experiència i de les anàlisis que fa dels episodis que ell ha viscut des de que ha començat a interessar-se per la política.  Tarradellas –insisteixo—no és un intel·lectual per bé que es declara no només lector de  les poesies de Sagarra sinó també, per exemple, del dietari de  Samuel Pepys, un escriptor anglès del segle XVII.   La primera diguem-ne “lliçó” la treu del triomf de l’Esquerra Republicana de Macià el 14 d’abril. Interpreta aquest triomf com el de la incorporació de la Catalunya popular al catalanisme en contrast amb el que havia passat durant la Mancomunitat de  Prat de la Riba. Macià guanya, entre altres raons, perquè molts militants o simpatitzants de la CNT  el voten. La promesa de “la caseta i l’hortet” encaixa perfectament amb la utopia llibertària. Després, durant la Guerra Civil Tarradellas s’entendrà millor amb alguns dels líders anarcosindicalistes –com Garcia Oliver o Federica Montseny—que amb la majoria de dirigents del PSUC i  Esculies ho documenta i ho raona. Catalunya, doncs, catalanista i d’esquerres –o amb les esquerres incorporades a la vida política–.  Més endavant, dels fets del 6 d’octubre del 1934 Tarradellas en treu la conclusió que Catalunya mai ha de supeditar la seva  política a la política de partits d’àmbit estatal i que la seva aspiració ha de ser tractar de tu a tu amb l’Estat espanyol.  No està, doncs, a favor de cap sistema autonòmic, federal o confederal sinó que Catalunya aconsegueixi les màximes competències possibles. Com que mai ha deixat ser realista ben aviat comprèn que l’aspiració de la independència és, probablement, irrealitzable i el comportament dels successius governs de la República durant la guerra civil, i de partits com el PSUC, el doten d’arguments per defensar aquesta posició. I, a la vegada, conscient –i víctima, des del govern català—de la potència i prepotència de l’Estat creu que només a través de la unitat es podran aconseguir avenços significatius en el procés d’autogovern.  Ell, naturalment, s’erigeix durant tots els anys d’exili en el líder d’aquesta unitat per més que, en ocasions de forma justificada, aquesta actitud li valgui acusacions de personalisme i autoritarisme.  En els pitjors moments de l’exili ni les persones que té més a prop seu s’acaben de creure que la seva obsessió –tornar a Catalunya com a president de la Generalitat—acabarà bé però Josep Tarradellas, sol i arruïnat, ho aconsegueix. Un dels últims capítols del llibre està dedicat a la influència que Francesc Macìà i Charles de Gaulle van tenir sobre Josep Tarradellas. És també, aquest, un capítol totalment encertat.

El retorn de Tarradellas va ser fruit de la seva tenacitat, de la seva personalitat però, també, d’un seguit de circumstàncies polítiques que ho van fer possible. La derogació del decret de 1938 que abolia l’Estatut de Catalunya i recuperava  la Generalitat va ser l’únic acte de ruptura explícit amb el franquisme al llarg de la Transició. A la vegada, però, ni amb l’aparent complicitat del rei Joan Carles i d’Adolfo Suarez  el president Tarradellas va aconseguir el traspàs de les competències de les Diputacions catalanes al govern de la Generalitat. A canvi, el símbol de la identitat política catalana i la seva màxima institució havien quedat salvats.

11
Jun
2022

Pasolini, l‘últim profeta

Els lectors de biografies estem d’enhorabona perquè després dels excel·lents llibres de Jordi Amat sobre Alfons Quintà i sobre Gabriel Ferrater ens arriba ara el de Miquel Dalmau sobre Pier Paolo Pasolini, guardonat amb el XXIV Premi Comillas d’Història, Biografia i Memòries. De Jordi Amat vull subratllar que, a part del seu valor històric i literari, el conjunt del seu treball com a biògraf presenta una clara voluntat de renovació del gènere, que bona falta ens feia. A El fill del xofer és perceptible la influència de Emmanuel Carrère, l’escriptor francès que ha aconseguit guanyar els més prestigiosos premis literaris de novel·la amb llibres que no han deixat de ser en cap moment una biografia. Aquesta influència ja començava a ser perceptible a la biografia que Amat va escriure sobre Ramon Trias Fargas –la qual, per exemple, no tenia un inici cronològic— però ho és, sobretot, de perceptible, en el seu llibre sobre Alfons Quintà. Amat hauria dit en una conversa privada que “Quintà és el meu Limonov” i encara que aquesta afirmació pugui deixar indiferent al lector comú és important perquè subratlla aquella voluntat de renovació del gènere que ja he esmentat. Limonov és la biografia del personatge, de carn i ossos, d’aquest nom. Però és també una visió de la Rússia dels últims anys i , de retop, una reflexió sobre el paper d’aquest immens país dins del continent europeu que potser ens serviria per entendre millor el terrible episodi de l’agressió a Ucraïna. La biografia de Ferrater sense abandonar les exigència del gènere –és a dir, les dades i dates que ens permeten reconstruir amb la màxima precisió possible la vida del personatge—s’endinsa deliberadament en el camp de l’assaig. I ho fa sense notes a peu de pàgina i amb una llibertat expositiva pròpia dels assagistes més preparats.


També la biografia de Miquel Dalmau sobre Pasolini té un marcat caràcter assagístic (i tampoc no presenta notes a peu de pàgina). I Dalmau ho tenia complicat per donar-nos una visió coherent que ens permetés entendre el personatge perquè les múltiples ocupacions de Pasolini –poeta, guionista, narrador, assagista, director de cine— no eren sinó el medi d’expressió d’un pensament no fàcilment reductible a una ideologia; en uns anys –els de bona part del segle XX— on en nom de les ideologies tot era permès. Comunista expulsat del Partit per homosexual, Pasolini és el director de Mama Roma, una de les pel·lícules més “comunistes” de la història del cinema que amb una bellesa dramàtica i colpidora retrata una part de la vida dels suburbis de Roma. I, a la vegada – Dalmau ho explica molt bé— Mama Roma constitueix una exploració sobre les relacions de Pasolini amb la seva mare, autèntica pedra de toc en la vida del cineasta. Alineat amb els intel·lectuals més crítics amb l’Església Catòlica, Pasolini també és el director de L’Evangeli segons Sant Mateu, una autèntica obra mestre, d’una bellesa tan austera com el paisatge triat per escenari. Després de la lectura de la biografia, he tornat a veure les dues pel·lícules i m’he emocionat, endut per la capacitat de Pasolini per crear imatges, sensacions, bellesa.


El Pasolini que ens presenta Miquel Dalmau és el d’un personatge que no està en pau amb ningú, ni amb ell mateix, però d’una extrema lucidesa en l’anàlisi de la societat que li ha tocat viure. Pasolini combat i s’allunya de les formes externes del petit poble del Friuli on va néixer i créixer: una societat eminentment agrària, pobre de solemnitat, d’una rutina asfixiant, sota el poder d’una església controladora i castradora. Ell fuig –en realitat, el fan fugir—d’aquest sistema de viure. I, ja instal·lat, a Roma contemplarà com aquesta vella societat s’enfonsa sota l’empenta de la vida moderna que s’obre pas: el capitalisme que treu a molts ciutadans de la misèria però que els esclavitza dins d’un sistema on tots aquells valors de fons que mantenia la societat rural queden ofegats. Pasolini, en un primer moment, s’alegra del progrés; en certa manera, a través de les seves denúncies, participa en el gran moviment de modernització de la vida italiana. Però, a la vegada, es rebel·la contra la pèrdua de la individualitat, contra la progressiva conversió del ciutadà en una màquina de treballar no al servei de cap idea –perdut també el sentiment d’estar arrelat a una terra, amb tot el que això comporta— sinó al servei d’unes corporacions, d’unes empreses que ningú acaba de ser de qui son i qui les mana. Dalmau no dubta en denunciar que l’afany de Pasolini per escatir algunes d’aquestes situacions el van portar a la mort. Pasolini hauria estat assassinat per una conxorxa de la qual formarien part tant militants de l’extrema dreta italiana –el feixisme mussolinià va continuar comptant amb molts adeptes durant els anys de la Guerra Freda— com determinats homes de negoci sobre els quals ell, Pasolini, tenia informació compromesa.


Potser el més destacat del treball de Dalmau és la seva capacitat per encaixar els dimonis particulars de Pasolini –les complicades relacions amb la mare o la seva inacabable ansietat sexual— amb la seva visió col·lectiva. Aquesta esmentada ansietat sexual, per exemple, es correspon amb una ansietat intel·lectual tampoc no mai extingida i que el fa interessar i comprometre’s per múltiples reclamacions de la vida col·lectiva. No és fàcil seguir l’itinerari de Pasolini perquè no se sent en deute amb cap dogma sinó amb la seva pròpia capacitat d’anàlisi i aquesta independència el porta a adoptar punts de vista que, d’entrada, poden semblar contradictoris. I que, probablement, ho siguin des de la perspectiva del racionalisme modern. Miquel Dalmau ens obra les portes a la comprensió d’aquesta immensa figura tot i que a l’acabar la lectura de la seva biografia del que tenim ganes és de seguir indagant en l’obra d’aquest profeta que, per desgràcia, no va errar gens en les seves premonicions.