El Blog d'Agustí Pons

Josep Ribera i Salvans, un català a Mèxic

De Mèxic m’arriba la notícia –i després la trobo al Diari de Terrassa– de la mort de Josep Ribera i Salvans, un dels animadors culturals més destacats de la colònia catalana exiliada a Mèxic on va a ser president de l’important Orfeó Català. Josep Ribera havia nascut a Terrassa ara fa noranta anys i vivia a Mèxic des del 1943, després que el seu pare, que ja s’hi havia exiliat, vingués a Catalunya a buscar-lo. Jo el vaig conèixer en el viatge que vaig fer a Ciutat de Mèxic quan estava preparant la biografia de Pere Calders. De seguida vaig quedar fascinat per la seva personalitat, que s’allunyava del tot del tòpic de l’emigrant enyoradís que somia, des de lluny, una pàtria que ja no existeix. Josep Ribera tocava de peus a terra i potser per això, i pels seus coneixements professionals –era enginyer químic—va ocupar càrrecs de la màxima importància dins de l’empresa química Du Pont. Posseïa la lucidesa dels valents. Per exemple, explicava que quan entonava allò de “per quan vingui un altre juny/esmolem ben bé les eines” no podia deixar de pensar que quan el juny de veritat arribés, si es que arribava, les eines ja estarien rovellades de tant esmolar-les. Només el vaig veure emocionar-se en parlar de la figura de Pau Casals –havia assistit a alguns dels seus concerts—i vaig entendre com d’injustos podem ser des d’aquesta riba quan, en raó de la veritat despullada, desmitifiquem els poc mites col·lectius que tenim (o teníem).

Josep Ribera semblava saber totes aquelles coses que poden interessar l’esperit xafarder d’un periodista (que consti: un esperit repetidament lloat per Josep Pla). Recordo, per exemple, com em va situar la figura del “subcomandante Marcos”, aleshores a la cresta de l’onada, en el seu context ideològic i social més realista, i com em va advertir que a Mèxic les opcions menys lògiques son les que generalment acaben essent les bones. I, en efecte, l’últim dia del viatge a l’aeroport em vaig haver de posar a la cua que deia “destinación Madrid” per arribar a Barcelona perquè la que deia “destinación Barcelona” –que era la meva, i no passava per Madrid– duia a un altre lloc.

Seguia de prop la política mexicana i, en el moment en què el vaig conèixer, s’interessava d’una manera especial per la figura de Jaime José Serra Puche, un dels ministres importants del govern i que sonava com a “tapado”, és a dir, com a futur candidat a la presidència de la República.
Finalment, això no va succeir però Ribera m’explicava que Serra Puche amagava els seus orígens espanyols –catalans—perquè hi havia una llei que declarava que els presidents de la República havien de ser descendents de mexicans i l’avi del candidat era ni mes ni menys que Jaume Serra Hunter, el gran filòsof català exiliat a Mèxic on havia mort l’any 1943. De manera que en alguna recepció on havien coincidit, Serra Puche passava pel seu costat però feia veure que no el coneixia tot i que a Ribera li constava que a la cambra més retirada de casa seva el candidat hi tenia una bandera del Barça, que és l’últim signe de catalanitat que sol quedar.

Quan venia a Barcelona, Josep Ribera solia fer-ho acompanyat de la seva esposa, Margarita Carbó, morta fa uns anys. Carbó, doctora en història i investigadora a la prestigiosa Universitat Nacional Autònoma de Mèxic, era filla i neta d’anarquistes. El seu pare era Proudhon Carbó, autor d’un llibre titulat Yanga sácriba. Autobiografía de un libertario on explica la seva vida amb episodis tan poc coneguts com el d’un intent d’insurrecció anarquista al Marroc on ell va viure durant alguns anys. I l’avi era Eusebi Carbó, destacat anarco-sindicalista dels temps de la República sobre el qual la seva néta va publicar un llibre de títol tan cert com intencionat: Eusebi Carbó i Carbó. Un anarquista al servei de la Generalitat de Catalunya

En un dels dinars que Joaquim Colominas organitzava quan el matrimoni venia a Barcelona, Margarita Carbó em va explicar una imatge que m’ha quedat gravada. Un diumenge a la tarda, el seu pare, Proudhon Carbó i la seva esposa, s’estaven en un racó del jardí, on ningú no els podia veure. Però no s’estaven quiets. Anarquistes de cap a peus, estaven ballant una sardana que la radio retransmetia. Margarita Carbó s’ho mirava, físicament i intel·lectualment, de lluny. Però –segons va confessar— es va sentir commoguda. Al seu costat, Josep Ribera, feia que sí amb el cap. Ell també s’havia commogut en veure de prop Pau Casals.